divendres, 29 de juny de 2007

Me’n vaig a Macondo

Tothom hem de crear el nostre imaginari individual i col·lectiu, és part de la nostra existència vital i del somni com a poble. Pensem -per un instant- que un grup de persones marxem per crear allò que volem: un poble lliure en una terra lliure. Un poble a on tothom és igual, tot i que al llarg de la seva història s’implica en d’altres històries que si no i haguessin anat tothom aniria millor, perquè després et ve gent a imposar realitats diferents i foranes.

Macondo té herois, guerrillers, dones que resisteixen i dèspotes com en tots els pobles. Però el que té Macondo que no tenen la resta de pobles, és que sempre estan somiant en l’impossible, perquè les coses que allà passen tenen un toc d’impossible, de místic, del Dalí de les lletres de l’America llatina: del surrealisme fer-ne realitat.

Construir un poble del no res. D’un no res que sempre ens han negat, però que sempre ha existit, si aquí no ens volem farem com els Buendia: Jose Arcadio, l’Aureliano, l’Ursula,... i tots ells i anirem més enllà, però segurament el més enllà pot ser aquí mateix, perquè anar a una terra lliure, que no sabem on pot estar, si aquí en tenim una que la podem fer lliure: a la terra i pot ser que fins i tot a nosaltres mateixos.

El que la realitat ens pot negar, la literatura ens pots alliberar. La literatura igual que l’assaig han de ser instruments d’alliberar consciències, quan les consciencies siguin lliures el poble començarà a ser lliure.

El viatge de realitat fictícia a Macondo, que ens escriu Gabriel García Márquez en la seva obra magistral de Cien años de soledad, és una aportació a la llibertat dels pobles, a la dignitat de les persones, a fer cadascú el que cregui que ha de fer,... és un clam a somiar que si volem tot és possible, fins i tot els nostres millors somnis. Poques vegades de la literatura he tingut oportunitat de llegir un somni col·lectiu, a on cada cop que llegeixo Macondo penso en Catalunya i que tothom podem ser una mica Buendias.

dijous, 28 de juny de 2007

Confederació Sindical Internacional CSI

La Confederació Sindical Internacional CSI, neix de la CIOSL i la CMT –internacionals sindicals-. El internacionalisme i la cooperació sindical arreu del món, són principis bàsics del sindicalisme de classe des de la seva fundació, és part important de la manera de ser i existir.

La CSI encara està en procés constituent, podreu trobar a la seva web, tota la informació de les organitzacions que en formen part i les que durant el 2007 en formaran part, així com també informació de la realitat sindical arreu del món, països a on encara per defensar els drets dels treballadors pots ser assassinat o empresonat.

Fent una volta per la web del CSI, ens recorda als del primer món de l’explotació laboral i els atacs contra els drets humans avui. És la crua realitat d’un món que hem de construir o reconstruir: en uns pilars diferents als de la globalització dirigida per poder econòmic i polític actual. La pròpia constitució de la CSI és una bona notícia en línia de crear una alternativa internacionalista basada en la defensa dels drets dels treballadors, dels drets humans,.. tot treballant per la justícia social, la llibertat i la democràcia.

Els vells moviments socials que som el sindicalisme, amb aquesta internacional ens hem posat al dia, de les velles estructures n’hem creat una de nova, per afrontar millor i des de l’actualitat les reivindicacions d’avui, que són les de sempre:lluitar contra l’opressió i la persecució arreu del món, tot construint un món millor, a on els protagonistes que dirigeixen el món siguin les persones i els pobles, sota els principis de la democràcia, la justícia i la llibertat.

dilluns, 25 de juny de 2007

Fes un google bombing al Corte Ingles

Aquella dita que diu: que cada dia pots aprendre una cosa més, és veritat. Avui m’han explicat que és un google bombing – en aquest cas sindical-. És una denuncia virtual a totes aquelles empreses que tenen una actitud contra els drets dels treballadors. L’objectiu és intentar que el màxim de gent faci un post amb enllaç i aconseguir que aquest enllaç -web o bloc- es posicioni el més endavant possible del cercador google, perquè quan qualsevol persona faci un google buscant informació d’aquella empresa, trobi la denúncia dels treballadors. Si voleu fer un nou google bombing, haureu de crear la web o bloc especifica de la denuncia i iniciar el procés de difusió.
Us animo que entreu o seguiu al món del google bombing, amb una empresa estrella com és el Corte Ingles, habituada a tenir actituds empresarials de Tall Fatxa, cada dia infringeix una part de la legislació laboral. Però aquesta empresa des de que la UGT ha entrat amb força arreu de Catalunya, en el cas de Girona hi ha entrat per primer cop un sindicat de classe. Ens hem trobat en manca de diàleg per part de l’empresa i l’incompliment dels drets dels treballadors. La secció sindical d’UGT al Corte Ingles, ha iniciat una serie de denuncies a la inspecció de treball, algunes d’elles ja han estat resoltes a favor dels treballadors i treballadores tot sancionant a l’empresa.
Però el mateix temps la secció sindical ens demana el suport per fer un google bombing, perquè fem extensiva tota la informació arreu de aquest gran món que és internet. Per tant si voleu fer un google bombing al Corte Ingles feu un click aquí: secció sindical UGT – Corte Ingles. I feu un post amb aquest enllaç o podeu crear un enllaç, el entesos diuen que millor un post amb enllaç.
En pocs dies en el google català, ja s’ha aconseguit que estigui a la primera plana en tercer lloc, l’objectiu és que sigui el primer en el google català i tenir una bona posició en el general.
Fem nostre internet, aquesta és un eina per consultar, escriure i reivindicar, això no vol dir que es tingui que deixar d’utilitzar les formes clàssiques de reivindicació, sinó que cal sumar-les totes per ser més forts i canviar també des de internet les realitats injustes, no hi ha res que faci més mal a una empresa que se sàpiguen les seves misèries públicament, per tant endavant amb els google’s bombing's.

diumenge, 24 de juny de 2007

La incertesa del tren

Demà al matí haig d’anar a Barcelona, com que en teoria no haig de tornar tard ni tampoc al migdia, perfectament podria anar-hi amb tren. Seria el lògic i políticament correcte: per comoditat, si no et toca anar dret, per temps de trajecte, per ajudar a la mobilitat,... i fins i tot per somiar que algun dia aquest mateix tren podria ser TGV, o millor encara: per celebrar que fa tres anys que el TGV passa per Girona –recordeu que la primera data d’arribada que van donar va ser el 2004-.
Ara bé, demà a Barcelona haig d’arribar-hi a una hora en concret i vaig per feina, no vaig a passejar, no me’n vaig de vacances a la capital,... Quin em garanteix la puntualitat del tren?. Som diumenge a la tarda i tot mirant i escoltant el 3/24, diuen que tot i restablert el trànsit després de l’accident de l’Euromed, hi tornen a haver retards i cancel·lacions de trens, que faig demà?.
Quan no és un accident, és un averia, i sinó les dues a la vegada. Des de l’ignorància de la gestió del transport públic, però des del coneixement com a usuari cada cop menys habitual. Afirmo que cal un canvi, com diria aquell, radical. No podem estar promocionant i generant una cultura de l’ús del transport públic per davant del cotxe, i llavors ens trobem amb un servei que no dona una resposta necessària.
Segurament demà agafaré el cotxe, ja sé que trigaré més, o no, que no podré llegir o dormir en el tren, que contaminaré, que a les rondes faré cua,... És una manera, si voleu masoquista, de reivindicar un transport públic de qualitat.
Vull un Catalunya Express Girona - Barcelona: a on pugui seure sigui l’hora que sigui, amb més horaris de dia i de nit i que arribi a l’hora anunciada, s’accepta un retard de 15 minuts. I somio que algun dia tindrem el TGV amb uns preus adequats per a tothom que utilitza el tren.

dissabte, 23 de juny de 2007

El gin tònic i el cogombre

El primer cop que t’expliquen que en un gin tònic de ginebra Hendrick’s gin, el sabor millora canviant la llimona clàssica per el cogombre, penses que no pot ser, que és una barreja impossible, però en aquesta vida cal arriscar-se a provar coses noves, diuen que fins i tot muntar en globus.
La guia peñin, guia especialitzada en vins i destil·lats, ens diu Hendrick’s gin: incolora i translúcida, amb bona densitat, presenta aromes complexos, amb intens gust d’espècies, amb el toc original de la frescor que aporta el cogombre. El pas per boca és intens, encara que elegant i sense notar l’alcohol, tot i tenir 43º. Proveu-lo que val la pena, no trobareu tants gustos, sinó sou de paladar molt fi, però us agradarà i per tant repetireu, jo ja en tinc certa addicció. I sinó us hi posen cogombre, amb la llimona també segueix sent molt bo.
El gin tònic, és un beguda refrescant tant de dia com de nit. Una tarda tranquil·la de festa tot compartint-la amb la lectura o escrivint un pensament fugaç, et dona un punt de relaxació i d’inspiració que t’acompanya. I sinó també, com no podria ser d’una manera, una festa de nit amb els amics i les amigues, tant el comparteixes xerrant com ballant. El Gin tònic, podríem dir que malgrat el temps sempre perdura, com una beguda per disfrutar i compartir de generació en generació.
Ara si Sant Larios i l’arcàngel Beefeater, aixequessin el cap i els hi diguessin, que un gin tònic, encara que no sigui el seu s’ha de substituir la llimona per cogombre, o declararien una revolta o se’n tornarien al son dels ignorants.
Com que estem per Sant Joan, festa arreu dels Països Catalans, i en concret a Menorca, també reivindico per bon gust i per país, la pomada, Gin Xoriguer amb suc de llimona.

divendres, 22 de juny de 2007

Les classes mitges a mitges

L’altre dia, quan el dia ja s’acabava, quan només calia pensar en l’endemà la feina feta i la pendent pot esperar, vaig anar a menjar un entrepà al Viena, lloc que em porta records de l’infantesa, quan després d’anar a Granollers amb els meus pares, sempre anàvem a fer un entrepà o dos, normalment un Viena -Frankfurt, amb bacó i formatge-, amb un bon pensament de mostassa i ketchup i després un bikini. Amb els vienes i bikinis he crescut, encara abans d'ahir vaig menjar el mateix. La cadena Viena, encara que pel nom no ho sembli els socis són catalans i la majoria de productes d’elaboració pròpia, per tant també hi pot haver colesterols de qualitat i del país.
Per acompanyar l’entrepà i la cervesa, vaig agafar El País, per fer alguna cosa i no tenir la mirada perduda, mirant qui entra, qui surt,... la sorpresa agradable va ser passades unes quantes pagines, vaig arribar als articles d’opinió, últimament en llegeixo molt pocs, tinc la sensació que es repeteixen i que més que opinió és propaganda copiada del veí, va ser llavors quan en vaig trobar amb un article de Margarita Rivière, escriptora i periodista, titulat la decadència de les classes mitges. El vaig llegir i rellegir, i vaig copiar algunes frases.
És una crítica a la societat que estem o que ens estan construint, la lluita de classes no existeix, però tothom vol ser de classe mitja o alta, tothom vol benestar i cada dia estem generant més precarietat i menys benestar, el que ella anomena que estem trencant el coixí social que han generat les classes anomenades mitges. Les classes mitges s’acaben hem passat de la caseta i l’hortet a la hipoteca per tota la vida.
Darrerament tenim masses alertes dels perills de polarització de la societat, algú titllarà aquestes afirmacions d’alarmisme, jo prefereixo està alerta perquè aquest futur cada dia més present no arribi a passar, que construïm un veritable estat del benestar i que no el deconstruïm com estem fent ara.

Fragments de l’article de Margarita Rivière:

“les classes mitges dels països rics estan en declivi, tendeixen a diluir-se”.

“no era la classe mitja qui tirava de la maquinària econòmica? les classes mitges estan en trànsit”.

“no havia estat un gran assoliment social la transformació dels antics obrers en convencionals pares de família i dòcils consumidors amb totes els avantatges - i inconvenients - de la midle class de les societats industrials?”

“I sobretot si les classes mitges estan en trànsit de desaparèixer qui les va a substituir com motor econòmic, coixí interclassista i amortidor social?”

dimarts, 19 de juny de 2007

Qui s’ha quedat part del nostre salari

Cada any la UGT de Catalunya elabora l’Anuari Sociolaboral de Catalunya, enguany cal destacar l’aportació d’Antón Costas, sota el títol el misteri dels salaris. En 5 pagines i 4 gràfiques ens constata de forma real i contundent, que les persones anomenades assalariades, perquè aquesta alçades de la vida dir classe treballadora diuen que queda lleig, som la part de la societat que hem aportat més i hem rebut menys.
Una xifra: 100 euros de l’any 1992 la seva progressió salarial versus el consum privat al 2005 són 98, això a la península ibèrica –excepte Portugal-, mentre que a la zona euro el 100 es converteixen en quasi 110 i als EEUU el 100 es converteixen en més de 120.
Per tant, el que és pot afirmar de manera clara és: que mentre estem vivim els moments de la història de més generació de beneficis empresarials, s’està repartint menys la riquesa entre els que som el capital humà que produïm, els efectes de la globalització dirigida per capitalisme ferotge de l’especulació, han guanyat de golejada a l’estat del benestar i a un ideal d'economia basada en l'economia productiva i el seu repartiment de la riquesa per crear una major cohesió social i que tothom pugui viure millor.

fragments de l'article d'Antón Costas:
“Si tenim en compte l’enorme augment de la riquesa assolit en els últims vint anys, el fet que la participació dels salaris en la renda nacional sigui avui significativament inferior a la que existia en els anys seixanta i començaments dels setanta fa pensar que s’està produint un procés de creixent polarització de la distribució de la renda en l’economia espanyola.”
“La causa del misteri dels salaris en els països desenvolupats no és, per tant, ni la baixa productivitat ni la immigració, sinó la major capacitat o flexibilitat de què han gaudit els propietaris del capital per apropiar-se de les millores de productivitat, especialment de la productivitat dels treballadors qualificats dels països amb salaris baixos. A Aquestes causes comunes a totes les economies desenvolupades, cal afegir-hi les causes específiques espanyoles, que tenen molt més a veure amb el model de creixement espanyol, basat en activitats generadores d’ocupació de salaris baixos, com la immigració.”

Davant d’aquesta realitat cal reflexió, però sobretot cal actuar.

diumenge, 17 de juny de 2007

El vi del Cap de Creus, un vi d’una terra lliure

Dels punts més alts de l’Empordà, neix el nou vi Cadac -del celler martín faixó-, als cims del Cap de Creus, unes vinyes en un lloc privilegiat, neixen tocant el cel tot mirant el mar , arrelades en un terra feresta i esquerpa que fan irrepetible el seu paisatge i són pentinades i esmolades per la tramuntana en estat pur.
Des d’aquest paradís de l’Empordà, tot mirant la vila de Cadaqués neix i creix un raïm, que crearà un vi amb un cor profund d’història: de la terra, el mar i la tramuntana. Deixem reposar el vi en el nostre paladar, notaràs un gust irrepetible, amb un sensació de raïms arrelats a la terra de l’Empordà i a la mediterrània.
Per gaudir d’aquesta meravella del Cap de Creus podríem passar una nit a l’hotel Port Lligat, ens despertem tot mirant la Cala de Port Lligat -serà com si la nit l’haguessis passat a les golfes de la casa d’en Dalí-, davant teu aquella cala i el color blau fort de la mar, que banya i dona el color encisador de Cadaqués.
Després d’una bona passejada per la natura esquerpa i els carrers estrets i blancs de Cadaqués, anem a dinar al Restaurant Can Rafa, al vell mig del passeig de Cadaqués, allà menjarem un musclos del mateix cap de creus, unes tallarines amb oli all i julivert, un arròs amb cabra de mar, o el que vulgueu, però segur que tot el peix i marisc és fresc i de l’Empordà, i és allà a on coneixerem els propietaris del restaurant en Rafa Martín i la Carme Faixó, creadors del vi Cadac, i per tant el millor lloc per gaudir d'aquest vi.
La gent que coneixem en Rafa, sabem que la terra i el mar de Cadaqués, són la seva vida, i aquesta terra i el seu mar, ens porten productes selectes, com els millors vins i peixos, però que per aconseguir-ho cal cuidar, lluitar i estimar la terra. Aquesta terra catalana que la somia lliure com la tramuntana que ens acompanya.

dissabte, 16 de juny de 2007

30 anys d'afiliació a la UGT

Va ser abans d’ahir, el 1888
Quan uns treballadors compromesos,
van decidir que això no podia ser.
Cal organitzar-nos per damunt
del taller, la fàbrica i el sector,
necessitem unir la classe treballadora,
cal crear la Unió General de Treballadors.

Va ser ahir l'abril del 1931,
que la classe treballadora
s'alça democràticament i va decidir a les urnes
que la república és la millor forma de govern,
que es reconeixia per primer cop
el dret a vot de les dones i els homes,
el dret de les vancaces pagades,
una escola nova, per crear un poble lliure.
Les urnes del 1936 van continuar amb el Front d'esquerres,
i els tancs del 1936 ens van robar la llibertat.

Malgrat l'exili i la sang enterrada de la classe treballadora,
la Unió General de Treballadors v a continuar lluitant
per la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
El feixisme va intentar fer-nos desaparèixer,
però el nostre compromís està per damunt dels dictadors.
la llibertat mai l'aturaran: ni les presons, ni el canons.

És avui el 1977,
quan la torxa de la UGT vosaltres heu continuat,
abans ja heu lluitat per la fi del feixisme,
heu tornat a reconstruir la llibertat sindical
que és allò tan important com:
poder pensar,
poder reivindicar,
poder mobilitzar-se,
poder negociar,
poder aconseguir un món millor
començant pel propi lloc de treball.

Avui com ahir, que ja som demà,
el vostre treball fidel i compromès
en un socialisme arrelat a la terra i a l'empresa,
demostra que la UGT no són unes sigles només,
són el treball i la lluita de tothom,
avui molta gent som aquí
d'altres no hi són, però segur que hi estan
perquè les persones construïm projectes,
i els projectes com els de la UGT
transformen la societat i el món.

Felicitats pels teus 30 anys de militància
a la UGT de les comarques gironines
tenim la gran força gràcies a tu.

dimecres, 13 de juny de 2007

Tenim un problema o una crisi

Ahir no teníem cap problema
i això en el fons era un problema
perquè no tenir un problema
és un problema.

De vegades quan no es té un problema
cal crear un problema
per poder tenir un problema
per mirar de solucionar el problema
encara que aquest no sigui un problema.

Davant d’un problema
encara que no sigui problema
cal trobar un solució al problema
encara que això suposi crear un altre problema
d’on no hi ha cap problema.

Llavors ja tenim un altre problema
i solucionar el problema
és un problema.

Quan tenim un problema
ve un altre problema
que igual que el primer no és problema.

Però si no te’ns cap problema
perquè t’has de crear un problema.
ja que quan millor vivim és quan no hi ha cap problema

com també hi ha gent que no sap viure sense cap problema.

N’hi ha fins i tot qui d’un problema
que no és problema
en fa un altre problema,
per crear un tercer problema
i més de dos problemes
són una crisi
encara que la crisi
no existeixi

perquè sense problema
no hi ha crisi.
.

dilluns, 11 de juny de 2007

El tuti fruti de l’aeroport de Girona

L’avió diuen que és dels mitjans de transports més ràpid, aquesta és una veritat a mitges, que és el més ràpid un cop s’ha enlairat segur, però fins llavors, cal fer una penitència que consta de molta tranquil·litat i paciència:
Tot comença com a mínim una hora o hora i mitja abans, tot fent cua per embarcar.
Després amb les actuals mesures de seguretat: A on un desodorant pot ser una arma de destrucció massiva -quan el més destructiu és no portar-ne-; Un cop t’has tret totes les armes de destrucció massiva –inclòs el cinturo- s’aconsella anar als aeroports amb uns pantalons que no et vagin grossos, sinó pots patir una mica.
Comença el moment de la paciència d’anar passejant amunt i avall per l’aeroport, en aquest cas el de Girona, desitjant no sentir per megafonia que el vol número tal sortirà amb retard. El positiu de l’espera és que fomenta la lectura, segurament els aeroports i avions és dels llocs a on es llegeix més.
Ara toca anar al bar, després a les botigues de tuti fruti –o una mica de tot-, i és aquí a on ens trobem una desagradable notícia –a part de que el preus són igual de cars que a fora-, anem al racó dels records –anomenats també souvenirs-, quina és la sorpresa: un toro per aquí, una tassa d’un altre toro per allà, una samarreta plena toros més enllà, uns abanicus, així anar fent i olé,.... després de tornar-ho a mirar tot, acabo trobant , per dissimular, mig amagada una gorra i una samarreta de Barcelona i una altre del Barça, al costat també una tassa d’en Gaudí.
Decideixo fer una foto, i resulta que la càmera en una botiga d’aquestes també és una arma de destrucció massiva. En aquest cas suposo que és perquè no es puguin ensenyar les vergonyes del tan de moda aeroport de Girona, subvencionant especialment als sectors empresarials, perquè en l’àmbit de la difusió cultural i projecció internacional de Girona, la costa Brava i Catalunya, encara, quasi, tot està per fer.
No demano souvenirs per competir amb el toro, senzillament demano: imatges de la costa brava i els seus paisatges idíl·lics, pòsters d’en Dalí, la catedral de Girona i el seu Barri Vell banyat per l’Onyar, la neu dels Pirineus, els volcans de la Garrotxa, així com tantes d’altres joies que tenim per compartir i per ensenyar a tothom que passa per l’aeroport de Girona. Un lloc com l'aeroport, només pel volum de gent que hi passa, no pot viure d'esquenes a on aterra i s'enlaira.

diumenge, 10 de juny de 2007

Pactar no és delicte

Quan el més fàcil -en política o pels polítics- no és possible, que són aquelles majories absolutes somiades i alcaldies desitjades. En les quals ja no has de fer l’esforç d’escoltar i menys de pactar. És quan la vida política es complica, tothom defensa el pacte, sempre i quan es pacti amb ell i amb les condicions que ell vulgui. Si no ho fas i pactes amb algú altre, ja comencen les acusacions de: manipulació, pacte anti-natura, atac a la democràcia, conspiració de tothom contra mi, tot ja estava pactat abans...
El pacte per definició, és del millor en política. Vol dir que els partits han aconseguit un acord de tot allò que poden fer junts, com ho faran i qui ho farà. En aquests dies, per millorar el nostres pobles i ciutats.
Si després el pacte; serà bo o dolent, el temps ens ho dirà; que en quatre dies tots barallats, doncs només cal esperar cinc dies. Si algú té més dret a queixar-se és el votant que es queda decebut per l’acord o no acord de qui va votar.
Ara bé, que el polític, que no ha tingut la capacitat d’arribar a un acord –sigui pel motiu que sigui-. sigui el primer i més crític. Està fent un mal favor a la política, perquè comença a criticar a l’altra per allò que ell també va fer, algun dia potser, que és pactar. El primer que hauria de fer és l’autocrítica del perquè? No ha estat capaç d’arribar a un acord. I no empastifar a tothom que fa política.
És aquest animal, que viu per la selva de la política, i que només apel·la a la democràcia quan perd la majoria per governar. Mentre ha tingut el poder ha estat feliç, va celebrar la majoria absoluta o el pacte amb cava, ha estat feliç fins el dia que la ciutadania li ha retirat el suport, després ja no li agrada el joc. Doncs el joc és tant per quan es guanya com per quan es perd.
Després també tenim una altre bèstia política d’aquesta selva. Aquell que sempre perd, però mai entén perquè perd sempre, quan sempre hauria de guanyar, i segur que no és culpa seva. És culpa del poble, que no saben el que fan, els tenen a tots enganyats menys a ell i els seus quatre amics.
Potser si anéssim a fer, un plat de política respecte de la recepta actual, segur que canviaria alguna cosa, però el faria amb un bon brou de diàleg i molta, però molta empatia, tot acompanyat de tenacitat i humilitat. El partit de la veritat absoluta no existeix, ni espero que existeixi mai.

dissabte, 9 de juny de 2007

Sempre

Ahir vam fer un reconeixement al compromís de 30 d’afiliació a la UGT de comarques gironines. Un sopar emotiu, un sopar a on respirava unida, la història de la UGT, neix el 1888, i el futur sindical.
El retrobament de gent que feia molt temps que no es veien i gent que no s’havia vist mai. Però tothom en la gran família de la UGT: gent nascuda aquí i gent nascuda més enllà, gent que pensa i vota diferent, però que ens uneix un anhel comú de defensa i millora de les condicions de treballar i poder construir un món millor. Una organització que per damunt de tot sap trobar més, el que ens uneix, que una altre cosa.
Per la tarda, passejant pel voltant de l’Estany de Banyoles, pensava en el discurs de la nit. Se’m van començar a aparèixer moltes imatges: imatges de germanor, de compromís, de lluita, imatges de sang vessada per ugetistes, de tota aquella gent que va portar la llum durant la negre nit de feixisme, aquells primers de maig del 1900, aquelles vagues dels 70’s i 80’s. En resum una lluita permanent de compromís de gent anònima. Tan anònima com compromesa sempre, el sindicalista i l’afiliat, és dels grans desconeguts, i al mateix temps són aquella gent, que amb la unió hem aconseguit els grans canvis socials, sense els treballadors no hi ha canvis socials importants.
Però per damunt de totes aquestes imatges, em ressonava permanentment una paraula com a resum: SEMPRE.
Aquesta gent que amb 30 anys d’afiliació i més, sempre han estat amb els treballadors i la UGT. Sempre hi han estat en els moments bons i en els dolents, en les vagues, en els convenis, ajudant al treballador acomiadat, el que no té contracte, al precari, amb la dona discriminada, en la manifestació, en l’acord i el desacord, és a dir: SEMPRE.
I aquesta gent i molts d’altres, són els que han aconseguit 119 anys d’història de la UGT, gent sense nom que han creat un gran nom com la UGT. I per tant, gràcies aquesta gent la UGT, sempre ha estat al costat del qui necessita suport, la UGT sempre ha estat en el petits i en els grans canvis del segle XX i del XXI que estem construint. Això és molt ràpid i fàcil d’escriure, però molt difícil d’aconseguir. En la història del sindicalisme català només la UGT pot parlar d’una història tan llarga.
Ser hereu d’una història i d’una gent com la que vam homenatjar, és una felicitat que cal continuar repartint i sobretot compartint. Gent amb un compromís, amb la terra a on viuen, en la fàbrica a on treballant, des d’un socialisme que vol construir un país i món: ple de llibertat, igualtat i fraternitat sempre.

dimarts, 5 de juny de 2007

Les patates no són grogues

Quan tothom tenia assumit que les patates són grogues –groc McDonals-, que només les pots trobar en grans bosses, moltes d’elles tallades i congelades, s’ha descobert que algunes són d’esquerres, n’he trobat de vermelles. Si t’agrada una patata suau, que la fas fregida -en foc roent però lent- trobaràs de les millors patates fregides. Si la fas amb paciència, quedarà cuita i al mateix temps se't desfarà a la boca. El temps de cocció, és com la paciència, depèn de tu.

Els ous estrellats d’en Ros
Això no vol dir que s’hagi estrellat res, però davant de la crítica per anar a sopar la setmana passada a Casa Lucio, aquest cap de setmana he cuinat –com en la foto es pot comprovar- uns ous estrellats d’en Ros.
La jornada dels ous estrellats, va començar dissabte al matí al mercat de la Devesa de Girona. Vaig anar a comprar: el de sempre, els de sempre: enciams, cogombre -ara és temporada-, encara queden pèsols dels rodons, els últims -no escric quasi, que després porta d'altres interpretacions-. Decideixo també comprar unes patates vermelles i mitja dotzena d'ous.
El cogombre, no només és per les amanides, també en certa beguda hi dóna un gust especial –això és un altre escrit-.
S’arriba a casa, es pela i talla la patata al gust, la mida del tall, com cadascú la desitgi, totes les formes són possibles, el important no és la forma sinó el com.
Aquest com és: oli calent, però a foc lent. La patata es va fent suaument, després de moure-la per tots els costats delicadament, en proves una mica, si trobes que se’t desfà a la boca, vol dir que està al seu punt.
Llavors, treu l’oli sobrant, i suaument es deixen caure els ous directament, es remena la patata i l’ou, uns petits i suaus instants, perquè es dilueixin en un sol cos suau i deliciós, en el que no sabràs si estàs menjant l’ou o la patata.

diumenge, 3 de juny de 2007

La catalanitat obrera: Josep Termes

Aquest llibre, és el darrer de Josep Termes, i continua la línia historiogràfica, que molts –nostrats i forans- volen amagar, desdibuixar o fins i tot negar. Termes és el gran historiador de la Catalunya obrera. Ens afirma les arrels populars del catalanisme. Els avenços, més grans o més petits, han arribat quasi sempre del catalanisme d’esquerres i obrer, que és forja abans que el catalanisme burges i de dretes. Aquell que utilitza la bandera per millorar la cartera, i quan perd algun bitllet, treu les essències de la Pàtria.
Aquest llibre ens situa en la II República, és un descripció detallada de la història, del pensament i de les idees d’uns partits i sindicats obrers en relació amb Catalunya i els seus drets d’autogovern durant aquell període.
El catalanisme obrer, ha creat grans dirigents com Layret, Segui o Companys. Sempre en la festa i en la guerra, han estat presents una gent que no ha deixat de lluitar. Com el pòrtic del llibre ens diu: Sota el color de sol roig revolucionari es percep el desvetllament del catalanisme obrer, la consideració d’una Catalunya nació que té el dret de decidir el seu futur, d’autogovern, però sense desinteressar-se dels drets del poble treballador.
Si us endinseu en la lectura de Josep Termes -jo ja en soc un addicte-, anireu descobrint una història amagada, uns discursos socials i nacionals de dues arrels profundes, que s’apleguen per fer un gran arbre: de llibertat individual i col·lectiva. A on no és pot destriar, perquè el progrés social i la construcció nacional, són el mateix, o no n’hi ha cap que vagi per davant de l’altre. Això per mi, és ser d’esquerres i català, o català i d’esquerres.
Avui, ahir i sempre. Quan la política catalana està nerviosa, fa tornar el debat de repartir carnets de coherència: o Catalana o d’esquerres o fins i tot el pac duo. Quan arriben aquests moments m’agradaria fugir. Són debats estèrils, perquè no són reals i l’únic que aconsegueixen és crear divisió, quan el que hauriem de crear són consensos.
Els sentiments de catalanitat o d’esquerres, no és demostren per a on estàs, sinó sobretot pel que penses, defenses i fas, i especialment en els pobles i viles de Catalunya.

dissabte, 2 de juny de 2007

L’abstenció del benestar

Per què la gent no va a votar? Perquè als partits els preocupa relativament poc l’abstenció?.
Entre d’altres anàlisis, la baixa participació i la despreocupació dels partits, és producte de dos tipus de benestar que poden conviure.
Un benestar, és el d’aquell ciutadà que no vota, i encara que no voti, l’estat del benestar li segueix garantint les millores socials: la sanitat, l’educació, prestació d’atur, jubilació... Doncs perquè votar. Puc seguir criticant la política i els seus polítics, voldria més polítiques de benestar, però amb les que tenim ja em van bé, acostuma a ser de l'anomenada classe mitjana. Fins i tot, està ben vist entre les amistats, afirmar que no has anat a votar, perquè tots són una colla de vividors. Però no reflexiona que la política en democràcia li permet millores socials i fins i tot anar a votar, que fa 40 anys no podíem.
L’altra benestar, és el del polític -o el partit- en què el important és sortir escollit, sense tenir en compte ni el resultat, i menys encara l’abstenció. La llei del mínim esforç, i a viure que són quatre anys que no em podrà treure ningú. En les nits electorals i les matinals posterior, l’únic que s’analitza de l’abstenció, és l’efecte final sobre els resultats, és a dir, a quin partit ha afectat més potencialment. No el perquè d’una no participació cada cop més gran.
Les solucions són complexes, però cal començar a plantejar solucions, perquè l’abstenció va creixent, i l’aïllament de certs polítics de partit també. Per tant no tenim un problema, o un responsable en tenim dos: El de la inconsciència i passotisme de part de la ciutadania. I la despreocupació de certa classe política, perquè l’abstenció en si mateix no l’afecta, el que si que li afecta és que el partit el nomeni.
Cal trobar camins per retrobar-se, i segurament canvis legislatius. Ara bé no crec ni en l’obligació de votar –els partits encara és tancarien més-, ni en les llistes obertes totalment –majoritàriament només és podria presentar gent amb recursos-. La trobada ha d’estar per aquí al mig, i com a objectiu no és el resultat, sinó la participació sempre i l’obligació de no només passar gestió cada 4 anys.

No pot ser que la majoria d'edat democràtica i un major estat del benestar, tingui un efecte negatiu, com estem patint actualment, en els dos pilars de la societat: democràcia i l'estat del benestar.
No hi ha res millor que poder viure en llibertat i ser escoltat: això ha de ser la democràcia.