dimarts, 31 de juliol de 2007

Sempre torno a Vallromanes

Sempre torno a Vallromanes, perquè mai n’hi he marxat, les meves arrels d’origen estan aquí, i cal cultivar tant les arrels dels orígens, com totes les arrels que vas plantant al llarg de la nostra existència, a totes si les cuides són igual d’estimades i sempre creixen i fan les arrels més profundes.

Unes arrels t’aporten el futur, d’altres el present, d’altres el records d’infantesa i joventut. Actualment tinc unes sensacions barrejades i no ser si contradictòries, o segurament és que em vaig fent gran, fa prop de deu anys que vaig deixar de viure a Vallromanes, lloc on vaig néixer i viure fins que vaig anar a viure a Girona.

Els records que em venen de Vallromanes en un 31 de juliol són molts i deferents de la realitat actual: en aquestes alçades de l’any ens passàvem tot el dia al carrer, jugant a futbol, basquet,... bici amunt bici avall, trapellada cap aquí trapellada cap allà, tot estava ple de gent, aquella gent que venia a brenejar o d’estiueg. Avui et trobes el poble que ha passat de la segona residència a la primera residència, per tant aquests dies en comptes de la gent arribar, la gent va marxant.

Un poble que recordo amb menys de 400 habitants, quan marxar anar a viure a Girona quasi arribava a 1000, i ara més de 2000 habitants, per a molta gent de les ciutats segurament diran que és poc, però segurament és molt.

La febre de la totxana, a fet els seus estralls, paisatges de sempre, que ara formen part del record. Un camp de futbol que el volen convertir en cases, per tant això deu voler dir que per algunes l’esport local no és el futbol sinó la totxana.

De moment encara ens queda la riera, i paisatges que estan protegits, sort de la protecció legal, un poble d’arrels amb un creixement sense ordre. El que se arribar a destruir en 10 anys.

dissabte, 28 de juliol de 2007

Josep Pla: girovagant per Girona

Després de llegir Josep Pla, especialment quan parla de llocs que coneixes et venen diverses sensacions: la de tornar a passar per allà on ell també va passar i descobrir aquell petit detall amagat que només ell descobreix, l’opció de no tornar-hi a passar després de que ell et destrueix brutalment aquell carrer, la d’agafar el llibre i resseguir-lo per veure com han canviat els paisatges amb el pas del temps,...
Pla amb la seva contundència narrativa, pot fer-te present en les seves descripcions i al mateix temps el pot fer sortir corrents. El llibre de Josep Pla a Girona, té aquests dos aspectes, enlaira una part de la ciutat i al mateix temps en destrueix una altre.

És recomanable llegir el llibre, ja que et fa adonar del que ha canviat Girona en menys d’un segle, l’envelliment del pas del temps a Girona li ha anat molt bé. La Girona grisa i fosca que ens descriu Pla, ha donat pas a la Girona actual plena de llum i de gent. Els capellans han estat substituïts per turistes, els militars, que ocupàvem actuals edificis universitaris, han donat pas a gent jove d’aquí i d’arreu que venen a estudiar. De la Girona provinciana a la que intenta obrir-se a tothom.

Uns fragments del llibre Josep Pla a Girona:
-Un dia, passejant sota els grans plàtans amb el pintor Pascual, vaig saber que els francesos tenien intenció de fer arribar la gran avinguda fins la plaça de la Catedral. Continuant imaginàriament aquest passeig va a parar, en efecte, a la superba graonada de Santa Maria. Si els francesos haguessin tingut temps de portar a cap aquesta obra, Girona seria avui la ciutat més elegant del país.
-La plaça de les Botxes és una catedral botànica. De la seva alta volta de branques nues a l’hivern, plena d’aire ombrejat d’un verd salamandra a la primavera i a l’estiu, en sortien uns raigs d’avingudes que endolcien el pensament, de manyaga perspectiva.
-La Girona pètria, acabada i cristal·litzada és la de la riba dreta de l’Onyar. La de l’esquerra, llevat dels nuclis del Mercadal, de la plaça del Gra i de la plaça de l’Hospital, té una vaguetat suburbial caòtica, s’està fent a batzegades.
-De la Força, la vida, però sembla haver-ne fugit volant; ha quedat un carrer somnambúlic i fúnebre, una fantàstica baluerna, decrèpita, somniosa i fantasmal. La Força és la mòmia d’una època passada.
-Està situada en el punt més alt de ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat.

divendres, 27 de juliol de 2007

A tots els blocaries polítics del món

Fent una passejada d'estiu per la xarxa, he trobat el que podríem anomenar els deu manaments del blocarie polític, segur que els podem fer extensiu a tothom. Són aquests deu punts i segurament cadascú en posaria algun altre o en canviaria algun. I és el que podríem fer: els blocs han de ser també un espai de debat lliure, obert i plural, feu els vostres 10 punts –o el número que vulgueu- i compartiu-los amb tothom. Enteneu-los com una base de treball unes pautes que han d'evolucionar sempre, no com un dogma que ens separa, aquest són els deu inicials:

1- Escriu els teus propis articles.
2- Permet el debat en els comentaris i comenta personalment.
3- Escolta i llegeix a altres molt més del que escriguis (que les teves orelles siguin més grans que la teva boca).
4- Participa en els debats d’altres blocs.
5- No facis cas al cap de premsa i escriu el que vulguis.
6- No només donis les teves opinions, pregunta a l’audiència.
7- Expressa les teves opinions, no només les del teu partit.
8- No només escriguis sobre política (és un avorriment).
9- No abandonis el bloc passades les eleccions.
10- En resum, actua abans com a blocaria que com a polític.

Aquests escrit m’ha fet pensar i una de les conclusions és: intentaré que el debat en el meu bloc sigui més actiu, per tant miraré de contestar els comentaris, sempre des d’una perspectiva de continuar el debat generat en l’escrit inicial, especialment d'aquells comentaris que vulguin entrar en el debat i sempre de qüestions generals.

dimecres, 25 de juliol de 2007

La grappa Nardini i el Mimolet

Dins del món de les grappes la que més m’agrada és la Nardini riserva, de grappes malgrat que la típica i tòpica sigui l’anomenada blanca, en podeu trobar de tots els tipus i sabors, mínim com varietat de raïms tenim. La grappa com també el bon orujo, són de les begudes perfectes per acabar un bon àpat, aquell xupito que sempre ve de gust.

La grappa Nardini, no la tenen a tots els restaurants, a Girona la trobareu segur al restaurant Mimolet, tot passejant pel barri vell aneu cap el carrer del Pou Rodó –vigilat per l’església de Sant Feliu-. Allà trobareu un espai per gaudir d’una bona combinació: la de saber trobar l’equilibri entre la cuina catalana tradicional, els seus productes de temporada i tot combinat amb una elaboració innovadora, que no perd les arrels i no es deixa emportar per aquella sofisticació que perd els orígens i certs sabors, és la cuina catalana contemporània.

Podem menjar des d’uns rogers ben frescos, arrossos que van canviant, quan fan el d’espardenyes no us el perdeu, els peus de porc amb espardenyes –un dels seus clàssics moderns-, el semi-tàrtar de carn, i no se quants tàrtars més -tomata, tonyina,...-, uns bunyols de xocolata –que t’exploten al paladar-. Tot acompanyat per una bona carta de vins, trobant l’equilibri qualitat preu.

El millor és anar-hi, entreu al Mimolet, us trobareu en David, ell us portarà cap a un ambient agradable, modern i tranquil, per poder gaudir de la bona companyia i el bon menjar i beure. No oblideu acabar amb un grappa Nardini.

dimarts, 24 de juliol de 2007

Catalunya penja d’un fil?

Qui hauria de dir que Catalunya pot penjar d’un fil: Aquell fil que es trenca i els trens dels voltants de Barcelona –rodalies- no funcionen i no deixen moure’s a la gent d’aquests voltants, més d’altres que estan en els voltants propers. Quan aquest fil sembla que es comença arreglar, apareix un altre fil que es trenca, i els d’aquests mateixos voltants els hi apareix la foscor en ple dia i quan arriba la nit la foscor continua, i no se sap perquè ha marxat la llum ni quan tornarà. Passem de la cuina per inducció a recuperar el càmping gas de temps immemorials de conjunt amb el lot o fins i tot una espelma.

Qui hauria de dir que l’estatut de Catalunya, que els catalans vam aprovar per referèndum, gràcies al recurs presentat pel PP està penjant d’un fil, esperant la resolució del tribunal constitucional.

Qui hauria de dir que el desplegament d’aquest mateix estatut que havia de ser ràpid, penjaria d’un fil, i encara no s’ha desplegat ni el preàmbul, tot depèn que el federalista Zapatero decideixi estirar el fil del desplegament real i concret.

Qui hauria de dir que el fil de la pau al País Basc es trencaria, quan tot semblava que estava fent un teixit amb tots els colors de la pau.

Esperem que no es trenquin tots els fils, perquè sinó com filarà la filadora, el fil roig de la llibertat i la igualtat.

dilluns, 23 de juliol de 2007

100 silencis compartits

focs de la revetlla de Sant Joan

El pensament neix d’un instant de silenci, podem convertir el silenci en pensaments, els pensaments en paraules, de les paraules crear escrits, escrits per compartir amb tothom.

Aquest escrit és el número 100; 100 silencis compartits, silencis de sindicalisme, silencis de política, silencis de prosa, silencis de cuina, silencis de llibres, silencis socials i nacionals, molts silencis fets paraules.

Gràcies per compartir els meus silencis, espero que us hagi omplert alguns dels vostres silencis, i aquest silencis hagin estat de plaer: el plaer de llegir, el plaer de pensar, el plaer d’escriure, el plaer de cuinar, el plaer de mirar, el plaer de menjar, el plaer de ser crític, el plaer de somiar, el plaer de la construcció social, el plaer d’un país lliure, el plaer d’un món millor.

Per a mi el silenci, el llegir, l'escriure, el pensar, el cuinar, el somiar, el crear, el construir,... són uns plaers que m’agraden compartir, i els blocs són un espai lliure de creació que intento aprofitar el màxim possible, per la llibertat que et dóna, per poder escriure el que bonament et plagui en cada instant.

diumenge, 22 de juliol de 2007

Quan convé cal segar arran

camp de l'Empordà acompanyat del Ter i el Montgrí, tot tornant de la Gola del Ter

Tot voltant pels camps en ple més de juliol,
veus el paisatge que et porta pensaments
la saviesa de la natura,
el camp de blat
que ha passat del verd de l’herba,
al groc de l’or del blat de la terra.

La terra treballada durant un any,
després d’un altre any,
i així des del temps i la història.
l’home i la terra,
es posen d’acord per crear
per créixer, segar i batre.

El camp ens dóna la lliçó
quan convé cal segar arran,
no s’ha d’esperar s’ha de trobar
el temps i el moment precís,
sinó la riquesa que et dona la terra
es pot convertir en pobresa de la taula,

De vegades cal esperar,
de vegades cal somiar,
de vegades cal compartir,
de vegades cal caminar,
de vegades s’acaben les vegades
i és llavors que convé segar arran.

Quan convé seguem arran,
per després batre,
per destriar el gra de la palla.
La terra, el temps i el pagès
ens donen una lliçó de la vida
i una història d’una gent i un país.

Cada moment i cada any
que no es sega arran
és un temps perdut
que potser no tornaràs a tenir
la terra i la vida
et donen els moments.


Potser avui, és el temps i el moment que convé segar arran.

Festa del Batre de Sant Climent de Peralta

divendres, 20 de juliol de 2007

No feu l’amor: és delicte - Censuren el jueves


La censura política a l’any 2007 existeix, la retirada de la revista el jueves és un clar exemple que encara no es pot parlar i menys dibuixar tot. La casa reial és intocable, tant intocable que es veu que fer l’amor reial és delicte, especialment quan la posició no és exactament la més correcte. A partir d’ara si feu l’amor vigileu que no us vegi ningú, millor tanqueu la llum, ja que si us veu algú de l’Audiència Nacional, Pura i Casta us poden condemnar a dos anys de presó, i sobretot no crideu, l’amor s’ha de fer en silenci, i trèieu del vostre vocabulari romàntic les paraules rei i reina,amb els respectitius diminutius, perquè si fer l’amor a l’estil príncep són dos anys de presó si pugeu al nivells dels reis la pena és com a mínim de quatre anys de presó -notícia-.
Quan l’Aznar va anar a fer la guerra de l’Iraq, encara que sigui responsable de morts d’iraquians i de soldats, l’audiència nacional no el va denunciar pel ser còmplice d’assassinats: la guerra no és delicte. Ara quan una revista com el jueves fa un dibuix dels prínceps fent l’amor o senzillament fent sexe: això si que és delicte.
A partir d’avui es recomana per seguretat jurídica i no tenir que anar a la presó, fer la guerra i no l’amor.
Jo m’autoinculpo de fer l’amor -invent dels catalans per no pagar-.
Jo m’autoinculpo de quan faig l’amor fer-lo amb postures indecents.
Jo m’autoinculpo de fer l’amor amb la llum encesa.
Jo m’autoinculpo de fer l’amor sense seguir el criteris de la santa església.
Jo m’autoinculpo de criticar la casa reial.
Jo m’autoinculpo de ser república.
Jo m’autoinculpo per creure en la llibertat d’expressió
Jo m’autoinculpo d’haver enviat més d’un cop la casa reial a veure en roca.
Jo m’autoinculpo de publicar la imatge censura del jueves.
Jo m’autoinculpo d’animar a tothom a penjar la imatge del jueves en el seu bloc.


dimecres, 18 de juliol de 2007

18 de juliol: un record contra les guerres i les dictadures

La revista il·lustrada Vu, de París, va publicar un reportatge fotogràfic de Robert Capa d’enorme dramatisme sobre la guerra civil espanyola. En la imatge més destacable, un milicià, vestit amb una granota blanca, es desplomava d’esquena, mort d’un tret. A la mateixa pàgina, sota l’epígraf «Comment-ils sont tombés» , apareixia un altre combatent malferit, ja a terra, amb el rostre crispat de dolor.
El milicià mort es deia Federico Borrell García, tenia 24 anys, era natural d'Alcoi i forner d’ofici.
Les guerres i les dictadures les decideixen els poderosos i les pateixen els treballadors -la població en general-. La fotografies de Robert Capa són un exemple real i dramàtic: un jove forner de 24 anys, mort perquè uns militars, certs sectors econòmics i la dreta, després que el resultat de les eleccions democràtiques que es van realitzar el 1936 en les quals el front d’esquerres guanya les eleccions i per tant la dreta les perd, decideixen que el que han perdut en les urnes s’ha de guanyar per les armes. Tant és l’enfrontament entre les persones d’una societat –guerra civil- l'important és per damunt de tot el control polític i econòmic.
La guerra civil espanyola, és un exemple com avui també la guerra de l’Irak, que les guerres no porten enlloc, només aporten morts i pobresa, el benefici és per la industria armamentística i els poders polítics i econòmics.
El 18 de juliol és un dia per seguir dient mai més, cal treballar per construir la pau i destruir les guerres i les dictadures. Tothom té dret a reivindicar els seus ideals, intentar canviar governs, fer revoltes ciutadanes, proclamar la independència d’un poble oprimit,vagues generals,... Però sempre des del respecte al que pensar el contrari. Actualment el sistema de les democràcies occidentals, és el menys pitjor, cal corregir-lo i millorar-lo, però sempre des del principi bàsic que cada persona té un vot i és lliure d’exercir-lo com consideri oportú. No hi ha llibertat individual sinó hi ha llibertat col·lectiva, però tampoc no hi ha llibertat col·lectiva sinó hi ha llibertat individual.

dimarts, 17 de juliol de 2007

Un discurs vital: Steve Jobs

La setmana passada vaig assistir a la trobada anual del Fòrum Carlemany, vaig conèixer el fòrum l’any passat amb la conferència que va realitzar el President Jordi Pujol -els presidents de la Generalitat sempre són Presidents mai ex-. Enguany van convidar a Emili Cuatrecasas, President executiu de Cuatrecasas Advocats.

La conferencia es va centrar en la competitivitat de les empreses familiars, un discurs d’un que ha fet molts discursos –sap combinar l’oratòria, la vocalització, la gesticulació i la ironia i ...-, tot i que va tenir l’error de parlar en castellà, perquè va justificar que així tenia un vocabulari millor, quan parlava un català perfecte, -tics de la burgesia barcelonina-.

Va construir un discurs àgil i estructurat; en part experiència pròpia, en part l’experiència de l’assessorament a les empreses més importants del país. Però em centro en la part final quan ens recomana que escoltem / llegim el discurs del fundador d’apple, Steve Jobs, un discurs vital, que ja ha donat moltes voltes per internet.

Un cop llegit i escoltat el discurs tens moltes sensacions, si no fos real la història, diries que és un muntatge per justificar el somni americà. Però resulta que és una veritat i són aquelles veritats que cal llegir i escoltar: són necessàries perquè les dificultats les transformem en felicitat. El discurs són tres històries: Unir diferents punts, l’amor i la pèrdua, sobre la mort.

dissabte, 14 de juliol de 2007

Arròs a banda amb llagosta o llamàntol

Aquest arròs és una fusió de la cuina dels arrossos dels Països Catalans, l’arròs a banda tradicionalment del país valencià –especialment de Dènia- i també anomenat, però bastant en desús, per la costa brava com arròs rossejat. L’arròs sigui a la paella o a la cassola és una de les columnes vertebrals de la cuina catalana, les variants tantes com les que la imaginació pugui crear, la cuina elaborar i a taula poder menjar i disfrutar, l’arròs d’avui és un exemple de creació des de la tradició i sobretot és un plat per compartir.
La definició d’arròs a banda, ens explica en Jaume Fàbrega en la seva gran obra la cuina catalana, vol dir: Un nom ben català, sovint escrit equivocadament “abanda”, que significa ni més ni menys, que l’arròs i el peix és couen i es serveixen a part, a banda.
Ahir vaig anar a primera hora al Mercat de la plaça del Lleó de Girona, no vaig trobar llamàntol, que era l’objectiu, però vaig trobar un parell de llagostes de la mediterrània i uns caps de rap per fer el fumet. Si els ingredients són frescos i de qualitat el resultat serà entre bo, espectacular i brutal, a part del peix necessitem: arròs de Pals -també pot ser del delta de l'Ebre-, nyores, alls, safrà, vi blanc i tots els ingredients per fer un sofregit –tomata,ceba, alls, nyores, picada, vi blanc, pebrots,...- i oli d’oliva del de fregir i del bo –en aquest cas d’Espolla-.
En una olla fem el sofregit i un cop fet hi posem els caps de rap –també pot ser peix de roca- i aigua, deixem que es faci un bon fumet.
En una paella posem oli del de fregir amb unes nyores i uns alls, quan l’oli hagi agafat el gust, retirem les nyores i els alls i tirem l’arròs i el rossegem durant uns minuts, a continuació posem el fumet, el safrà, sal i un bon raig de vi blanc, deixem que vagi fent durant uns 18 minuts, l’objectiu és que ens quedi sec com la fideuada.
En un altre paella amb un bon raig oli d’oliva del bo, fregim com a molt uns dos minuts les llagostes obertes en canal –com diria el carnisser- o el llamàntol a mi m’agrada més amb llamàntol però amb gambes també queda molt bo. Aquí ve el secret o el trucu: buidem tots els caps i amb el que hem buidat ho barregem amb l’oli que hem fregit les llagostes fins que ens quedi el màxim de desfet i ben lligat, a continuació barregem ben barrejat l’oli amb els caps de les llagostes amb l’arròs a banda. Servim l’arròs barrejat amb l’oli dels caps de la llagosta i a banda la peça de llagosta. Avui ens ho hem menjat a Vallromanes amb la meva mare i la germana, com sempre ho han trobat molt bo: que li han de dir al nen petit de la casa. Era per celebrar Sant Camil, però com que no queda molt progre també podíem estar celebrant el 14 de juliol dia de la revolució francesa com a inici dels principis de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. El important és poder celebrar coses que és la manera de seguir compartint temps i espais amb la gent que estimes.

dimecres, 11 de juliol de 2007

El PIB creix i la qualitat de l’ocupació baixa

Dos dades que han sortit publicades aquesta setmana, una la del PIB català en un estudi sobre els punt fort i febles de l’economia realitzat per l’idescat i l’altre estudi sobre la qualitat de l’ocupació a l’estat espanyol realitzat per la Universitat Autònoma de Madrid. El PIB a Catalunya segueix creixent, ens diu l’idescat, i la UAM ens afirma que Catalunya perd ocupació qualificada, en concret del 2005 al 2006 s’han perdut 13200 llocs de treball qualificats.
Dos dades que demostren que la salut de l’economia catalana no es tant bona com ens volen vendre des de la macro economia i el políticament correcte i feliç, i d’altres afirmem que segurament estem passant per uns anys que estem destruint part de l’estat del benestar, ja que ens trobem amb uns creixements econòmics i beneficis empresarials, mai vistos, i el mateix temps es demostra que són els anys que s’ha repartit menys la riquesa tot generant precarietat laboral –temporalitat, salaris baixos,...- i destrucció de l'ocupació estable i de qualitat, aquella de la feina industrial, amb antiguitat laboral, personal format i preparat des de l’experiència i lels salaris dignes.

L’estudi de la UAM, constata un altre fet preocupant per Catalunya: mentre que aquí s’han destruit 13200 llocs de treball a Madrid s’ha crescut poc en ocupació qualificada però s’ha crescut, i la mitja de l’estat espanyol el creixement ha estat cero. Per tant Catalunya està perdent competitivitat no només en el món mundial, sinó també en la economia espanyola, amb aquesta i d’altres Catalunya estem en la tendència de passar de ser un motor de l’economia de l’estat a convertir-nos en una dinamo.

Cada dia tenim més llums entre taronges i vermelles de l’economia i el mercat de treball, podem seguir mirant cap un altre lloc, però ens estariem fent un flac favor. La única dada diferent, que potser porta a mals anàlisis, és que és cert que respecte a processos anteriors de recessió econòmica, crisi industrial,... que aquest cop l’atur no creix o creix poc, treballa o mal treballa més gent que mai, però tinc la sensació que els arbres no ens deixen veure el bosc i molts no el volen veure, mentre a ells els hi vagi bé, tot va bé: vivint en el país de les meravelles de la macro economia, les grans estadístiques, els dissenys de futur des dels àtics, i si alguna cosa va malament, per això ja tenim els espanyols per donar-li la culpa dels nostres propis errors.

diumenge, 8 de juliol de 2007

El nostre combat: Josep Pallach

El nostre Combat escrit per en Josep Pallach a París el 1954 i amb el pròleg de Manuel Serrat i Moret. En un país normal seria un llibre de capçalera, un clàssic de pensament polític català i el trobaríem a totes les escoles i llibreries. Allà on descansen els grans pensaments i pensadors, tot esperant que algú els torni a desvetllar per tornar a crear consciencia, aprenentatge i noves il·lusions pels somnis més vells: la llibertat i la igualtat.
El nostre combat, és per un costat un anàlisi crític des de l’esquerra i el paper de l’esquerra durant la república i els inicis del franquisme, sense oblidar la realitat política internacional d’aquells anys, la guerra freda i el paper d’Europa. Una crítica que al mateix temps planteja solucions polítiques i sindicals en la resistència interior com el paper de l’exili. En cap moment cau en el desànim del discurs, ans el contrari, traspua il·lusió de construir una societat catalana justa i lliure, el paper fonamental de la política, la organització i formació de la classe treballadora, sempre des d’un compromís socialista i català.
Tot llegint-lo i rellegint-lo, aquest llibre en aquell moment segur que va crear un debat útil, tot i que anava contracorrent, per plantejar el futur de Catalunya des de l’esquerra. Trobo a faltar avui, llibres i pensaments que aportin un anàlisi crític del nostre passat recent -la transició i l’Espanya...- per poder afrontar el nostre combat de futur: una Catalunya socialment justa i nacionalment lliure.

Alguns fragments del llibre:
Manuel Serra i Moret
*
El nostre petit món és Catalunya,. Tan petit com és, tan endreçat com el podem tenir, i tan malmenat i rònec com ens l’han fet!
*Posar el fonaments d’una pàtria lliure i feliç.

Josep Pallach
*El partit polític, instrument de lluita i d’educació
*Per nosaltres, socialistes catalans, l’existència de la nació catalana és una realitat d’ordre sociològic i històric que s’expressa en la llengua, en els costums, en el dret i, sobretot, que dóna origen a un fet de voluntat col·lectiva.
*Una força social que reculli les tradicions d’esquerra, les relligui per sempre al moviment obrer i faci d’aquest el motor de la llibertat del nostre poble.
*La llibertat neix de les transformacions social, de la mateixa manera que no hi pot haver-hi llibertat de l’home en un règim econòmic de misèria i d’explotació de la misèria,
*No hi haurà triomf del socialisme sense la participació, cada dia més profunda i elevada de tot el poble a la construcció social. És per això que el socialisme és un humanisme.
*I si resta clar el fons polític del combat, el contingut social no ho és menys. Hem intentat donar-li arrel històrica; l’hem sustentat damunt el tarannà secular del poble català.

dissabte, 7 de juliol de 2007

L'absurd

L’absurd de la buidor,
aquella buidor que neix
quan una persona se’n va.

Un buit absurd,
hem nascut per omplir
no per crear buits absurds.

L’absurd sense sentit
d’aquells que amb el seu saber
i la seva amistat
ens van omplir un buit del nostre saber
i ara ens deixen una part nostra buida.

L’absurd del no res
l’absurd del perquè
sense resposta.

L’absurd de la vida. anar-se’n
quan no vols marxar,
perquè avui no i ets
si ahir estaves entre nosaltres.

L’absurd?
perquè tu
perquè ara
perquè sempre les persones bones
una pregunta sense resposta.
Com diu el poeta:
Quin absurd descans.

Davant de l’absurd de la mort
només ens queda
omplir els buits
amb tots els records,
fins que ens arribi l'absurd.

Paraules per en Sergi Giró –amic i parent- i en Paco Amoros –amic i sindicalista-, dues persones que han patit l’absurd de la mort aquesta setmana.

dijous, 5 de juliol de 2007

La immigració a les empreses

Pimec de Girona, han tingut l’encert d’organitzar una jornada sobre la gestió dels recursos humans i la immigració -interculturalitat, muticulturalitat, gestió de la diversitat,...-. Encert perquè no tinc constància, per tant podria dir que és el primer cop, que una patronal fa una jornada per parlar de la immigració i en termes positius de debat i propostes per millorar la gestió de la diversitat a les empreses, tot sortint dels típics estereotips: la contractació en origen, la manca de ma d’obra, la religió,...

Una jornada a on hem intervingut gent de diversos àmbits: Universitat, empreses, sindicats, patronal i l’administració. Una jornada plural, a on totes les veus hem tingut el nostre espai per parlar i compartir. Si sabem entre tothom caminar junts per trobar solucions i camins, especialment en temes com és el de la immigració a on la tendència més habitual és que tothom es situa en la seva trinxera única i verdadera, serà llavors quan posarem nous pilars per la cohesió social, tot creant un bon estat català del benestar.

Davant de la pregunta a on esta la immigració? Als pobles i les empreses. Per tant la conclusió és que les polítiques d’integració social i cultural s’han de fer en els pobles i en les empreses per igual, fins i tot podríem arribar afirmar que la immigració passa més hores a les empreses que als pobles. També cal situar el problema de comunicació lingüística a les empreses, cada cop de més llengües, aquí la solució no ha de passar per més traductors, sinó per una aposta decidida, a on l’administració catalana és clau, en que la llengua vehicular en les empreses sigui el català, per aconseguir una integració cultural i també per trencar amb l’analfabetisme lingüístic que és crea en certes comunitats d’immigrants respecte el català i el castellà, analfabetisme lingüístic que és un mur per la formació professional de la immigració, sinó es té coneixement oral i escrit de la llengua difícilment aquesta persona es pot forma.

Aquest no és el primer cop que parlo de la immigració i segur que tampoc serà el darrer, el canvi pot ser, tot i que difícil però possible, que les empreses i les patronals amb els sindicats obrim camins de diàleg social, per plantejar acords en la base de la qualitat de l’ocupació, el dret al treball en igualtat d’oportunitats, la formació lingüística i professional,... Si sindicats i patronals treballéssim junts en aquest camí donaríem un exemple de que la integració és possible i per tant real.

dilluns, 2 de juliol de 2007

Nació.cat: un final feliç i un inici amb futur

Un llibre el nació.cat per donar una volta ràpida però intensa a la història i els reptes de futur de l’Internet catalana. En Saül Gordillo, amb aquest llibre ens explica com des del compromís i la discreció un grup de catalans van aconseguir saltar o driblar els estats actuals, en concret l'espanyol, per aconseguir el reconeixement virtual de la llengua i la cultura catalanes mitjançant el .cat. Com ens explica en el llibre el .ct ens el tenen reservat per l’endemà de la independència.

Internet és dels pocs espais internacionals a on els catalans i podem anar directament, aquest fet té una importància cabdal, ja que el nou i més ampli espai de comunicació mundial no posa fronteres a la llengua i la cultura catalanes. No està gens malament, segurament aquesta porta i la manera d’arribar-hi, ens pot obrir d’altres portes cap a la plenitud del nostre país.

Però el llibre també ens alerta de que cal donar un pas molt fort endavant perquè les telecomunicacions d’internet arribin a tothom, persones i empreses, amb els màxims nivells de qualitat, que no tot quedi al voltant de les grans ciutats, i la resta ja en parlarem i ves a saber quan. També reclama una implicació real de les empreses catalanes en la seva difusió internacional, ja que moltes d’elles poden portar el .cat arreu del món.

Un llibre que ens explica un història gloriosa d’un èxit com a poble, i com poques vegades en la nostra història amb un final feliç. Ara bé, per damunt del final feliç i la radiografia que ens aporta del present, aquest llibre el nació.cat de Saül Gordillo, amb tot el que significa el concepte, ha de ser un inici cap a un futur de plena catalanitat a la xarxa, és la primera porta oberta a tot al món, com dirien el nostres pares polítics: siguem-ne dignes.

diumenge, 1 de juliol de 2007

Pasta fresca amb gaspatxo

Arriba l’estiu que ens porta la calor i se'ns emporta la gana. Canviem els àpats i els hàbits, preferim els menjars freds: les amanides, sopes fredes,... ja no quedem a dins sinó a fora a les terrasses. És el moment de recuperar a la cuina, els àpats que feia un any que teníem guardats a la memòria.

Per començar la cuina d’estiu, un menjar de la mediterrània, la pasta fresca italiana i el gaspatxo d’Andalusia, amb productes dels horts gironins.

Agafem els productes frescos, comprats al mercat, per fer el gaspatxo –tomata, pebrot verd, vermell i dolç, ceba tendra, all, pa, cogombre-, un cop tallats en trossets petits ho posem en un recipient a on ho amanirem amb sal, oli d’oliva verge i vinagre, les proporcions van al gust de cadascú. Un cop tot ben amanit i barrejat, agafem el minipimer i fot-li fort fins que tot et quedi ben batut i espès, és important no posar-hi aigua, ja que ens interessa que quedi espès com una salsa, la funció que farà a la pasta fresca és de salsa no de sopa freda.

Bullim la pasta fresca amb sal i oli, la pasta pot ser la que vulgueu, a mi m’agrada amb espaguetis o tallarines, un cop bullida hi tirem per sobre el gaspatxo ben espès, i ja tenim un plat fresc i ràpid que pot ser un perfecte plat únic.

El gaspatxo espès us serveix per la pasta com també per qualsevol amanida d’arròs, enciams,... I si voleu podeu fer la recepta al revés, feu el gaspatxo com és fa tradicionalment líquid, com una sopa freda, i després hi tireu la pasta fresca dins, i per tant fareu un gaspatxo amb pasta fresca, per exemple amb galets.

Cuina mediterrània en estat pur: barreja de sabors i cultures amb ingredients típics d’una cuina sana i nutritiva com és la nostra.
Un plat fresc i sa en un moment en que la política està calenta i convulsa. Com que abans i després de la política hi ha vida, avui escric de cuina.