dimecres, 25 de juliol de 2012

Només quan el foc se t'emporta el paisatge


Només quan el foc se t'emporta el paisatge, t'adones que la terra és una part indestriable de nosaltres, no han marxat els arbres, ha marxat una part de nosaltres, i la terra no és grisa o negra, està de dol.

Sense terra i mar no hi ha humanitat, potser al reves si que és possible, perquè les persones maltractem la nostra natura, com que no crida ens pensem que no pateix que no existeix.

Si la terra fos un nadó, i veiéssim que esta molt calent, pensaríem que té febre i el cuidaríem, el portaríem al metge, li donaríem medicament, i el vigilaríem fins a curar-se, si tingués fred li donaríem la nostra escalfor.

En canvi, si la terra està calenta i bruta, donem la culpa al temps, perquè quan havia de ploure no va ploure, i després ha fet massa calor i finalment s’ha cremat. Si fons un nadó li haguéssim posat protector solar total, però com que no era un nadó, no hem fet res i molt menys és culpa nostra, senzillament és culpa del temps o d’algun imprudent. Quan segurament la pitjor imprudència permanent és nostra, de les persones i els governants.

Si la terra fossin les nostres mares, pares o avis i àvies,... que ens han cuidat, ens han ensenyat, ens han estimat,... ens van ajudar a créixer i nosaltres els ajudem ara a disfrutar de la vellesa, retornant allò que ens van donar i encara  ens donen, i  a voltes pensem que mai els podrem tornar tot el que ens han donat, perquè quan estimes sempre és poc el que ens sembla donar i volem donar més.

Mai pensem que la terra també ens ha ajudat a créixer amb el seu paisatge, amb la mirada perduda en aquell paisatge infinit, amb silenci del bosc, la música de les onades,...

Mai t’adones prou del que has estimat, fins que ha marxat, aquelles paraules que havies pensat, però que mai li vas dir, aquelles carícies i petons que no vas fer. Mai t’adones de que estimes a les amistats, fins que les trobes a faltar perquè estan lluny i t’adones de veritat quan estimaves a l’amic, quan el record dels moments ve acompanyat de les emocions de les llàgrimes.

Potser ara quan mirem el paisatge de l’Empordà i trobem a faltar aquell paisatge verd des de la Mare de Déu del Mont fins al Montgrí, o quan des de Tapis veus sortir el sol darrera el Cap de Creus, o veure caure la nit des d’un turó de Llers mirant cap a Roses,... records d’instants del verd i el blau de l’Empordà que trigaran temps a tornar.

Potser per gaudir de la terra, el mar, el terraprim, els, turons, les muntanyes, cel blau,... no se l’ha d’estimar només gaudint mirant, sinó sobretot cuidant-lo, segurament aquest cop serà culpa d’una burilla, de les retallades, de la tramuntana,... segur que si, però ens hem de preguntar que podíem haver fet i no hem fet, i esta clar que a partir d’ara s’ha de fer.