Camil Ros

En defensa dels Mossos i del Català

2012-01-15T17:46:00.002+01:00

Que la proposta dels Mossos d’Esquadra de parlar en castellà ha estat un error important és evident, com també es evident que quan prenen la decisió no pensen més que en la llengua com un instrument o un deure laboral i no com un valor cultural d’identitat col·lectiva com és, i també és molt clar que la decisió no la prenen en un sentit fatxa i d’atac a la llengua catalana. I per això en menys de 24h rectifiquen la decisió, ja m’agradaria veure quan polítics rectifiquen els seus errors amb tanta celeritat.

És injust el tracta que si els hi està donant els Mossos d’esquadra i als sindicats aquest dies, el linxament mediàtic i de xarxes socials que s’està fent, més quan s’ha reconegut l’error. Obviant les reivindicacions per les quals s’estan mobilitzant que són raonables: com un govern que retalla i retalla és planteja canviar els uniformes i molt d’ells no tenen armilles per anar a treballar amb seguretat, retallades continues de salari fins a un 25% i condicions de treball, que porta precarietat i per tant en aquest sector vol dir inseguretat pels mossos i per la ciutadania.

Molta gent que ha rebutjat frontalment la proposta ho han des de la legitima defensa de la llengua catalana. Ara hi ha d’altres que ho han utilitzat per tapar les retallades i així intentar debilitar les reivindicacions i de pas intentar desacreditar els sindicats, sorprèn la duresa de grups d’informació propers al govern de la Generalitat i fins del mateix President Pujol, i potser aquells que acusen que fem mal a Catalunya fan més mal posant llumins al conflicte lingüístic, que d’altres si que volen.

Els mossos d’esquadra no són uniformes, son persones que cada dia van a treballar per fer un servei públic de primera necessitat, persones d’orígens, llengües i cultures diferents, no són ni d’un bàndol ni de l’altra són un reflex del país, es vulgui veure o no, que els uneix la voluntat de serveis públic i el català com a llengua de servei, que per això s’han preparat, han estudiat i han aprovat l’accés a mossos. I cal respectar-los com a qualsevol altre persones en un estat democràtic i en algun moment s'ha faltat a la seva dignitat.

Si en aquest país algú contra la llengua catalana no és precisament els sindicats, si algú a Catalunya al llarg de la història recent des del franquisme fins avui ha estat garant de la cohesió social i lingüística ha estat els sindicalisme.

La fi no justifica els mitjans, tant d’anada com de tornada.

LA UGT DE CATALUNYA I EL SAP RATIFIQUEN EL SEU COMPROMÍS AMB LA DEFENSA DE LA LLENGUA CATALANA

2012-01-13T22:51:00.000+01:00

La UGT de Catalunya i el SAP volen expressar públicament que mai han pretès situar la llengua catalana com a objecte de confrontació ni utilitzar-la en cap conflicte laboral -per molt greu que aquest sigui- donat seu valor cultural, social i polític.

La llengua no només és un dret, és un patrimoni de tots els catalans i les catalanes. La societat catalana –i el nostre sindicat com a part d’ella- ha lluitat durant anys per recuperar la seva llengua i cultura després de la repressió franquista i l’important esforç col·lectiu realitzat durant dècades per aconseguir la seva normalitat, fins a convertir-la en la principal eina de cohesió social al nostre país, no es pot veure ara enterbolida.

Per tant, ambdues organitzacions ratifiquem, sense cap mena de dubte, el nostre compromís amb la defensa de la llengua catalana.

S’apaga el micròfon...

2011-12-05T22:02:00.000+01:00

Quan s’apaga un micròfon fuig un boci de la nostra llibertat. La llibertat de poder parlar a traves de les ones i la llibertat de poder escoltar les ones que vulguem escoltar.

Segurament tenim molts mitjans de comunicació, però no tantes opinions diferents com mitjans tenim, el discurs únic, programacions diferents però en el fons iguals,... En canvi el tancament d’Onda Rambla - Radio Grup a Girona, deixar un buit important a la pluralitat comunicativa de Girona.

Una radio diferent, propera, singular,... i molts més adjectius, que sobretot jugava amb la proximitat de les realitats de Girona, perquè de realitats com de veritats n’hi ha moltes, deia Salvador Espriu: “la veritat és un mirall trencat en mil bocins”. Doncs no ser quantes n’hem perdut a Girona en aquesta bogada però més d’una, dos, tres i quatre segur.

Una radio que anava més enllà del tall de veu de pocs segons i del debat de confrontació, amb espai per l’entrevista a on poder explicar i convèncer i no només proclamar, amb tertúlies amenes i plurals.

Una radio que sempre ha donat veu a tothom i especialment els que no tenen tanta veu, a on poder denunciar les injustícies del més febles.

Una radio propera a totes les realitats de Girona, a on no només hi han informatius, sinó també espais per la cultura, la cuina, les activitats de molts pobles.

Una radio que fins i tot algun cop en comptes d’aigua et podrien arribar a posar un gintònic.

Una radio que amb l’Eduard i en Julià, i molta més gent, fa que quan hi vas et sentis com a casa, per tant la sensació és com si uns lladres hagin entrat a casa meva, i m’hagin robat quelcom important no tant per valor, sinó pel que representa.

Entre la girona grisa i la lluminosa

2011-11-05T20:20:00.003+01:00

Mentre escric és tarda vespre a Girona de Fires, núvols grisos l’acompanyen, al mateix temps la Catedral apareix il·luminada. Aquesta és la sensació que tinc de Girona, la ciutat que m’ha acollit, la ciutat que he decidit viure, la ciutat de contrastos, aquella frase que em van dir els savis: Girona és difícil entrar però és impossible marxar.

Les fires de Girona, no només són el referent de festes a Girona ciutat i comarques, sinó que fins i tot, molta gent de la Tordera enllà, venen a passar un dies per gaudir de les parades al carrer d’embotits, llibres, pintura, polseres,... i sobretot la gent més jove i no tant jove, per recordar quan eren joves, les barraques i els seus concerts, un espai inèdit fora de les comarques gironines.

Les barraques és un espai dirigit per l’Ajuntament però gestionat per una comissió que en formen part totes les entitats de Girona. En un espai com la Devesa, referent arreu de parc públic, obert i lliure a on la gent pot gaudir dels concerts de musica de grups de plena actualitat, que en d’altres llocs caldria pagar entrada en un pavelló tancat, a on et trobes amics i coneguts d’arreu de Girona, a on si vols beure alguna cosa, tens de barraques de més de 20 entitats de Girona, cada d’any rotativament, que amb gent voluntària et serveixen un cervesa, un cubata, una coca-cola,... o una botifarra o un llom si tens gana. Aquesta gent després de moltes hores de treball, tenen la satisfacció que els beneficis obtinguts revertiran en més activitats per l’entitat i per tant en la vida social, cultural, esportiva,... de la ciutat el benefici te una retorn social clar i innegable a la ciutat de Girona.

L’any passat ja va començar però aquest any més, les autoritats polítiques de Girona, amb l’excusa o l’obsessió de la venda d’alcohol a menors, que totes les entitats reconeixem que s’ha d’evitar, han confós l’objectiu, el mitjà i la fi,...

En comptes que les autoritats municipals amb els mossos d’esquadra i la policia municipal coordinament amb les entitats de barraques vetllar per la no venda d’alcohol a menors, els mossos i la policia seguint ordres polítiques, s’han dedicat a perseguir les entitats, en hora punta, que han servit o diuen que han servit alcohol a menors, procedint no només a la sanció sinó al tancament definitiu de la barraca, quan si fossin uns delinqüents, quan darrera d’ells el botellon era la practica habitual, a l’atzar o no, hem rebut unes quantes entitats els primer cap de setmana l’Atletisme Girona i la UGT i aquest darrer cap de setmana el GEIEG.

Les noves autoritats municipals a Girona, esperem que sigui per alseva inexperiència en la gestió municipal, han preferit prioritzar el principi d’autoritat al principi de consens, criminalitzant a les entitats i tenint una actitud immobilista. Front d’aquest autoritarisme també hi ha hagut un suport de totes les entitats de Girona, que creuen en una festa oberta, lliure i participativa, i en comptes de deixar soles les entitats denunciades, han estat al costat d’elles.

Tenim la Girona grisa de les autoritats polítiques que només escolten el que diuen ells mateixos i que s’emprenyen quan els titulars de premsa no els són favorables, però també tenim la Girona lluminosa, la d’un teixit associatiu viu, valent, solidari, amb ganes de canvi i amb ganes de respectar i continuar una de les millors tradicions popular que tenim a Girona: les fires i les seves barraques.

Atac a la negociació col•lectiva

2011-07-03T16:32:00.003+02:00

Després que la CEOE trenqués unilateralment el principi d’acord de negociació col·lectiva per pressions de la patronal madrilenya i la dreta espanyola, el Govern de l’Estat ha imposat una reforma que està lluny de les negociacions que havíem tingut. Per tant, el nostre rebuig és frontal.
La reforma de la negociació col·lectiva en comptes de dirigir-se cap al canvi de model productiu que necessita la nostra economia, busca incrementar la conflictivitat laboral a les empreses i és un atac a la negociació col·lectiva sectorial, ja que situar el conveni d’empresa amb “prioritat aplicativa” vol dir que en moltes empreses intentaran retallar condicions sota el paraigües d’aquesta reforma. A les petites i mitjanes empreses no es produirà negociació sinó xantatge empresarial.
Situar el conveni d’empresa en el centre de la negociació col·lectiva és no conèixer la realitat del mercat de treball. A Catalunya tenim més de 200.000 empreses i, en canvi, menys de 1.000 convenis d’empresa. Aquest tipus de conveni sempre ha de ser de millora, mai de retallada, i per tant només és possible a les grans empreses o en aquelles on hi ha garanties de negociar en igualtat.
El nostre sindicat defensa que la negociació sectorial ha de ser el marc de la flexibilitat laboral (distribució irregular, mobilitat funcional..) i en l’àmbit de l’empresa s’ha de pactar la concreció; fer-ho a l’inrevés significa que la flexibilitat serà arbitraria i imposada, ja que si no hi ha acord sempre podran recórrer a l’arbitratge obligatori. En aquest sentit, hem de ressaltar que la reforma del Govern no busca l’agilitat en la negociació o la solució del conflicte en les comissions paritàries o en els tribunals laborals, ja que en el mecanisme que se centra és en l’arbitratge obligatori. El que hauria de ser l’excepció se situa com la norma, vorejant la inconstitucionalitat.
Però a caldrà estar molt atents, ja que si aquesta reforma s’apropa més a les propostes patronals que a les sindicals, el procés parlamentari encara prop dretanitzar més la negociació col·lectiva. Això ja s’ha demostrat en la convalidació del decret i les condicions imposades per CIU, que no s’han dirigit a defensar i millorar el marc català de relacions laborals, sinó a retallar encara més drets als treballadors i les treballadores.
És totalment fals que la negociació col·lectiva sigui rígida. De la rigidesa que ens parlem la patronal, alguns partits i els mercats financers és de poder precaritzar encara més el mercat de treball. Els convenis col·lectius no són rigids, el que fan és millorar les condicions que recull l’Estatut dels Treballadors, i els seus continguts són mínims perquè siguin millorats en l’àmbit de l’empresa.
Per això quan ens parlen de rigidesa i asseguren que el millor és eliminar la ultraactivitat del convenis, el que pretenen directament és una retallada de millores laborals aconseguides amb la mobilització i la negociació, ja que en el moment de la finalització del conveni totes les millores quedarien a zero i la referència seria l’Estatut dels Treballadors. Per situar-ho amb un exemple molt clar: el salari mínim interprofessional se situa actualment en 641 euros, mentre que el 20% dels convenis estatals i el 40% dels catalans tenen un salari mínim de 1.000 euros. Del que ells anomenen rigidesa nosaltres en diem millora.
Però, per si no fos poc, un altre atac és el de relacionar salaris amb productivitat i no amb la inflació. ¿Per què aquesta obsessió amb productivitat i no IPC? ¿Per què ara i no fa un any? Doncs perquè ara la productivitat és inferior percentualment a la inflació, principalment per l’especulació amb el carburants. Per tant, no és que vulguin situar la productivitat com un motor de canvi de model productiu, sinó simplement per precaritzar encara més l’actual model i baixar salaris. Però la realitat és que reduint salaris cada cop serem menys competitius i, per tant, hi haurà més atur.
La reforma laboral de fa un any l’únic que ha aconseguit és fer augmentar la precarietat i el nombre de persones desocupades, i la reforma de la negociació col·lectiva pot tenir les mateixes conseqüències, sobretot situant la flexibilitat via imposició empresarial i relacionant salaris amb productivitat, el que ens farà més pobres i no servirà per generar cap lloc de treball. Des d’un punt de vista laboral, fa molt temps que anem en la direcció contraria que caldria.

Fiscalitat, concert econòmic i retallades

2011-04-27T22:17:00.002+02:00

Per construir un estat del benestar català calen més ingressos públics, això que fa uns anys era clar, ara amb la crisi econòmica i la manca de capacitat de recaptació de la Generalitat encara és fa més evident, ara en cap cas pot ser l’actual situació l’excusa per justificar les retallades socials que estem començant a patir, el concert econòmic no és cap píndola màgica en si mateixa, és un instrument que pot ser útil en funció de com s’apliqui.
Perquè imaginem-nos per un moment, que Catalunya té capacitat plena de recaptació i sobretot de definir quina és la fiscalitat que hi ha Catalunya en els conjunt de tots els impostos. I en comptes d’utilitzar aquesta fiscalitat per construir més estat del benestar en educació i sanitat, entre d’altres,.. i en tenir una política industrial pròpia per crear un model productiu focalitzat, en la formació, l’ innovació, la qualitat del producte i de l’ocupació,... ens dediquem a baixar impostos en general, successions, irpf,... i sobretot als que més tenen, quan per poder fer tot això necessitem molts més ingressos.
Per tant el concert econòmic no necessariament és molt més, si senzillament ens dediquem a rebaixar impostos, els famosos 15000 o 20000 milions, es poden quedar en molt més menys, per fer aquest viatge en aquestes condicions no és el que havíem defensat.
Un país amb una fiscalitat baixa, és un país que té menys estat del benestar i que pateix de forma més dura i llarga la crisi econòmica, i en tenim exemples clars. A principis del segle passat es van constituir dos nous estats, i en funció de l’estat social fundacional han tingut histories divergents: Irlanda, amb un fiscalitat molt baixa, que per molts era un referent de miracle econòmic no fa gaire, ara esta intervinguda i amb una crisi molt profunda i l’altra Finlàndia, amb un fiscalitat alta, que te un estat del benestar potent i estar patint menys la crisi econòmica, i per desgràcia nosaltres estem més a prop d’Irlanda que de Finlàndia.
La fiscalitat ha d’estar al servei de garantir l’estat social i d’ajudar dinamitzar l’activitat econòmica, i això només és possible amb una fiscalitat progressiva i justa i més alta que l’actual, l’altre camí en porta a menys estat social i menys activitat econòmica competitiva.

Exemple real de la retallada a la sanitat

2011-04-13T11:38:00.000+02:00

Tarragona, 12 abr. (EFE).- Un pacient que havia de ser operat ahir d'una hèrnia discal a l'hospital Joan XXIII de Tarragona va ser enviat a casa "per falta de quiròfans i de personal".
Segons publica avui "Diari de Tarragona", el pacient, Antonio García, havia de ser operat ahir d'una hèrnia discal, i per això va ingressar diumenge i va seguir el procés preoperatori però, en arribar el moment d'entrar en el quiròfan, i una vegada ja l'havien rasurat, va ser enviat a casa.
"Donades les circumstàncies actuals del sistema (falta de quiròfans i de personal) no hem pogut complir amb la nostra intenció d'operar el pacient perquè hi ha pacients amb lesions oncològiques i mielopàtiques de més urgència", resa l'informe d'alta lliurat a García, en el qual el centre es disculpa per aquest fet i l'informa que pot presentar una queixa en el full de reclamacions.
També en aquest full que li van lliurar se li suggereix que reclami per "avisar els gestors corresponents de l'estat actual de l'hospital".
El pacient, un reusenc de 58 anys, ha mostrat el seu malestar amb les raons esgrimides pel centre perquè la seva operació, conseqüència d'un accident de trànsit sofert a l'octubre passat, estava programada abans de les retallades anunciades pel Govern.
L'Hospital Joan XXIII, que li ha ofert la possibilitat que s'operi el 3 de maig, ha declinat qualsevol comentari sobre aquesta notícia.
La retallada plantejada pel govern català al Joan XXIII de Tarragona suposa una disminució del 18 per cent en el seu pressupost, la qual cosa es traduirà en uns 250 acomiadaments i en el tancament de plantes i de quiròfans a les tardes.
Les retallades s'estan notant ja en les ampolles d'aigua, que ja no es lliuren als pacients, en la limitació a tres al dia del nombre de bolquers o en què sis dels dotze ascensors han deixat de funcionar, segons fonts sindicals. EFE

Una altra crònica des de dins de la cimera

2011-03-28T23:52:00.003+02:00

He trigat uns dies per escriure de la "Cimera per la reactivació econòmica" que va tenir lloc el divendres 25 de març al Palau de Pedralbes. Després, el que va passar a dins i a fora, les múltiples rodes de premsa, el dissabte i el diumenge i la cursa de declaracions i contra declaracions. Com a mínim des de l’UGT de Catalunya vam arribar el divendres al matí, emprenyats amb l’informe de la Comissió d’Experts que era totalment de part, de la dreta, i sobretot quan parlava d’ocupació i de copagament a la sanitat, educació i el que faci falta. Però tot i així, les converses amb el Govern del dijous i sobretot el document de conclusions del Govern al que van arribar al capvespre, el vam considerar que encara hi havia possibilitat d’un acord de mínims o d’un punt de sortida, i per tant, que en el nostre posicionament pel bé de l’acord, ignoràvem l’informe dels experts, i el més important era el consens per damunt de les diferències de tots els convocats, molts i diversos. El matí va començar bé, el govern, representat pel President i el conseller d’Economia, van situar el consens i el diàleg social com a instruments claus per la reactivació econòmica o per sortir de la crisi; el dos discursos buscàven els consensos. Tot després la sorpresa va venir de la comissió d’experts -CAREC- que va fer una autoreafirmació del seu informe. Suposo que els experts, que normalment estan per damunt del bé i del mal, no estan acostumats que durant dos dies els mitjans i bona part de la gent qüestioni les seves receptes en alguns casos ultraliberals. Com que són superiors no tenien la necessitat de buscar consensos. Flac favor fan al Govern, primer amb l’informe i després amb la seva reafirmació. La tarda va començar amb el caliu generat pel CAREC, que el Govern es podia haver estalviat, primer va ser el moment dels partits i després de patronals i sindicats, intervencions de 10 minuts, cadascun amb el seu posicionament, i només quedava mitja hora per acabar la cimera i el més calent era a l’aigüera. És en aquest moment a on es veu que el document no estava del tot consensuat. Durant el dia no s’havien treballat en les esmenes i per uns moments sembla que no hi pot haver consens. Tots els partits –oposició i govern-, sense comunicar-se entre ells, tiren pel dret de cadascú; l’autisme polític en estat pur. Converses ràpides entre patronals i sindicats per trobar el mínim denominador com pot ser l’acord estratègic, per seguir treballant per la sortida de la crisi acceptant com a base les conclusions del document. Finalment el President Mas situa el document com a conclusions de la Cimera i els partits, uns per activa i d’altres per passiva, els sembla bé, ja que ningú vol ser el responsable de la ruptura de la Cimera. A partir d’aquí tothom es pot fer la seva opinió, rodes de premsa que pot semblar que no tothom va estar a la mateixa Cimera, excés de tacticismes polític. Finalment que pensarà la gent, si des de dins ja va ser complexa, de fora s'entendrà que va passar?. Al matí vam començar parlant de l’atur i a la tarda van acabar parlant de si el mètode de la reunió era el correcte. Per reflexionar molt i molt, la gent ens demana sortides no més problemes, crec que patronals i sindicats vam ser més pràctics o pragmàtics per trobar consensos de sortida amb el govern malgrat les diferencies en polítiques concretes i amb les opinions del CAREC. Però la política en estat pur dels partits, sigui per les proximitat de les municipals o perquè l’adn el tenen així, no estan aïllats de la societat només, sinó també d’ells mateixos, i és que durant el cap de setmana el que han acabat dient de la cimera i de les valoracions han estat atacs frontals, que a dins no hi va haver tanta duresa ni en el contingut ni en la forma. S’ha parlat més de la cimera a fora que a dins de la cimera.

Esperem que el compromis de diàleg social català generi propostes i consensos per fer polítiques d'ocupació, reactivació econòmica i cohesió social que per això anavem a la Cimera i per això continuarem treballant.

Parlem de productivitat i salaris (I)

2011-03-14T23:30:00.002+01:00

Quan es parla de productivitat i salaris, molts et donen la sensació de que no saben ben be de que parlen, i sobretot aquest dies que es vol utilitzar la productivitat no per millorar-la i ser més competitius, sinó per baixar salaris especialment en un moment d’alta inflació i d’una possible pujada dels tipus d’interès.
La productivitat no és un dígit, sinó moltes variables internes i externes que condicionen el resultat final, per tant no és la simple divisió entre el cost del producte dividit pel número de treballadors.
La productivitat total d’un període –dia,mes, any- és mesura pel cost del material; el cost de l’amortització de la maquinaria; el cost de l’energia i el cost laboral. Al mateix temps tenim les productivitat parcials de cada factor: el cost laboral dividit per les unitats produïdes en un període o el cost del material dividit pel nombre d’unitats,... També tenim la productivitat multi factors: per exemple sumant ma d’obra i material dividits pel nombre d’unitats.
Però per arribar a aquestes formules hi ha molts condicionats que poden ajudar o perjudicar el resultat de la productivitat. Ajudem bons materials, forta inversió en tecnologia, inversió en formació,... i pot perjudicar el diferencial dolar / euro, l’absentisme laboral, oscil•lacions del cost del petroli, talls elèctrics,...
Per tant la ma d’obra no condiciona de manera clara la productivitat, sinó que pot tenir més impacte el tipus de material i no pel cost baix, sinó per la capacitat de produir més àgil i ràpid. I l’altre gran dificultat és com mesurem la productivitat a cert àmbits dels serveis.

Per tant si volem parlar de productivitat i com la millorem parlemne, ara no val parlar-ne per baixar salaris, perquè per molt que li diguin productivitat, volen devaluar els salaris, això si els de la gent treballadora i no pas els dels directius.

8 de març:la dona i les empreses de l'IBEX

2011-03-07T16:36:00.003+01:00

Segur que les empreses de l'IBEX 35 tenen plans d'igualtat, segur que inverteixen en polítiques de responsabilitat social empresarial i el que és segur és que els diners que hi destinen surten de les partides de publicitat i imatge. Perquè quan s'han d'aplicar les polítiques a ells mateixos, si a ells, fan el contrari. Les empreses de l'IBEX 35 aquelles que han de liderar la sortida de la crisi, són les que tenen els salaris més desorbitats quan volen retallar els salaris de la resta i són les que la presencia de la dona als consells d'administració i a l'alta direcció és pràcticament inexistent.

El total de membres al consells d'administració de les empreses de l'IBEX 35 és de 466 persones de les quals només 46 són dones, no arriba al 10% el 9,87. Però si anem a l'alta direcció d'aquestes empreses la xifra encara és pitjor, no només per la dada sinó perquè respecta al 2009 baixa la presencia de la dona. El 2009 hi ha havia un total 465 persones d'alta direcció i només 31 eren dones el 6,66%, el 2010 la cosa va més avall de 467 només i havia 28 directives el 5,99%, baixa la presencia en % i en números absoluts pugen els homes i baixen les dones.

Si seguim rascant les dades, encara en trobem una altre en 15 de les empreses, prop del 50%, no hi ha cap dona amb responsabilitats d'alta direcció.

Aquestes són les més grans i millors empreses de l'estat, són les que el govern les reuneix per consultar com sortir de la crisi: grans bancs, sector energètic, gestió infraestructures, sectors industrials com el farmacèutic i fins immobiliàries,... és a dir, el bo i millor de cada casa.

La majoria d'empreses no són de sector masculinitzats, segur que en les plantilles hi ha una forta presència de les dones, ara quan arriba l'hora de la veritat, les dones són marginades de forma clara dels òrgans de direcció.

Malgrat cert discursos cofois, la realitat és que queda molt de camí per igualtat efectiva entre la dona i el home al mercat de treball: igualtat salarial, igualtat en l'accés als òrgans de direcció,... Cal denunciar amb igual de contundència totes les discriminacions vingui de la petita o de la gran empresa, per que potser de manera diferent, però totes discriminen la dona.

Ryanair: d'allò vingué això

2011-02-23T22:54:00.002+01:00

Eren els inicis de l'implantació de Ryanair a l'aeroport de Girona, un grup de treballadors i treballadores de Ryanair i Lesma Halding van venir a l'UGT per demanar informació laboral i com organitzar-se sindicalment, tenien valentia però sabien que hi podien haver represalies, la situació laboral força insostenible, les condicions de seguretat i salut en el treball brillaven per la seva absència. I les represalies van succeir tres persones van ser acomiadades de manera fulminant, casualitat les que es volien presentar de delegades de personal, a part de la pertinent denuncia al jutjat, vam també fer la denúncia pública, ja que totes les empreses han de ser respectar la legislació i més encara si reben ajuts públics, l'ignorància davant d'aquests fets de les institucions publiques -en aquell moment de tots els colors polítics- i patronals va ser evident i alguns fins i tot, ens deien però és que aporten molt al territori, per tant si aportes està exempt de complir la legislació.

Tot i els acomiadament van sortir delegats i delegades de la UGT, els treballadors de manera exemplar i solidaria van fer pinya, alguna vaga també es va tenir que realitzar, denuncies a l'inspecció de treball, no va ser fins que es va implicar la Directora general de relacions laboral de la Generalitat, Mar Serna abans de que fos consellera, que va tastar l'estil prepotent de Ryanair, les sancions de inspecció van començar a caure i això junt amb la constància sindical vam poder aconseguir poder reconduir alguna situació i les institucions i patronals continuaven fent que no veien res. La UGT senzillament demanàvem el compliment de la legislació laboral vigent i que aquest fet fos reflectit en el acords de subvencions i que al mateix temps es diversifiquessin les companyies que operessin a Girona, perquè l'amenaça de marxar llavors ja la van començar a dir, però ni cas, total eren treballadors amb salaris baixos, doncs d'allò vingué això.

Aquests fets ara em serveixen per poder-ne parlar amb coneixement de causa i sense cap simpatia cap Ryanair, perquè les condicions de treball han canviat però encara no són dignes ni en condicions ni en salari.

De la nit al dia s'acabat les lloances polítiques i patronals a Ryanair, ara anem desesperadament a buscar un altre companyia Spanair, Jet2... Si s'hagues actuat de manera planificada i estratègica, ara tindríem un aeroport amb una oferta diversificada i no el risc de que l'aeroport mori d'èxit, com que tot anava be no calia fer res, Ryanair seria tant etern a Girona com els xuxos.

En defensa de Ryanair només es pot dir que els acords o preacords estan per complir-se, però com sempre les formes els perden. En defensa de la Generalitat, Diputació i Cambra,.. es pot dir que una empresa privada no pot condicionar la seva actuació política, però confiar-se en excés de vegades és un error, si sobretot no es tenen alternatives previstes.

Esperem que d'aquesta es faci la reflexió necessària i que es construeixi un model d'aeroport amb un fonaments molt més sòlids que fins ara: diversificant companyies aèries, no totes de low cost, un aposta decidida per transport aeri de mercaderies, equilibri entre low cost i qualitat, ajuts públics condicionats al compliment de la legislació inclosa la laboral,... Si ara s'actua bé d'això no vindrà allò, ara si quan va passar allò les institucions haguessin marcat unes regles de joc diferents ara Girona no estaria amb ai al cor de pugui passar això que sembla que pot passar.

El gener del 2011 incrementen un 35% els ERO’s

2011-02-13T21:08:00.001+01:00

Això de que hem tocat fons i que alguns fins i tot parlen de recuperació, hi ha moltes dades i realitats que ens diuen el contrari, o si en el millor del casos hem tocat fons, com explicava L’Anton Costas es pot tocar fons però es pot seguir rascant. Això és el que ens diuen les dades dels ERO’s del gener del 2011: 4334 persones afectades davant de les 2806 persones afectades el gener del 2010, un increment del 35%.
La reforma laboral, la manca de liquiditat de la banca i la política econòmica esta fent estralls, moltes dades ens indiquen que a partir del mes de juny de l’any passat anem de mal en pitjor, una d’aquestes són les dels ERO’s, aquest mes de gener han augmentat respecte al mes de l’any anterior tant en numero de ERO’s presentats com de persones afectades:
gener 2010: ERO’s 263 persones afectades 2806
gener 2011: ERO’s 282 persones afectades 4334
evolució: +7% +35%
S’han incrementat de forma molt clara les reduccions de jornada, però no han anat en detriment de les suspensions, ja aquestes darreres només disminueixen unes 300 persones mentre que les reduccions augmenten en més de 2000 persones.
El creixement espectacular dels ERO’s de reducció de jornada, que de sortida són una mesura de flexibilitat interna raonable abans de la suspensió i l’acomiadament, caldrà fer un seguiment molt estricte. Primer perquè veritablement es faci la reducció i no sigui una baixada de sou encoberta, sota el xantatge de o reduïm salari treballant el mateix o acomiadament, i segon que caldria un pla de formació per combinar reducció de jornada i reciclatge formatiu, esperit fonamental de la reducció de jornada, ja que no és per anar a casa, sinó per ser més competitius tant l’empresa com el treballador.

L'acord de les pensions i el pacte global

2011-01-30T18:09:00.002+01:00

De vegades no és més valent el que més crida, sinó els que tenen la capacitat de modificar la realitat. Quan s'arriben a acords com els de les pensions sempre surten debats, si quan pitjor millor, encara que es perdin drets pel camí, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fre.

La vaga general del 29S, al igual que les anteriors no eren un fi en si mateix sinó demostrar la capacitat de rebuig del món del treball, per així poder obrir noves negociacions per produir les rectificacions respecte a les polítiques imposades unilateralment. Al voltant de la vaga general teníem una reforma laboral imposada i dues amenaces les reforma de la negociació col·lectiva i sobretot ampliar l'edat de jubilació al 67 sense cap mena d'excepció.

Malgrat la voluntat de no reconeixia l'èxit de la vaga general i que les vagues serveixen perquè els governs rectifiquin aquesta és la realitat, si la vaga no hagués estat un èxit quina necessitat te el govern de negociar la reforma de les pensions, la reforma laboral i la negociació col·lectiva, legisla i tothom content per moltes manifestacions o vagues que convoquem els sindicats.

Segur que no era el moment d'abordar aquesta reforma de les pensions, però davant de l'imposició calia entrar a negociar per aconseguir el mínim impacte possible i que la jubilació al 67 quedes reduïda a la mínima expressió. Quan arribes a l'acord, sempre et queda el dubte de si s'hagués pogut aconseguir més, si comparem els punt de partida esta clar que l'acord s'apropa més a la proposta sindical que a la del govern, el govern proposava el 67 anys amb 41 anys de cotització i els sindicats 65 anys i 35 anys de cotització.

No és qüestió de ser més papista que el papa, però tampoc amagar-se i parlar amb la boca petita davant de l'acord global i sobretot de les pensions. Si algú ha aconseguit aturar que el 67 any fossin l'edat de jubilació per a tothom i que per cobrar el 100% es tinguessin 41 anys cotitzats, aquest ha estat el sindicalisme, de l'imposició del govern, l'ecofin, la Merkel i en Sarkozy, hem passat a una forquilla que va del 63 fins al 67, i en casos concrets des del 61, però sobretot que la majoria de la gent es podrà jubilar al 65 amb 38,5 anys de cotització, amb nous elements per la cotització com és la cura de fills o els joves becaris, el cas del joves segurament que durant el procés parlamentari tindria que arribar més lluny i tenir en compte un part dels estudis.

No cal dir que aquest acord també posat fre a l'ultraactivitat en la negociació col·lectiva, corregir les causes d'acomiadament i acordar noves polítiques d'ocupació i industrials, estem davant d'un acord que posa fre a les retallades socials que estàvem patint, per tant esperem que s'obri un nou camí de diàleg i acord que permeti sortir millor i més ràpid de la crisi econòmica.

Segur que és més fàcil criticar que construir, doncs hem decidit, com sempre, agafar el camí de construir.

Nissan l'excepció, no la norma

2011-01-21T21:56:00.002+01:00

Aquesta setmana hem tingut la gran notícia que Nissan fabricarà a Catalunya la nova furgoneta pick up, en aquesta decisió ha estat fonamental la posició majoritària dels treballadors tant en la negociació com en la ratificació en referèndum. Ara bé, cal situar el marc de la decisió per a dir que el cas Nissan és l'excepció i no la norma. Ja que alguns ja volen extrapolar la baixada de salaris a canvi de treball, i el cas Nissan no és tant simple.

La fabricació de la nova pick up dona estabilitat en la feina fins el 2024 no només als 3.000 treballadors de Nissan sinó també a milers de treballs indirectes, en el sector de l'automoció es diu que per cada lloc de treball directe n'hi han entre 5 i 7 d'indirectes, per tant estaríem parlant d'entre 15.000 i 20.000 persones, per tant no només és una decisió conjuntural per salvar un any dolent sinó que és a llarg termini.

La decisió no és estrictament de relacions laborals sinó que té també un fort component de projecte industrial de futur, no només per Nissan sinó també per sector de l'automoció i per l'industria catalana, parlar d'automoció no és només metall, és química, és tèxtil, és electrònica, és transport,... I en aquest moments que cal el canvi de model productiu cal tenir tant la recerca, com la producció per porta a la practica la recerca i la comercialització, i tenir grans empreses ens garanteix el manteniment de petites i mitjanes empreses que tenen un paper clau en l'industria auxiliar de l'automòbil i ens deixa molt ben posicionament pel futur vehicle elèctric.

Des de punt de vista estrictament salarial no és el mateix parlar de moderació o congelació salarial, quan parlem de salaris baixos o salaris dignes, i per tant aquest també és un factor clau. Fent un consulta ràpida veiem que els salaris de la Nissan són força més alts que els salaris del sector del metall. Segons el conveni de la Nissan les taules salarials van dels 21000 a 44000 euros anuals, quan entres a treballar cobres el 75% fins els 5 anys que ja cobres el 100%, en canvi les taules salarials del sector de metall de Barcelona van dels 17900 a 22600 euros anuals i el salari dels aprenents és d'11000 anuals. Per tant és veu perfectament que no té res a veure el conveni del sector del metall amb el conveni de Nissan.

Nissan és l'excepció i no la norma, tant per la dimensió de producció, com també per la qualitat en l'ocupació i els salaris dignes. Potser si la norma fos que les empreses tenen qualitat en l'ocupació, pla industrial i salaris dignes i haurien més excepcions, però per la desgracia la norma ara és salaris baixos i precarietat laboral.

Si hi ha acord, si hi ha vaga

2011-01-16T19:38:00.000+01:00

Si hi ha vaga perquè el sindicalisme és rígid i encarcarat, si hi ha acord perquè el sindicalisme no té força, ni autonomia sindical. Aquesta és l'esquisofrènia que patim aquests dies, abans de Nadal com que les negociacions no avançaven de ben segur que estàvem molt aprop d'una segona vaga general, de reis cap aquí el govern s'ha mogut i per tant i com hem fet sempre intentarem negociar fins al final per poder posar fre a les retallades social que ens tenen preparades: pensions, negociació col·lectiva.

L'objectiu final del sindicalisme, com a mínim el de la UGT, no és convocar vagues generals sinó arribar acords que suposin segons el moment o manteniment o millora de les condicions de treball i de vida de la gent treballadora.

De ben segur que el sindicalisme molestem a molta gent, ja que encara que ho neguin la nostra existència esta posant fre a moltes retallades social i evita molta més precarietat laboral a les empreses. Durant la vaga general es va veure de manera clara, pràcticament cap mitja de comunicació va ajudar, i ara es veu que la reforma laboral està servint pel contrari que ens van dir el govern, els mercats i la premsa.

Les úniques grans organitzacions que no estem de genolls davant dels dictats de la dreta europea i els mercats especuladors, som el sindicalisme. Perquè creiem que la crisi l'han de pagar i arreglar els que l'han creada i aquest no som els treballadors, i la crisi no ha de ser l'excusa per situar retallades socials, de la crisi n'hem de sortir més forts.

Aquest mes de gener serà de negociacions en aquest sentit: creiem que cal una rectificació de la reforma laboral, el reglament d'acomiadaments és un pas, cal reforçar la negociació col·lectiva no destrossar-la imposant l'ultraactivitat dels convenis i sobretot cal aturar la jubilació als 67 anys i han moltes mesures de retallades de despesa en pensions abans d'arribar als 67.

I si no hi ha acord ens mobilitzarem tot el que ens hàgim de mobilitzar, no tenim ni por de la mobilització vaga inclosa, ni por d'arribar a acords com el que aquesta setmana s'ha produït a la Nissan.

2010 igual de pitjor que el 2009

2011-01-07T20:04:00.003+01:00

Gràcies a la reforma laboral els resultats finals del 2010 són igual de dolents que els del 2009, quan si mirem les dades fins el juny milloraven molt poc, la reforma laboral ha estat nefasta pel mercat de treball, ha creat més acomiadament i més precarietat laboral, tot el contrari del que ens va dir el govern que pasaria.

Atur el 2010 ha acabat amb 1000 persones més a l'atur, més de 560.000 aturats registrats a Catalunya.

Temporalitat Taxa Gener a Juny 2010:16,9%

Taxa Juliol a Novembre 2010:17,5%

(En el cas dels joves ha passat del 45,7% al 52,5%. 1 de cada 2 Joves que treballen, té un contracte temporal)

Increment dels acomiadaments per causes objectives:

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament improcedent:

Juny – Octubre 2009: 592.085

Juny – octubre 2010 : 528.625 (-10,7%)

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament per causes objectives:

Juny - Octubre 2009:14.467

Juny - Octubre 2010:128.430 (+ 12,2%)

Augmenta la contractació temporal

Contractació temporal Juny – Novembre 2009:87,61%

Juny – Novembre 2010:89,13%

Contractació indefinida Juny – Novembre 2009:12,39%

Juny – Novembre 2010:10,87%

I després ens hem de sentir a dir que el pitjor va ser el 2009 doncs no per desgracia el 2010 també, amb el fet afegit que més de la meitat dels aturats porten més d'un any a l'atur, per tant l'atur de llarga durada s'esta instal·lant al nostre mercat de treball, i el pitjor és que no hi han indicis que el 2011 pugui ser millor, amb les retallades social començarem l'any, per tant els temps futur seguirant sent de mobilització i denúncia, i de proposta perquè la sortida de la sigui ràpida i amb treball de qualitat.

Mirant al Brasil

2011-01-02T21:49:00.003+01:00

Uns mirant cap a Veneçuela, d'altres cap el somni americà, i molts estant de genolls davant dels mercats. Segurament el millor no és emmirallar-se, ni agenollar-se, sinó construir des del coneixement de la realitat els millors somnis.

Ens aquests anys que els mites i líders cauen per terra, també hi han llums, llums que ens volen apagar o amagar. Lula da Silva és l'exemple de la tenacitat de la lluita, l'obrer metal·lúrgic que primer des del sindicalisme i després des de la política ha aconseguit que un país s'aixequi i no només econòmicament sinó també socialment, reduint l'atur i la pobresa.

El Brasil un exemple que es poden construir somnis, primer un exsindicalista i ara una exguerrillera continuant en la lluita per la justícia social, en un moments de desorientació política, el que ens diuen, des de Brasil, és que cal tenir clar el camí del somni i sobretot no oblidar quins són els teus.

Progrés econòmic i justícia social són les dues cares de la moneda que Lula ha portat a terme. La majoria de països anomenats emergents, creixen econòmicament sense créixer social i democràticament, en canvi el Brasil ho esta aconseguint, treballant i deixant el soroll d'America llatina per altres.

Miralls com els de Lula ajudant a seguir somiant en que una altre política és possible, que els somnis és poden construir i que el creixement econòmic ha de ser compatible amb l'educació i la justícia social.

Del petit botiguer als emprenedors, i els aturats què?

2010-12-12T23:53:00.001+01:00

Fa uns anys només es parlava de que calia ajudar als petits botiguers, uns anys més tard van aparèixer els autònoms, i en aquests darrers temps hem descobert els emprenedors, i sempre m’he preguntat, tant abans com ara, i els aturats i o la gent que cobra menys de 1000€? ningú parla d’ells amb la força que es parla dels altres, i tothom necessita suport i més en aquests temps difícils, però els aturats i la gent que cobra molt poc en necessita més que el petit botiguer d’abans, l’autònom de més cap aquí o l’emprenedor d’ara.
És una reflexió en l’àmbit polític, però també en l’àmbit social, públic i mediàtic. Dona la sensació que l’aturat és només una estadística, un article o un debat ocasional, en canvi als emprenedors vinga programes de TV i grans espais als diaris.
Ens movem per la moda del guai, de l’èxit, i afirmem que la crisi és una oportunitat, causalment això només ho diuen els que no han perdut la feina. Donem protagonisme a l’innovador d’ESADE, els que fan un stage en forma de MBA als Estats Units i no parlem del mileurista de Nou Barris o de l’aturada de Santa Eugenia, i tot queda resolt parlant dels NINI’s.
En canvi l’aturat i el mileurista és la majoria de la població, ja que en aquests moments més del 40% de la gent que treballa cobra menys de 1000€ i estem a prop del 20% d’atur. Per l’aturat, pel que la crisi no és una oportunitat sinó una putada, i pel mileurista, que li costa arribar a final de mes i té por de perdre la feina, menys discursos de que és una oportunitat i més politiques d’ocupació i econòmiques que de veritat donin oportunitats a la gent que més ho necessita.
N’hi ha que reflexionen del passotisme o queda més fi dir-ne desafecció. Potser haurien de reflexionar que qui ha passat primer de qui? Que si els que et representen, la gent te la sensació que no fan prou per solucionar els teus problemes o ni tan sols en parlen, perquè els has de votar o comprar els seus diaris. Una resposta la tenim en aquestes darreres eleccions a on la participació ha estat més baixa en les poblacions o barris de gent treballadora. El risc es que creem una dualització de la població entre els que se senten part de la societat i els que cada cop és senten més exclosos governi qui governi.

La caiguda dels gegants: Ken Follett

2010-11-28T19:49:00.003+01:00

És un bon viatge per l’historia de principis del segle passat: els miners que lluiten per millors condicions de treball, les dones que lluiten per poder votar, la primera guerra mundial, la revolució rusa,..
A mesura vas llegint els gegants van caient, perquè pràcticament tots cauen, tant els reals, com els reials, com els simbòlics. Neix l’il•lusió i l’esperança per un món millor, la lluita contra l’injustícia social i contra el poder establert, és el fil conductor de tot el llibre, un novel•la verídica, la demostració que és pot aprendre història o recordar-la tot llegint novel•la.
Ken Follet escriu des de la posició dels humils, els protagonistes primers són el poble, el poderosos són secundaris. La demostració de que si és vol, es poden escriure best sellers amb contingut social i de lluita per la llibertat i d’un món millor. Sense faltar als grans clàssics de la literatura, tant important potser el que es diu, per damunt del format en que s’escrigui.
Hi ha la tendència a no posar en valor certs tipus de gènere de literatura com poden ser els best seller o la novel•la negre, en Ken Follet amb alguns dels seus best sellers o en Hernning Mankell amb algunes de les seves novel•les negres desmenteixen a certs sectors, que creuen que només pots llegir novel•la si llegeixes clàssics, que per cert a mi m’agraden, o que per llegir de política o història només pot llegir assaig o historia, a mi també m’agrada l’assaig.
Ara que ve un desembre de pont i festes, també de comprar regals, si voleu llegir o regalar una novel•la trepidant les seves quasi 1000 pagines passen volant i amb compromís social permanent, no hi ha capítol que no hi hagi alguna denúncia social, ja ho sabeu.
No li digueu a ningú però he fet un altre sacrilegi: he llegit la caiguda del gegant en l'ebook, deu ser que estic una mica revisionista: defensar best seller llegits amb ebook, o potser que no tot és tant blanc o tant negre com alguns voldrien, la vida te molts més colors que el blanc i el negre i totes les tonalitats dels gris que volgueu.

5 mentides al voltant de les pensions

2010-11-22T22:17:00.000+01:00

1a mentida: Els mateixos que ara diuen que el 2030 les pensions faran crack, el 1995 també deien que el 2010 el sistema de pensions s’acabaria, i resulta que el 2010, en plena crisi, hi ha superàvit de la Seguretat social. La demografia i el creixement econòmic no són línies paral•leles i així s’ha demostrat.

2a mentida: Ens diuen que hem de salvar les nostres pensions complementant-les amb plans de pensions privats, i resultat que els plans de pensions privats donen menys rendibilitat que el sistema públic. En alguns és perd diners i tot. Amb una versió optimista la rendibilitat pot ser del 1,5%.

3a mentida: S’ha d’ampliar el sistema de càlcul de les pensions de 15 a 20 anys per la gent que s’ha quedat aturada a partir del 50 anys. Els que ho diuen fan demagògia social, si volem una política social justa per tothom, cal trobar una sortida per aquest nou fenomen sense perjudicar als dos terços restants: Per si en el final de la teva vida laboral tens cotitzacions molt més baixes que les anteriors, has de tenir dret a escollir els teus 15 millors anys.

4a mentida: Ara no cal reformar el sistema de pensions perquè estigui en fallida, sinó per recaptar més diners de la seguretat social, per pagar el dèficit públic i salvar bancs i caixes. És a dir, la gent que treballem i paguem a la seguretat social hem de pagar als especuladors i la mala gestió política.

5a mentida: Si el sistema de pensions no té prou ingressos?, no s’ha de retallar sinó augmentar els ingressos, l’estat espanyol només destina un 8% del PIB, mentre que a França, Alemanya o Itàlia en destinen un 13% del seu PIB. Potser el que cal no és retallar sinó incrementar la despesa social en pensions també.

Ocupació, formació i productivitat

2010-11-04T21:16:00.001+01:00

Article publicat al setmanari + Valor d'El Periodico, a on es preguntava que demanem la UGT al nou govern de la Generalitat

La crisi ha evidenciat encara més les febleses de l'economia catalana i del seu mercat de treball i l'atur ha fet estralls en tots els sectors de la societat. La crisi, que originàriament era només de la construcció, ha acabat afectat de ple la indústria i després els serveis, tant per la manca de liquiditat de les entitats financeres com per la baixada del consum.

El gran problema de la indústria catalana i de les empreses en general és la manca de competitivitat i de productivitat, resultat d'un model esgotat de competència per preus i costos salarials baixos i no per la qualitat i innovació del producte. Aquesta realitat ha provocat que tinguem un mercat de treball amb salaris baixos i on la formació dels treballadors és pràcticament inexistent. Això en el cas de la gent que té feina, perquè l'altre escenari provocat per la crisi és el creixement de l'atur sense precedents, fina al punt que actualment menys de la meitat dels catalans aturats cobra ja la prestació per desocupació.

Amb aquesta realitat es trobarà el Govern de la Generalitat passat el 28-N, i caldrà que hi faci front de manera ferma i decidida. La construcció nacional no vindrà de les grans proclames sinó de la capacitat de sortir de la crisi en millors condicions i no només per la macroeconomia sinó també per les persones. Per tant, caldrà prioritzar l'ocupació, la formació i la competitivitat, tot en un context de benestar i drets socials especialment per a aquella gent que menys té més dificultats està passant. El govern haurà de decidir quin camí vol agafar, si el camí del benestar i la competitivitat que ens porta a Alemanya, o el camí del Marroc, que ens portarà a la pèrdua constant de drets i cohesió social.

I si en alguna política cal un canvi dràstic, és en l'àmbit de la formació professional. Cap dels governs de la Generalitat s'ha pres la formació professional com a prioritària, i ens trobem que tenim molta gent amb estudis universitaris però res més, quan els països competitius tenen més gent amb formació professional que amb estudis universitaris. El fracàs es veu en la gent aturada, ja que en un 70% dels casos es tracta de persones amb formació baixa o molt baixa.

Des del nostre sindicat portem molts anys demanant que la formació professional (la reglada, la contínua i l'ocupacional) tingui el protagonisme que el mercat de treball necessita, perquè la competitivitat de les nostres empreses vindrà del creixement en formació. La innovació no s'ha de centrar només en les maquines i el producte, sinó que sobretot ha de ser en les persones, per això creiem que al nou govern hi hauria d’haver una Conselleria de Formació Professional, per visualitzar la prioritat amb objectius clars i pressupost.

D’altra banda, necessitem una política industrial que no només es faci la foto amb la innovació d'alt nivell, sinó que sigui generadora d'innovació i de qualitat i manteniment de l'ocupació. Catalunya no pot renunciar al seu pes industrial, i no ens podem fer trampes parlant d'indústria alhora que reconvertim l'activitat industrial només en la comercialització. Si cal defensar i donar suport públic a la indústria és perquè és el motor del país, perquè al mateix temps de generar volum de negoci és generador d'ocupació i d'equilibri territorial. I cal prioritzar especialment aquells sectors més madurs, com són l'automoció, la química o l'agroalimentària. El diner públic ha d'anar adreçat tant al curt termini -per sortir del problemes de liquiditat- com al mig i llarg per donar suport a projectes d'innovació que portin cap al canvi de model productiu, amb qualitat del producte i de l'ocupació.

Pel que fa a les actuals polítiques d'ocupació, hem de recordar que van ser creades fa anys o revisades moltes d'elles en el context de creixement econòmic, i fan més una funció d'orientació que la que en aquest moments necessitem, en un context d’alt índex d'atur –molt, de llarga durada – que afecta de manera molt dura els joves i els majors de 45 anys. Amb orientació i plans d'ocupació no és suficient.

La Generalitat ha de ser el principal agent d'ocupació de Catalunya. L’administració no pot deixar el protagonisme de la mediació laboral a les empreses de treball temporal i a les agencies privades de col•locació, que ens portaran més precarietat laboral i menys qualificació de la gent. Els serveis públics han de passar a l'acció i han de ser els grans prospectors de la recerca de llocs de treball per a la gent aturada, oferint-los formació perquè puguin trobar feina en el seu sector i o en d'altres que tinguin demanda d'ocupació. I per a això, cal fer un gran mapa de les necessitats formatives i dels sectors que veritablement necessiten treballadors.

Tanmateix, totes aquestes polítiques s'han de desenvolupar en el marc del diàleg amb el agents econòmics i socials, tot consolidant un marc català de relacions laborals i desplegant al màxim les competències en l'àmbit laboral i econòmic de l'Estatut, per poder crear ocupació de qualitat i ajudar a la competitivitat de les empreses, sempre en un context de drets socials i benestar.

Ser esquirol un dret

2010-10-26T20:21:00.001+02:00

L'enciclopèdia catalana diu: Obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga. Aquesta és la definició d'Esquirol.
En aquesta modernitat que ens trobem avui dia, resulta que hem passat a beatificar, des d'un fals progressisme liberal, el que els nostres avantpassats anomenaven esquirols.
De ser la persona que directa o indirectament anava contra que els treballadors tinguem més millores laborals, ara resulta que és un dret constitucional a protegir, que per damunt del dret de vaga, que intenta mantenir o guanyar drets, hi ha el dret a l'individualisme, l'egoisme i que cal protegir al pilota de l'empresa.
Si l'avi Siset aixequés el cap i veiés a tertulians, progres liberals deien el mateix que les dretes i els empresaris retrogrades, tot en nom de la llibertat. Si agafés l'estaca, potser no sabria a on donar o potser sortiria corrents dient: jo no soc d'eixe món.
Són aquest mateixos i mateixes que volen prohibir els piquets aquí perquè coarten els drets dels esquirols, però al mateix temps elogien les vagues franceses, com si allà no hi haguessin piquets sinó les floristes de la Rambla repartint roses arreu i així tothom fa vaga.
El dret de vaga com el dret a l'autodeterminació: quan més lluny millor. La vaga de França perfecte, allò si que és compromís, enveja sindical; el dret d'autodeterminació per Sàhara i el Timor oriental, i tant, i amb referèndum inclòs. El dret a vaga aquí i allà es fa des de la mobilització amb piquets inclosos, sinó no seria una vaga, seria potser una costellada d'un diumenge de primavera.

Seguim plantant cara a la reforma laboral

2010-10-22T22:21:00.001+02:00

La vaga general no ha estat el final sinó l'inici de les mobilitzacions contra les polítiques laborals del govern i a l’igual que en les vagues generals del 2002 i el 1988, el rèdits de la vaga mai han estat ni ràpids ni immediats, per tant ara cal continuar el camí de rebuig a la Reforma Laboral.
En els propers mesos demostrarem que la Reforma Laboral generarà més acomiadaments, més barats, més precarietat laboral,... i per tant un mercat de treball pitjor i amb més conflictivitat.
La UGT de Catalunya es mobilitzarà contra l'aplicació de la reforma laboral: l'aplicació de les causes objectives d'acomiadament tant individuals com col·lectives, acomiadaments per absentisme, distribució irregular de la jornada, contractacions ETT's ... combinant les denuncies jurídiques amb les mobilitzacions.L’objectiu és que la reforma laboral no s’apliqui, tant des de la mobilització, com de la denuncia publica i judicialització. Fins que la patronal per un costat i el govern per un altre, no demostrin de manera clara que volen entrar en la negociació per modificar la reforma laboral, el nostre rebuig serà frontal, totes aquelles empreses que decideixen aplicar de manera arbitraria i autoritària la reforma laboral, tindran el nostre rebuig i seran elles les responsables del increment de la conflictivitat a Catalunya.

document Planta cara a l'aplicació de la reforma laboral

Fem fora la resignació, alcem-nos

2010-10-13T23:40:00.003+02:00

Davant de la resignació col·lectiva de que no hi ha res a fer, quan els poderosos i els seus servils mitjans de comunicació ens inunden amb el discurs únic, fins hi tot totalitari, de que no hi ha res a fer, que s'ha de retallar tot el que afecta a la gent que no tenim rendes milionàries: pensions, salaris, reforma laboral,... Ara sota cap concepte es poden pujar als impostos als que més cobren, no es poden posar impostos al sector bancari, no es fa res per aflorar el 25% de frau fiscal o els 50.000 milions d'€ de diner negre. És a dir els rics han de viure igual o millor i la resta hem de viure entre pitjor i molt pitjor.
Davant d'aquesta imposició cal una resposta social, no hi res a fer sinó es fa res, ara si fem hi ha molt a fer. És en aquest temps quan cal demostrar el compromís col·lectiu per damunt de la comoditat individual i la lamentació de la sobre-taula.
Perquè hem d'acceptar que d'ara endavant viurem pitjor, que si un tribunal constitucional ens retalla doncs ens retallem, que si els anomenats mercats diuen que cal desmuntar l'estat del benestar doncs es destrueixen les conquestes socials de molts anys.
Hem nego i em revelo que quatre encorbatats d'or i brillants decideixin el nostre futur, cal una revolta contra els poderosos, que ens estant escanyant. Fem fora la resignació dels nostres pensaments, alcem-nos els que no tenim nom però tenim la força del poble, perquè nosaltres som poble, quan el poble s'alça els poderosos retrocedeixen, traiem la pols a la valentia i comencem a caminar que el futur és nostre, perquè sinó és nostre no hi ha futur.

Vaga general (9): doncs si, hi va haver vaga general

2010-10-04T22:14:00.004+02:00

El dia es va llevar com si fóssim el cap de setmana, per uns dissabte per d'altres diumenge, agafar el cotxe un plaer, el transit, quin transit?, pocs cotxes a la carretera, cap furgoneta ni camió, els transports públics tot i els serveis mínims anaven mig buits, els telèfons tranquils, el consum elèctric a Catalunya és reduir com en els caps de setmana,...
Doncs si, això va passar el dimecres 29 de setembre del 2010, si en dimecres i no en dissabte o diumenge, per tant el 29S hi haver vaga general, si voleu no va ser total, però general si. Ja que si para l'industria, para el transports, para els serveis especials relacionats amb l'industria, és cert també que el comerç, serveis públics i d'altres serveis van parar poc.
Aquesta és la realitat, i no allò que els mitjans de comunicació han situat de manera general, han fet un millor tractament la premsa internacional que la d'aquí, aquí donen gran repercussió a les vagues generals franceses, ara quan les fem aquí, redueixen la vaga a un cotxe cremat, quan unes hores més tard les capitals de Catalunya s'omplien de gent manifestant-se.
Es pot estar d'acord o no amb la vaga, és pot estar d'acord en si serà útil o no, es pot estar d'acord amb el paper del sindicats,... per tant si un és democràtic, ha d'acceptar posicionaments diferents, ara el que no és acceptable és la mentida intentant crea una psicosi la vaga general com si no hagués passat i tot el que va passar va ser violència i més violència, accepto la discrepància, no la mentida i la manipulació.
Milers de persones vam decidir fer vaga el 29S, gent senzilla, gent normal, cap era ni tertulià, ni directiu d'empresa, gent que cada dia va a treballar i que el 30 de setembre va tornar a treballar, no erem ni vagos ni maleantes, uns van fer vaga i a la tarda van anar a la manifestació, d'altres van fer vaga i no van anar a les manifestacions i d'altres no van fer vaga per molts motius, però si que van anar a les manifestacions de la tarda. Tota aquesta gent és mereix el respecte i no l'insult fàcil i barat d'uns quants.
La vaga general ha estat un èxit democràtic, de mobilització de dir no, així no. Volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals, i aquest camí de dir així no, només acaba de començar les mobilitzacions no es quedaran aquí. El govern haurà de negociar i canviar aspectes importants, el govern no pot situar la reforma de les pensions com l'han proposat, i aquest és el camí. El camí de l'esperança dels que creiem que les coses es poden canviar, cada insult ens donen més força de saber que anem pel bon camí el camí de la llibertat, la democràcia i la justícia social.

vaga general (8): Buidem les empreses, omplim els carrers

2010-09-26T21:45:00.001+02:00

Ja hi som, el proper dimecres 29 S serà un acte de democràcia en estat pur, els treballadors ens manifestem les nostres opinions a les urnes i també mobilitzant-nos en contra les polítiques laborals i econòmiques que considerem injustes, la vaga general és una de les expressions més pures de democràcia, renunciem a un dia de salari, per construir un futur millor.
Durant aquest mesos des de la convocatòria de la vaga general, hem aconseguit explicar la reforma laboral que els mitjans de comunicació i el poderosos econòmics i polítics han silenciat, perquè si la gent sabia de manera clara els continguts reforma segur que s'afegiríem a la vaga, perquè cap televisió pública o privada no han realitzat cap debat per explicar els continguts,...
Però el veritable poder està en la gent sense cognoms coneguts, que cada dia va a treballar, el poder humil de la dignitat, de la gent que tot i les dificultats per arribar a final de mes el 29S farà vaga, perquè vol aportar el seu gra de sorra per que el treball sigui digne per a ell i pels seus fills.
Cal l'ultim esforç, totes les hores que queden són que seguir explicant el continguts injustos dura reforma i que cal anar a la vaga per canviar-los, com vam fer amb Gonzalez i Aznar, Zapatero també tindrà que rectificar, perquè cada cop que l'expliquem una persona més afegeix a la vaga.
Davant de l'imposició de la reforma feta amb nocturnitat i seguint els dictats dels poder econòmic i empresarials, la nostra vaga general serà la vaga del convenciment, nosaltres convencem, no imposem.
El 29S al mati la majoria silenciosa buidara les empreses per mostrar el nostra rebuig, i a la tarda aquesta mateix majoria mostrarà que som molt més dels que ells volen i diuen i omplirem els carrers de gent humil que diu així no, aquest no és el camí.

Vaga general (7): Camí del Marroc o d'Alemanya

2010-09-20T21:55:00.002+02:00

Quan el mercat del treball necessita: innovació, formació, productivitat, qualitat de producte i de l'ocupació, liquiditat a les empreses,... el govern retalla les inversions en innovació i fa una reforma laboral que centra els objectius en rebaixar costos laborals en l'acomiadament de la gent amb més antiguitat, que els futurs contractes siguin més precaris que els actuals, que la flexibilitat sigui un element imposició empresarial,...
El camí de la retallada de drets i de costos laborals ens apropa més a les relacions laborals del Marroc, que a les relacions laborals de l'Alemanya, un país a on els costos laborals són molts més elevats que l'estat espanyol i en canvi ja estant començant a sortir de la crisi.
Escollir el camí del Marroc vol dir condemnar la nostra economia a competir només en costos laborals i per aquí tenim les de perdre, ja que sempre hi hauria algun país en desenvolupament que produirà més barat que nosaltres.
En canvi escollir el camí d'Alemanya vol dir apostar per la competitivitat de qualitat, apostar per l'innovació, per la formació al llarg de la vida, per la flexibilitat pactada que garanteix el lloc de treball i que en els moments de baixada de producció la gent es forma i no va a l'atur, a on el valor és l'experiència professional i no el cost del salari, a on el sistema educatiu aposta de manera central per la formació professional,...
Fer vaga el dia 29 S és escollir el camí d'Alemanya, no fer vaga és escollir el camí del Marroc, que cadascú decideixi quin futur vol.

Em sento orgullós de ser sindicalista

2010-09-15T17:46:00.002+02:00

Em sento orgullós de la treballadora del comerç que lluita pel salari mínim de 1000€.
Em sento orgullós del treballador del metall que és mobilització contra la deslocalització de la seva empresa.
Em sento orgullós de la treballadora de la funció pública que defensa la dignitat de la seva feina.
Em sento orgullós del treballador del transport de mercaderies que diu prou al horaris abusius.
Em sento orgullós del treballador del serveis que vol conciliar la vida personal i familiar.

Em sento orgullós de la dona embarasada que denuncia el seu acomiadament.
Em sento orgullós del treballador immigrant que defensa tenir papers per treballar.
Em sento orgullós de la treballadora jove que no es resigna a tenir un contracte precari tota la vida.
Em sento orgullós del treballador de la química que diu sense por, jo faré vaga general.
Em sento orgullós de compartir els millors anys amb gent compromesa com aquesta, que de la lluita diari fan un món una mica millor, que no es resignen davant la injustícia, aquesta és de la millor gent que té aquest país, gent defensa el seu lloc de treball i el de la companya del costat.
Però resulta que aquesta gent ara molesta, perquè decideixen fer 17 hores d’autocar per manifestar-se contra la reforma laboral, perquè som pràcticament els darrers que creiem que la crisi l’han de pagar els que l’han creat, perquè nosaltres els treballadors no em robat com han robat els especuladors.
El sindicalisme és de les lluites més nobles que hi ha, i per això cal eradicar-la, no tenim tants alliberats com diuen, però si que som molts més dels que ells volen i diuen, quan més ens critiquen els que ens critiquen, més convençuts estem que anem pel bon camí, i el 29S treballador a treballadora farem un gran acte de democràcia, per dir així no, volem treballar per viure, no viure per treballar.

11 de setembre de retallades

2010-09-13T09:06:00.000+02:00

Aquest 11 de setembre serà el de les retallades, el TC retalla l'Estatut de Catalunya, en contra de la voluntat majoritària dels catalans, i el Govern ha retallat l'Estatut dels treballadors en contra de la voluntat dels treballadors.

Les dues retallades són un clar exemple de prepotència i imposició per damunt de la voluntat de la gent, quan no es tenen arguments i raons que la majoria accepti, al poder només li queda saltar-se les regles del joc democràtic del diàleg, i imposar les seves voluntat, creien així que ens resignarem, però la resignació no estarà mai en el diccionari de la gent que creiem en la llibertat i l'igualtat.

La resposta a la retallada de l'Estatut de Catalunya va ser la gran manifestació del 10 de juliol, a on vam demostra que aquest és un poble viu, que vol construir el seu futur amb dignitat.

La resposta a la retallada de l'Estatut dels treballadors, serà la vaga general del 29 de setembre, a on el món del treball democràticament demostrarà el seu rebuig, dient que aquest no és el camí de sortida de la crisi, ni del canvi de model productiu.

Aquest 11 de setembre aquest dues reivindicacions hi han estat present, perquè les dues són el país, ja que no hi ha país sense treball. En un moment en que sembla que tot és vol reduir al si i al no, hi ha gent que no oblidem, ni renuncien a construir una Catalunya rica i plena a on hi càpiga i amb un estat del benestar avançat, no canviarem progrés per nació, perquè si ens quedem només amb la nació, la Catalunya que en sortirà serà pobre i buida.

Cal la mateixa intensitat per defensar els interessos nacional, com dels drets dels treballadors.

Vaga general (6): una grip i el fill malalt motiu d’acomiadament

2010-09-04T23:08:00.002+02:00

És motiu d’acomiadament: “faltes d'assistència a la feina, tot i ser justificades però intermitents, que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en 2 mesos consecutius, o el 25% en 4 mesos discontinus dins un període de 12 mesos”, així és com ha quedat la reforma al Senat pel que fa a l’absentisme a la feina.
Per tant si faltes 8 dies intermitents en dos mesos seguits, o 20 dies intermitents en quatre mesos discontinus durant un any, tant si l’absència és justificada o no, és motiu perquè t’acomiadin. Aquesta mesura abans ja existia, però només es podia aplicar en empreses en un alt nivell d’absentisme, amb la reforma es podrà aplicar a totes les empreses.
A partir d’ara ja podem tenir una salut de ferro, perquè si ens despitem una mica podem ser acomiadats. Per exemple, ara que ve l’hivern agafes una grip amb febre i estàs uns quants dies al llit i tens la mala sort que el teu fill petit unes setmanes més tard agafa un altre grip a la guarderia i t’has de quedar a casa per cuidar-lo, si la suma de les dues grip suma vuit dies hàbils, quan tornis a treballar et pots trobar amb la carta d’acomiadament, així de clar i així de dur.
Aquesta mesura pot suposar l’acomiadament com a mínim d’unes 150000 persones, que són les persones que van agafar més d’una baixa l’any passat, un 6% de la gent afiliada a la seguretat social . Mínim perquè aquestes dades són amb baixa medica, si sumem absències sense baixa mèdica aquesta dada encara serà més gran.

Novament la reforma laboral, situa un altre element per acomiadar més gent i més barat que abans, el important no és que la no agafis baixes, sinó que tingui por d'agafar-les.

Vaga general (5): creix la conflictivitat laboral

2010-08-26T23:02:00.001+02:00

El 2010 la conflictivitat laboral ha crescut, ja que l’inspecció de treball ha fet un 5% més d’actuacions i el Tribunal Laboral de Catalunya un 12%, i aquest increment és produeix quan tenim menys ocupació que el 2009, per tant l’increment de la precarietat i la conflictivitat encara és major.
També ens trobem que el PIB l’any passat va arribar al -4% i ara estem a prop del 0% el nivell de persones afectades per ERO’s ha baixat de forma important, doncs tot i que ja no hi ha tanta destrucció d’ocupació i algunes empreses han recuperat beneficis, el treballadors seguim pagant la crisi, uns en forma d’atur i d’altres en forma de més precarietat laboral.
Aquest augment de la conflictivitat s’ha produït durant el primer semestre, per tant just abans de la reforma laboral, aquesta reforma en comptes de crear ocupació crearà més conflictivitat, tant per l’increment de les facilitats per acomiadar, com per inaplicació salarial, com per la flexibilitat interna, fet que pot produir un col•lapse del Tribunal laboral de Catalunya.
Aquestes dades confirmen que moltes empreses amb l’excusa de la crisi estant precaritzant encara més el mercat de treball i que la reforma laboral ens portarà més camí del Marroc que d’Alemanya.

Informe sobre la conflictivitat

Video de la roda de premsa

Vaga general (4): La dreta remata la reforma laboral

2010-08-02T14:39:00.000+02:00

La dreta – CIU, PNB, PP- ha aprofitat el procés parlamentari de la reforma laboral, per encara introduir més retallades de drets, totes elles amb el clar objectiu d’augmentar l’estalvi de costos empresarials i l’augment de la prepotència empresarial, i encara queda el pas pel senat a on hi poden haver més retallades.
Per si hi havia algun dubte que l’acomiadament serà de 20 dies, per any treballat, per a tothom, ara ja queda del tot clar i tot hi cap, amb l’esmena del PNB: “Se entiende que concurren causas económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa, en casos tales como la existencia de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivell d’ingresos, que puedan afectar a su viabilidad o a su capacidad de mantener el volumen de empleo. A estos efectos, la empresa tendrá que acreditar los resultados alegados y justificar que de los mismos se deduce la razonabilidad de la decisión extintiva para preservar o favorecer su posición competitiva en el mercado.” Amb aquest redactat l’empresa sempre tindrà un motiu per acomiadar perquè sempre preveurà una situació futura negativa, per casualment acomiadar les persones amb més antiguitat o que li cauen pitjor.
Però la rematada no és queda aquí, CIU ha col·locat l’absentisme laboral, a partir d’ara amb un parell de refredats en dos mesos poden ser motiu d’acomiadament, si en dos mesos teniu un 20% de baixes intermitents siguin justificades o no, podreu ser acomiadats. Com sempre tot a favor de l’empresa. Perquè no per reduir l’absentisme, primer es mira si les empreses que tenen més absentisme són aquelles amb ritmes i ambients de treball abusius? I després es fan d’altres mesures.
I encara continua, si en sis mesos no hi ha acord en la negociació col·lectiva el govern i la dreta faran la seva, una amenaça en tota regla, i perquè tot quedi ben lligat quan la cosa vagi millor aniran pels aturats.

Catalunya ha perdut el 20% de l'ocupació industrial

2010-07-24T20:20:00.002+02:00

100.000 llocs de treball són els que s'han perdut a l'industria catalana entre l'any 2008 i el 2009, un 20% del total, allò que va començar com una crisi financera i immobiliària ha impactat de ple en el cor de l'economia productiva, els 100.000 de treball destruïts si els amplien a les empreses de serveis a les industries es converteixen en 166.000.
Però no tota la destrucció d'ocupació ha estat per la crisi econòmica ben be, una part han estat o acomiadaments preventius o reestructuracions encobertes, ja que el 60% d'aquest acomiadaments es va produir el 2008 abans o just en l'inici de la crisi, i també afegir que hi ha hagut més destrucció d'ocupació que pèrdua de pes econòmic, el PIB industrial el 2008 va caure un 2,5% i el 2009% un 12,9%, mentre que l'ocupació ha arribat al 20%.
La crisi a la industria és dura i encara continua, pràcticament tots els sectors han quedat afectats, excepte l'alimentació i el farmacèutic, tots tenen resultats negatius i tots destrueixen més llocs de treball que pes econòmic perdent, per tant tot i que l'industria és de l'àmbit amb millors relacions laborals, també hi ha males practiques empresarials, que aprofitant el paraigües de la crisi, s'han dedicat a acomiadar gent sense causa, amb l'excusa de la liquiditat i de la baixada de vendes, amb acomiadant via individual o col·lectiva, la gent amb més antiguitat o que no agradava.
Amb la reforma laboral aquests acomiadaments preventius o reestructuracions encobertes encarà podran ser més, ja que amb la modificació de causes d'acomiadament, aquest serà més fàcil, ara ja les deslocalitzacions tenen cobertura legal, i més barat ja que els costos d'acomiadament en baixat un 56%.
Hem de salvar a l'industria, amb polítiques industrials que vagin cap al canvi de model productiu, però també hem de salvar l'industria d'aquelles empreses que no aposten per la qualitat i l'estabilitat en l'ocupació, com es demostra en aquest informe. El sindicalisme sempre serà un aliat de l'industria com a motor de l'economia del país, però tampoc deixarem de denunciar les males practiques laborals a l'industria també.

veure informe complert sobre l'ocupació en l'industria

Vaga general (3): xantatge empresarial

2010-07-18T14:26:00.003+02:00

,Aparentment passa desapercebut per la majoria de la gent, amb aquesta reforma laboral el “ordeno y mando” ha guanyat encara més mando del que tenia, fins ara la flexibilitat de salari i de distribució irregular de la jornada, només és podia acorda en l'àmbit de la negociació col·lectiva sectorial, i per tant hi havien unes causes i uns mecanismes a complir, ara no, l'empresari per intuïció patronal, podrà aplicar les rebaixa de salari o la jornada que li plagui en l'àmbit de l'empresa sense ni control, ni causa.
Portar a l'àmbit de l'empresa la clàusula d'inaplicació salarial -congelar o baixar el salari- o la distribució irregular de la jornada -bosa d'hores o l'empresa decideix les hores que fas cada dia-, és instaurar el xantatge empresarial a les empreses, especialment a les petites, per molt que la reforma diu que s'haurà de negociar amb la representació dels treballadors a l'empresa, a la pràctica l'empresa dirà o baixem salaris o haure d'acomiadar gent, o feu l'horari que jo vull o haure d'acomiadar, tot això sencer necessitat de justificar clarament les causes econòmiques o de producció.
Davant del xantatge molta gent es veurà obligada a signar, amb el problema de que si hi ha acord, des de fora, el sindicats, no podrem denunciar que se'ns justifiquin les causes, només si hi ha una qüestió de dret, per tant ho tenen lligat per dins i per fora. Aquesta arbitrarietat segur que porta molta conflictivitat tant a dins com afora de l'empresa.
La congelació o rebaixa de salari o les bosses d'hores, han de ser mecanismes per situacions clarament excepcionals, a on no prendre algun tipus d'aquestes mesures pugui suposar la destrucció d'ocupació, no una barra lliure a gust de l'empresa, per això la negociació col·lectiva feia la funció de garant de que hi havien causes, i és un àmbit a on la negociació és més d'iguals, per tant l'acord més real.

Seguirem decidint

2010-07-11T19:50:00.001+02:00

Aquest país ni s'atura, ni l'aturen, i si l'adormen es tornar a despertar. Aquest país que el volen dividir: és un sol poble, que sap trobar quan cal tot allò que l'uneix.
Aquest és un gran poble, he vist molta gent junta i caminant endavant: gent jove, gent gran, gent del nord i gent del sud.
La gent vol viure en pau, la gent no vol que d'altres els hi diguin el que han de fer, quan tots junts ha decidit majoritariament cap a on volien anar.
La gent ha dit prou, i si el que teníem per d'altres era molt, ara en volem més.
Volem més per poder viure millor i per poder decidir lliurement el nostre camí, serem nosaltres el que decidirem, si ens volen parar durant el camí o volem seguir caminant.
No hi ha sentència ni llei que anul·li l'anhel d'un poble, no hi ha amenaça que faci agenollar-nos.
Hem sortit i tornarem ha sortir quan calgui, hem sortit per dir-vos nosaltres decidim i sobretot seguirem decidint.

Som una nació, nosaltres decidim

2010-07-04T20:46:00.002+02:00

Cal construir una gran resposta del conjunt tot el país, davant de l'agressió a la democràcia que suposo la sentència del tribunal constitucional, els precedents a una retallada de llibertats contra Catalunya els podrem trobar en la dictadura franquista, en l'eliminació de la llei de rabassaires i fins i tot quan Felip IV va aplicar el "derecho de conquista" a Catalunya.
S'ha arribat al final d'un camí, i en aquest final el primer que cal construir són els consensos més amplis possibles per donar una resposta clara, unitària i contundent, el proper dissabte dia 10 juliol a on s'ha de convertir en la manifestació més gran feta mai a Catalunya, sota el lema “som una nació, nosaltres”, cal ser un sol poble, unit des de la pluralitat dels orígens i les ideologies.
“Som una nació, nosaltres decidim”, no és un lema improvisa't a ultima hora, ha estat decidit i madurat de ja uns mesos per un grup de persones de diferents sensibilitats, amb la voluntat que tothom hi tingui cabuda, no hi ha pròpiament manifest perquè cada organització i persona, vagi amb el seu propi, i evitar els debats que acaben confrontant a organitzacions, que finalment s'acaben produint exclusions.
En aquesta manifestació i tenen cabuda totes aquelles persones que van votar al referèndum tant a favor com en contra per insuficient, o aquella gent que no va anar votar, però que és respectuosa amb la democràcia.
Dissabte aconseguirem la resposta d'un sol poble, però després vindrà l'oportunitat de si som capaços de construir la proposta de futur, el país no és pot quedar encallat només en el NO a la sentència a d'anar endavant. L'Estatut no era només la nació, la bandera i la llengua, l'Estatut sobretot tenia que ser un instrument per construir l'estat català del benestar, amb sistema de finançament i una política econòmica i fiscal adreçada a l'economia productiva, l'ocupació de qualitat i el benestar, esperem que el treball unitari d'aquestes setmanes sigui la llavors d'un futur millor.

Vaga general (2): el mercadeig de l'aturat

2010-06-27T14:22:00.001+02:00

La reforma laboral suposa la privatització dels serveis públics d'ocupació, i per tant neix el negoci de les persones aturades. En comptes d'invertir més en reforça els serveis públics per puguin fer més i millors polítiques d'ocupació, és situa al mateix rang legal les serveis públics d'ocupació i les agencies d'ocupació amb anim de lucre.
Aquestes empreses d'ocupació podran fer el mateix que els serveis públics: selecció de personal, inserció, formació, contractació, fins i tot el seguiment dels aturats, i per tant si consideren que una persona ha rebutjat una oferta de feina “adequada” li podran retirar la prestació d'atur.
És crearan aturats de primera, de segona i de tercera, en funció d'a on visquis i de la formació que tinguis seràs carn de canó d'aquestes empreses o et deixaran en l'oblit.
Si vius a l'àrea metropolitana de Barcelona i tens formació professional et vindran a buscar totes, i si vius al Ripollès hi has treballat tota la vida al tèxtil o al metall, ja et pots esperar sentat. Aquestes empreses, com totes les empreses privades, la seva prioritat és el màxim benefici amb el mínim cost possible, si tant de formar i trobar feina, és massa temps enfront d'una persona més formada i amb menys edat.
Europa ens diu que el camí de les polítiques d'ocupació és combinar les polítiques d'ocupació amb les polítiques industrials i territorials. I aquí el govern ha agafat el camí contrari, el de la privatització i el negoci del mercadeig de les persones aturades.
Segur que el Diaz Ferran ja està pensant en crear una empresa de col·locació i una ETT's, negoci fàcil i amb la mínima inversió el màxim benefici, l'important és el benefici, tant és que sigui a costa dels més febles de la societat com són els aturats, ell d'això ja en sap un tros, sinó que els hi preguntin als treballadors d'aircomet i viatges Marsans el pirata que és. Aquest serà el perfil d'empresari que tindrà el negoci de trobar-nos feina, aquests empresaris que a mitjans dels noranta van crear ETT's com bolets, només cal recordar que el negoci el feien de la nòmina del treballador.

Vaga general (1): 70% rebaixes de costos empresarials

2010-06-21T18:33:00.002+02:00

Una cosa és clara de la reforma laboral, suposa un rebaixa de costos empresarial sense precedents, mentre ens han volgut vendre la moto que calia fer una reforma laboral, perquè els 4 milions d’aturats que hi han a l’estat, tinguin més possibilitats de trobar feina. Resulta que al que han fet és el contrari, aquesta reforma pot generar més atur via l’estalvi en costos d’acomiadament per part de l’empresa, arribant fins l’extrem que s’estalviaran un 70% de costos en d’indemnitzacions, una pèrdua pel treballador del 45%.
Aquesta rebaixa no només és produeix en la baixada de l’acomiadament improcedent de 45 a 33 dies per any treballat, tampoc és només per la subvenció en diner públic de 8 dies, sinó cal afegir la modificació i ampliació de causes objectives, que farà que la major part dels fins ara acomiadaments improcedents, passin a ser procedents per raons econòmiques o productives, tant sigui dels nous contractes indefinits nous com dels d’abans de la reforma tingui 2 o 20 anys d’antiguitat a l’empresa, per deixar-ho clar una deslocalització serà una causa objectiva d’acomiadament.
Un treballador que cobri un salari de 1500€ mensuals amb una antiguitat de 15 anys, si fons acomiadat improcedentment, 45 dies per anys treballat, cobraria aprox. 33750€, si l’acomiadament ara passa a ser procedent cobrarà 15000€, i si a sobre l’empresa té una subvenció de 8 dies, a l’empresa només li costarà 9000€.
L’empresa tindrà un estalvi del 73% de d’indemnització, i pel treballador una retallada de la seva indemnització d’un 44%. Això, no! Crearem més ocupació. Així, si! Que crearem més atur.

Reforma laboral més precarietat per tothom

2010-06-12T20:38:00.004+02:00

La reforma laboral plantejada pel govern esta feta per tenir contents aquells que fa temps que demanen reformes laborals, reformes que tenen l'objectiu de retallar condicions de treball i no de donar sortida a la crisi econòmica i al canvi de model productiu, vist el vist era previsible, però quedava l'optimisme que al final la reforma servis per crear ocupació i més qualitat en el treball, igual que amb el dèficit han tornat a guanyar els poderoses, que en aquest segur que no els hi retallaran ni salaris, ni indemnitzacions, ni les pensions.
La reforma no és una reforma sinó una retallada en tota regla, no s'han atrevit a proposar formalment el contracte únic, ens l'han colat per la porta del darrera. Només cal lligar un parell de caps, el contracte de foment de la contractació, generalitzat per a tothom 33 dies d'indemnització per acomiadament improcedent i 20 pel procedent, però amb un descompte per l'empresa, pagat pels fons de garantia salarial de 8 dies, per tant des dels punt de vista de costos empresarials queda en 12 dies, la mateixa indemnització que tindran els contractes temporals el 2014, 12 dies, quina casualitat.
Si seguim podriem dir que no s'han atrevit a treure la tutela judicial, però igual que abans ens l'han colat per la porta del costat, 6 mesos de pèrdues són suficients per acomiadar algú, la majoria de sectors d'activitat, treuen els beneficis empresarials en els moments de punta de producció o consum, el comerç per Nadal, el turisme a l'estiu, la venda de cotxe al juliol, l'alimentació per Nadal, i així sector a sector, per tant la resta de l'any no hi han beneficis, i si n'hi han es maquillen, així ja no fa falta tutela judicial, la immensa majoria del acomiadaments improcedents és poden convertir en procedents.
No s'han atrevit a carregar-se la negociació col·lectiva, però l'han colat per la porta de la dreta, portar la flexibilitat salarial i horària a l'àmbit de l'empresa, és un míssil a la línia de flotació dels convenis col·lectius, els treballadors i la representació dels treballadors a l'empresa es trobaran amb el xantatge permanent o baixem salaris o acomiadaments, o fem horaris a la carta de l'empresa o acomiadaments, si la flexibilitat surt de l'àmbit de la negociació col·lectiva sectorial serà més precarietat laboral.
Per tant aquesta reforma suposarà un increment de la precarietat de la gent que ja te feina, els que en trobin feina serà precària, i cap de les mesures és generador de més ocupació.

La reforma ha estat una proposta del govern de l'estat, i per tant els responsables, però també un missatge molt clar als partits polítics, principalment CIU i ERC, si decideixen alguns donar suport i d'altres donar suport a canvi d'alguna retallada més, també en seran igual de responsables.

Valoració vaga del sector públic

2010-06-09T13:16:00.001+02:00

A l’endemà de la vaga general del sector públic ja podem començar a realitzar les valoracions més en fred, es pot considerà la vaga com un èxit tant del seguiment de la vaga, com sobretot de les manifestacions. Aquesta afirmació pot sembla fora de lloc si mirem el que diuen el mitjans de comunicació, però la realitat s’apropa molt més a l’èxit de la vaga i no al fracàs que volen situar el poderosos de la política i de la premsa.
Les dades de seguiment de la vaga oficials estan donades amb l’intenció de distorsionar la realitat, ja que no tot els treballadors del sector públic tenien dret a vaga, concretament tots aquells que estaven afectats pels serveis mínims, un exemple és Ferrocarrils de la Generalitat, tenia decretats uns serveis mínims del 50%, per tant la meitat de la plantilla tenia l’obligació d’anar a treballar, les dades oficials diuen que hi va haver un seguiment dels 40%, per tant aquest 40% és converteix en un 90% de seguiment real.
Respecte a les manifestacions, que cal recorda que a Catalunya majoritàriament es van realitzar a les 12h del migdia, per tant en ple horari laboral, van ser multitudinàries, i a part de la multitud, hi havia un ambient d’emprenyada general com el de la grans mobilitzacions, aquesta manifestació per gent com per estat d’ànim és la que més s’apropa a la de la vaga general del 20J.
Per tant si els governs i especialment el de l’Estat, vol seguir mirant només cap els mercats i les borses s’equivoca, la gent a sortit al carrer i esta disposa a torna a sortir, si els governs es que creuen les seves pròpies mentides de seguiment de la vaga, estaran obviant la realitat de l’emprenyada general, que tot just a començat, i en política obviar la realitat te conseqüències.

Una cortina de cendra

2010-04-27T20:11:00.000+02:00

Quan erem joves es parlava de les cortines de fum, però l'evolució de l'especie ha anat a més, que no necessàriament vol dir a millor: Ara per despistar de les coses importants que passen, ja no ni ha prou de retornar a l'època a on els indis van crear les senyals de fum, deien que era per donar senyals als seus i els americans va i s'ho van creure , i mentre intentaven descodificar els missatges, els indis anaven per l'altre costat, i en el sentit metafòric els hi robaven la cartera, és a dir els hi calaven foc al Saloon del fort de playmobil.
Quan van descobrir que no en tenien prou, van fer baixar els núvols fins a terra, i així van inventar la boira baixa, l'objectiu era que mentre tu no veus res, els de sempre venen i et roben les gallines amb els ous i les paelles incloses.
En els temps moderns van deixar de manipular-nos amb la natura, tot i que van mantenir la terminologia, van crear unes coses anomenades mitjans de comunicació, amb l'objectiu que quan uns personatges anomenats poderosos els hi vingues de gust, ens poguessin robar el que volguessin: drets laborals, salarials, condemna vitalícia amb una hipoteca, tot això creant-nos una cortina de fum, que consisteix en inventar-se problemes a on no n'hi han, que els immigrants són delinqüents, que si el català s'imposa a Catalunya, la gent comença a discutir de tot i més, i mentrestant ells es van omplint encara més les butxaques amb els nostres diners i els nostre esforç.
Però quan ja semblava que havien arribat a la màxima creativitat xoriça, doncs no! La ment malèvola torna als orígens de la natura,quan aquí troben que la crisi continua i hi ha taxes d'atur més enllà del 20%, els bancs s'han petejat el diners públics que els hi han donat només amb els seus client preferents, quan una majoria molt amplia de la societat catalana no vol deixar que quatre jutges reencarnats de Felip V retallin allò que el poble va decidir votant, quan la dreta dels poderoses i la corrupció ha entrat a la seva cuina,...ens diuen que un volcà de molt lluny ha entrat en explosió i vinga tothom a mirar si el núvol arribarà o no, cinc dies parlant de la cendra que farà estavellar els avions, fins que en Niki Lauda els hi desmunta l'invent. Per uns instants no hagués estat malament que la cortina de cendra, fos la cendra dels milers de folis cremats de les 5 sentencies contra l'estatut i així finalment ens deixin viure en pau..

Som una nació

2010-04-17T15:33:00.003+02:00

La manca de respecte cap el poble català continua, i tant serà a aquestes alçades amb o sense sentència. L'especulació permanent davant de la sentencia del TC, tant per les possibles noves dates com per les retallades, cal donar una resposta clara a aquesta agressió a la voluntat democràtica dels catalans i catalanes, manifestada en el referèndum d'aprovació de l'Estatut.
La societat civil i política catalana ha d'articular una resposta el màxim d'unitària possible que doni cabuda a les diferents sensibilitats del país. Cal fer una demostració de democràcia, reafirmant que la màxima expressió de la democràcia és el que vota la ciutadania a les urnes i no el que pugui decidir un grup de jutges del Tribunal Constitucional que no fan justícia sinó política.
Catalunya és una nació que va exercir el seu dret a decidir el juny del 2006 i va aprovar per majoria el seu ordenament jurídic pels propers anys, i per tant, cap altra institució ni judicial, ni política pot modificar el proposat pel Parlament de Catalunya, aprovat pel Congrés de Diputats i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya.
Cal emplaçar a les organitzacions culturals, sindicals i polítiques més representatives del país a treballar per trobar els màxims consensos possibles, la millor resposta serà la que pugui aglutinar la major representativitat de la pluralitat del país.
Si l'estatut no és valid, Catalunya i les seves institucions hauran de tornar a exercir el seu dret a decidir, i igual que no es poden posar portes al camp, tampoc és pot ni retallar ni limitar la voluntat d'un poble a auto organitzar-se amb llibertat.

Les 10 mentides de la crisi

2010-03-22T23:00:00.005+01:00

S'oblida que la crisi ha estat provocada per l'especulació immobiliària i financera, i resulta que els responsables són els salaris més baixos, la gent jubilada, els aturats que no volen fer res i els joves que no volen ni estudiar ni treballar. Els sindicats no fem res i si fem alguna cosa és defensar la feina estable, i això és pecat pels grans teòrics econòmics.
Per posar en evidencia les mentides de la crisi, i perquè ens deixin d'enganyar, la UGT de Catalunya amb la col·laboració de dibuixants d'El Jueves, ha creat la campanya les 10 mentides de la crisi. Cal fer-ne el màxim de difusió i reivindicació, perquè si les mentides és converteixen en realitat les retallades laborals i social estant a la cantonada.

Vídeo programa sindical de TV3 emès el 21-03-10

campanya gràfica

La negra neu

2010-03-14T22:39:00.000+01:00

Les postals idíl•liques d’aquell blanc brillant que cobreix els verds prats i les teulades vermelles, s’han convertit en l’imatge de la negra nit, el caos i la descoordinació.
Les comarques gironines aquelles comarques amb el major nivell de vida, les més complertes amb muntanya i platja, les més turístiques i les més industrials, les que en els rànquings de benestar són de les millors, les mitges salarials més altes, tot plegat a anat per terra, el temporal també ha desmuntat el mite gironí.
Tenim unes infraestructures més properes a un país de tercera que a un de primera, i unes respostes publiques a les emergències més a prop de l’acudit que de la realitat, amb plans que no s’actualitzen. I per descomptat una xarxa de carreteres encara en obres, una xarxa ferroviària sense autonomia energètica, i no parlem de la xarxa elèctrica de la que tothom en parla però ningú ha invertit res de res ni ara, ni abans.
Els sectors estratègics d’un país han de ser públics, ja que moltes vegades la qualitat i el beneficis empresarials no són possibles, ara tothom critica el paper d’Endesa, però la major de polítics i els partits que ara critiquen, tant de dreta com d’esquerra, van estar a favor de les privatitzacions, tant de l’electricitat com de les telecomunicacions, el privat sempre és millor i més eficaç deien, no val fugir d’estudi, una part de les responsabilitat evidentment és de les empreses privatitzades, però l’altre és de responsabilitat política, tot hi que ara els va perfecte, tot és culpa de les empreses i tothom content.
Tothom sap de fa molts anys les mancances energètiques de les comarques gironines, però resulta que el problema no ha estat a l’estiu sinó a l’hivern, per tant alguna cosa falla en els discursos de pilotes fores.
Cal posar negre sobre blanc, i no deixar passar l’oportunitat, tant de les responsabilitats, com sobretot de que és facin les inversions necessàries perquè no torni a passar mai més.

La culpa és dels condons

2010-02-25T20:01:00.002+01:00

Després de milers i milers de reunions i de compareixences varies, es va poder arribar a un acord, un dictamen històrics per a molts, la conclusió era molt clara: res era culpa d’ells i menys dels que més tenen, sinó d’un objecte perniciós anomenat popularment com a condó i pels científics cultes d’alta volada com a preservatiu.
Aquell artefacte de tacte llefiscós que de depèn d’amb qui es va fen gros i gros i amb d’altres pot fer l’efecte contrari. És el gran responsable dels grans mals de l’humanitat, a alguns llocs del món per no anar-hi gens i a d’altres per anar-hi massa, si i va perquè i va i sinó va...
Joan Pau II ja tenia raó quan ens deia les seves maldats i nosaltres vinga i vinga a utilitzar-los quantes més vegades millor, alguns fins i tot els guarden per ensenyar als amics els que han utilitzat en un cap de setmana. Però no només Joan Pau II tenia raó, també en Jordi Pujol quan ens deia que teníem que fer més catalanets i catalanetes.
Això de portar la contraria als que en saben té els seus perills, ara resulta que això de tant fornicar per pur plaer obsés i no pel que és natural, que venim a molt món per procrear i anar a missa de 12, ens ha arribar la maledicció divina en forma de xantatge, si seguim utilitzant el condó ens quedem sense pensió.
El crit a les manifestacions del 23 F era unanim “menys condons i més pensions” , el grans analistes economics diuen que encara hi som a temps si ens hi posem tothom, si deixem d’utilitzar el condó, i tampoc no si val fer trampes i a ultima fer marxa enrere, sinó comencem ara el 2040 s’acabarà tot i ens quedaran els condons però no les pensions.
Malgrat tot, els que han de seguir utilitzant condons són els economistes, banquers, poderosos i dretans en general, a veure si així s’estronca la seva descendència coma mínim intel·lectual, per adonar-nos de les mentides que cada dia ens expliquen i que si algun perill tenen les pensions són aquesta gent que tot si val per retallar drets socials.

La pell de brau. 25 anys sense Espriu

2010-02-22T20:18:00.001+01:00

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Si cada dia el llegim i sobretot el possem a la pràctica, potser el món aniria millor

Tranquilo, José Luis, tranquilo: Esto lo arreglo yo

2010-02-17T23:30:00.003+01:00

Després prop d'un any rellegint discursos, va trobar el que buscava no sabia ben que buscava, però era allò, va tenir que treure moltes teranyines mental, feina tant de temps que no feia una activitat productiva que ja no recordava com es feia, però va ser rellegint un discurs d'una conversa telefònica de per allà un mes de febrer de principis del anys 80, a on trobar l'eureka que buscava, aquell discurs deia: tranquilo Jordi tranquilo.
Va agafar el mòbil per buscar el número de telefon, per començar per l'A i va anar seguint fins que la va trobar va allà a la Z, va pensar “si hubiera empazado por el final”, llavors va trucar a en Zapatero, després d'una estona de conversa li va dir: tranquilo, Jose Luis, tranquilo, esto lo arreglo yo con un par de tres de llamaditas y las crisis solucionada, la ultima vez que lo hice funciono de maravilla.
Però abans de fer les trucades va planificar un pla anticrisi de reducció costos per predicar amb l'exemple. L'objectiu principal reducció de l'absentisme laboral i costos laborals, lo de laboral és una manera de dir les coses, la mesura va ser dràstica un pla contundent contra l'absentisme i la sinistralitat laboral, és van anular les llargues jornades de treball a Vaqueira i a Mallorca, l'any que no hi havia un trencament muscular a Vaqueria hi ha una caiguda a Mallorca, sortint del bribon es clar, tot en el marc d'un ERO de reducció de jornada de més del 60% de la jornada, però va ser suficient i van tenir que presentar un ERO d'extinció, l'afectat més important va ser el pobre Marichalar, que amb una gestió amb el Rouco van declarar nul el contracte de treball signat a Sevilla.

La primera trucada va ser als coleges del maig del 68 que anaven de farra, perquè tot continues igual, molts d'aquests són els pares i avis d'en Mariano i l'Espe, a veure si així funciona el tema però de moment sense resposta, després va parlar amb els sindicats però tot i oferir-lis un 4000 alliberats més de moment sense resposta, l'únic que li va donar un resposta positiva i engrescadora va ser el noi calb de Franja que després de veure clar que no serà ministre afers exteriors, ja que per aquest càrrec se li va avançar en Carod, el faran conseller vitalici de la Casa Reial.

Acord en la negociació col·lectiva 2010 - 2012

2010-02-09T23:03:00.001+01:00

L'acord per l'ocupació i la negociació col·lectiva 2010, 2011 y 2012, a part de la importància dels continguts que situen les bases mínimes per la negociació col·lectiva per aquest període, és la demostració que el diàleg social és una eina valida per donar sortides reals als problemes tant concrets com generals que hi han en aquest moments de crisi econòmica, aquest acord és la constatació que si hi ha voluntats de negociar i acordar no hi han rigideses que no porten enlloc.
La part important de l'acord és en l'àmbit salarial a on es situa increments salarials pel 2010 de l'1%, el 2011 del 1 al 2% i el 2012 del 1,5% al 2,5%, dígits que serviran de referència pels negociadors de cada conveni col·lectiu, es situa també en la negociació col·lectiva la clàusula de revisió salarial que agafa com a referència la previsió d'inflació del Banc Central Europeu, és a dir el 2%, per tant és una garantia de poder adquisitiu pels treballadors, per les empreses en una situació de crisi es planteja la clàusula d'inaplicació salarial en el marc de cada conveni col·lectiu, deixant molt clar que l'empresa ha de plantejar un pla de retorn dels increments salarials.
L'acord també situació l'ocupació de qualitat com un element clau, en aquest sentit situa que cal pactar la temporalitat d'acord amb la realitat de cada sector, per tant l'avenç és la temporalitat ha de tenir una causalitat clara. S'inicia el camí de flexibilitat interna negociada com a eina per reduir la destrucció d'ocupació i generar ocupació de qualitat.
El repte important és la reforma de la negociació col·lectiva per poder-la adaptar millor al canvi de model productiu, l'objectiu pactat és arribar a un acord en un període sis mesos.
El camí de la negociació esta obert i cal espera que conveni a conveni doni els seus fruits i que sobretot certes patronals desbloquegin de manera urgent els conveni que tenen encallats, i de les millors maneres per donar sortida a la crisi a de ser des de la negociació col·lectiva.

Veure text integre de l'acord

No a la jubilació als 67 anys

2010-02-04T00:08:00.003+01:00

A l’any 2010 el sistema de pensions a l’estat espanyol farà fallida sinó fem res! aquesta era l’afirmació categòrica que feien el gurus de l’economia als anys 90, i hem arribat avui i resulta que el pronòstic s’ha convertit en una gran mentida, per tant credibilitat ens mereixen les opinions que avui diuen el mateix que més de 10 anys enrere?.
El sistema de pensions si es vol es pot mantenir per molts anys més, i si hi ha problema en el fons de reserva, doncs s’amplia amb ingressos de la mateixa seguretat social, l’any 2009 en plena crisi el superàvit de la seguretat social ha estat d’uns 8000 milions d’€.
Aquesta són les mentides de Davos, cal fer front a les receptes liberals que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals, per sortir de la crisi el que cal és crear ocupació i no retallar salaris i pensions, Ni l’aturat, ni el pensionista, ni el treballador, ni.... són els responsables de la crisi i per tant tampoc l’hem de pagar, i ja l’estem pagant amb l’atur que tenim.
Cal organitzar una resposta clara i contundent davant de la proposta de retallada de les pensions, si parem aquesta reforma també pararem d’altres que puguin venir després, al govern de l’Estat ha de tenir clar que el camí no és aquest. Caldrà veure qui marca el camí, si Davos i el FMI que demanen retallades social o la gent que volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals.

el 40% cobra menys de 1000€

2010-01-30T22:57:00.003+01:00

Informe de la campanya "posa't a 1000"

un resum de l'informe

A Catalunya, dels 159 convenis col—lectius sectorials (provincials i d’àmbit
autonòmic català), el 36.4% tenen salaris per sobre els 1.000 euros; és a
dir, 4 de cada 10 convenis (58 convenis).

El 55.2% del total de persones sota el paraigua dels 159 convenis (més
d’1 milió de persones) tenen salaris per sobre dels 1.000 euros.

A Catalunya queden encara 1.427.7011 persones assalariades que cobren
per sota dels 1.000 euros. Si tenim en compte que el total de persones
assalariades a Catalunya és de 3.523.400 persones, estem parlant del 40% del
total d’assalariats. En aquests 3 anys de campanya hem reduït el col—lectiu
d’inframileuristes en un 15.5% (al voltant de 260.000 persones menys).

El 49% de les dones ocupades són inframileuristes (784.441 dones).
L’edat també és una variable que condiciona el ser o no ser inframileurista:
El 88.7% (24.055) dels joves de menys de 18 anys cobren per sota
els 1.000 euros.
El 72.5% (339.075) dels joves entre 18 i 25 anys són inframileuristes

Immigració, Vic, política, vots i cohesió

2010-01-24T17:35:00.003+01:00

Vic sempre havia estat una referència en polítiques d’immigració i a partir d’ara serà una referència per aquells que de l’immigració només els interessa treure redits electorals.
Tothom que treballa en polítiques d’immigració sap que el registre d’empadronament no és el culpable dels mals d’immigració, si hi ha pisos patera o hi ha gent que cobra per permetre empadronar en apartament turístics, la solució no és prohibir l’empadronament a la gent sense papers. És com si ara l’Ajuntament de Girona prohibís l’empadronament als nens, per així evitar que els pares els empadronin a cases de parents o amics per escollir l’escola a on volem anar i no a la que els toca. No solucionarien el problema i deixaríem els nens sense escola.
Els partits del tripartit de Vic (CIU, PSC i ERC), no han estat a l’alçada del moment, qüestions com l’immigració cal tractar-les amb debat si, però també i sobretot amb consens i en èpoques de crisi econòmica més, segurament el debat ha anat més enllà d’a on volien arribar, per evitar el creixement de l’Anglada a Vic, que en part ho poden haver aconseguit, l’hi han fet la campanya al conjunt de Catalunya. I mentrestant algunes de les direccions catalanes d’aquests partits, tots ells signants del Pacte Nacional per l’Immigració, xiulen com si a ells no els anès la cosa, perquè no han tingut la mateixa contundència que amb el magatzem de residus nuclears a Ascó.
La política no és pot reduir a vots només, hi ha qüestions de més llarg recorregut que han d’estar per damunt del redit puntual. La política te una funció també d’avantguarda, de pedagogia, de cohesió, de construir camí,... i de vegades no s’ha de dir només el que la gent vol sentir en aquell moment, així pots gestionar el present i continuar en el poder o tenir un creixement, però no es construeix el futur.
Si hem de fer novament el debat de l’immigració el fem, però sobre problemàtiques reals, i amb la voluntat de crear consensos. Les societats han de crèixer en progrés i cohesió social, són aquestes les que després seran més prosperes i competitives econòmicament i el repartiment de la riquesa arribi a tothom, vinguin dels Nord o del Sud.

Nota: m’agrada l’article d’en Carles Campuzano

4000 EROs i 120000 persones afectades

2010-01-13T13:41:00.003+01:00

La UGT de Catalunya hem presentat l’informe dels Expedient de Regulació d’Ocupació ERO del 2009, prop de 4000 ERO’s registrats -3936- i 120.000 persones afectades -119.858- i la mitjana mensual és pràcticament la mateixa des de l’inici de l’any, aquestes dades constaten que amb 4000 ERO’s que és fals afirmar que hem tocat fons i menys que hi ha recuperació.
Els resultats ERO’s registrats del 2009 són 5 vegades que el 2008 i 8 vegades més que el 2009, aquest any ha estat l’any de la crisi, els ERO’s són la punta de l’iceberg de la destrucció d’ocupació, quan ja s’han produït la no renovació dels contractes temporals i els acomiadament individuals principalment de la gent de menys antiguitat llavors venen els ERO principalment d’extinció.
Els ERO’s de suspensió són els més utilitzats 100.000 persones afectades junt amb els de reducció de jornada 105000, aquest són els que de moment han aturat que la destrucció d’ocupació fos major, aquest expedient la causa principal és la liquiditat i després la crisi de consum, i per tant si cap de d’aquest dos indicadors millora, podríem tenir un creixement potencial de l’atur de prop del 20%, en aquest moment l’atur registrat és d’unes 560000 persones i si sumesim aquest ERO arribariem a prop dels 700.000.
En aquest informe es trenca el mite de que els ERO’s només els utilitza la gran empresa, el 81% de les empreses que han presentat ERO’s són de menys de 50 treballadors i d’aquestes prop del 50% són de menys de 10 treballadors.
En l'informe complert també hi ha les dades comarca a comarca i per tipus d'ERO.

Descarregar informe complert ERO’s 2009

Tarifes i salaris

2010-01-07T12:38:00.003+01:00

Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.
D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.

bon any 2010, depen d'en quin plan vingueu

2010-01-03T20:54:00.003+01:00

Vinyeta molt bona per començar l'any al bloc chocolate para picatostes

Els joves amb l’aigua al coll

2009-12-30T19:01:00.001+01:00

Els joves amb l’aigua al coll a part de ser una campanya molt gràfica realitzada per l’Avalot, és una de les cares més dures i més ocultes de l’impacte de la crisi econòmica, tant des d’una dimensió de present com també de futur, una societat que gira l’esquena als joves esta girant l’esquena al futur.
Si mirem les dades d’atur els joves estant al 37,5% mentre la resta de la població està al 16% i si aquesta dada ni afegim dues més l’escenari és demolidor: la taxa de temporalitat dels joves és del 50,9% i de la resta de la població del 19%, el salari mig d’un jove són 12000€ i el salari mig general és de 21000€.
Conclusió dos cinquenes parts dels joves no treballen i la resta que treballem estant putejats i mal pagats, i els que estudien cada cop són menys.
Totes les dades ens diuen que cal fer canvis i de manera urgent, i no amb la frivolitat que fins ara se’n parla, cal donar més possibilitats de trobar feina i que aquesta feina sigui amb estabilitat i amb salaris dignes i cal construir un sistema educatiu que de veritat serveixi per una integració amb qualitat al mercat de treball.

Unitats amplies? Unitats excloents?

2009-12-06T23:32:00.002+01:00

La possibilitat que els camins de l’unitat com a resposta a la sentència del tribunal constitucional s’acabi mig entroncant és real, aquest coi de país i especialment en l’àmbit polític a la que es pot activa l’esport nacional de buscar més allò que separa, que allò que uneix.
S’està instal·lant un altre cop el debat estèril de la puresa, ara tot qüestionant l’encert de l’editorial dels diaris catalans ja que no va més enllà de la defensa de l’estatut. Internet i xarxes com el facebook és un exemple d’aquest debat, i per alguns sembla que sinó participes de les consultes ja no tens la benedicció divina del sobiranisme pur i autèntic.
No es pot negar que l’editorial dignitat de Catalunya ha estat un dels tocs d’alerta més importants a l’estat espanyol i les seves institucions, que amb la voluntat del poble no se’n pot jugar, sinó és pot produir una crisi política encara sense dimensionar el seu abast.
No es pot negar que les consultes independentista estan, servint com a mínim a nivell local per treballar conjuntament, i que evidència a nivell català i internacional de treballar per un procés d’independència amb la democràcia i que dona veu directa a la ciutadania, que és un toc d'alerta de quin és el camí si l'estat espanyol té una resposta de retallar les llibertats de Catalunya.

No es pot negar o no s’hauria de negar de sortida la possibilitat de donar una gran resposta a la sentència del TC, una resposta que aglutini tant a tothom que va votar a favor de l’estatut, com a tothom que va votar en contra per insuficient, aquesta ha de ser l’objectiu. Un objectiu menor és excloent i aquest país si vol anar endavant cal que sumi a favor quanta més gent i més base social millor.

10 anys per recuperar els llocs de treball destruïts

2009-11-23T22:13:00.000+01:00

10 anys per recuperar els llocs de treballs destruïts des de l’inici de la crisi, així de demolidor va ser Josep Oliver en conferència convocada per l’Acord estratègic aquesta setmana passada a on també va parlar un altre economista de referència Anton Costas.

Des de l’inici de la crisi s’han destruït algú més de 400.000 llocs de treball, dels 150.000 són de la construcció, 130.000 de la industria i la resta del sector serveis, aquí veiem que la dimensió de l’impacte de la crisi industrial, es situa majoritàriament aquesta crisi i la destrucció d’ocupació en la construcció i així va començar la crisi, però a on a fet més estralls i no ha estat tant visibles és a l’industria, amb l’afegit que la recuperació de l’ocupació a l’industria és molt més difícil que els sectors de serveis o la construcció.

L’aproximació de recuperació de llocs de treball la va situar en uns 40.000 llocs de treball per any, per tant l’escenari que se’ns situa no és gens engrescador, i evidentment la recuperació els primers anys serà inferior, ja que la recuperació de l’ocupació és molt més lenta que la dels indicadors econòmics, és a dir que mentre ens començaran a parlar de la recuperació de la macro economia el PIB i coses d’aquestes, l’economia real de cada dia de la majoria de la gent encara tardarà molt més a recuperar-se.

Tant Oliver com Costas van situar que segurament ja estem o hem tocat fons, però un cop tocat fons no vol dir que no es segueixi destruint ocupació, Costas ho visualitzar molt clarament: un cop s’hagi tocat fons encara és pot seguir rascant.

L’evolució dels ero’s: menys però pitjors

2009-11-15T21:17:00.001+01:00

La punta més alta de presentació d’ERO’s tant en número com en persones afectades s’han produït abans de l’estiu arribant algun mes al quasi 500 ero’s i algun altre mes a prop de les 20000 tot i que la majoria del primer semestre ha estat prop de les 10000 persones afectades per mes.
El setembre i l’octubre -260- el número d’ERO’s i de persones afectades -5764- s’ha reduït tornant a nivell de finals del 2008 principi del 2009, a simple cop d’ull la dada es podria considerar com a positiva, però si la comencem a concretar veiem que el mes d’octubre en apareix una dada molt preocupant, és redueixen els treballadors afectats per suspensió temporal i augmenten els afectats per acomiadament, al setembre les suspensions van afectar al 82% i les extincions un 13%, en canvi a l’octubre les suspensions afecten un 57% i els acomiadaments un 36%, les reduccions de jornada pràcticament és mantenen igual.
Aquestes dades ens diuen que molts problemes de liquiditat que provocaven ero’s de suspensió ja no són tant la solució, alguns per ja haver realitzat alguna suspensió anteriors, d’altres per que sinó no hi ha liquiditat i no hi ha consum a curt termini no queda més camí que l’augment dels aomiadaments.
Cal veure l’evolució, però les expectatives no són bones, ja que normalment els mesos de novembre i desembre no són bons per l’ocupació, mentre ens comencen a parlar de la recuperació econòmica a nivell europeu, en el nostre nivell el nivell real encara no hem tocat fons ja que és segueix destruint més ocupació.

Derroquem tots els murs

2009-11-08T20:25:00.000+01:00

20 anys que va caure el mur de Berlín, el mur que separava l’est i l’oest, el mur que a un costat hi havia el capitalisme i a l’altre el comunisme, el mur de la guerra freda, el mur d’escollir entre la disciplina social o la disciplina del capital,...
Quan molts celebren la caiguda del mur de Berlín, d’altres que en aquells moments no ens va caure cap totxo de la muralla a sobre el cap, ni tampoc vam creure que la caiguda del mur fons l’inici d’un món més just, seguim denunciant les mateixes injustícies socials, fins i tot més perquè algunes no existien o no les podíem veure, ja que el mur en les amagava tant si eres de l’est, com si eres de l’oest.
La caiguda del mur ha donat ales al capitalisme ferotge de la globalització, que ens ha portat al descontrol del sistema financer i en conseqüència a la crisi mundial que avui patim, no volem tornar a un món de murs, volem un món d’equilibris i contrapoders, si només hi ha uns poderosos aquests ens portaran a la perdició, però no és qüestió de dos sinó de tothom.
Aquests dies s’escriurà sobre l’est i l’oest, però el mur entre el nord i el sud serà el gran absent, aquest nord que construeix murs invisibles d’espoliació de riqueses naturals i d’explotació laboral, que destrueix el clima per la cobdícia humana.
20 anys que va caure el mur entre l’est i l’oest, però d’abans i d’ara encara tenim el gran mur que derrocar, el mur entre el nord i el sud, el mur entre els rics i els pobres.

Volem industria, volem treball

2009-10-31T20:31:00.000+01:00

A tot arreu la crisi està fent estralls, però hi ha lloc que encara més, que fins i tot quan no hi havia crisi també és seguien fent estralls.
Aquest dissabte hi ha hagut una gran mobilització a les terres de l’Ebre més de 16000 persones –segons la Guàrdia Urbana- s’han manifestat pels carrers de Tortosa convocats per UGT, CCOO i USO sota el lema Volem industria, volem treball.
El tancament de LEAR a Roquetes anunciat per l’empresa, que afecta a més de 500 treballadores i treballadors, i per tant amb un impacte similar a l’Ebre que si la SEAT tanques al Baix Llobregat, esta provocant una suma de malestars històrics de les Terres de l’Ebre, l’abandonament històrics d’inversions per part del govern català i espanyol.
Exemple com el cas del polígon industrial Catalunya Sud, en que no te ni llum ni aigua, i en canvi a les terres de l’Ebre hi ha el riu i també centrals nuclears, exemple evident és genera energia i no en rep, te un mini transvasament cap a Tarragona i no hi ha aigua per l’industria, i així podríem anar anunciant dèficits.
Aquesta emprenyamenta es palpava al carrer durant la manifestació, tots els comerços de Tortosa han fet una aturada d’una en suport a la manifestació.
A les terres de l’Ebre aquesta no serà la darrera mobilització, de ben segur que ni hauran moltes més, cal que els governs escoltin i facin coses, sinó la gent de l’Ebre es tornaran a alçar, perquè la gent pot perdre la feina, però no perdrà la dignitat, i la dignitat de les terres de l’Ebre ha de passar per fortes inversions que generin feina directa a les terres de l’Ebre.

El binomi “actua socialment, pensa nacionalment”

2009-10-18T15:03:00.001+02:00

El diari Avui, publica un article de Jordi Font titulat: social? Nacional? I a on fa una referència a la frase d’aquest bloc “actuar socialment, pensar nacionalment”, aquí uns fragments de l’article:

.....
POTSER PER AIXÒ, AVIAT va irrompre el binomi invers: "Pensa localment, actua globalment", és a dir, no perdis de vista la teva realitat concreta, que és la mesura humana de què disposes, i fes perquè els projectes globals no laminin la diversitat sinó que la incloguin. O, encara, a cavall de l'empirisme que inspira aquest binomi: no hi ha veritats absolutes, no et refiïs de les abstraccions, dels discursos rodons, acabats, sense escletxes, són un autèntic perill. La veritat, sempre provisional, només s'obté per aproximació, a partir d'allò que som capaços de contrastar, de verificar, per mitjà de l'experiència. Un model general que no dóna resposta als problemes concrets no serveix de res; en paraules d'Epicur el Vell: "Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes".
M'HI HA FET PENSAR UN ALTRE BINOMI que he ensopegat en franquejar l'interessant blog de Camil Ros, jove dirigent sindical de la UGT i home del catalanisme radical: "Actua socialment, pensa nacionalment". És tracta d'un binomi fill de l'anterior, que també apunta a la saviesa de l'experiència enfront de les febres de la raó, tot aplicant-ho al duet social/nacional. Ve a dir-nos, entenc, que cal pensar el país a partir d'opcions socials prèvies i que pensar el país en abstracte ens pot dur a trinxeres socials insospitades, que poden no ser tampoc les més convenients per al país. Ell, òbviament, opta per pensar el país amb els peus afermats al terra del compromís social, de les necessitats i desitjos del poble ras, de la gran majoria popular que dóna a la causa nacional la seva més ampla fonamentació i la seva màxima força, evitant de caure en abstraccions etèries, que sobrevolen la realitat i que poden fracturar el gran conglomerat popular on es fan i es desfan les nacions.
.... llegir article complert

7 d’octubre pel treball digne

2009-10-03T22:30:00.000+02:00

El 7 d’octubre és la jornada mundial pel treball digne, sindicats d’arreu del món han convocats per la Confederació Sindical Internacional CSI ens mobilitzarem per la defensa del treball digne arreu del món.
La crisi mundial, malgrat ens diguin que les dades macroeconòmiques mundials ja han sortint de la recessió, l’únic que ha sortint de la recessió són les dades, perquè les persones seguim patint la cruesa de la crisi amb el creixent atur a Catalunya o l’explotació laboral a molt països del món.
No ens hem de tancar en la nostra realitat més propera, i més amb aquesta crisi, evidentment cal exigir al governs més propers millors politiques per sortir de la crisi, però no hem d’oblidar que la crisi és mundial i que originàriament la manca de regulació en el sistema financer ha provocat una especulació sense precedents.
Per trencar amb la tendència destructiva cap a les persones de la globalització, cal noves regulacions i nous instruments mundials que garanteixen que els drets dels treballadors arreu del món no són incompatibles amb els nous mercats econòmics mundials.
Cal trencar amb l’hipocresia de que si jo tinc una feina estable perquè m’haig de mobilitzar pel meu veí que esta a l’atur o pel nen que pateix l’explotació infantil, doncs cal fer-ho perquè si algun dia necessites que algú es mobilitzi per tu, potser llavors no hi haurà ningú, per exigir solidaritat primer cal donar-la.

Previsió inflació 2009 = 1,2 2010 = 1,8

2009-09-26T18:08:00.001+02:00

Aquestes són les previsions d’inflació que realitza la Fundació de les caixes d’Estalvi (descarregar informe), aquesta informació no es pot dir que és de tendenciosa com a mínim sindicalment i en situa en un escenari de recuperació de la inflació enguany ja al 1,2 i a finals del 2010 el 1,8.
Aquestes dades deixen fora de lloc les previsions catastrofistes de les patronals en la negociació col·lectiva d’enguany, en la qual estan encallant de manera sistemàtica tant l’aplicació de les taules salarials d’enguany, com la renovació dels convenis col·lectiva, fet que esta comportant un increment innecessari de la conflictivitat laboral.
Per tothom és sabut que ni la causa, ni la sortida de la crisi són els salaris, però hi ha cert sectors empresarials entossudits en voler fer pagar encara més la crisi al treballadors, no només perden la feina sinó que els que la mantenen han de perdre salari de manera directa, o de manera indirecta plantejant increments salarial inferiors a la pujada dels preus.
Els increments salarials podem ajudar a estimular el consum i per tant una certa reactivació econòmica aquest és un argument general i l’argument de part és que amb els salaris baixos que patim, més del 50% de la gent cobra menys de 1000, cal plantejar increments salarials de garantia de poder adquisitiu pels salaris mitjos i alts, i increments superiors pels més baixos salari mínim 1000€.
Està força clar que l’inflació s’anirà recuperant i per desgracia en pocs anys podem tornar a situar en nivells inflacionistes d’abans, sobretot per la dependència del petroli, per tant cal seguir treballant amb increments superiors a l’IPC previst junt amb la clàusula de revisió salarial.

Al voltant de les fusions de les caixes

2009-09-18T20:25:00.001+02:00

Es parla molt de les fusions de les caixes, ens diuen que és necessari tot i que al mateix temps ens diuen que totes estan molt bé, doncs si estant molt bé perquè cal fusionar-les, deu ser que no estant tant be.
Però deixant de banda el debat de la solvència de les caixes, que igual que d’altres sectors estan entre enganxats i molt enganxats en inversions especulatives immobiliàries, el que queda clar és que la sensació força fonamentada que les fusions és un repartiment de noves cadires mirant de garantir que hi hagin les mateixes d’abans.
Amb les fusions encara ens han d’explicar en que millorarem les persones i les empreses, tindrem major liquidat? Farem una veritable obra social? o seguirem competint ridículament en els festivals d’estiu.
La territorialitat de les caixes només ha servit com una estratègia de negociació, i territorialment la primera conseqüència que hi haurà serà destrucció d’entre centenars i milers de llocs de treball, que per molt siguin prejubilats, és destrucció d’ocupació de qualitat.
Això si, al igual que en la banca, les caixes rebran milions i milions d’euros, el quals no sabrem ni com ni perquè, l’únic segur al igual que a la banca, és que no arribaran ni a les empreses ni a les famílies, i llavors perquè calen les fusions per seguir pagant els sous sense mesures a personatges com el President de la confederació de caixes, perquè pugui anar donant lliçons en comptes d’assumir responsabilitats per la mala gestió de les caixes.

Entre l’11 i el 13

2009-09-12T16:27:00.001+02:00

Les diades que sempre han tingut més mobilització, visualització mediàtica i en els darrers anys més moviment a la xarxa, són aquelles que normalment dels Monegros enllà tenen l’encert d’equivocar-se democràticament i plantejar alguna retallada i alguns excessos verbals.
I aquests any ha estat un d’aquests i per partida doble, per si no en tinguéssim prou amb l’amenaça del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut que Catalunya va votar amb referèndum, i per tant trencant el principi bàsic de la democràcia, com pot ser que una llei aprovada per dos parlaments i votada en referèndum un quants jutges jutgin políticament una llei.
Però per si no fos poc les espanyes més profundes estan muntats en colera per a Arenys de Munt, i poble del més de 900 que hi ha a Catalunya, decideixen fer una referèndum sobre si és vol la independència. És a dir, si votem, votem malament però millor si no votem.
Està clar que entre l’11 i el 13 l’ambient nacional aquest dies està ben calent, i que evidentment la millor resposta, és la resposta pacifica, democràtica i serena, i que no podem anar bé si de cada pas és creen aquests debats d’enfrontament que no porten enlloc.
Després de l’11 i el 13 vindrà el 14, i espero que aquest sigui de reivindicació i construcció diària, ja que l’11 commemorem però la resta de l’any es quan hem de construir un país més just i més lliure.
M’agradaria un 11 de setembre a on commemorem, reivindiquem per nosaltres mateixos, sense necessitat que la brunete mediàtica sigui un dels agents que més mobilitza ja que amb aquestes dinàmiques sembla que anem a batzegades, i a batzegades difícilment podem construir el país.

La gent vol viure en pau

2009-09-06T19:46:00.003+02:00

Per agafar força per la tornada de les vacances, amb un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma:

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!

És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!

La costa brava encara existeix

2009-08-28T17:36:00.004+02:00

Cent anys després de que ens descrigueren aquest territori com la costa brava, encara trobem indrets a on la bravura de la natura i el paisatge segueixen fent honor aquest nom que descriu tant a la perfecció.
Aquesta terra que dubtem de si les muntanyes entren a la mar, o la mar ha inundat les muntanyes.
El blau intents de la mar llunya que quan s’apropa a les cales i les platges es torna transparent perquè puguem gaudir del bany en aigües cristal·lines i així veure el fons marí.
El verd dels pins i les alzines sureres que no arriben més enllà sinó caure dins la mar, aquests boscos que de sobte entre els arbres descobreixes al fons no el prat sinó la mar en el seu estat més pur.
Aquests marrons de roig fort o els grisos brillants de les pedres esculpides per la tramuntana i les onades, que han construït les formes més dures i belles de les cales.
Les cales a on les onades a cops tranquils venen a reposar, exemple de la fusió exquisita de la terra i el mar, la seva nuesa que tenim per acaronar com qui abraçada el desig.
Falcant a les muntanyes i la mar tenim aquest terraprim de prats sense horitzó que no deixen que les muntanyes tornin a la muntanya llunyana.
La mar, els boscos, les muntanyes i el terraprim, formen aquesta costa brava de nom centenari que cal preservar, per poder seguir gaudint dels seu paisatge del seus fruits i sobretot de la seva autenticitat.

El finançament, per fer què?

2009-07-19T17:05:00.000+02:00

Tancat l’acord de finançament, uns ens parlen de les bondats i d’altres dels fracassos.
El debat polític porta als extrems les posicions, i segurament l’acord no és ni tan bo ni tan dolent com ens plantegen. És un acord pels propers 4 anys, per tant gradualment veurem les veritats de les xifres tant pels que les diuen com pels que les neguen, el cert si que sembla, perquè ningú ho discuteix, que per primer no serem els que més pagarem i menys rebrem, per tant garantir que sempre rebrem per sobre de la mitja és un bon principi d’un sistema que vol caminar cap al federalisme econòmic, i que ha de caminar cap el concert econòmic,
Però en tot el debat, i ara, en la valoració de l’acord, costa molt escoltar les veus que discuteixen per fer què volem d’aquest finançament o un altre, per tant la critica més dura hauria de ser el que encara no sabem, si de veritat millorarà la nostra educació i la nostra sanitat, si de veritat començarem a fer polítiques industrial que creïn ocupació, si potenciarem una cultura arrelada al país i oberta al món, unes polítiques socials que no deixin a la cuneta a ningú.
Per tant, el que caldria és menys discutir del tot, i més debat de com afrontem un present en plena crisi econòmica.

La setmana tràgica: Set dies de fúria

2009-07-11T20:34:00.001+02:00

El 26 de juliol de 1909 els carrers de Barcelona és van alçar contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra del Marroc, aquesta subversió popular està en l’imaginari col·lectiu de les grans mobilitzacions obreres catalanes.
Una mobilització espontània, primer contra el reclutament, després una vaga general i declarat l’estat de guerra els incidents es va focalitzar en l’incendi d’esglésies i convents, les mobilitzacions van començar el 18 juliol milers de reservistes eren cridats des de primer de juliol cap a la mort, excepte si eres de casa bona, llavors pagant l’anomena’t impost de la sang i et lliuraves d’anar a la guerra, per tant et rebuig a les quintes tenia un fort component de classe obrera, si eres obrer anaves a la guerra si eres ric no.
L’esclat militar junt amb les grans injustícies social, la pobresa i l’explotació laboral, va provocar una de les grans mobilitzacions obreres del segles, unes mobilitzacions sense cap organització o persona, concreta al darrera mostra evident del malestar social de aquells anys tot i que es va executar Ferrer i Guàrdia com a responsable.
Per tenir una visió propera al fets tenim el llibre d’Antoni Dalmau, Set dies de fúria, una crònica dels fets que ens apropa molt a aquell moment històric.

Idea al voltant de la participació

2009-07-05T22:35:00.001+02:00

Algunes reflexions al voltant de la participació política realitzades per en Quim Brugué en l’acte organitzat per Idea Girona:

En aquest país hem passat de súbdits (a la dictadura) a clients (en l'actual democràcia), però entremig no tenim ciutadans.

Si ens carreguem la política i la democràcia ens carreguem allò que ens permet resoldre els problemes col·lectius i plantejar projectes de forma compartida.

La política no es satisfer els clients. Sovint des de la responsabilitat política cal dir que no, i trobar solucions de síntesi entre els diferents i legítims interessos.

Quan fem participació per decidir què fem col·lectivament, cal un actitud disposada a les renuncies i a trobar un equilibri.

La participació ha de ser consultiva de les decisions del polític.

Hi ha un encaix entre democràcia representativa i els processos de participació. Es poden complementar però no substituir.

La participació és un diàleg constructiu que contribueix a enriquir les decisions dels polítics.

I després de l’estiu que?

2009-06-28T17:29:00.003+02:00

Ja tothom dona per fet que l’estiu alentirà la crisi econòmica, que si el repunt de la construcció amb el plan E, que si la campanya turística, alguns fins i tot ja comencem a parlar de si hem tocat fons.
Però per desgracia la realitat és molt tossuda, i si deixem de mirar algun dada positiva aïllada que és possible com l’aturada de la baixada de l’atur, podem arribar a dir que per desgracia és temporal tant per l’inicií de la temporada turística, com també per les contractacions del plan E amb data de caducitat a curt termini, així també que s’ha no renovat amb excés contractes temporals que ara s’adonen de que són necessaris.
Al mateix temps ens trobem amb l’altra realitat, que ens fa veure que aquestes dades poden ser un miratge, durant el mateix període l’atur en l’industria ha seguit creixen, els ero’s de suspensió temporals segueixen i estant augmentant en el sectors de serveis, i sobretot el gran problema de la crisi que és la liquiditat segueix igual i per tant les empreses cada cop estant més escanyades i amb el perill real que bona part d’aquest expedient de suspensió temporals és converteix en acomiadaments.
Per tant podríem està entrant en un estadi encara pitjor de la crisi, la violència de la crisi afectant de manera directa als treballadors va començar l’octubre de l’any passat i allò que la va provocar encara no està solucionat, si no hi ha solució ràpida la tornada de l’estiu potser igual o més de violenta que la tornada de l’estiu de l’any passat.

Nova oració del pare nostre

2009-06-19T01:43:00.000+02:00

Pare nostre que esteu en el cel,
Sia augmentat sovint el nostre sou,
Vingui a nosaltres la jornada de set hores,
Faci’s un xic la nostra voluntat
Així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
Doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
Perdoneu els nostres pecats
Així com nosaltres perdonem
Els dels nostres encarregats
I no ens deixeu caure a les mans del director,
Ans advertiu-nos si s’apropa,

Amén.

Miquel Martí i Pol

Nota: present en forma de samarreta que en Cesc Poch ens ha donat en el congrés de la UGT – Osona.

Quan els brots no et deixen veure el paisatge

2009-06-06T19:15:00.000+02:00

El prat estava sec, ni les crides a la Moreneta han fet que el verd sorgís aquest any per donar l’esperança que segon els economistes ens aporta el color verd.
El gris i el negre inunden prats i muntanyes, i per a molt que ens ho intenten pintar d’una altra manera la realitat és molt tossuda, de moment la foscor no ens deixa veure el fil de llum que ens ha de portar a la primavera.
La pluja persisteix, llamps i trons sovint, i cada cop a més llocs, però sobretot patim una pedregada persistent i continua, malmet totes les collites, tant aquelles que estan a punt de ser una gran collita, com aquelles que tot just comencen a créixer, i a formar-se.
Fruit d’un miratge o d’una il·lusió, alguna gent diu que comença a veure brots verds, potser alguns n’hi ha però entre pocs i molt pocs, el perill és que brots verds no et deixin veure el bosc trist, sec i a on les millors fruites estan malmeses per la pedregada.
Diuen que la terra és per a qui se la treballa, i potser portem molts anys sense treballar la terra, tot esperant només recollir els millors fruits amb el mínim esforç, sense treure ni les males herbes.
Pot ser si tornem a cuidar la terra i el clima, podrem tornar a construir un paisatge sense males herbes, sense grisos i negres, sense llamps i pedregades. I serà aquell país a on hi ha la primavera, el colors vius, a on grans i petits viuen i conviuen, a on les collites són les millors i n’hi ha per a tothom, aquell país que treballa, produeix i comparteix.

Ara, més que mai

2009-05-30T21:10:00.002+02:00

Els congressos són la síntesi, la imatge, l’estat d’ànim d’una organització, és passa balanç del passat i es projecten les esperances de futur, gent que continua amb el treball i gent que dona pas a d’altre per sempre seguir caminant.
El congrés de la UGT de les comarques gironines ha estat totes aquestes situacions i sensacions, i totes en positiu, hi ha hagut debat, discussió, festa i consens, la maduresa d’una organització és mesura per la capacitat de consens dels seus dirigents i per saber debatre junts qual cal i quan cal també passar-ho be tothom junts.
El secretari general de UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, va cloure el Congrés dient: Dolors t’ho has guanyat! Una expressió que sintetitza el naixement d’una nova líder sindical, els lideratge no s’inventen sinó que és construeixen cada dia tant en l’esforç de la representació pública com en l’esforç del treball intern, amb la personalitat de prendre les decisions necessàries amb els consensos necessaris, com dirien els indígenes “mandar obedeciendo”.
En un any s’ha vist clarament aquesta nova empenta a la UGT de les comarques gironines, el lideratge de la 1a força sindical, després dels temps de construir i reconstruir, de superar les dificultats internes i que el fil definidor sigui l’estabilitat i el consens. S’ha fet un procés de relleu sense personalismes i al servei de l’organització, ara ve el temps de seguir en el consens però sobretot de créixer molt més, les organitzacions que creixent i exerceixen lideratge, són les organitzacions fortes i unides, i la UGT de les comarques gironines, al igual que la UGT de Catalunya, tenen més força que mai i estant més unides que mai.
Ara més que mai, necessitem un sindicalisme fort per fer front a la crisi i sobretot per front als que es volen aprofitar de la crisi en benefici particular, i aquest sindicalisme fort a la comarques gironines l’exercirà amb tots els encerts la Dolors Bassa.

Més de 1000 ero’s i això no s’atura

2009-05-23T17:58:00.001+02:00

Més de 1000 expedient de regulació d’ocupació, ERO, fins al mes d’abril, en concret han entrat al departament de Treball 1291 ERO afectant a més de 50000 persones, per veure l’allau que suposa, en els últims 10 anys no hi ha comparativa possible, ni comparant amb el conjunt de l’any, el 2002 i van haver 795 l’any que més en van entrar i l’any que va ser el 2006 amb 488.
L’industria és la més afectada 850, i en concret el metall amb 552, però no tot és industria al sector de serveis han entrat 198 i al comerç 142, per tant l’evidència que quan la crisi afecta a l’industria aquesta és expansiva al sectors de serveis, ja que el que es produeix primer després s’ha de comercialitzar. L’impacte dels ERO’s és a tot Catalunya però de manera més contundent a on té més pes l’industria de l’automoció que és l’àrea metropolitana de Barcelona.
De les més de 50000 persones afectades unes 41000 o són pels ERO’s de suspensió temporal, i és aquí on hi ha la bomba de rellotgeria ja que fins ara la majoria de gent afectada per ERO no està en el increment de l’atur, però si la crisi principalment de liquiditat i consum no és revitalitza i pot haver un creixement de l’atur provinent dels ERO’s de suspensió, cal seguir estant alerta i no pensar només amb els brots verds, ja que als arbres la fruita esta madura hi ha perill de pedregada encara.

Si Bill Gates entra en un bar

2009-05-17T22:05:00.001+02:00

Cada mati es preparà el seu entrepà per esmorzar a la feina, seguint la tradició embolicat amb paper de plata alguns dies i d’altres amb paper de diari en concret les pagines del sudoku així mentre esmorza es distreu fent el sudoku, surt de casa i va cap a la feina les cues de rigor per arribar al polígon industrial, a treballar una mica més d’una hora i llavors com cada dia un breu descans per anar a esmorzar al bar de davant.
Un bar d’aquells autènticament de treballadors: transportistes, administratives, operaris del metall,... cada dia a la mateixa hora pràcticament la mateixa gent, més d’altra gent que esta de pas, alguns porten l’entrepà de casa i al bar demanen el cafè amb llet, difícilment amb un salari de poc més de 1000€ nets, hipoteca i dos fills, cal arribar a final de mes euro a euro.
Un dia va passar pel bar una periodista que havia quedat per fer un tallat amb gent del comitè d’una empresa del costat afectada per un ero, mentre parlava amb el comitè va decidir que faria un reportatge sobre aquell bar, era el perfecte exemple d’un bar de gent treballadora, en reportatge es titularia un bar obrer en temps de crisi, explicaria les histories de la gent de com arribar a final de mes estalviant també en l’esmorzar. Dues planes de reportatge en l’edició de diumenge, tothom de la gent habitual i va col·laborar, fins i tot va aconseguir saber el que cobraven i així també va poder fer la mitja salarial del bar: 24000€ anuals bruts i el salari que cobrava més gent era d’uns 15000€ anual.
Al cap d’un any van tornar a fer el mateix reportatge i el bar va passar de ser el bar dels obrers al bar dels rics, la sorpresa i l’incredulitat va ser generalitzada que havia canviat en un any? si la gent que anava al bar era la mateixa excepte un nou client dels darrers mesos anomenat Bill Gates, el salari mig va passar de ser de 24000€ a 40000.000.000€ en canvi el salari que cobrava més seguia sent de 15000€.
Si en Bill Gates entre en un bar les mitges deixen de ser mitges, per molt que ens diguin que la gent cobra més que abans, segurament en la majoria dels casos no és així, el que si que és clar és que els que més tenen en segueixen tenint molt més i distorsionen la realitat ja que la majoria d’increments d’ingressos que fan canviar la mitja d’ingressos són els 10% de la gent que cobra més.
Conclusió: les mitges mireu-les a mitges, o no deixeu entrar en Bill Gates al bar.
Historia creada a partir d’un exemple extret de la Fi dels neocons de Paul Krugman.

Treball, sindicalisme i país

2009-05-12T23:19:00.002+02:00

En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:

“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”

“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”

“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”

“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”

“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”

En lloguer

2009-05-10T20:05:00.001+02:00

Quins temps aquells, va pensar, i va haver un temps a on mai s’apagava la llum sota els seus dominis i si s’apagava es canviava el govern.
Quins temps aquells que amb un crit d’amo, s’acomiadava a la gent i si la llei no ho permetia es canviava la llei.
Quins temps aquests que ara els toca provar la seva pròpia medicina de la subcontractació.
Quins temps aquests que la patronal s’ha de posar a lloguer.

«Estem en caiguda lliure però a la gent li costa mobilitzar-se si la crisi no l'afecta»

2009-05-04T08:16:00.006+02:00

Entrevista El Punt 4 de maig del 2009

El nou secretari de política sindical de la UGT de Catalunya, el gironí Camil Ros, considera que cal més consciència social de la situació de crisi que vivim, reclama més implicació de l'administració i critica les mesures que plantegen les patronals, que veu com un «xantatge»

En el darrer congrés, el gironí Camil Ros va ser nomenat membre del secretariat de la UGT de Catalunya com a màxim responsable de política sindical. La nova secretaria és el resultat de la fusió de les secretaries de política sindical, coordinació sectorial i salut laboral i medi ambient i engloba temes calents per l'actual situació, com ara la negociació col·lectiva i la dels expedients de regulació d'ocupació (ERO).
–Quin és l'objectiu de la nova secretaria?
–«L'objectiu és donar prioritat a la nostra resposta sindical. Donant el suport necessari als comitès d'empresa perquè l'impacte d'aquesta crisi sigui el mínim per als treballadors. Perquè per molt que els polítics ens venguin motos dient que no, els treballadors són els que fins ara estan pagant la crisi. Cal dir prou i plantar cara a tots aquells sectors empresarials i polítics que en aquests moments volen utilitzar la situació per retallar drets. El repte és important, tant des del punt de vista de mobilització com de negociació.Que no es pensin que ara passa tot.»
–Com defineix l'actitud dels empresaris, per un costat, i l'administració, per l'altra?
–«Els empresaris van iniciar la crisi amb certa coincidència amb els sindicats. Però el que no és acceptable és l'actitud que tenen les patronals des de finals d'any. Saben, com sap tothom, que els treballadors no són els culpables. Ho és el sistema econòmic i, sobretot, el sistema financer que s'ha dedicat a especular.Les retallades de salaris que estan plantejant, la reclamació d'un nou contracte de treball o d'una nova reforma laboral són inassumibles. Volen acomiadar més barat i quan els doni la gana. Volen fer un xantatge als treballadors sense feina. I pel que fa als polítics, que vigilin d'escoltar massa els cants de sirena de la patronal! Des de la UGT només creiem en congelacions salarials si hi ha un projecte industrial al darrere, com ha estat el cas de Seat i el Q3. Però no es poden permetre congelacions salarials sectorials. El que passa és que la patronal està excessivament polititzada per la dreta. I el perill és que el govern d'esquerra els vulgui escoltar.»
–Els sindicats reclament un canvi de model, però quin és el que proposen?
–«Nosaltres plantegem un nou model productiu. Però una cosa són les respostes i mesures per sortir de la crisi i l'altra és com plantegem un nou model productiu. S'està destruint ocupació, majoritàriament de gent amb baixa qualificació. Això demostra que és la part més feble del mercat de treball. El nou model implica la millora de la formació professional. També cal trencar amb el tòpic que només es pot treballar si hi ha una jornada de vuit hores establertes i presencials. Potser amb altres fórmules de flexibilitat s'acaba sent més productiu i es millora la conciliació de la vida personal amb la laboral. També hem de pressionar perquè els governs facin més polítiques industrials. Ara no hi ha valentia i les mesures de crisi han estat disperses»
–Alguns creuen que els sindicats no s'estan fent prou visibles.
–«Crec que és una percepció que no la tenim els que hi estem a dins. Però segurament alguna cosa hem de millorar. Estem fent mobilitzacions des de l'octubre de l'any passat. Potser ens hem de moure més o quan, ho fem, se'ns ha de veure més. Però sempre hi ha hagut el tòpic que els sindicats no fan prou. El cert és que tenim centenars de persones assessorant els comitès d'empresa. El mes passat vam tenir 400 ERO a Catalunya. L'anterior, 300. Estem a peu de fàbrica intentant aturar al màxim la destrucció d'ocupació. I governs i patronals han de saber que hi som i que no acceptarem retallades. Volem fets. El mes d'octubre ens van dir que arribaria liquiditat a les empreses. On és aquesta liquiditat? Qui se l'ha quedat?»
–Potser l'administració i la patronal sí que senten el seu alè al clatell però no s'acaba d'arribar a la societat.
–«A la gent, fins que no veu que li afecta, li costa involucrar-se. Això és un problema general de la societat. Crec que la gent no és conscient de la situació actual. No és conscient que hi ha 600.000 desocupats a Catalunya. No és conscient que estem en una caiguda lliure. Encara no hem tocat fons i, quan ho fem, caldrà veure quant temps tardem a recuperar-nos.»
–A les comarques gironines tenim un ERO cada dia laborable. I cada cop les indemnitzacions pels acomiadats són més baixes. No hi ha marge de maniobra?
–«Els ERO de fa un parell d'anys, no estaven motivats per la crisi, excepte els relacionats amb el sector tèxtil, i, per tant, sempre hi havia més diners per negociar. En molts casos, com Levi's o Panasonic, responien a deslocalitzacions. Ara, molts dels ERO són per situacions de crisi real i en moltes ocasions has d'acabar al Fons de Garantia Salarial. Hem de buscar sortides dignes per a la gent que perd la feina però, alhora, mantenir com més llocs de treball millor. En el cas de Girona, els ERO estan tenint menys impacte que a la resta de Catalunya. Això no vol dir que hi hagi menys crisi. El que hi ha són molts acomiadaments individuals. Aquests són difícils de controlar però segurament s'incompleixen drets de treballadors. Aquí és on la Inspecció de Treball hauria d'incrementar la funció de vigilància.»
–Als problemes ja existents se'n poden afegir d'altres: la gent que està temporalment a l'atur i que té la incertesa del seu futur; o aquelles persones que perdran, o ja han perdut, la prestació social.
–«Són dues bombes de rellotgeria. Pels ERO temporals hi poden haver unes 30.000 persones afectades a Catalunya. Com a mínim, per a aquesta gent s'ha aconseguit el comptador zero. És a dir, aquest període no afecta negativament la cotització, com mínim durant un període de 120 dies. Però ja hi ha moltes empreses que estan entrant en el segon ERO temporal o que, directament, ja van pels acomiadaments. Hutchinson de Palamós n'és un exemple. A tot això cal sumar-hi que gairebé un terç de les persones que estan a l'atur a l'estiu es poden quedar sense prestació. Aquí ja entrem en un problema social i és on els governs han d'actuar amb rapidesa. Quan la gent comenci a tenir problemes per pagar la hipoteca, quan vegin que no es crea ocupació... Perquè jo no veig que amb el pla de Zapatero es contrac-tin milers de persones! Tot plegat ens porta cap a un carreró sense sortida.»
–Aconda, de Flaçà, està a un pas del tancament. Com valora que la belga Intermills s'hagi fent enrere en la compra i quin futur preveu?
–«Crec que el comitè i els treballadors d'Aconda no es mereixen el tancament. És una de les plantilles que he vist lluitar més en defensa dels seus llocs de treball. I mentre quedi un dia pel tancament, cal seguir lluitant. Buscant nous inversors o plantejant altres tipus de projectes industrials. Una possibilitat és que els treballadors puguin ser els inversors per donar viabilitat a l'empresa.»
–A Trety de Maçanet hi ha un principi d'acord amb l'empresa acceptat per la UGT, amb majoria al comitè, però no per CCOO. És el primer cas a Girona en què els dos sindicats no estan d'acord però n'hi ha altres exemples a Catalunya. La unió no fa la força?
–«Creiem que sí. Els treballadors votaran avui i seran els que decidiran. Però l'acord és raonable. CCOO, tant a la demarcació com a la resta de Catalunya, ha pactat acords amb quanties inferiors. Per tant, espero que acabin reconsiderant la seva posició. I cal valorar que l'empresa ha variat molt de la seva posició inicial. Estem parlant d'un expedient de més de 200 empleats, però en salvem més del doble. Per sort, la majoria de vegades anem units amb CCOO. Crec que el cas de Seat ha de ser una lliçó del camí a seguir.»
–Vostè té un vessant sindicalista però també un de polític, com a militant d'ERC. Tal com estan les coses, és compatible una cosa amb l'altra?
–«Sí, perquè el sindicalisme és política. Jo estic al sindicat per aconseguir un altre model de societat. Diuen que el sindicalista és un pragmàtic utòpic. A mi el que m'agrada del sindicat és que cada dia toques de peus a terra i, si algun dia hi deixes de tocar, a l'endemà hi tornes perquè et vénen els problemes reals. La política crec que no viu de tan a prop la realitat. El que tinc clar és que, des del punt de vista orgànic, no em passa pel cap en cap moment fer compatible un càrrec polític amb un càrrec sindical. Però seria dolent que la gent dels sindicats no milités en partits polítics. Ara, el carnet del partit es queda a la porta del sindicat.»
–Primer deien el 2009. Després el 2010. I fins i tot el 2011. Vostè fixa alguna data per la fi de la crisi?
–«Ho podria fer però no sóc economista ni catedràtic, gent que ho saben tot i que no ens van avisar del que passaria. Segurament, seguirem caient fins a l'estiu. Però cal valentia i endeutar-nos amb diner públic. I si això es fa ens en sortirem abans. Si no, seguirem l'onada. I un altre punt bàsic és quadrar la banca. Els diners hi són, però no circulen.»
–I aquells que diuen que aquesta crisi marcarà un abans i un després...
–«La veritat és que no ho sé. Diuen que refundaran el capitalisme però no saben què coi cal refundar. Altres diuen que és la crisi més bèstia de la història. Però després mires la del 29 i veus que no. Crec que hi ha una excessiva tertúlia de bar. El que és possible és que en algunes coses tornem enrere. El preu dels habitatges i els endeutaments dels treballadors per tota la vida... això s'haurà de racionalitzar. A mi m'agradaria que quan sortim de la crisi tot sigui diferent perquè és millor.»

Manifest 1r maig de 1890

2009-05-02T19:32:00.001+02:00

Aquest és un fragment del primer manifest realitzat a Barcelona del 1r de maig de 1890, que fou entregat al Governador Civil:
Demanem, doncs, en primer terme, l’establiment legal de la “jornada de vuit hores”, defensant amb això la nostra vida i la vida de la nostra classe.
La jornada de vuit hores posarà a més un fre a l’anarquia introduïda en la producció per la classe capitalista, que sense tenir en compte per a res les necessitats del consum, sense més norma ni guia que un insaciable egoisme, i abusant de la nostra miserable condició d’esclaus del capital, força la productivitat, acumula i emmagatzema les mercaderies i provoca aquestes crisis periòdiques d’excés de producció, que són cada vegada més freqüents i que deixen sense pa i sense sostre a milers de treballadors, donant-se l’espectacle inaudit, bàrbar, únic en la Història, d’una població obrera que pateix fam, al costat d’uns magatzems atapeïts de mercaderies de tot gènere.
En els temps antics i en l’edat mitjana, les fams que devastaven països sencers naixien de la falta de productes -fet fatal i irremeiable- avui són el resultat de l’excés de productes -fet voluntari-.
La jornada de vuit hores, contribuirà també poderosament a disminuir l’immens nombre de treballadors forçadament inactius i arrencarà de la fàbrica a les nostres mullers i als nostres fills, aconseguint, en fi, gaudir de “vuit hores de repòs, i vuit hores d’esbarjo”, que ens permetin instruir-nos, pensar, viure en una paraula, com a homes i no com a bèsties, i així complir d’aquesta manera amb els nostres deures envers nosaltres mateixos i amb els nostres semblants.
Malgrat tot, nosaltres no ignorem que aquesta qüestió ofereix marcadament un caràcter internacional: sabem que si fos adoptada en un sol país quedarien trencades les lleis de la competència, però amb la previsió convenient ens hem avançat a aquestes dificultats, i en aquests moments es presenta en totes les nacions d’Europa i Amèrica una petició idèntica.
Els treballadors del món civilitzat es mostren avui units en una aspiració comuna.
Heus ací, ara, les mesures que tenim l’honor de sotmetre a la vostra representació i que adoptades en tots els països constituiran una veritable legislació internacional del treball:
Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení.Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
Supressió de les agències de col.locació.
Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.

Manifest integre

Que vol dir el Q3 per Catalunya

2009-04-25T15:18:00.000+02:00

La confirmació que l’Audi Q3 es farà a Catalunya és una noticia que alguna gent li treuen importància o d’altres la critiquen pels ajuts públics rebuts, però cal situar la noticia en el seu lloc i moment per veure l’importància i la dimensió.
És la primera gran i bona noticia relacionada amb la crisi i durant la crisi, per un costat mantindrà i crearà nous llocs de treball i per l’altre és un exemple clar de política industrial.
El Q3 mantindrà prop de 1600 llocs de treball a la SEAT directament i indirectament mante o crea prop de 10000 llocs de treball, en el sector de l’automoció per cada lloc de treball directa se’n creen entre 5 i 6 llocs de treball indirectes, la major part d’ells en empreses petites i mitjanes per tant es trenca el mite que no s’ajuda a les empreses petites, a Catalunya la major part de les grans empreses són empreses de capçalera o tractores i per tant arribar acords amb aquestes genera riquesa i llocs de treball en les petites i mitjanes empreses, al mateix temps el sector de l’automoció està en bona part a l’àrea metropolitana de Barcelona però al mateix temps hi ha empreses arreu de Catalunya.
Es parla dels ajuts públics rebuts prop de 200 milions d’euros –que són més crèdits que subvencions-, alguns qüestionen aquest ajuts, un exemple de que els ajuts en política industrial són generadors de riquesa: si 10000 treballadors amb un salari anual de 20000 euros es queden a l’atur, les seves prestacions d’atur en un any sumen 200 milions d’euros, per tant no només és mantenen llocs de treball, sinó que també l’administració no ha de pagar atur i el mateix temps les empreses paguen impostos i els treballadors també, per tant part dels ajuts és recuperen.

Ara, UGT de Catalunya

2009-04-20T13:05:00.000+02:00

Dimarts 21 d’abril comença el 13è Congrés Nacional de la UGT de Catalunya, que sota el lema ARA, vol posar al dia tant el seu ideari com la seva estructura.
Un congrés que evidentment la qüestió més important i urgent és com fer front a la crisi econòmica sense retallades social, però la crisi no ha d’eclipsar la resta de qüestions importants en la estratègia sindical cap a el canvi de model productiu, la qualitat en l’ocupació, salari mínim 1000€, les politiques d’igualtat, la formació professional,...
I des del punt de vista intern a on també es produiran canvis importants: una nova estructura per la regió metropolitana més àgil i coordinada, les estructures sindicals necessiten canvis per adequar-les a les noves realitats empresarials i sectorial, cada cop la col·laboració entre les estructures sectorials i territorials són més importants.
Esperem dels bons resultats d’aquest congrés, per carregar nous reptes i il·lusions.

L’Esquerra que pren bones decisions

2009-04-17T22:55:00.001+02:00

Quan un partit i els seus dirigents saben trobar més les coses que uneixen que les coses que separen, és quan es construeix i es creix, llàstima dels temps perduts innecessariament, però és el moment de tornar a mirar endavant cap a la gent i el país.
L’acte “l’Esquerra que decideix”, va ser important per passar-se el testimoni entre els dos màxims dirigents d’ERC –Carod i Puigcercos- una nova manera de fer política s’instal·la a ERC, aquesta és la política que suma, saber deixar pas és una decisió intel·ligent i també hauria de ser intel·ligent el que agafa el pas.
La imatge i el fet és el que es recordarà per sobre de tot, però seria bo també recorda el contingut, tant de Carod com Puigcercos vam reafirmar l’espai propi d’Esquerra: l’esquerra nacional que per politiques de dreta ja hi ha la dreta nacional.
L’Esquerra ha decidit tornar a allò que la va fer créixer: el consens i una estratègia de discurs social i nacional, Esquerra torna a caminar cap a la majoria social, perquè només es pot ser majoria sumant tant a dins com a fora.

Que hi ha darrera la mar

2009-04-12T20:51:00.003+02:00

Després de la línia final de la mar, que hi deu haver
Com definiries l’impacte del sol radiant en el teu cos
Quina musica sona quan la pluja cau constant i delicadament.

Si la natura ens aporta pau, perquè la destrossem
Si la paraula tranquil·la ens agrada, perquè cridem
Si la carícia ens relaxa, perquè ens peguem.

Si l’amistat és el millor, perquè ens discutim
Si hi ha més coses que ens uneixen, perquè busquem el que ens allunya
Si podem fer un món millor, perquè no fem res.

Segur que darrera la mar hi ha el que busquem, no paris de navegar.

Potser és un miratge en el desert

2009-04-05T22:31:00.001+02:00

Aquest dies ha tingut lloc el congrés de la UGT confederal, quedi dit per endavant que com a mínim soc escèptic abans i ara tant dels intens de pedagogia i o de federalisme entre Catalunya i Espanya, però encara que sigui per uns instants, per uns dies, hi ha hagut un congrés absolutament confederal.
Josep Maria Alvarez, va presidir el congrés, i com va dir en clausurar, en les resolucions d’aquest congrés hi ha una mica de tots, la mica de Catalunya no ha estat menor, d’entrada d’en Frederic Monell a una secretaria de primera línia com política institucional conjuntament amb acció sindical els responsables del diàleg social, esmenes acceptades, transaccionades o guanyades en votació, sobre situar una quota menor d’afiliació per menys 1000 €, sobre a les balances fiscals i el finançament, 1000€ salari mínim per la contractació de serveis a l’administració pública, possibilitat de que organitzacions es puguin confederar amb l’UGT de Catalunya,... i més, i tot amb un clima de consens i bon rotllo.
No s’ha de perdre l’horitzó, ja es veurà si és un miratge en el desert de l’incomprensió i l’inconpliment cap a Catalunya, o si el miratge és un oasi, sigui el que sigui cal continuar treballant pels treballadors i treballadores de Catalunya, perquè els que anteriorment han intentat arreglar n’han sortit escaldats, com a mínim la sensació que estàs en una confederació que no només respecte Catalunya sinó que també accepta les seves propostes, és una bona sensació i es treballa millor.

Que hauria de mesurar el PIB

2009-03-29T15:37:00.001+02:00

Que hauria de mesurar el PIB? que és l’important?, Robert Kennedy, en plena campanya electoral, el 18 de març de 1968, llançava aquesta reflexió o atac:

"El nostre PIB, en els seus càlculs, té en compte la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que van a recollir els ferits de les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per protegir les nostres cases i les presons on tanquem els que aconsegueixen entrar il·legalment. Significa la destrucció dels nostres boscos de sequoies i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. Inclou la producció de napalm, la d’armes nuclears i la de vehicles blindats que fa servir la nostra policia antiavalots per reprimir els esclats de descontentament urbà. Recull (...) els programes de televisió que exalten la violència per tal de vendre joguines als nens. El PIB, en canvi, no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra poesia ni la solidesa dels nostres matrimonis. No es preocupa d’avaluar la qualitat dels nostres debats polítics ni la integritat dels nostres representants. No té en compte el nostre valor, saviesa o cultura. No diu res de la nostra compassió ni de la dedicació al nostre país. En una paraula: el PIB ho mesura tot, tret d’allò que fa que valgui la pena viure la vida. "

Les falses veritats de l’acomiadament

2009-03-26T13:01:00.000+01:00

La patronal ja fa uns mesos que ha començat la seva ofensiva particular, aprofitant la crisi per demanar retallar impostos i indemnitzacions, els arguments que utilitzen alguns estan desinformant a la societat i d’altres la tossuda realitat els converteixen en una mentida.
Primera mentida: l’acomiadament és car, l’acomiadament és de 20 dies per any treballat si hi ha causes justificades, i de 45 dies si sense cap motiu l’empresa decideix acomiadar un treballador. Per tant l’acomiadament a l’estat espanyol és de 20 dies per any treballat. Estats com França i Alemanya no existeix l’acomiadament improcedent.
Segona mentida: ni baixant el preu de l’acomiadament les empreses fan més contractació indefinida, hi ha el model de contracte que és el de foment de la contractació indefinida i la diferència fonamental és que l’indemnització per acomiadament improcedent és de 33 dies per any treballat en comptes de 45. Doncs la seva utilització és mínima per no dir ridícula, dels 25257 contractes indefinits realitzats el mes de febrer a Catalunya, només 4202 va ser de foment de la contractació indefinida un 16% del total. Mentre que 10156 va ser conversió de temporals a indefinits el 40% aquest tenen deduccions a la seguretat social.
Les dades demostren que és clar que els problemes a l’hora de no fer més contractes fixes no és l’indemnització, ja que el contracte amb un preu més baix d’indemnització és el menys utilitzat, en canvi el més utilitzat és el contracte fixa ordinari amb 10782 contractes.
Potser va sent hora de desemmascarar les mentides de la patronal, o que la seva veritat no és que rebaixant costos laborals faran més contractació indefinida, sinó que rebaixant costos laborals –retallada d’indemnitzacions i impostos- aconseguiran més beneficis empresarials.

Potser cal badar

2009-03-22T19:52:00.001+01:00

Quan tot es per ahir
quan els mots s’acceleren
quan la gent corre sense un destí concret.

Potser cal aturar-se
potser cal pensar
potser cal badar.

Mirar el batec de les onades
escoltar el blau de la mar
olorar la pau de la natura.

Definició de Treball en el nou breviari de ciutadania

2009-03-18T12:20:00.003+01:00

Treball Si no treballa el cos, treballa la ment: sempre treballant. Uns treballant per viure: uns quants, d’altres vivint per treballar: la majoria. Uns defensant el treball digne, d’altres ofegats per l’explotació en el treball. El treball digne ha passat de ser un dret a un bé escàs.
Les coses més materials i els somnis més llunyans es poden aconseguir per l’atzar i la sort, però si a darrera de la sort i l’atzar, no hi ha hagut un treball constant i diari difícilment arribarà, ni la sort de tenir les coses més materials ni l’atzar d’aconseguir els somnis més llunyans.
Treball és el mitja del compromís per construir amb la suma dels treballs de tothom un món millor; treball és l’esforç de no resignar-se davant de les adversitat i les injustícies; treball és la constància que ha portat a generacions a aconseguir millors condicions de vida per les generacions posteriors, des de les guerres fins a les urnes.
Diuen que no hi ha millor idea que aquella que li arriba el seu moment, però perquè li arribi el seu moment cal treballar amb compromís, esforç i constància, llavors segur que li arriba el seu moment, ara un cop arriba cal continuar treballant per esculpir-la encara millor, perquè el que no millora cada dia amb el seu treball, s’envelleix i queda caduc.
Tothom ha somiat, ha desitjat deixar de treballar, i tothom que no té treball somia i desitja trobar treball, la contradicció del sistema o la demostració que sense treball estem buits. Treballem per viure, treballem junts per un món millor, començant per Girona.

La meva aportació ha estat la definició de treball, publicada en el nou breviari de ciutadania, publicat per CCG, en l’edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució.

Idea Girona!

2009-03-15T22:12:00.002+01:00

Tot quan neix, neix i després creix. Idea Girona, neix d’un grup de gent que viu a Girona, gent que és activa en àmbits de l’ecologisme, la cooperació, la cultural, el sindicalisme, ... i que creiem que cal repensar o tornar a pensar en la nostra ciutat, si durant molt temps es va treballar per convertir Girona en la Florència catalana, ara un cop arribat aquest port i portant molt de temps, massa a port, ens plantegem cap a on cal tornar a navegar, quin ha de ser la ruta que seguir navegant cap a la nostra itaca gironina.
Ho volem fer obrint les portes a tothom que vulgui idear aquesta nova Girona, gent de tots els barris de Girona, gent amb un compromís social, gent compresa amb la cultura i la llengua catalana, gent que ajuda a l’integració de la immigració,.... gent i molta més gent, amb l’objectiu de construir Girona des del compromís social i el compromís nacional, que vol dir construir Girona, ha de voler dir també construir un país més lliure, una ciutat i un país amb progrés i cohesió social.
Cal un debat obert i plural, a on tothom que vulgui parlar tingui el seu espai, aquest espai és Idea Girona, un espai que no posarà ni portes a l’Onyar, ni murs a la Devesa, un espai de confluència com exemplifica la imatge d’Idea Girona: que són els rius de Girona, cadascú des del seu riu anem cap a la desembocadura d’un gran riu que és la suma de tots els rius, aquesta és la Girona que cal fer.

Ja sabem a on són

2009-03-13T11:23:00.001+01:00

Després de mesos d’incògnites i misteris ja comencen a veure la llum, i quina llum, la llum sempre crema allà mateix, tothom vinga a buscar i a preguntar-se a on estaran, i per fi ens assabentem que els diners del pla de rescat del sector financer, com a mínim de Caixa Girona i La Caixa, ja estan arribant a les famílies i quina família millor com a exemple: una família que esta a punt de patir la congelació salarial i que té mainada que mantenir i moltes despeses de desplaçaments que pagar.
Diuen que després de mesos de buscar la família idònia, per un grup de savis, que no necessariament és sinònim d’intel·ligents, la van trobar tenia que ser una família clàssica i que tingués un projecte innovador, i és pot veure que el projecte és innovador, ja que no ha tothom se li pot acudir crear una fundació amb una família, per promocionar, o promocionar-se ai! Perdó, un territori i la seva gent.
Potser tot plegat entra dins el procés d’internacionalització i promoció de les comarques gironines, van començar els del patronat de la Costa Brava que amb unes fotos que han donat la volta al món i ara continua la Cambra de comerç i les caixes, que junt amb la mare d’ell que ha fet el disseny de la campanya, és una experta en fotoshop ja ens ho va demostrar amb unes postals de Nadal. La campanya promocional consisteix amb el matrimoni passejant amb les seves dues filles agafadets de les mans per la Devesa de Girona, no li digueu a ningú la foto és del parque del retiro.
I tot plegat amb els nostres diners, les cambres de comerç cobren de les empreses i la gent treballadora acostuma a tenir els diners majoritàriament a la Caixa de Girona o a la Caixa. El millor exemple de modernitat i innovació el besamanos que li van fer a ella, el pitjor exemple nosaltres els paguem ells se’ls gasten.
Article publicat El Punt

Documental 501: crònica de la dona treballadora

2009-03-08T20:16:00.001+01:00

S’ha presentat el documental 501, una crònica real i propera uns anys després de la deslocalització de l’empresa Lewis a Bonmati, la veu de les dones treballadores, ens mostra el que hi ha darrera dels grans titulars quan una multinacional decideix marxar de Catalunya.
Una crònica de la buidor d’una fàbrica, la buidor de l’atur, la buidor que cal superar per construir un nou camí,... veu a veu de les dones entrevistades durant mitja hora, palpes la realitat humana de l’atur i de com tornar a començar i les dificultats de trobar una feina, primer trobar-la i després que les condicions puguin ser iguals o millors que les de la teva darrera feina.
Com entres a formar part d’un col·lectiu que no vols anar-hi i segurament sempre havies pensat que a tu no et passaria mai, la crueltat i la soledat de l’atur, que poc costa entrar-hi i el que costa sortir-ne.
La desvergonya d’una societat que demana gent amb experiència laboral i gent formada, i a l’hora de la veritat, la seva hipocresia expulsa del mercat laboral amb la gent major de 45 anys i és llavors que apareix el fantasma de les cotitzacions per la jubilació, tothom ens havia explicat que els darrers anys de la vida laboral són els millors amb salaris més alts, tothom ens havia dit que treballar en una multinacional és feina per tota la vida, la realitat tossuda ens diu que i queda cop la realitat és més a l’inrevés.
501 és un bany d’aigua freda que a tothom ens pot passar, un exemple real de la lluita de les dones treballadora, una bona manera de commemorar el dia de la dona treballadora, i saber que després de l’aigua freda sempre, si es lluita, vindrà l’escalfor d’un nou treball.

Carles Rahola: La pena de mort a Girona

2009-03-02T21:30:00.000+01:00

El 15 de març de 1939, Carles Rahola moria afusellat, mentre els seus pulmons s’emplenaven del seu caríssim aire gironí. Escriu Tomàs Roig el 1975 en la reedició de l’obra de Carles Rahola, La pena de mort a Girona publicada el 1934, un breu i intens relat dels assassinats amb pena de mort realitzats a Girona durant el segle XIX, i el paper de la societat gironina contra la pena de mort, el feixisme feu que ell fos una nova víctima del feixisme i la pena de mort,
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “

Banca, atur i refundar el capitalisme

2009-02-28T19:41:00.000+01:00

Aquesta setmana he participat en dues activitats a on no només es tenia que situar el discurs sindical del moment sinó també hi havia participació de la gent. Un va ser un sopar debat amb joves emprenedors i l’altra una classe d’un pots-grau sobre periodisme socio-laboral organitzat per la UGT de Catalunya, en les dues activitats la composició dels grups era plural fet que dona més dimensió a les preocupacions que la gent va trasdallar en forma de pregunta o de reflexió.
Es començar parlant de la situació financera, i especialment de l’actitud del bancs i que no hi ha manera de que obrin l’aixeta, i el debat s’acaba situant al voltant de si es tindria que intervenir els bancs o alguns bancs, fa només un any es faria impensable un debat al voltant de l’intervenció per part dels governs i ara sembla que hi ha més veus favorables que contraries i els uns i els altres no és diferencien per la clàssica separació de dretes i esquerres.
Els debats continuen per la preocupació de sobre l’atur i especialment aquelles persones que en els propers mesos no rebran cap tipus de prestació, l’atur no para de pujar i el pitjor sembla que no té aturador, que passarà entrarem en perill de cohesió social, que farà la gent que no pot pagar la seva hipoteca, aquesta segurament és la preocupació més real, dura i propera, s’estan obrint debats interessants sobre la renda bàsica i quins tipus de prestacions hem tenir perquè la gent no caigui en el pou de la pobresa.
El darrer tema que ha sortit per finalitzar és a on estem, que vol dir ho hauria de ser el que alguns han anomenat com la refundació del capitalisme, el problema primer que sorgeix és que no tenim models alternatius, i la propostes reformistes moltes estan caduques, la major part de la gent creu que ha de passar per més control principalment dels sistemes economics i financers, com a mínim en el camí d’aquest consens podem començar a construir un món a on es reparteixi millor la riquesa, per tant estem o volem estar en un canvi de model, pot ser cal assumir el repte, però primer que cal és saber cap a on volem anar, i per desgracia estem orfes de referents i teòrics, però cal tirar endavant si hi ha amplis consensos.
Cada reflexió dona per un altre escrit, aquest volia ser un reflex de que gent molt diferent, tenen les mateixes preocupacions una llum dins de la foscor de la crisi econòmica i d’idees.

Trencar la pinça de la crisi

2009-02-22T21:46:00.001+01:00

Cada setmana que passa la crisi es va aguditzant més, la temporalitat de la crisi financera cada és més llarga, passat l’estiu ens deien que a finals d’any la liquiditat tornaria a circular, però la crisi financera i immobiliària a portat també la crisi de consum i aquesta a la crisi industrial i a l’increment de l’atur sense control.
Si no hi ha liquiditat la gent i les empreses ni uns compren ni els altres venen, la societat està atrapada davant te una paret i als costats una gran pinça per un costat amb la manca de finançament i per l’altra la crisi de consum.
Si volem sortir de la crisi hem de trencar aquesta pinça que ofega el conjunt de l’economia, i especialment en l’economia real: l’atur puja sense control, a les empreses petites mitjanes no els renoven la financiació, la gent que no pot pagar l’hipoteca, els ERO’s que de moment són de suspensió temporal, la inflació baixa però els preus no tant.
Hem de trencar la pinça que ens ofega, i els governs són els que han d’actuar amb més claredat i contundència, cal que el sector financer faci circular el crèdit i no se’l quedi per ell només, si els bancs amb les bones paraules no han reaccionat, cal més contundència política i també amb mobilització ciutadana.

14 de març: Plantem cara a la crisi

2009-02-18T09:27:00.000+01:00

Davant de l’actual situació de crisi i veient que les mesures no estant donant sortida a la a aquesta, UGT i CCOO com ja vam realitzar el mes de novembre passat tornem a mobilitzar-nos, llavors amb el lema per l’ocupació i l’industria, ara ja també molts sector de serveis estant patint la crisi.
Aquest cop el lema és: Plantem cara a la crisi, i es realitzarà una manifestació oberta a totes les entitats i persones que vulguin plantar cara a la crisi, la manifestació tindrà lloc el proper dissabte 14 de març a les 17h a Barcelona i pretén donar veu a totes aquelles persones afectades per la crisi que d’una manera o altre som tots, al mateix temps situem propostes de sortida a la crisi o de millora.
Creiem que cal pressionar als governs perquè de manera decidida prengui mesures a curt termini, si els bancs no donen liquiditat, que rescatin el pla de rescat a la banca i que la liquiditat la situïn els governs directament, al mateix temps donar una resposta clara als milers de persones que en els propers mesos es quedarà sense prestacions d’atur, aquestes són les dues grans reivindicacions però junt a aquestes hem consensuat unes 20 propostes concretes per plantar cara a la crisi.
Cal una gran mobilització ciutadana per plantar cara a la crisi i fer front als mals aires que corren de retallades socials, els sectors més rancis carques i conservadors, és a dir de dretes- de la societat, que tenen com a portaveus el president de la CEOE i el governador del banc d’Espanya, han iniciat una ofensiva que pretén la total llibertat gratuïtat per la empreses i convertir els treballadors en esclaus del segle XXI, és a dir la refundació del capitalisme vol dir més capitalisme desregulat el cap hi ha la fi convertir les empreses amb màquiles.

L’ofensiva patronal contra el treball estable

2009-02-15T20:48:00.000+01:00

El to de les reivindicacions patronals esta pujant, fins i tot era estrany el mig silenci que tenien a finals d’any, i passen de demanar suport públic que segurament es plantejable i necessari a anar a les reivindicacions clàssiques i antiquades com són la retallades de costos socials i l’acomiadament gratuït.
Els problemes de l’actual crisi no són els costos laborals, sinó la manca de crèdit i la davallada en el consum, per posar un exemple de referència: els costos laborals en l’industria es situen al voltant del 7% i en el cas d’una televisió d’última moda només l’1% per cada tele, per tant la sortida a la crisi cal buscar-la en els problemes que la generen.
Fins i tot és un error estratègic passar de demanar liquiditat a demanar l’acomiadament gratuït, ja que els governs saben que porta a la discussió i mentre sindicats i patronals discuteixen a ells els baixa la pressió que podríem fer sindicats i patronal demanant liquiditat pot passar que els governs no facin ni una cosa l’altra amb l’excusa de la confrontació.
L’abaratiment de l’acomiadament pot ser devastador pel mercat de treball i més en uns moments de crisi com l’actual, la major part de la gent aturada el seu darrer contracte de treball o era temporal o amb poca antiguitat, és a dir el més barat, per tant si tot l’acomiadament fos més barat l’atur en aquest moment encara seria més elevat, a part s’està demostrant que les empreses amb deixat de contractar tant temporals com fixes, acomiadament.
Si anem cap a l’acomiadament gratuït quin valor tindrà el treball, a més inseguretat a la feina la gent treballa millor, més aviat el contrari podem tenir encara més problemes de competitivitat i productivament, el treball no es pot convertir en un kleennex.

Cassolada contra la banca

2009-02-11T09:35:00.002+01:00

Són els nostres calers! Cassolada contra la banca!

Cada cop és més evident la responsabilitat de la banca en l’actual crisi, si originàriament no eren tant responsables, a mesures que va passant la crisi en són més, ja que estan reben el suport públic per part del govern espanyol i tot i així no han fet circular més diners cap les empreses i les famílies.
Però per si no fos poc no fer circular els diners, el més insultant són el beneficis bancaris que aquestes darreres setmanes han fet públics els bancs i les caixes, és a dir que tot el diner públic ha estat utilitzat per solucionar els seus problemes –interbancari- i poder seguir tenint grans beneficis a costa de les famílies i les empreses.
Cal dir prou a la Banca s’ha d’acabar la impunitat amb que estant actuant amb els diners públics de totes i tots, si se les ha d’ajudar elles han de arribar el crèdit a la societat, l’actitud egoista amb que actuen pot tenir conseqüències suïcides cap el conjunt de la societat, la crisi cada cop s’està aguditzant més, els problemes de liquiditat cada mes estant portant més gent a l’atur, i si hi ha més gent a l’atur la crisi del consum serà cada dia més gran, i si no hi ha consum les fabriques podreixen menys i més atur, i les empreses serveis també veuen reduïdes la activitat, i finalment se’n recent el comerç i el turisme. En conclusió o els bancs comencen a fer circular el diner o estem davant d’una crisi de dimensions desconegudes.
El conjunt de la societat conjuntament hem dir prou, per això la cassolada contra la banca proposada per Avalo t- joves de la UGT de Catalunya, és una bona eina per començar a fer evident el nostre rebuig, esmoleu les vostres cassoles, les més grosses que tingueu, per dir prou a la banca.

Més de 10 ERO’s diaris al gener

2009-02-08T21:31:00.000+01:00

El 2009 continua de manera preocupant l’allau d’expedients de regulació d’ocupació (ERO), aquest mes de gener s’han registrat més de 230 ERO’s afectant a més de 10000 persones, aquestes dades comparades amb el 2007 o principis del 2008 ens a on veiem el preocupant de la dades, de mitja en els mesos que encara no havia arribat la crisi ens trobàvem amb uns 40 mensuals i com a molt afectant a unes 1000 persones.
Aquest mes de gener si dividim les dades per dies laborables, en trobem que cada dia hi han hagut una mitja de 10 expedients que afecten a unes 500 persones diàries, si mirem les persones afectades més del 80% han estat per suspensions temporals. L’industria està sent la més afectada, però no és pot amagar davant de l’allau de l’industria afirmar que el sector dels serveis respecte el darrers mesos cada cop esta més afectat i el de la construcció va baixant la seva afectació.
Majoritàriament els ERO’s són de suspensió temporals i en l’industria, les causes són dues els problemes de liquiditat i la crisi de consum, aquesta realitat fa afirmar de manera clara que cal una solució ràpida als problemes de liquiditat, és a dir que els bancs i les caixes tornin a fer circular el crèdit, ja que si tenen beneficis malgrat la crisi i el govern els ha injectat diners no hi ha excuses, ja que sinó aquest expedients temporals abans del mes de juny es poden convertir en acomiadament definitius, i si ja tenim un creixement espectacular de l’atur, tenim una bomba de rellotgeria de prop de 30000 persones afectades per suspensions temporals des del mes de novembre.

L’espiral de la deflació

2009-02-04T21:38:00.000+01:00

Tenir inflació és dolent i no tenir-ne també, trobar l’equilibri és complexa i ara que estem en una inflació baixa l,6% al desembre, i que la previsió és que el gener es situí en el 0,8%, ja surten els primers experts alertant-nos dels perills de la deflació, una definició econòmica que si la crisi continua així també aprendrem el seu significat i els seus perills.
Encara no es sap explicar amb seguretat quines són les principals causes de la baixada de l’inflació, i si tot és degut a la baixada del barril de petroli o la crisi del consum, ens diuen que si la inflació és negativa però l’impacte és per la baixada del petroli no cal patir per la deflació, en canvi si la inflació negativa per la manca de consum, el perill d’entrar en un espiral de deflació junt amb un PIB negatiu, la situació econòmica encara pot ser més greu, per tant crisi en el consum ens pot portar a la deflació.
L’espiral de la deflació vol dir que els preus baixen, la gent deixa de consumir, és deixa de produir, és crea més atur, el valor de bens baixen molt de sota del valor de compra, i aquest espiral es va repetint i sense sortida,
Per posar un exemple clar de deflació, una persona que pugui tenir patrimoni, pot passar de fer negoci en la venda del patrimoni ha estar arruïnat, una vivenda que l’has comprat per 120, la estàs pagant amb una hipoteca que encara en deus 100, i per les raons que siguin has vendre la vivenda i el seu valor actual és 80: estàs arruïnat, doncs deflació és que aquesta situació passi al conjunt de l’economia.