El finançament, per fer què?

Tancat l’acord de finançament, uns ens parlen de les bondats i d’altres dels fracassos.
El debat polític porta als extrems les posicions, i segurament l’acord no és ni tan bo ni tan dolent com ens plantegen. És un acord pels propers 4 anys, per tant gradualment veurem les veritats de les xifres tant pels que les diuen com pels que les neguen, el cert si que sembla, perquè ningú ho discuteix, que per primer no serem els que més pagarem i menys rebrem, per tant garantir que sempre rebrem per sobre de la mitja és un bon principi d’un sistema que vol caminar cap al federalisme econòmic, i que ha de caminar cap el concert econòmic,
Però en tot el debat, i ara, en la valoració de l’acord, costa molt escoltar les veus que discuteixen per fer què volem d’aquest finançament o un altre, per tant la critica més dura hauria de ser el que encara no sabem, si de veritat millorarà la nostra educació i la nostra sanitat, si de veritat començarem a fer polítiques industrial que creïn ocupació, si potenciarem una cultura arrelada al país i oberta al món, unes polítiques socials que no deixin a la cuneta a ningú.
Per tant, el que caldria és menys discutir del tot, i més debat de com afrontem un present en plena crisi econòmica.

La setmana tràgica: Set dies de fúria

El 26 de juliol de 1909 els carrers de Barcelona és van alçar contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra del Marroc, aquesta subversió popular està en l’imaginari col·lectiu de les grans mobilitzacions obreres catalanes.
Una mobilització espontània, primer contra el reclutament, després una vaga general i declarat l’estat de guerra els incidents es va focalitzar en l’incendi d’esglésies i convents, les mobilitzacions van començar el 18 juliol milers de reservistes eren cridats des de primer de juliol cap a la mort, excepte si eres de casa bona, llavors pagant l’anomena’t impost de la sang i et lliuraves d’anar a la guerra, per tant et rebuig a les quintes tenia un fort component de classe obrera, si eres obrer anaves a la guerra si eres ric no.
L’esclat militar junt amb les grans injustícies social, la pobresa i l’explotació laboral, va provocar una de les grans mobilitzacions obreres del segles, unes mobilitzacions sense cap organització o persona, concreta al darrera mostra evident del malestar social de aquells anys tot i que es va executar Ferrer i Guàrdia com a responsable.
Per tenir una visió propera al fets tenim el llibre d’Antoni Dalmau, Set dies de fúria, una crònica dels fets que ens apropa molt a aquell moment històric.

Idea al voltant de la participació

Algunes reflexions al voltant de la participació política realitzades per en Quim Brugué en l’acte organitzat per Idea Girona:

En aquest país hem passat de súbdits (a la dictadura) a clients (en l'actual democràcia), però entremig no tenim ciutadans.

Si ens carreguem la política i la democràcia ens carreguem allò que ens permet resoldre els problemes col·lectius i plantejar projectes de forma compartida.

La política no es satisfer els clients. Sovint des de la responsabilitat política cal dir que no, i trobar solucions de síntesi entre els diferents i legítims interessos.

Quan fem participació per decidir què fem col·lectivament, cal un actitud disposada a les renuncies i a trobar un equilibri.

La participació ha de ser consultiva de les decisions del polític.

Hi ha un encaix entre democràcia representativa i els processos de participació. Es poden complementar però no substituir.

La participació és un diàleg constructiu que contribueix a enriquir les decisions dels polítics.