dilluns, 5 de desembre del 2011

S’apaga el micròfon...

Quan s’apaga un micròfon fuig un boci de la nostra llibertat. La llibertat de poder parlar a traves de les ones i la llibertat de poder escoltar les ones que vulguem escoltar.

Segurament tenim molts mitjans de comunicació, però no tantes opinions diferents com mitjans tenim, el discurs únic, programacions diferents però en el fons iguals,... En canvi el tancament d’Onda Rambla - Radio Grup a Girona, deixar un buit important a la pluralitat comunicativa de Girona.

Una radio diferent, propera, singular,... i molts més adjectius, que sobretot jugava amb la proximitat de les realitats de Girona, perquè de realitats com de veritats n’hi ha moltes, deia Salvador Espriu: “la veritat és un mirall trencat en mil bocins”. Doncs no ser quantes n’hem perdut a Girona en aquesta bogada però més d’una, dos, tres i quatre segur.

Una radio que anava més enllà del tall de veu de pocs segons i del debat de confrontació, amb espai per l’entrevista a on poder explicar i convèncer i no només proclamar, amb tertúlies amenes i plurals.

Una radio que sempre ha donat veu a tothom i especialment els que no tenen tanta veu, a on poder denunciar les injustícies del més febles.

Una radio propera a totes les realitats de Girona, a on no només hi han informatius, sinó també espais per la cultura, la cuina, les activitats de molts pobles.

Una radio que fins i tot algun cop en comptes d’aigua et podrien arribar a posar un gintònic.

Una radio que amb l’Eduard i en Julià, i molta més gent, fa que quan hi vas et sentis com a casa, per tant la sensació és com si uns lladres hagin entrat a casa meva, i m’hagin robat quelcom important no tant per valor, sinó pel que representa.

dissabte, 5 de novembre del 2011

Entre la girona grisa i la lluminosa

Mentre escric és tarda vespre a Girona de Fires, núvols grisos l’acompanyen, al mateix temps la Catedral apareix il·luminada. Aquesta és la sensació que tinc de Girona, la ciutat que m’ha acollit, la ciutat que he decidit viure, la ciutat de contrastos, aquella frase que em van dir els savis: Girona és difícil entrar però és impossible marxar.

Les fires de Girona, no només són el referent de festes a Girona ciutat i comarques, sinó que fins i tot, molta gent de la Tordera enllà, venen a passar un dies per gaudir de les parades al carrer d’embotits, llibres, pintura, polseres,... i sobretot la gent més jove i no tant jove, per recordar quan eren joves, les barraques i els seus concerts, un espai inèdit fora de les comarques gironines.

Les barraques és un espai dirigit per l’Ajuntament però gestionat per una comissió que en formen part totes les entitats de Girona. En un espai com la Devesa, referent arreu de parc públic, obert i lliure a on la gent pot gaudir dels concerts de musica de grups de plena actualitat, que en d’altres llocs caldria pagar entrada en un pavelló tancat, a on et trobes amics i coneguts d’arreu de Girona, a on si vols beure alguna cosa, tens de barraques de més de 20 entitats de Girona, cada d’any rotativament, que amb gent voluntària et serveixen un cervesa, un cubata, una coca-cola,... o una botifarra o un llom si tens gana. Aquesta gent després de moltes hores de treball, tenen la satisfacció que els beneficis obtinguts revertiran en més activitats per l’entitat i per tant en la vida social, cultural, esportiva,... de la ciutat el benefici te una retorn social clar i innegable a la ciutat de Girona.

L’any passat ja va començar però aquest any més, les autoritats polítiques de Girona, amb l’excusa o l’obsessió de la venda d’alcohol a menors, que totes les entitats reconeixem que s’ha d’evitar, han confós l’objectiu, el mitjà i la fi,...

En comptes que les autoritats municipals amb els mossos d’esquadra i la policia municipal coordinament amb les entitats de barraques vetllar per la no venda d’alcohol a menors, els mossos i la policia seguint ordres polítiques, s’han dedicat a perseguir les entitats, en hora punta, que han servit o diuen que han servit alcohol a menors, procedint no només a la sanció sinó al tancament definitiu de la barraca, quan si fossin uns delinqüents, quan darrera d’ells el botellon era la practica habitual, a l’atzar o no, hem rebut unes quantes entitats els primer cap de setmana l’Atletisme Girona i la UGT i aquest darrer cap de setmana el GEIEG.

Les noves autoritats municipals a Girona, esperem que sigui per alseva inexperiència en la gestió municipal, han preferit prioritzar el principi d’autoritat al principi de consens, criminalitzant a les entitats i tenint una actitud immobilista. Front d’aquest autoritarisme també hi ha hagut un suport de totes les entitats de Girona, que creuen en una festa oberta, lliure i participativa, i en comptes de deixar soles les entitats denunciades, han estat al costat d’elles.

Tenim la Girona grisa de les autoritats polítiques que només escolten el que diuen ells mateixos i que s’emprenyen quan els titulars de premsa no els són favorables, però també tenim la Girona lluminosa, la d’un teixit associatiu viu, valent, solidari, amb ganes de canvi i amb ganes de respectar i continuar una de les millors tradicions popular que tenim a Girona: les fires i les seves barraques.

diumenge, 3 de juliol del 2011

Atac a la negociació col•lectiva

Després que la CEOE trenqués unilateralment el principi d’acord de negociació col·lectiva per pressions de la patronal madrilenya i la dreta espanyola, el Govern de l’Estat ha imposat una reforma que està lluny de les negociacions que havíem tingut. Per tant, el nostre rebuig és frontal.
La reforma de la negociació col·lectiva en comptes de dirigir-se cap al canvi de model productiu que necessita la nostra economia, busca incrementar la conflictivitat laboral a les empreses i és un atac a la negociació col·lectiva sectorial, ja que situar el conveni d’empresa amb “prioritat aplicativa” vol dir que en moltes empreses intentaran retallar condicions sota el paraigües d’aquesta reforma. A les petites i mitjanes empreses no es produirà negociació sinó xantatge empresarial.
Situar el conveni d’empresa en el centre de la negociació col·lectiva és no conèixer la realitat del mercat de treball. A Catalunya tenim més de 200.000 empreses i, en canvi, menys de 1.000 convenis d’empresa. Aquest tipus de conveni sempre ha de ser de millora, mai de retallada, i per tant només és possible a les grans empreses o en aquelles on hi ha garanties de negociar en igualtat.
El nostre sindicat defensa que la negociació sectorial ha de ser el marc de la flexibilitat laboral (distribució irregular, mobilitat funcional..) i en l’àmbit de l’empresa s’ha de pactar la concreció; fer-ho a l’inrevés significa que la flexibilitat serà arbitraria i imposada, ja que si no hi ha acord sempre podran recórrer a l’arbitratge obligatori. En aquest sentit, hem de ressaltar que la reforma del Govern no busca l’agilitat en la negociació o la solució del conflicte en les comissions paritàries o en els tribunals laborals, ja que en el mecanisme que se centra és en l’arbitratge obligatori. El que hauria de ser l’excepció se situa com la norma, vorejant la inconstitucionalitat.
Però a caldrà estar molt atents, ja que si aquesta reforma s’apropa més a les propostes patronals que a les sindicals, el procés parlamentari encara prop dretanitzar més la negociació col·lectiva. Això ja s’ha demostrat en la convalidació del decret i les condicions imposades per CIU, que no s’han dirigit a defensar i millorar el marc català de relacions laborals, sinó a retallar encara més drets als treballadors i les treballadores.
És totalment fals que la negociació col·lectiva sigui rígida. De la rigidesa que ens parlem la patronal, alguns partits i els mercats financers és de poder precaritzar encara més el mercat de treball. Els convenis col·lectius no són rigids, el que fan és millorar les condicions que recull l’Estatut dels Treballadors, i els seus continguts són mínims perquè siguin millorats en l’àmbit de l’empresa.
Per això quan ens parlen de rigidesa i asseguren que el millor és eliminar la ultraactivitat del convenis, el que pretenen directament és una retallada de millores laborals aconseguides amb la mobilització i la negociació, ja que en el moment de la finalització del conveni totes les millores quedarien a zero i la referència seria l’Estatut dels Treballadors. Per situar-ho amb un exemple molt clar: el salari mínim interprofessional se situa actualment en 641 euros, mentre que el 20% dels convenis estatals i el 40% dels catalans tenen un salari mínim de 1.000 euros. Del que ells anomenen rigidesa nosaltres en diem millora.
Però, per si no fos poc, un altre atac és el de relacionar salaris amb productivitat i no amb la inflació. ¿Per què aquesta obsessió amb productivitat i no IPC? ¿Per què ara i no fa un any? Doncs perquè ara la productivitat és inferior percentualment a la inflació, principalment per l’especulació amb el carburants. Per tant, no és que vulguin situar la productivitat com un motor de canvi de model productiu, sinó simplement per precaritzar encara més l’actual model i baixar salaris. Però la realitat és que reduint salaris cada cop serem menys competitius i, per tant, hi haurà més atur.
La reforma laboral de fa un any l’únic que ha aconseguit és fer augmentar la precarietat i el nombre de persones desocupades, i la reforma de la negociació col·lectiva pot tenir les mateixes conseqüències, sobretot situant la flexibilitat via imposició empresarial i relacionant salaris amb productivitat, el que ens farà més pobres i no servirà per generar cap lloc de treball. Des d’un punt de vista laboral, fa molt temps que anem en la direcció contraria que caldria.

dimecres, 27 d’abril del 2011

Fiscalitat, concert econòmic i retallades

Per construir un estat del benestar català calen més ingressos públics, això que fa uns anys era clar, ara amb la crisi econòmica i la manca de capacitat de recaptació de la Generalitat encara és fa més evident, ara en cap cas pot ser l’actual situació l’excusa per justificar les retallades socials que estem començant a patir, el concert econòmic no és cap píndola màgica en si mateixa, és un instrument que pot ser útil en funció de com s’apliqui.
Perquè imaginem-nos per un moment, que Catalunya té capacitat plena de recaptació i sobretot de definir quina és la fiscalitat que hi ha Catalunya en els conjunt de tots els impostos. I en comptes d’utilitzar aquesta fiscalitat per construir més estat del benestar en educació i sanitat, entre d’altres,.. i en tenir una política industrial pròpia per crear un model productiu focalitzat, en la formació, l’ innovació, la qualitat del producte i de l’ocupació,... ens dediquem a baixar impostos en general, successions, irpf,... i sobretot als que més tenen, quan per poder fer tot això necessitem molts més ingressos.
Per tant el concert econòmic no necessariament és molt més, si senzillament ens dediquem a rebaixar impostos, els famosos 15000 o 20000 milions, es poden quedar en molt més menys, per fer aquest viatge en aquestes condicions no és el que havíem defensat.
Un país amb una fiscalitat baixa, és un país que té menys estat del benestar i que pateix de forma més dura i llarga la crisi econòmica, i en tenim exemples clars. A principis del segle passat es van constituir dos nous estats, i en funció de l’estat social fundacional han tingut histories divergents: Irlanda, amb un fiscalitat molt baixa, que per molts era un referent de miracle econòmic no fa gaire, ara esta intervinguda i amb una crisi molt profunda i l’altra Finlàndia, amb un fiscalitat alta, que te un estat del benestar potent i estar patint menys la crisi econòmica, i per desgràcia nosaltres estem més a prop d’Irlanda que de Finlàndia.
La fiscalitat ha d’estar al servei de garantir l’estat social i d’ajudar dinamitzar l’activitat econòmica, i això només és possible amb una fiscalitat progressiva i justa i més alta que l’actual, l’altre camí en porta a menys estat social i menys activitat econòmica competitiva.

dimecres, 13 d’abril del 2011

Exemple real de la retallada a la sanitat

Tarragona, 12 abr. (EFE).- Un pacient que havia de ser operat ahir d'una hèrnia discal a l'hospital Joan XXIII de Tarragona va ser enviat a casa "per falta de quiròfans i de personal".
Segons publica avui "Diari de Tarragona", el pacient, Antonio García, havia de ser operat ahir d'una hèrnia discal, i per això va ingressar diumenge i va seguir el procés preoperatori però, en arribar el moment d'entrar en el quiròfan, i una vegada ja l'havien rasurat, va ser enviat a casa.
"Donades les circumstàncies actuals del sistema (falta de quiròfans i de personal) no hem pogut complir amb la nostra intenció d'operar el pacient perquè hi ha pacients amb lesions oncològiques i mielopàtiques de més urgència", resa l'informe d'alta lliurat a García, en el qual el centre es disculpa per aquest fet i l'informa que pot presentar una queixa en el full de reclamacions.
També en aquest full que li van lliurar se li suggereix que reclami per "avisar els gestors corresponents de l'estat actual de l'hospital".
El pacient, un reusenc de 58 anys, ha mostrat el seu malestar amb les raons esgrimides pel centre perquè la seva operació, conseqüència d'un accident de trànsit sofert a l'octubre passat, estava programada abans de les retallades anunciades pel Govern.
L'Hospital Joan XXIII, que li ha ofert la possibilitat que s'operi el 3 de maig, ha declinat qualsevol comentari sobre aquesta notícia.
La retallada plantejada pel govern català al Joan XXIII de Tarragona suposa una disminució del 18 per cent en el seu pressupost, la qual cosa es traduirà en uns 250 acomiadaments i en el tancament de plantes i de quiròfans a les tardes.
Les retallades s'estan notant ja en les ampolles d'aigua, que ja no es lliuren als pacients, en la limitació a tres al dia del nombre de bolquers o en què sis dels dotze ascensors han deixat de funcionar, segons fonts sindicals. EFE

dilluns, 28 de març del 2011

Una altra crònica des de dins de la cimera

He trigat uns dies per escriure de la "Cimera per la reactivació econòmica" que va tenir lloc el divendres 25 de març al Palau de Pedralbes. Després, el que va passar a dins i a fora, les múltiples rodes de premsa, el dissabte i el diumenge i la cursa de declaracions i contra declaracions. Com a mínim des de l’UGT de Catalunya vam arribar el divendres al matí, emprenyats amb l’informe de la Comissió d’Experts que era totalment de part, de la dreta, i sobretot quan parlava d’ocupació i de copagament a la sanitat, educació i el que faci falta. Però tot i així, les converses amb el Govern del dijous i sobretot el document de conclusions del Govern al que van arribar al capvespre, el vam considerar que encara hi havia possibilitat d’un acord de mínims o d’un punt de sortida, i per tant, que en el nostre posicionament pel bé de l’acord, ignoràvem l’informe dels experts, i el més important era el consens per damunt de les diferències de tots els convocats, molts i diversos. El matí va començar bé, el govern, representat pel President i el conseller d’Economia, van situar el consens i el diàleg social com a instruments claus per la reactivació econòmica o per sortir de la crisi; el dos discursos buscàven els consensos. Tot després la sorpresa va venir de la comissió d’experts -CAREC- que va fer una autoreafirmació del seu informe. Suposo que els experts, que normalment estan per damunt del bé i del mal, no estan acostumats que durant dos dies els mitjans i bona part de la gent qüestioni les seves receptes en alguns casos ultraliberals. Com que són superiors no tenien la necessitat de buscar consensos. Flac favor fan al Govern, primer amb l’informe i després amb la seva reafirmació. La tarda va començar amb el caliu generat pel CAREC, que el Govern es podia haver estalviat, primer va ser el moment dels partits i després de patronals i sindicats, intervencions de 10 minuts, cadascun amb el seu posicionament, i només quedava mitja hora per acabar la cimera i el més calent era a l’aigüera. És en aquest moment a on es veu que el document no estava del tot consensuat. Durant el dia no s’havien treballat en les esmenes i per uns moments sembla que no hi pot haver consens. Tots els partits –oposició i govern-, sense comunicar-se entre ells, tiren pel dret de cadascú; l’autisme polític en estat pur. Converses ràpides entre patronals i sindicats per trobar el mínim denominador com pot ser l’acord estratègic, per seguir treballant per la sortida de la crisi acceptant com a base les conclusions del document. Finalment el President Mas situa el document com a conclusions de la Cimera i els partits, uns per activa i d’altres per passiva, els sembla bé, ja que ningú vol ser el responsable de la ruptura de la Cimera. A partir d’aquí tothom es pot fer la seva opinió, rodes de premsa que pot semblar que no tothom va estar a la mateixa Cimera, excés de tacticismes polític. Finalment que pensarà la gent, si des de dins ja va ser complexa, de fora s'entendrà que va passar?. Al matí vam començar parlant de l’atur i a la tarda van acabar parlant de si el mètode de la reunió era el correcte. Per reflexionar molt i molt, la gent ens demana sortides no més problemes, crec que patronals i sindicats vam ser més pràctics o pragmàtics per trobar consensos de sortida amb el govern malgrat les diferencies en polítiques concretes i amb les opinions del CAREC. Però la política en estat pur dels partits, sigui per les proximitat de les municipals o perquè l’adn el tenen així, no estan aïllats de la societat només, sinó també d’ells mateixos, i és que durant el cap de setmana el que han acabat dient de la cimera i de les valoracions han estat atacs frontals, que a dins no hi va haver tanta duresa ni en el contingut ni en la forma. S’ha parlat més de la cimera a fora que a dins de la cimera.

Esperem que el compromis de diàleg social català generi propostes i consensos per fer polítiques d'ocupació, reactivació econòmica i cohesió social que per això anavem a la Cimera i per això continuarem treballant.

dilluns, 14 de març del 2011

Parlem de productivitat i salaris (I)

Quan es parla de productivitat i salaris, molts et donen la sensació de que no saben ben be de que parlen, i sobretot aquest dies que es vol utilitzar la productivitat no per millorar-la i ser més competitius, sinó per baixar salaris especialment en un moment d’alta inflació i d’una possible pujada dels tipus d’interès.
La productivitat no és un dígit, sinó moltes variables internes i externes que condicionen el resultat final, per tant no és la simple divisió entre el cost del producte dividit pel número de treballadors.
La productivitat total d’un període –dia,mes, any- és mesura pel cost del material; el cost de l’amortització de la maquinaria; el cost de l’energia i el cost laboral. Al mateix temps tenim les productivitat parcials de cada factor: el cost laboral dividit per les unitats produïdes en un període o el cost del material dividit pel nombre d’unitats,... També tenim la productivitat multi factors: per exemple sumant ma d’obra i material dividits pel nombre d’unitats.
Però per arribar a aquestes formules hi ha molts condicionats que poden ajudar o perjudicar el resultat de la productivitat. Ajudem bons materials, forta inversió en tecnologia, inversió en formació,... i pot perjudicar el diferencial dolar / euro, l’absentisme laboral, oscil•lacions del cost del petroli, talls elèctrics,...
Per tant la ma d’obra no condiciona de manera clara la productivitat, sinó que pot tenir més impacte el tipus de material i no pel cost baix, sinó per la capacitat de produir més àgil i ràpid. I l’altre gran dificultat és com mesurem la productivitat a cert àmbits dels serveis.
Per tant si volem parlar de productivitat i com la millorem parlemne, ara no val parlar-ne per baixar salaris, perquè per molt que li diguin productivitat, volen devaluar els salaris, això si els de la gent treballadora i no pas els dels directius.

dilluns, 7 de març del 2011

8 de març:la dona i les empreses de l'IBEX

Segur que les empreses de l'IBEX 35 tenen plans d'igualtat, segur que inverteixen en polítiques de responsabilitat social empresarial i el que és segur és que els diners que hi destinen surten de les partides de publicitat i imatge. Perquè quan s'han d'aplicar les polítiques a ells mateixos, si a ells, fan el contrari. Les empreses de l'IBEX 35 aquelles que han de liderar la sortida de la crisi, són les que tenen els salaris més desorbitats quan volen retallar els salaris de la resta i són les que la presencia de la dona als consells d'administració i a l'alta direcció és pràcticament inexistent.
El total de membres al consells d'administració de les empreses de l'IBEX 35 és de 466 persones de les quals només 46 són dones, no arriba al 10% el 9,87. Però si anem a l'alta direcció d'aquestes empreses la xifra encara és pitjor, no només per la dada sinó perquè respecta al 2009 baixa la presencia de la dona. El 2009 hi ha havia un total 465 persones d'alta direcció i només 31 eren dones el 6,66%, el 2010 la cosa va més avall de 467 només i havia 28 directives el 5,99%, baixa la presencia en % i en números absoluts pugen els homes i baixen les dones.
Si seguim rascant les dades, encara en trobem una altre en 15 de les empreses, prop del 50%, no hi ha cap dona amb responsabilitats d'alta direcció.
Aquestes són les més grans i millors empreses de l'estat, són les que el govern les reuneix per consultar com sortir de la crisi: grans bancs, sector energètic, gestió infraestructures, sectors industrials com el farmacèutic i fins immobiliàries,... és a dir, el bo i millor de cada casa.
La majoria d'empreses no són de sector masculinitzats, segur que en les plantilles hi ha una forta presència de les dones, ara quan arriba l'hora de la veritat, les dones són marginades de forma clara dels òrgans de direcció.
Malgrat cert discursos cofois, la realitat és que queda molt de camí per igualtat efectiva entre la dona i el home al mercat de treball: igualtat salarial, igualtat en l'accés als òrgans de direcció,... Cal denunciar amb igual de contundència totes les discriminacions vingui de la petita o de la gran empresa, per que potser de manera diferent, però totes discriminen la dona.

dimecres, 23 de febrer del 2011

Ryanair: d'allò vingué això

Eren els inicis de l'implantació de Ryanair a l'aeroport de Girona, un grup de treballadors i treballadores de Ryanair i Lesma Halding van venir a l'UGT per demanar informació laboral i com organitzar-se sindicalment, tenien valentia però sabien que hi podien haver represalies, la situació laboral força insostenible, les condicions de seguretat i salut en el treball brillaven per la seva absència. I les represalies van succeir tres persones van ser acomiadades de manera fulminant, casualitat les que es volien presentar de delegades de personal, a part de la pertinent denuncia al jutjat, vam també fer la denúncia pública, ja que totes les empreses han de ser respectar la legislació i més encara si reben ajuts públics, l'ignorància davant d'aquests fets de les institucions publiques -en aquell moment de tots els colors polítics- i patronals va ser evident i alguns fins i tot, ens deien però és que aporten molt al territori, per tant si aportes està exempt de complir la legislació.
Tot i els acomiadament van sortir delegats i delegades de la UGT, els treballadors de manera exemplar i solidaria van fer pinya, alguna vaga també es va tenir que realitzar, denuncies a l'inspecció de treball, no va ser fins que es va implicar la Directora general de relacions laboral de la Generalitat, Mar Serna abans de que fos consellera, que va tastar l'estil prepotent de Ryanair, les sancions de inspecció van començar a caure i això junt amb la constància sindical vam poder aconseguir poder reconduir alguna situació i les institucions i patronals continuaven fent que no veien res. La UGT senzillament demanàvem el compliment de la legislació laboral vigent i que aquest fet fos reflectit en el acords de subvencions i que al mateix temps es diversifiquessin les companyies que operessin a Girona, perquè l'amenaça de marxar llavors ja la van començar a dir, però ni cas, total eren treballadors amb salaris baixos, doncs d'allò vingué això.
Aquests fets ara em serveixen per poder-ne parlar amb coneixement de causa i sense cap simpatia cap Ryanair, perquè les condicions de treball han canviat però encara no són dignes ni en condicions ni en salari.
De la nit al dia s'acabat les lloances polítiques i patronals a Ryanair, ara anem desesperadament a buscar un altre companyia Spanair, Jet2... Si s'hagues actuat de manera planificada i estratègica, ara tindríem un aeroport amb una oferta diversificada i no el risc de que l'aeroport mori d'èxit, com que tot anava be no calia fer res, Ryanair seria tant etern a Girona com els xuxos.
En defensa de Ryanair només es pot dir que els acords o preacords estan per complir-se, però com sempre les formes els perden. En defensa de la Generalitat, Diputació i Cambra,.. es pot dir que una empresa privada no pot condicionar la seva actuació política, però confiar-se en excés de vegades és un error, si sobretot no es tenen alternatives previstes.
Esperem que d'aquesta es faci la reflexió necessària i que es construeixi un model d'aeroport amb un fonaments molt més sòlids que fins ara: diversificant companyies aèries, no totes de low cost, un aposta decidida per transport aeri de mercaderies, equilibri entre low cost i qualitat, ajuts públics condicionats al compliment de la legislació inclosa la laboral,... Si ara s'actua bé d'això no vindrà allò, ara si quan va passar allò les institucions haguessin marcat unes regles de joc diferents ara Girona no estaria amb ai al cor de pugui passar això que sembla que pot passar.

diumenge, 13 de febrer del 2011

El gener del 2011 incrementen un 35% els ERO’s

Això de que hem tocat fons i que alguns fins i tot parlen de recuperació, hi ha moltes dades i realitats que ens diuen el contrari, o si en el millor del casos hem tocat fons, com explicava L’Anton Costas es pot tocar fons però es pot seguir rascant. Això és el que ens diuen les dades dels ERO’s del gener del 2011: 4334 persones afectades davant de les 2806 persones afectades el gener del 2010, un increment del 35%.
La reforma laboral, la manca de liquiditat de la banca i la política econòmica esta fent estralls, moltes dades ens indiquen que a partir del mes de juny de l’any passat anem de mal en pitjor, una d’aquestes són les dels ERO’s, aquest mes de gener han augmentat respecte al mes de l’any anterior tant en numero de ERO’s presentats com de persones afectades:
gener 2010: ERO’s 263 persones afectades 2806
gener 2011: ERO’s 282 persones afectades 4334
evolució: +7% +35%
S’han incrementat de forma molt clara les reduccions de jornada, però no han anat en detriment de les suspensions, ja aquestes darreres només disminueixen unes 300 persones mentre que les reduccions augmenten en més de 2000 persones.
El creixement espectacular dels ERO’s de reducció de jornada, que de sortida són una mesura de flexibilitat interna raonable abans de la suspensió i l’acomiadament, caldrà fer un seguiment molt estricte. Primer perquè veritablement es faci la reducció i no sigui una baixada de sou encoberta, sota el xantatge de o reduïm salari treballant el mateix o acomiadament, i segon que caldria un pla de formació per combinar reducció de jornada i reciclatge formatiu, esperit fonamental de la reducció de jornada, ja que no és per anar a casa, sinó per ser més competitius tant l’empresa com el treballador.

diumenge, 30 de gener del 2011

L'acord de les pensions i el pacte global

De vegades no és més valent el que més crida, sinó els que tenen la capacitat de modificar la realitat. Quan s'arriben a acords com els de les pensions sempre surten debats, si quan pitjor millor, encara que es perdin drets pel camí, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fre.
La vaga general del 29S, al igual que les anteriors no eren un fi en si mateix sinó demostrar la capacitat de rebuig del món del treball, per així poder obrir noves negociacions per produir les rectificacions respecte a les polítiques imposades unilateralment. Al voltant de la vaga general teníem una reforma laboral imposada i dues amenaces les reforma de la negociació col·lectiva i sobretot ampliar l'edat de jubilació al 67 sense cap mena d'excepció.
Malgrat la voluntat de no reconeixia l'èxit de la vaga general i que les vagues serveixen perquè els governs rectifiquin aquesta és la realitat, si la vaga no hagués estat un èxit quina necessitat te el govern de negociar la reforma de les pensions, la reforma laboral i la negociació col·lectiva, legisla i tothom content per moltes manifestacions o vagues que convoquem els sindicats.
Segur que no era el moment d'abordar aquesta reforma de les pensions, però davant de l'imposició calia entrar a negociar per aconseguir el mínim impacte possible i que la jubilació al 67 quedes reduïda a la mínima expressió. Quan arribes a l'acord, sempre et queda el dubte de si s'hagués pogut aconseguir més, si comparem els punt de partida esta clar que l'acord s'apropa més a la proposta sindical que a la del govern, el govern proposava el 67 anys amb 41 anys de cotització i els sindicats 65 anys i 35 anys de cotització.
No és qüestió de ser més papista que el papa, però tampoc amagar-se i parlar amb la boca petita davant de l'acord global i sobretot de les pensions. Si algú ha aconseguit aturar que el 67 any fossin l'edat de jubilació per a tothom i que per cobrar el 100% es tinguessin 41 anys cotitzats, aquest ha estat el sindicalisme, de l'imposició del govern, l'ecofin, la Merkel i en Sarkozy, hem passat a una forquilla que va del 63 fins al 67, i en casos concrets des del 61, però sobretot que la majoria de la gent es podrà jubilar al 65 amb 38,5 anys de cotització, amb nous elements per la cotització com és la cura de fills o els joves becaris, el cas del joves segurament que durant el procés parlamentari tindria que arribar més lluny i tenir en compte un part dels estudis.
No cal dir que aquest acord també posat fre a l'ultraactivitat en la negociació col·lectiva, corregir les causes d'acomiadament i acordar noves polítiques d'ocupació i industrials, estem davant d'un acord que posa fre a les retallades socials que estàvem patint, per tant esperem que s'obri un nou camí de diàleg i acord que permeti sortir millor i més ràpid de la crisi econòmica.
Segur que és més fàcil criticar que construir, doncs hem decidit, com sempre, agafar el camí de construir.

divendres, 21 de gener del 2011

Nissan l'excepció, no la norma

Aquesta setmana hem tingut la gran notícia que Nissan fabricarà a Catalunya la nova furgoneta pick up, en aquesta decisió ha estat fonamental la posició majoritària dels treballadors tant en la negociació com en la ratificació en referèndum. Ara bé, cal situar el marc de la decisió per a dir que el cas Nissan és l'excepció i no la norma. Ja que alguns ja volen extrapolar la baixada de salaris a canvi de treball, i el cas Nissan no és tant simple.
La fabricació de la nova pick up dona estabilitat en la feina fins el 2024 no només als 3.000 treballadors de Nissan sinó també a milers de treballs indirectes, en el sector de l'automoció es diu que per cada lloc de treball directe n'hi han entre 5 i 7 d'indirectes, per tant estaríem parlant d'entre 15.000 i 20.000 persones, per tant no només és una decisió conjuntural per salvar un any dolent sinó que és a llarg termini.
La decisió no és estrictament de relacions laborals sinó que té també un fort component de projecte industrial de futur, no només per Nissan sinó també per sector de l'automoció i per l'industria catalana, parlar d'automoció no és només metall, és química, és tèxtil, és electrònica, és transport,... I en aquest moments que cal el canvi de model productiu cal tenir tant la recerca, com la producció per porta a la practica la recerca i la comercialització, i tenir grans empreses ens garanteix el manteniment de petites i mitjanes empreses que tenen un paper clau en l'industria auxiliar de l'automòbil i ens deixa molt ben posicionament pel futur vehicle elèctric.
Des de punt de vista estrictament salarial no és el mateix parlar de moderació o congelació salarial, quan parlem de salaris baixos o salaris dignes, i per tant aquest també és un factor clau. Fent un consulta ràpida veiem que els salaris de la Nissan són força més alts que els salaris del sector del metall. Segons el conveni de la Nissan les taules salarials van dels 21000 a 44000 euros anuals, quan entres a treballar cobres el 75% fins els 5 anys que ja cobres el 100%, en canvi les taules salarials del sector de metall de Barcelona van dels 17900 a 22600 euros anuals i el salari dels aprenents és d'11000 anuals. Per tant és veu perfectament que no té res a veure el conveni del sector del metall amb el conveni de Nissan.
Nissan és l'excepció i no la norma, tant per la dimensió de producció, com també per la qualitat en l'ocupació i els salaris dignes. Potser si la norma fos que les empreses tenen qualitat en l'ocupació, pla industrial i salaris dignes i haurien més excepcions, però per la desgracia la norma ara és salaris baixos i precarietat laboral.

diumenge, 16 de gener del 2011

Si hi ha acord, si hi ha vaga

Si hi ha vaga perquè el sindicalisme és rígid i encarcarat, si hi ha acord perquè el sindicalisme no té força, ni autonomia sindical. Aquesta és l'esquisofrènia que patim aquests dies, abans de Nadal com que les negociacions no avançaven de ben segur que estàvem molt aprop d'una segona vaga general, de reis cap aquí el govern s'ha mogut i per tant i com hem fet sempre intentarem negociar fins al final per poder posar fre a les retallades social que ens tenen preparades: pensions, negociació col·lectiva.
L'objectiu final del sindicalisme, com a mínim el de la UGT, no és convocar vagues generals sinó arribar acords que suposin segons el moment o manteniment o millora de les condicions de treball i de vida de la gent treballadora.
De ben segur que el sindicalisme molestem a molta gent, ja que encara que ho neguin la nostra existència esta posant fre a moltes retallades social i evita molta més precarietat laboral a les empreses. Durant la vaga general es va veure de manera clara, pràcticament cap mitja de comunicació va ajudar, i ara es veu que la reforma laboral està servint pel contrari que ens van dir el govern, els mercats i la premsa.
Les úniques grans organitzacions que no estem de genolls davant dels dictats de la dreta europea i els mercats especuladors, som el sindicalisme. Perquè creiem que la crisi l'han de pagar i arreglar els que l'han creada i aquest no som els treballadors, i la crisi no ha de ser l'excusa per situar retallades socials, de la crisi n'hem de sortir més forts.
Aquest mes de gener serà de negociacions en aquest sentit: creiem que cal una rectificació de la reforma laboral, el reglament d'acomiadaments és un pas, cal reforçar la negociació col·lectiva no destrossar-la imposant l'ultraactivitat dels convenis i sobretot cal aturar la jubilació als 67 anys i han moltes mesures de retallades de despesa en pensions abans d'arribar als 67.
I si no hi ha acord ens mobilitzarem tot el que ens hàgim de mobilitzar, no tenim ni por de la mobilització vaga inclosa, ni por d'arribar a acords com el que aquesta setmana s'ha produït a la Nissan.

divendres, 7 de gener del 2011

2010 igual de pitjor que el 2009

Gràcies a la reforma laboral els resultats finals del 2010 són igual de dolents que els del 2009, quan si mirem les dades fins el juny milloraven molt poc, la reforma laboral ha estat nefasta pel mercat de treball, ha creat més acomiadament i més precarietat laboral, tot el contrari del que ens va dir el govern que pasaria.

Atur el 2010 ha acabat amb 1000 persones més a l'atur, més de 560.000 aturats registrats a Catalunya.

Temporalitat Taxa Gener a Juny 2010:16,9%

Taxa Juliol a Novembre 2010:17,5%

(En el cas dels joves ha passat del 45,7% al 52,5%. 1 de cada 2 Joves que treballen, té un contracte temporal)

Increment dels acomiadaments per causes objectives:

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament improcedent:

Juny – Octubre 2009: 592.085

Juny – octubre 2010 : 528.625 (-10,7%)

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament per causes objectives:

Juny - Octubre 2009:14.467

Juny - Octubre 2010:128.430 (+ 12,2%)

Augmenta la contractació temporal

Contractació temporal Juny – Novembre 2009:87,61%

Juny – Novembre 2010:89,13%

Contractació indefinida Juny – Novembre 2009:12,39%

Juny – Novembre 2010:10,87%

I després ens hem de sentir a dir que el pitjor va ser el 2009 doncs no per desgracia el 2010 també, amb el fet afegit que més de la meitat dels aturats porten més d'un any a l'atur, per tant l'atur de llarga durada s'esta instal·lant al nostre mercat de treball, i el pitjor és que no hi han indicis que el 2011 pugui ser millor, amb les retallades social començarem l'any, per tant els temps futur seguirant sent de mobilització i denúncia, i de proposta perquè la sortida de la sigui ràpida i amb treball de qualitat.

diumenge, 2 de gener del 2011

Mirant al Brasil

Uns mirant cap a Veneçuela, d'altres cap el somni americà, i molts estant de genolls davant dels mercats. Segurament el millor no és emmirallar-se, ni agenollar-se, sinó construir des del coneixement de la realitat els millors somnis.
Ens aquests anys que els mites i líders cauen per terra, també hi han llums, llums que ens volen apagar o amagar. Lula da Silva és l'exemple de la tenacitat de la lluita, l'obrer metal·lúrgic que primer des del sindicalisme i després des de la política ha aconseguit que un país s'aixequi i no només econòmicament sinó també socialment, reduint l'atur i la pobresa.
El Brasil un exemple que es poden construir somnis, primer un exsindicalista i ara una exguerrillera continuant en la lluita per la justícia social, en un moments de desorientació política, el que ens diuen, des de Brasil, és que cal tenir clar el camí del somni i sobretot no oblidar quins són els teus.
Progrés econòmic i justícia social són les dues cares de la moneda que Lula ha portat a terme. La majoria de països anomenats emergents, creixen econòmicament sense créixer social i democràticament, en canvi el Brasil ho esta aconseguint, treballant i deixant el soroll d'America llatina per altres.
Miralls com els de Lula ajudant a seguir somiant en que una altre política és possible, que els somnis és poden construir i que el creixement econòmic ha de ser compatible amb l'educació i la justícia social.