diumenge, 1 d’abril del 2012

De dic de contenció a punta de llança

Just acabada la manifestació a Barcelona, la gent s’adreçava a Pepe Alvarez, gent sense militància ni política, ni sindical: la dona treballadora de 50 anys, el jove que lluita per un treball digne, el pare preocupat perquè el seu fill no tingui que marxar a l’estranger,... li deien: no pareu de lluitar, l’han fet molt grossa aquest cop, no ens falleu, i fins gent que li donaven les gracies,... Jo pensava “gracies” som nosaltres els que hem d’agrair a la gent la confiança amb els sindicats, que la gent hagi fet vaga i/o s’hagi manifestat massivament com feia com molt anys, però també suposo que com jo, que trobo a faltar referents, lideratges polítics i unitat a l’esquerra política, la gent agraeix que el sindicalisme li doni l’espai col·lectiu de protesta, mobilització i reivindicació.

En la darrera dècada, abans no puc opinar en primera persona, crec que el sindicalisme no ha fallat voluntàriament, ara segur que ens equivocat en alguns moments, després de la mostra de confiança de la gent treballadora d’aquest 29M, ara no poden ni fallar, i menys ni equivocar-nos.

En la negror de la crisi hem obert una esperança de futur, de la gent que creiem que no és temps de renuncies, sinó de que tot és possible, de les crisis n’han sortit societats millors i no societat més decadents i més pobres com ara volen els que manen a la política, els bancs i els maleits mercats.

Fa un temps dèiem que el sindicalisme, érem el darrer dic de contenció davant del sunami que ens vol retallar i ofegar l’estat del benestar. Des de la vaga general de 29M i el treball de mobilització des de l’inici de la crisi, la vaga del 2010 i les mobilitzacions contra les retallades, i veient l’ambient de la vaga i sobretot de les manifestacions,... la gent no només espera que siguem un dic de contenció sinó, i en part per la manca d’unitat de les esquerres, siguem la punta de llança de sortida de la crisi.

El sindicalisme i la societat civil organitzada, no hem de treballar ni per ampliar, ni per canviar, ni substituir la classe política, sinó per encerclar-la des de la mobilització i la proposta perquè facin les polítiques que la gent vol, que són poder viure millor: arribar a final de més, pagar l’hipoteca sense angoixa, poder fer vacances, tenir una sanitat i una educació pública, gratuïta i de qualitat, i potser alguns tenir una segona residencia, i sobretot poder donar els teus fills el que tu no has pogut tenir. Senzillament una societat millor.

El camí ha començat, caldrà veure quines són les següents cruïlles, el que ha quedat clar és que no hi haurà ni cap semàfor, ni cap cruïlla que ens aturi.

Contra el desànim i el silenci que ens volen imposar el mitjans de comunicació: que les vagues i les manifestacions no serveixen de res, cal donar-lis no una sinó dos tasses. Quan més les critiquen és la demostració que més sentit tenen. Endavant, i si fem algun pas enrere que sigui per agafar forces per fer-ne cinc endavant, quan un poble ha estat unit sempre ha guanyat la igualtat i la llibertat.