Només quan el foc se t'emporta el paisatge

Només quan el foc se t'emporta el paisatge, t'adones que la terra és una part indestriable de nosaltres, no han marxat els arbres, ha marxat una part de nosaltres, i la terra no és grisa o negra, està de dol.

Sense terra i mar no hi ha humanitat, potser al reves si que és possible, perquè les persones maltractem la nostra natura, com que no crida ens pensem que no pateix que no existeix.

Si la terra fos un nadó, i veiéssim que esta molt calent, pensaríem que té febre i el cuidaríem, el portaríem al metge, li donaríem medicament, i el vigilaríem fins a curar-se, si tingués fred li donaríem la nostra escalfor.

En canvi, si la terra està calenta i bruta, donem la culpa al temps, perquè quan havia de ploure no va ploure, i després ha fet massa calor i finalment s’ha cremat. Si fons un nadó li haguéssim posat protector solar total, però com que no era un nadó, no hem fet res i molt menys és culpa nostra, senzillament és culpa del temps o d’algun imprudent. Quan segurament la pitjor imprudència permanent és nostra, de les persones i els governants.

Si la terra fossin les nostres mares, pares o avis i àvies,... que ens han cuidat, ens han ensenyat, ens han estimat,... ens van ajudar a créixer i nosaltres els ajudem ara a disfrutar de la vellesa, retornant allò que ens van donar i encara  ens donen, i  a voltes pensem que mai els podrem tornar tot el que ens han donat, perquè quan estimes sempre és poc el que ens sembla donar i volem donar més.

Mai pensem que la terra també ens ha ajudat a créixer amb el seu paisatge, amb la mirada perduda en aquell paisatge infinit, amb silenci del bosc, la música de les onades,...

Mai t’adones prou del que has estimat, fins que ha marxat, aquelles paraules que havies pensat, però que mai li vas dir, aquelles carícies i petons que no vas fer. Mai t’adones de que estimes a les amistats, fins que les trobes a faltar perquè estan lluny i t’adones de veritat quan estimaves a l’amic, quan el record dels moments ve acompanyat de les emocions de les llàgrimes.

Potser ara quan mirem el paisatge de l’Empordà i trobem a faltar aquell paisatge verd des de la Mare de Déu del Mont fins al Montgrí, o quan des de Tapis veus sortir el sol darrera el Cap de Creus, o veure caure la nit des d’un turó de Llers mirant cap a Roses,... records d’instants del verd i el blau de l’Empordà que trigaran temps a tornar.

Potser per gaudir de la terra, el mar, el terraprim, els, turons, les muntanyes, cel blau,... no se l’ha d’estimar només gaudint mirant, sinó sobretot cuidant-lo, segurament aquest cop serà culpa d’una burilla, de les retallades, de la tramuntana,... segur que si, però ens hem de preguntar que podíem haver fet i no hem fet, i esta clar que a partir d’ara s’ha de fer.

La costa brava encara existeix

Cent anys després de que ens descrigueren aquest territori com la costa brava, encara trobem indrets a on la bravura de la natura i el paisatge segueixen fent honor aquest nom que descriu tant a la perfecció.
Aquesta terra que dubtem de si les muntanyes entren a la mar, o la mar ha inundat les muntanyes.
El blau intents de la mar llunya que quan s’apropa a les cales i les platges es torna transparent perquè puguem gaudir del bany en aigües cristal·lines i així veure el fons marí.
El verd dels pins i les alzines sureres que no arriben més enllà sinó caure dins la mar, aquests boscos que de sobte entre els arbres descobreixes al fons no el prat sinó la mar en el seu estat més pur.
Aquests marrons de roig fort o els grisos brillants de les pedres esculpides per la tramuntana i les onades, que han construït les formes més dures i belles de les cales.
Les cales a on les onades a cops tranquils venen a reposar, exemple de la fusió exquisita de la terra i el mar, la seva nuesa que tenim per acaronar com qui abraçada el desig.
Falcant a les muntanyes i la mar tenim aquest terraprim de prats sense horitzó que no deixen que les muntanyes tornin a la muntanya llunyana.
La mar, els boscos, les muntanyes i el terraprim, formen aquesta costa brava de nom centenari que cal preservar, per poder seguir gaudint dels seu paisatge del seus fruits i sobretot de la seva autenticitat.

Quan els brots no et deixen veure el paisatge

El prat estava sec, ni les crides a la Moreneta han fet que el verd sorgís aquest any per donar l’esperança que segon els economistes ens aporta el color verd.
El gris i el negre inunden prats i muntanyes, i per a molt que ens ho intenten pintar d’una altra manera la realitat és molt tossuda, de moment la foscor no ens deixa veure el fil de llum que ens ha de portar a la primavera.
La pluja persisteix, llamps i trons sovint, i cada cop a més llocs, però sobretot patim una pedregada persistent i continua, malmet totes les collites, tant aquelles que estan a punt de ser una gran collita, com aquelles que tot just comencen a créixer, i a formar-se.
Fruit d’un miratge o d’una il·lusió, alguna gent diu que comença a veure brots verds, potser alguns n’hi ha però entre pocs i molt pocs, el perill és que brots verds no et deixin veure el bosc trist, sec i a on les millors fruites estan malmeses per la pedregada.
Diuen que la terra és per a qui se la treballa, i potser portem molts anys sense treballar la terra, tot esperant només recollir els millors fruits amb el mínim esforç, sense treure ni les males herbes.
Pot ser si tornem a cuidar la terra i el clima, podrem tornar a construir un paisatge sense males herbes, sense grisos i negres, sense llamps i pedregades. I serà aquell país a on hi ha la primavera, el colors vius, a on grans i petits viuen i conviuen, a on les collites són les millors i n’hi ha per a tothom, aquell país que treballa, produeix i comparteix.

Que hi ha darrera la mar

Després de la línia final de la mar, que hi deu haver
Com definiries l’impacte del sol radiant en el teu cos
Quina musica sona quan la pluja cau constant i delicadament.

Si la natura ens aporta pau, perquè la destrossem
Si la paraula tranquil·la ens agrada, perquè cridem
Si la carícia ens relaxa, perquè ens peguem.

Si l’amistat és el millor, perquè ens discutim
Si hi ha més coses que ens uneixen, perquè busquem el que ens allunya
Si podem fer un món millor, perquè no fem res.

Segur que darrera la mar hi ha el que busquem, no paris de navegar.

Perdre’s per Florència

Parlar de Florència és parlar de l’art que s’amaga dins dels seus grans palaus, de Miquelangelo i el David, dels Medici i una història profunda i intensa durant la renaixença, molta història i molt d’art.
Però de vegades seguint els consells de guies, llibres de viatge i d’altres visitants,... a Florència com a molt altres llocs, estaries sempre en espais tancats o fent cua per entrar en espais tancats.
De ciutats com Florència el primer que cal gaudir és el caminar per seus carrers a on també trobes el pòsit de la seva pròpia història, la majestuositat del seus carrers que uneixen palau rere palau, edificis que desprenent els grans moments de la història florentina a on encara que sigui per poc temps va ser capital de la república italiana.
Anar passejant pels seus carrers -ni amples ni estrets- de sobte t’apareix el Palau Vecchio a la plaça de la Signoria, la seva façana i sobretot el seu campanar impressiona, val la pena està una estona gaudint la sensació d’amplitud i majestuositat que dona la plaça i el palau, quedar-se badant des d’una de les terrasses de la plaça és una opció. Quan arribeu al Duomo llavors la sensació ja és magistral aquesta gran catedral tota ella amb les façanes de marbre blanc i verd impressiona i com que te la trobes pràcticament de sobte darrera d’un carrer el seu impacte encara és major.
Una passejada també per riu Arno aquí trobem les cases enganxades al riu que no saps si van ser primer les cases i els ponts o el riu, aquestes cases i els seus colors són les que recorden les cases de l’Onyar algunes tant per la construcció com pel color de les façanes.
Anar a Florència podeu gaudir de l’art, dels seus carrers i les seves imatges, de la seva història i també de la seva cuina i la seva moda. Una ciutat per perdre’s fent el que us plagi i el que no pugueu fer és l’excusa per tornar-hi, per que segur que amb un cop no n’hi prou.

Temps de fotografies a Perpinyà

Fins el 16 de setembre Perpinyà és converteix en la capital mundial de la fotografia, principalment de fotografia social i de denúncia: la crueltat de les guerres, la injustícia de la fam, la denúncia de la marginació als barris de les grans ciutats, l’abús del poder, els nous feixismes...
Des d’un convent fins a una caserna; passant per un restaurant després haver anant al castellet; arreu de Perpinyà les fotografies són les protagonistes que et criden a cada racó, perquè t’aturis un instant tot observant aquella imatge muda que et parla.
Les fotografies tenen el misteri de captar aquell instant i fer-lo sempre present, que quan la tornes a mirar et recorda aquell moment i els records. L’art de la fotografia té la capacitat de transformar aquell paisatge en un quadre del millor pintor, aquella injustícia en una manifestació de denúncia permanent,aquell present en un acte memòria històrica,...

Aquesta és una bona oportunitat per fer una bona passejada per la capital nord catalana, desconeguda per molta gent, el país comença o acaba més enllà dels Pirineus. Una ciutat cuidada, pots arribar fins el castellet anant pels costat del riu envoltat de gespa i flors, després t’endinses pels carrers estrets a on et pots trobar les botigues de les primeres marques de roba al costat de les botigues de tota la vida a on pots trobar el vinagre de Banyuls o una selecció del vins del Rosselló.

Les muntanyes del mar

Les muntanyes que la mar va amagar, però no ho va aconseguir, elles sempre presents miris d’aquí o d’allà, sempre et veuen, cadascuna a la seva manera, tant quan el sol se’n va, com quan la lluna ve i les il·lumina a elles i la mar, tot descobrint també el despertar de la claror vermellosa del mati.

Envoltades de la mar, sempre atentes a tot el que les envolta, vingui del nord o del sud, potser del riu enllà que arriba als seus peus, elles vigilen i et marquen amb un senyal intermitent cap a on cal navegar, per aconseguir el destí desitjat. La intermitència del senyal és l’instant de la decisió del rumb.

La mar ens amaga el pla de les muntanyes, aquestes muntanyes de mar, que en el seu pla han creat i cuidat tots els colors del món. Han canviat els itzars pels peixos, les àligues per les gavines que el capvespre totes tornen a descansar, per l’endemà tornar a començar el viatge d’anada i tornada.

Tan a prop que us puc tocar, i tant lluny que no us puc abraçar, des de la sorra fina estant us miro, us escolto, no us puc deixar de veure-us, tant com m’agrada somiar en un futur millor encara. El desig de l’infinit és la ratlla blava de l’horitzó que hi ha darrera vostre, només cal arribar fins a vosaltres per ser més a prop dels somnis.

un lloc per descansar i desconnectar

Bona part de l’any esperant el descans desitjat, quan arriba s’ha de fer tot el que vas decidir deixar per les vacances. Però el temps passa igual de ràpid o més. Les vacances en teoria o originàriament anaven lligades al descans.

Molta gent ha acabat canviant la manera d’entendre les vacances: s’han de fer tres mil coses, anar a quatre mil llocs, llevar-se ben aviat per a veure-ho tot,... en conclusió cansar-se més que fins i tot quan s’està treballant. I tot això quan més lluny millor, sinó es veu que no es pot desconnectar, el paradís de la desconnexió deu està més enllà de les antípodes. Tot el proper és monòton? Avorrit? sense encant?,...

Doncs resulta, que de vegades, es pot desconnectar ben a prop, amb platges amb poca gent, muntanyes verges, menjar joies del mar i la terra , descansar, dormir, sortir de nit tranquil·lament, no fer res, llegir, escriure, escoltar música, fer llargues migdiades, quedar-se bocabadat mirant la lluna il·luminant la mar o una sortida de sol vermellosa, la tramuntana que batega, mirar tots els colors del cel i del mar,... fins i tot no trobar-te a ningú conegut –com que tothom ha anat a les antípodes park-, exercir el dret a la mandra.

El paradís del descans i el no fer res, està a prop, només cal mirar per aquí mateix, també podem marxar lluny per conèixer d’altres mons i cultures, però per desconnectar i descansar tenim els nostres paisatges, alguns fins i tot durant el mes d’agost tranquils. Uns dies de desconnexió i descompressió –premsa, mòbil, bloc i internet inclosos-, per carregar les piles necessàries per continuar endavant.

Sempre torno a Vallromanes

Sempre torno a Vallromanes, perquè mai n’hi he marxat, les meves arrels d’origen estan aquí, i cal cultivar tant les arrels dels orígens, com totes les arrels que vas plantant al llarg de la nostra existència, a totes si les cuides són igual d’estimades i sempre creixen i fan les arrels més profundes.

Unes arrels t’aporten el futur, d’altres el present, d’altres el records d’infantesa i joventut. Actualment tinc unes sensacions barrejades i no ser si contradictòries, o segurament és que em vaig fent gran, fa prop de deu anys que vaig deixar de viure a Vallromanes, lloc on vaig néixer i viure fins que vaig anar a viure a Girona.

Els records que em venen de Vallromanes en un 31 de juliol són molts i deferents de la realitat actual: en aquestes alçades de l’any ens passàvem tot el dia al carrer, jugant a futbol, basquet,... bici amunt bici avall, trapellada cap aquí trapellada cap allà, tot estava ple de gent, aquella gent que venia a brenejar o d’estiueg. Avui et trobes el poble que ha passat de la segona residència a la primera residència, per tant aquests dies en comptes de la gent arribar, la gent va marxant.

Un poble que recordo amb menys de 400 habitants, quan marxar anar a viure a Girona quasi arribava a 1000, i ara més de 2000 habitants, per a molta gent de les ciutats segurament diran que és poc, però segurament és molt.

La febre de la totxana, a fet els seus estralls, paisatges de sempre, que ara formen part del record. Un camp de futbol que el volen convertir en cases, per tant això deu voler dir que per algunes l’esport local no és el futbol sinó la totxana.

De moment encara ens queda la riera, i paisatges que estan protegits, sort de la protecció legal, un poble d’arrels amb un creixement sense ordre. El que se arribar a destruir en 10 anys.

Josep Pla: girovagant per Girona

Després de llegir Josep Pla, especialment quan parla de llocs que coneixes et venen diverses sensacions: la de tornar a passar per allà on ell també va passar i descobrir aquell petit detall amagat que només ell descobreix, l’opció de no tornar-hi a passar després de que ell et destrueix brutalment aquell carrer, la d’agafar el llibre i resseguir-lo per veure com han canviat els paisatges amb el pas del temps,...

Pla amb la seva contundència narrativa, pot fer-te present en les seves descripcions i al mateix temps el pot fer sortir corrents. El llibre de Josep Pla a Girona, té aquests dos aspectes, enlaira una part de la ciutat i al mateix temps en destrueix una altre.

És recomanable llegir el llibre, ja que et fa adonar del que ha canviat Girona en menys d’un segle, l’envelliment del pas del temps a Girona li ha anat molt bé. La Girona grisa i fosca que ens descriu Pla, ha donat pas a la Girona actual plena de llum i de gent. Els capellans han estat substituïts per turistes, els militars, que ocupàvem actuals edificis universitaris, han donat pas a gent jove d’aquí i d’arreu que venen a estudiar. De la Girona provinciana a la que intenta obrir-se a tothom.

Uns fragments del llibre Josep Pla a Girona:
-Un dia, passejant sota els grans plàtans amb el pintor Pascual, vaig saber que els francesos tenien intenció de fer arribar la gran avinguda fins la plaça de la Catedral. Continuant imaginàriament aquest passeig va a parar, en efecte, a la superba graonada de Santa Maria. Si els francesos haguessin tingut temps de portar a cap aquesta obra, Girona seria avui la ciutat més elegant del país.
-La plaça de les Botxes és una catedral botànica. De la seva alta volta de branques nues a l’hivern, plena d’aire ombrejat d’un verd salamandra a la primavera i a l’estiu, en sortien uns raigs d’avingudes que endolcien el pensament, de manyaga perspectiva.
-La Girona pètria, acabada i cristal·litzada és la de la riba dreta de l’Onyar. La de l’esquerra, llevat dels nuclis del Mercadal, de la plaça del Gra i de la plaça de l’Hospital, té una vaguetat suburbial caòtica, s’està fent a batzegades.
-De la Força, la vida, però sembla haver-ne fugit volant; ha quedat un carrer somnambúlic i fúnebre, una fantàstica baluerna, decrèpita, somniosa i fantasmal. La Força és la mòmia d’una època passada.
-Està situada en el punt més alt de ciutat i està posada d’una tal manera que tot el que viu al seu voltant queda arraulit, irrisori, mínim. Davant de la virilitat dels seus murs i contraforts, tot queda com aclaparat: els teulats de la ciutat, el paisatge, tan dolç, de la Girona fluvial, les frondes arbòries, les llunyanies. Tot queda petit i destenyit. Es produeix una ruptura de proporcions entre les mides normals del pastor i el ramat.

Quan convé cal segar arran

camp de l'Empordà acompanyat del Ter i el Montgrí, tot tornant de la Gola del Ter

Tot voltant pels camps en ple més de juliol,
veus el paisatge que et porta pensaments
la saviesa de la natura,
el camp de blat
que ha passat del verd de l’herba,
al groc de l’or del blat de la terra.

La terra treballada durant un any,
després d’un altre any,
i així des del temps i la història.
l’home i la terra,
es posen d’acord per crear
per créixer, segar i batre.

El camp ens dóna la lliçó
quan convé cal segar arran,
no s’ha d’esperar s’ha de trobar
el temps i el moment precís,
sinó la riquesa que et dona la terra
es pot convertir en pobresa de la taula,

De vegades cal esperar,
de vegades cal somiar,
de vegades cal compartir,
de vegades cal caminar,
de vegades s’acaben les vegades
i és llavors que convé segar arran.

Quan convé seguem arran,
per després batre,
per destriar el gra de la palla.
La terra, el temps i el pagès
ens donen una lliçó de la vida
i una història d’una gent i un país.

Cada moment i cada any
que no es sega arran
és un temps perdut
que potser no tornaràs a tenir
la terra i la vida
et donen els moments.

Potser avui, és el temps i el moment que convé segar arran.

Festa del Batre de Sant Climent de Peralta

El vi del Cap de Creus, un vi d’una terra lliure

Dels punts més alts de l’Empordà, neix el nou vi Cadac -del celler martín faixó-, als cims del Cap de Creus, unes vinyes en un lloc privilegiat, neixen tocant el cel tot mirant el mar , arrelades en un terra feresta i esquerpa que fan irrepetible el seu paisatge i són pentinades i esmolades per la tramuntana en estat pur.
Des d’aquest paradís de l’Empordà, tot mirant la vila de Cadaqués neix i creix un raïm, que crearà un vi amb un cor profund d’història: de la terra, el mar i la tramuntana. Deixem reposar el vi en el nostre paladar, notaràs un gust irrepetible, amb un sensació de raïms arrelats a la terra de l’Empordà i a la mediterrània.
Per gaudir d’aquesta meravella del Cap de Creus podríem passar una nit a l’hotel Port Lligat, ens despertem tot mirant la Cala de Port Lligat -serà com si la nit l’haguessis passat a les golfes de la casa d’en Dalí-, davant teu aquella cala i el color blau fort de la mar, que banya i dona el color encisador de Cadaqués.
Després d’una bona passejada per la natura esquerpa i els carrers estrets i blancs de Cadaqués, anem a dinar al Restaurant Can Rafa, al vell mig del passeig de Cadaqués, allà menjarem un musclos del mateix cap de creus, unes tallarines amb oli all i julivert, un arròs amb cabra de mar, o el que vulgueu, però segur que tot el peix i marisc és fresc i de l’Empordà, i és allà a on coneixerem els propietaris del restaurant en Rafa Martín i la Carme Faixó, creadors del vi Cadac, i per tant el millor lloc per gaudir d'aquest vi.
La gent que coneixem en Rafa, sabem que la terra i el mar de Cadaqués, són la seva vida, i aquesta terra i el seu mar, ens porten productes selectes, com els millors vins i peixos, però que per aconseguir-ho cal cuidar, lluitar i estimar la terra. Aquesta terra catalana que la somia lliure com la tramuntana que ens acompanya.

Uns dies pel país veí

Aquests dies de la reflexió i l’anàlisi més proper de les eleccions municipals. Jo he estat a la capital del país veí. He tingut oportunitat, de tenir converses amb la gent d’esquerra a Madrid, especialment amb els de Girona –Joan Puig, Laia Canyigueral-. També amb el socialisme gironí a Madrid –Àlex Saez- que vam compartir conversa amb dos joves diputats del PSOE per Madrid -Antonio Hernando i Juan Moscoso. Un d’ells, el fill del ex-ministre Moscoso, el ministre que va fer i segueix fent feliç als treballadors de la funció pública, amb els moscosos –dies personals de festa que aquest ministre va legislar als anys 80-. Tot això sopant en un dels restaurants de Madrid que també cal anar-hi: Casa Lucio i els seus ous estrellat –un colesterol de nivell- i una carn vermella –que era d’un altre món- coneixem en Lucio, amo del restaurant un autèntic madrileny, amb més de 70 anys, castizo de cap a peus, la suma de l’atenció del restaurador de tota la vida sumada a la cortesia i amabilitat castellana.

Després dos dies de Comitè Confederal de la UGT, són aquells òrgans de direcció entre congressos a on es debat i es vota la gestió al mig del mandat. Enguany: la seva part d’anàlisi polític, però sobretot s’ha parlat d’eleccions sindicals, negociació col·lectiva, diàleg social i de l’aplicació de les lleis d’igualtat i de dependència. Des de Catalunya hem fet la nostra aportació, principalment en la precarietat, i en concret en que cap treballador ha de cobrar menys de 1000€. Com a exemple: s’està a punt de desenvolupar la llei de dependència, i les partides pressupostaries a part de baixes, no garanteixis salaris dignes pels nous llocs de treball que es crearan. Es crea més benestar necessari per la gent gran, i al mateix temps molta més precarietat laboral.

També he tingut un espai per conèixer uns quants llocs que si t’agrada el pensament i la lectura, has d’anar-hi. El Circulo de la Bellas Artes, a on fer un cafè tranquil tot llegint, mirant i palpant un lloc ple d’història i pensament, també la seva llibreria Antonio Machado. Just davant, tenim el Centre Cultural Blanquerna, llibres i cultura catalana al bell mig de Madrid. Tenen més clàssics de la literatura catalana allà, que a la majoria de llibreries de Catalunya, una reflexió per pensar.

També calia anar el Cafe de Gijon, en mig de la Castellana. Cafè amb més de 100 anys d’història, per a on han passat, el grans escriptors, artistes i bohemis, de Madrid i arreu. A on llegien, pensaven i s'hi han fet grans tertúlies literàries i sobretot les polítiques. Algunes d’elles segur que van canviar algun rumb de la història.

No patiu, aquests llocs m’han agradat molt. Però tan bona ha estat l'estada, com desitjada la tornada a Girona.

Així et miro, així et veig

Deien que eres grisa i fosca
jo no t'he conegut així.
Ara tothom parla de tu
pels teus colors vius,
per les grans pedres,
per les escales
Que ens porten més enllà.

Els carrers de pujada,
que després cal baixar,
El pont que creuem per anar,
per després tornar
per un altre de més enllà.

La gent vinguda d’arreu,
que fem realitat el:
És molt difícil entrar-hi,
i és impossible sortir-ne.

La llum del cel
que dóna llum a la foscor,
el verd dels arbres que ens envolten,
l’aigua dels rius que ens encercle arreu,
fan de tu una mica de tots.

De vegades no hi ha parades en el destí
Tu ets un destí somiat,
que cal conquerir:
pam a pam i pedra a pedra,
carrer a carrer i arbre a arbre,
riu a riu i persona a persona.

Has de ser més que una suma de pedres belles i velles:
La suma dels tothom, dels nascuts i dels vinguts,
del vinga, del deu-siau, del mos,...
del ramblejar que tothom es saluda,
només pel fet d’haver coincidit
ramblejant un altre dia.

És tancada si vols que sigui tancada,
Però si vols que sigui acollidora
Només has d’acollir-t’hi,
Ella es deixa perquè tu ets deixes.

Palamós: la república dels pescadors

Una de les grans virtuts del sindicalisme és que sempre estem a on està la gent. Podem passar d’una reunió de dues hores, en una empresa química, auxiliar de l’automòbil, tot debatent el futur del sector, i oferint-nos per ajudar a trobar un bon acord respecte el futur dels terrenys industrials de Palamós. Després continuem acompanyats per l’alcaldessa de Palamós, parlant del present i sobretot del futur turístic del port, i continuem parlant de com crear una política d’habitatge social a Palamós.

Tot el que ha començat de bon matí, havent dinat ha continuat: anem al port per parlar amb part dels pescadors que han arribat, amb la preuada gamba de Palamós, i tants d’altres dels millors peixos de de la mediterrània, rap, lluç, rogers, escamarlans,...

La llotja en estat pur, el peix que arriba i el compra el majorista, i al mateix temps al costat es pot comprar peix fresc del moment. Tinc la mateixa sensació de quan vaig al mercat de Girona. Prefereixo comprar sempre directament a aquella gent que fa l’esforç, no a l’intermediari, que viu de la suor del primer.

Torno realitzat i feliç de l’Empordà: La UGT hem defensat l’ocupació industrial de l’Empordà, hem conegut una alcaldessa compromesa i amb ganes de millorar la realitat social, i acabem tocant de peus a terra, parlant amb els pescadors que van arribant a partir de les cinc enllà.

Per acabar comprem peix fresc a les peixateres de la llotja. Torno cap a Girona, deixant enrere aquella llum característica de l’Empordà. Arribo a casa, un bon beure dels Pirineus enllà, peix fresc de l’Empordà, i a disfrutar del que ens porta la mediterrània i les vinyes. Compartir productes i sensacions, especialment quan no estaven previstes, multiplica el seu plaer.

Temps de flors a Girona

La Girona tancada, la que s’amaga mirant el seu melic. Durant aquests dies s’obre a tothom. Ens ensenya les seves escales i els seus patis de sempre, plens d’història. Allà a on la gent vivia i segueix vivint, la vida de sempre i per sempre.

Aquest dies la Girona B/Vella escull les flors per ensenyar-se. Les flors per a tot arreu del barri vell: les més grans i les més petites; amb punxes i sense; vermelles, blanques, grogues,...; el muntatge de disseny, quasi just davant de l'elaborat pel centre penitenciari,... Els temps de flors a Girona -encara que de moment el temps no acompanya-, deixa gaudir a tothom de les millors imatges i sensacions, que la historia i les flors juntes ens poden donar, al mateix temps que ens amaga allà a on encara no neix, ni creix el temps de flors.

Tothom passeja, dona voltes escales amunt i avall, mirant cap aquí i cap allà, dos fotografies a les escales de la dreta i tres al pati de l’esquerra. La gent arriba i més tard, cansada i eclipsada, se’n va. Hem ensenyat la Girona del temps de flors, la festa de la primavera.

Enguany que ens coincideix en campanya electoral, desitjar que el resultat de les eleccions porti una flor d’esperança, justícia i llibertat per a tothom de Girona i d’arreu. Com diu la cançó: cal que neixin flors a cada instant. Com diu el poeta: podeu tallar les flors, però no podreu aturar la primavera.

La joia del Ter

De vegades creiem que el millor està lluny, segurament perquè no sabem valorar el que tenim més proper i per tant més sovint. Ens pot passar amb la gent més propera com en els productes que ens porta la terra, el mar o en aquest cas riu Ter.

El riu Ter segurament és conegut al llarg del seu recorregut, per la seva activitat industrial del tèxtil i moltes vegades per la seva contaminació, pels problemes de cabal que pot tenir, ja que arriba a la seva desembocadura a la mediterrània, per Torroella, més com un afluent que com un dels grans rius del país.

Però tot i aquesta realitat n’hi ha un altre, el Ter és un riu que neix muntanya enllà, i que al llarg dels temps i dels seu pas ha generat riquesa arreu i per tothom, amb la industria ha creat feina i ha fet un país més equilibrat socialment i territorial, un riu pot portar si es sap gestionar la riquesa per allà on passa, i com agraïment final podem gaudir d’una de les joies del país, no cal anar al Norte com creuen molts, les angules del Ter són una joia de l’Empordà per disfrutar.

Unes angules saltades amb all o si voleu també amb gambes i bolets, et fa arribar els màxims nivells de plaer, davant d’aquest productes la cuina de disseny no pot competir, perquè el que surt directament de la terra o en aquest cas del riu, en si mateix no necessita res més que gaudir-ne al natural, i si te les pots menjar en un restaurant com el Picasso que està en la Gola del Ter, el plaer augmenta perquè aquesta joia del Ter la tens allà mateix.

No cal buscar més lluny perquè les joies millors són davant teu. Si tenim una joia del Ter com les angules, perquè volem l’or negre de Rússia en forma de caviar. Disfrutem primer el que és nostre que la resta ja vindrà, o no.

un dinar per l'onyar

Un dinar per la Girona del voltant de l’Onyar, un dijous d’hivern com avui, amb poc fred, el vent suficient per tenir un cel clar, com si la tramuntada de l’Empordà intentés arribar sense aconseguir-ho, però si que ha arribat a taula, amb un dels millors vins de l’Empordà, el Finca Malaveïna, en nivell qualitat-preu, acabat de sortir del celler, tot i que en el preu cada any hi apliquen l’IPC gastronòmic.

La Girona de Nadal, ja no és la mateixa, et trobes en els restaurants i en els carrers gent que no parla català, ni castellà i que han decidit disfrutar de Girona per uns dies. O potser eren els 900 passatgers que ahir Ryanair va deixar a terra per la boira i encara esperaven tornar, o d’altres que ja no podran marxar lluny de Girona i voltants, que persones gironines cosmopolites també en tenim. I l’hotel i sobretot el descans lluny de casa, encara que no descansis en tot el dia amunt i avall, qui ho paga.

Realitats i vivències a part, l’abric d’hivern li queda millor a Girona, que la samarreta d’estiu.