dilluns, 28 de març del 2011

Una altra crònica des de dins de la cimera

He trigat uns dies per escriure de la "Cimera per la reactivació econòmica" que va tenir lloc el divendres 25 de març al Palau de Pedralbes. Després, el que va passar a dins i a fora, les múltiples rodes de premsa, el dissabte i el diumenge i la cursa de declaracions i contra declaracions. Com a mínim des de l’UGT de Catalunya vam arribar el divendres al matí, emprenyats amb l’informe de la Comissió d’Experts que era totalment de part, de la dreta, i sobretot quan parlava d’ocupació i de copagament a la sanitat, educació i el que faci falta. Però tot i així, les converses amb el Govern del dijous i sobretot el document de conclusions del Govern al que van arribar al capvespre, el vam considerar que encara hi havia possibilitat d’un acord de mínims o d’un punt de sortida, i per tant, que en el nostre posicionament pel bé de l’acord, ignoràvem l’informe dels experts, i el més important era el consens per damunt de les diferències de tots els convocats, molts i diversos. El matí va començar bé, el govern, representat pel President i el conseller d’Economia, van situar el consens i el diàleg social com a instruments claus per la reactivació econòmica o per sortir de la crisi; el dos discursos buscàven els consensos. Tot després la sorpresa va venir de la comissió d’experts -CAREC- que va fer una autoreafirmació del seu informe. Suposo que els experts, que normalment estan per damunt del bé i del mal, no estan acostumats que durant dos dies els mitjans i bona part de la gent qüestioni les seves receptes en alguns casos ultraliberals. Com que són superiors no tenien la necessitat de buscar consensos. Flac favor fan al Govern, primer amb l’informe i després amb la seva reafirmació. La tarda va començar amb el caliu generat pel CAREC, que el Govern es podia haver estalviat, primer va ser el moment dels partits i després de patronals i sindicats, intervencions de 10 minuts, cadascun amb el seu posicionament, i només quedava mitja hora per acabar la cimera i el més calent era a l’aigüera. És en aquest moment a on es veu que el document no estava del tot consensuat. Durant el dia no s’havien treballat en les esmenes i per uns moments sembla que no hi pot haver consens. Tots els partits –oposició i govern-, sense comunicar-se entre ells, tiren pel dret de cadascú; l’autisme polític en estat pur. Converses ràpides entre patronals i sindicats per trobar el mínim denominador com pot ser l’acord estratègic, per seguir treballant per la sortida de la crisi acceptant com a base les conclusions del document. Finalment el President Mas situa el document com a conclusions de la Cimera i els partits, uns per activa i d’altres per passiva, els sembla bé, ja que ningú vol ser el responsable de la ruptura de la Cimera. A partir d’aquí tothom es pot fer la seva opinió, rodes de premsa que pot semblar que no tothom va estar a la mateixa Cimera, excés de tacticismes polític. Finalment que pensarà la gent, si des de dins ja va ser complexa, de fora s'entendrà que va passar?. Al matí vam començar parlant de l’atur i a la tarda van acabar parlant de si el mètode de la reunió era el correcte. Per reflexionar molt i molt, la gent ens demana sortides no més problemes, crec que patronals i sindicats vam ser més pràctics o pragmàtics per trobar consensos de sortida amb el govern malgrat les diferencies en polítiques concretes i amb les opinions del CAREC. Però la política en estat pur dels partits, sigui per les proximitat de les municipals o perquè l’adn el tenen així, no estan aïllats de la societat només, sinó també d’ells mateixos, i és que durant el cap de setmana el que han acabat dient de la cimera i de les valoracions han estat atacs frontals, que a dins no hi va haver tanta duresa ni en el contingut ni en la forma. S’ha parlat més de la cimera a fora que a dins de la cimera.

Esperem que el compromis de diàleg social català generi propostes i consensos per fer polítiques d'ocupació, reactivació econòmica i cohesió social que per això anavem a la Cimera i per això continuarem treballant.

dilluns, 14 de març del 2011

Parlem de productivitat i salaris (I)

Quan es parla de productivitat i salaris, molts et donen la sensació de que no saben ben be de que parlen, i sobretot aquest dies que es vol utilitzar la productivitat no per millorar-la i ser més competitius, sinó per baixar salaris especialment en un moment d’alta inflació i d’una possible pujada dels tipus d’interès.
La productivitat no és un dígit, sinó moltes variables internes i externes que condicionen el resultat final, per tant no és la simple divisió entre el cost del producte dividit pel número de treballadors.
La productivitat total d’un període –dia,mes, any- és mesura pel cost del material; el cost de l’amortització de la maquinaria; el cost de l’energia i el cost laboral. Al mateix temps tenim les productivitat parcials de cada factor: el cost laboral dividit per les unitats produïdes en un període o el cost del material dividit pel nombre d’unitats,... També tenim la productivitat multi factors: per exemple sumant ma d’obra i material dividits pel nombre d’unitats.
Però per arribar a aquestes formules hi ha molts condicionats que poden ajudar o perjudicar el resultat de la productivitat. Ajudem bons materials, forta inversió en tecnologia, inversió en formació,... i pot perjudicar el diferencial dolar / euro, l’absentisme laboral, oscil•lacions del cost del petroli, talls elèctrics,...
Per tant la ma d’obra no condiciona de manera clara la productivitat, sinó que pot tenir més impacte el tipus de material i no pel cost baix, sinó per la capacitat de produir més àgil i ràpid. I l’altre gran dificultat és com mesurem la productivitat a cert àmbits dels serveis.
Per tant si volem parlar de productivitat i com la millorem parlemne, ara no val parlar-ne per baixar salaris, perquè per molt que li diguin productivitat, volen devaluar els salaris, això si els de la gent treballadora i no pas els dels directius.

dilluns, 7 de març del 2011

8 de març:la dona i les empreses de l'IBEX

Segur que les empreses de l'IBEX 35 tenen plans d'igualtat, segur que inverteixen en polítiques de responsabilitat social empresarial i el que és segur és que els diners que hi destinen surten de les partides de publicitat i imatge. Perquè quan s'han d'aplicar les polítiques a ells mateixos, si a ells, fan el contrari. Les empreses de l'IBEX 35 aquelles que han de liderar la sortida de la crisi, són les que tenen els salaris més desorbitats quan volen retallar els salaris de la resta i són les que la presencia de la dona als consells d'administració i a l'alta direcció és pràcticament inexistent.
El total de membres al consells d'administració de les empreses de l'IBEX 35 és de 466 persones de les quals només 46 són dones, no arriba al 10% el 9,87. Però si anem a l'alta direcció d'aquestes empreses la xifra encara és pitjor, no només per la dada sinó perquè respecta al 2009 baixa la presencia de la dona. El 2009 hi ha havia un total 465 persones d'alta direcció i només 31 eren dones el 6,66%, el 2010 la cosa va més avall de 467 només i havia 28 directives el 5,99%, baixa la presencia en % i en números absoluts pugen els homes i baixen les dones.
Si seguim rascant les dades, encara en trobem una altre en 15 de les empreses, prop del 50%, no hi ha cap dona amb responsabilitats d'alta direcció.
Aquestes són les més grans i millors empreses de l'estat, són les que el govern les reuneix per consultar com sortir de la crisi: grans bancs, sector energètic, gestió infraestructures, sectors industrials com el farmacèutic i fins immobiliàries,... és a dir, el bo i millor de cada casa.
La majoria d'empreses no són de sector masculinitzats, segur que en les plantilles hi ha una forta presència de les dones, ara quan arriba l'hora de la veritat, les dones són marginades de forma clara dels òrgans de direcció.
Malgrat cert discursos cofois, la realitat és que queda molt de camí per igualtat efectiva entre la dona i el home al mercat de treball: igualtat salarial, igualtat en l'accés als òrgans de direcció,... Cal denunciar amb igual de contundència totes les discriminacions vingui de la petita o de la gran empresa, per que potser de manera diferent, però totes discriminen la dona.