Derroquem tots els murs

20 anys que va caure el mur de Berlín, el mur que separava l’est i l’oest, el mur que a un costat hi havia el capitalisme i a l’altre el comunisme, el mur de la guerra freda, el mur d’escollir entre la disciplina social o la disciplina del capital,...
Quan molts celebren la caiguda del mur de Berlín, d’altres que en aquells moments no ens va caure cap totxo de la muralla a sobre el cap, ni tampoc vam creure que la caiguda del mur fons l’inici d’un món més just, seguim denunciant les mateixes injustícies socials, fins i tot més perquè algunes no existien o no les podíem veure, ja que el mur en les amagava tant si eres de l’est, com si eres de l’oest.
La caiguda del mur ha donat ales al capitalisme ferotge de la globalització, que ens ha portat al descontrol del sistema financer i en conseqüència a la crisi mundial que avui patim, no volem tornar a un món de murs, volem un món d’equilibris i contrapoders, si només hi ha uns poderosos aquests ens portaran a la perdició, però no és qüestió de dos sinó de tothom.
Aquests dies s’escriurà sobre l’est i l’oest, però el mur entre el nord i el sud serà el gran absent, aquest nord que construeix murs invisibles d’espoliació de riqueses naturals i d’explotació laboral, que destrueix el clima per la cobdícia humana.
20 anys que va caure el mur entre l’est i l’oest, però d’abans i d’ara encara tenim el gran mur que derrocar, el mur entre el nord i el sud, el mur entre els rics i els pobres.

Volem industria, volem treball

A tot arreu la crisi està fent estralls, però hi ha lloc que encara més, que fins i tot quan no hi havia crisi també és seguien fent estralls.
Aquest dissabte hi ha hagut una gran mobilització a les terres de l’Ebre més de 16000 persones –segons la Guàrdia Urbana- s’han manifestat pels carrers de Tortosa convocats per UGT, CCOO i USO sota el lema Volem industria, volem treball.
El tancament de LEAR a Roquetes anunciat per l’empresa, que afecta a més de 500 treballadores i treballadors, i per tant amb un impacte similar a l’Ebre que si la SEAT tanques al Baix Llobregat, esta provocant una suma de malestars històrics de les Terres de l’Ebre, l’abandonament històrics d’inversions per part del govern català i espanyol.
Exemple com el cas del polígon industrial Catalunya Sud, en que no te ni llum ni aigua, i en canvi a les terres de l’Ebre hi ha el riu i també centrals nuclears, exemple evident és genera energia i no en rep, te un mini transvasament cap a Tarragona i no hi ha aigua per l’industria, i així podríem anar anunciant dèficits.
Aquesta emprenyamenta es palpava al carrer durant la manifestació, tots els comerços de Tortosa han fet una aturada d’una en suport a la manifestació.
A les terres de l’Ebre aquesta no serà la darrera mobilització, de ben segur que ni hauran moltes més, cal que els governs escoltin i facin coses, sinó la gent de l’Ebre es tornaran a alçar, perquè la gent pot perdre la feina, però no perdrà la dignitat, i la dignitat de les terres de l’Ebre ha de passar per fortes inversions que generin feina directa a les terres de l’Ebre.

El binomi “actua socialment, pensa nacionalment”

El diari Avui, publica un article de Jordi Font titulat: social? Nacional? I a on fa una referència a la frase d’aquest bloc “actuar socialment, pensar nacionalment”, aquí uns fragments de l’article:

.....
POTSER PER AIXÒ, AVIAT va irrompre el binomi invers: "Pensa localment, actua globalment", és a dir, no perdis de vista la teva realitat concreta, que és la mesura humana de què disposes, i fes perquè els projectes globals no laminin la diversitat sinó que la incloguin. O, encara, a cavall de l'empirisme que inspira aquest binomi: no hi ha veritats absolutes, no et refiïs de les abstraccions, dels discursos rodons, acabats, sense escletxes, són un autèntic perill. La veritat, sempre provisional, només s'obté per aproximació, a partir d'allò que som capaços de contrastar, de verificar, per mitjà de l'experiència. Un model general que no dóna resposta als problemes concrets no serveix de res; en paraules d'Epicur el Vell: "Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes".
M'HI HA FET PENSAR UN ALTRE BINOMI que he ensopegat en franquejar l'interessant blog de Camil Ros, jove dirigent sindical de la UGT i home del catalanisme radical: "Actua socialment, pensa nacionalment". És tracta d'un binomi fill de l'anterior, que també apunta a la saviesa de l'experiència enfront de les febres de la raó, tot aplicant-ho al duet social/nacional. Ve a dir-nos, entenc, que cal pensar el país a partir d'opcions socials prèvies i que pensar el país en abstracte ens pot dur a trinxeres socials insospitades, que poden no ser tampoc les més convenients per al país. Ell, òbviament, opta per pensar el país amb els peus afermats al terra del compromís social, de les necessitats i desitjos del poble ras, de la gran majoria popular que dóna a la causa nacional la seva més ampla fonamentació i la seva màxima força, evitant de caure en abstraccions etèries, que sobrevolen la realitat i que poden fracturar el gran conglomerat popular on es fan i es desfan les nacions.
.... llegir article complert

7 d’octubre pel treball digne

El 7 d’octubre és la jornada mundial pel treball digne, sindicats d’arreu del món han convocats per la Confederació Sindical Internacional CSI ens mobilitzarem per la defensa del treball digne arreu del món.
La crisi mundial, malgrat ens diguin que les dades macroeconòmiques mundials ja han sortint de la recessió, l’únic que ha sortint de la recessió són les dades, perquè les persones seguim patint la cruesa de la crisi amb el creixent atur a Catalunya o l’explotació laboral a molt països del món.
No ens hem de tancar en la nostra realitat més propera, i més amb aquesta crisi, evidentment cal exigir al governs més propers millors politiques per sortir de la crisi, però no hem d’oblidar que la crisi és mundial i que originàriament la manca de regulació en el sistema financer ha provocat una especulació sense precedents.
Per trencar amb la tendència destructiva cap a les persones de la globalització, cal noves regulacions i nous instruments mundials que garanteixen que els drets dels treballadors arreu del món no són incompatibles amb els nous mercats econòmics mundials.
Cal trencar amb l’hipocresia de que si jo tinc una feina estable perquè m’haig de mobilitzar pel meu veí que esta a l’atur o pel nen que pateix l’explotació infantil, doncs cal fer-ho perquè si algun dia necessites que algú es mobilitzi per tu, potser llavors no hi haurà ningú, per exigir solidaritat primer cal donar-la.

Previsió inflació 2009 = 1,2 2010 = 1,8

Aquestes són les previsions d’inflació que realitza la Fundació de les caixes d’Estalvi (descarregar informe), aquesta informació no es pot dir que és de tendenciosa com a mínim sindicalment i en situa en un escenari de recuperació de la inflació enguany ja al 1,2 i a finals del 2010 el 1,8.
Aquestes dades deixen fora de lloc les previsions catastrofistes de les patronals en la negociació col·lectiva d’enguany, en la qual estan encallant de manera sistemàtica tant l’aplicació de les taules salarials d’enguany, com la renovació dels convenis col·lectiva, fet que esta comportant un increment innecessari de la conflictivitat laboral.
Per tothom és sabut que ni la causa, ni la sortida de la crisi són els salaris, però hi ha cert sectors empresarials entossudits en voler fer pagar encara més la crisi al treballadors, no només perden la feina sinó que els que la mantenen han de perdre salari de manera directa, o de manera indirecta plantejant increments salarial inferiors a la pujada dels preus.
Els increments salarials podem ajudar a estimular el consum i per tant una certa reactivació econòmica aquest és un argument general i l’argument de part és que amb els salaris baixos que patim, més del 50% de la gent cobra menys de 1000, cal plantejar increments salarials de garantia de poder adquisitiu pels salaris mitjos i alts, i increments superiors pels més baixos salari mínim 1000€.
Està força clar que l’inflació s’anirà recuperant i per desgracia en pocs anys podem tornar a situar en nivells inflacionistes d’abans, sobretot per la dependència del petroli, per tant cal seguir treballant amb increments superiors a l’IPC previst junt amb la clàusula de revisió salarial.

Al voltant de les fusions de les caixes

Es parla molt de les fusions de les caixes, ens diuen que és necessari tot i que al mateix temps ens diuen que totes estan molt bé, doncs si estant molt bé perquè cal fusionar-les, deu ser que no estant tant be.
Però deixant de banda el debat de la solvència de les caixes, que igual que d’altres sectors estan entre enganxats i molt enganxats en inversions especulatives immobiliàries, el que queda clar és que la sensació força fonamentada que les fusions és un repartiment de noves cadires mirant de garantir que hi hagin les mateixes d’abans.
Amb les fusions encara ens han d’explicar en que millorarem les persones i les empreses, tindrem major liquidat? Farem una veritable obra social? o seguirem competint ridículament en els festivals d’estiu.
La territorialitat de les caixes només ha servit com una estratègia de negociació, i territorialment la primera conseqüència que hi haurà serà destrucció d’entre centenars i milers de llocs de treball, que per molt siguin prejubilats, és destrucció d’ocupació de qualitat.
Això si, al igual que en la banca, les caixes rebran milions i milions d’euros, el quals no sabrem ni com ni perquè, l’únic segur al igual que a la banca, és que no arribaran ni a les empreses ni a les famílies, i llavors perquè calen les fusions per seguir pagant els sous sense mesures a personatges com el President de la confederació de caixes, perquè pugui anar donant lliçons en comptes d’assumir responsabilitats per la mala gestió de les caixes.

Entre l’11 i el 13

Les diades que sempre han tingut més mobilització, visualització mediàtica i en els darrers anys més moviment a la xarxa, són aquelles que normalment dels Monegros enllà tenen l’encert d’equivocar-se democràticament i plantejar alguna retallada i alguns excessos verbals.
I aquests any ha estat un d’aquests i per partida doble, per si no en tinguéssim prou amb l’amenaça del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut que Catalunya va votar amb referèndum, i per tant trencant el principi bàsic de la democràcia, com pot ser que una llei aprovada per dos parlaments i votada en referèndum un quants jutges jutgin políticament una llei.
Però per si no fos poc les espanyes més profundes estan muntats en colera per a Arenys de Munt, i poble del més de 900 que hi ha a Catalunya, decideixen fer una referèndum sobre si és vol la independència. És a dir, si votem, votem malament però millor si no votem.
Està clar que entre l’11 i el 13 l’ambient nacional aquest dies està ben calent, i que evidentment la millor resposta, és la resposta pacifica, democràtica i serena, i que no podem anar bé si de cada pas és creen aquests debats d’enfrontament que no porten enlloc.
Després de l’11 i el 13 vindrà el 14, i espero que aquest sigui de reivindicació i construcció diària, ja que l’11 commemorem però la resta de l’any es quan hem de construir un país més just i més lliure.
M’agradaria un 11 de setembre a on commemorem, reivindiquem per nosaltres mateixos, sense necessitat que la brunete mediàtica sigui un dels agents que més mobilitza ja que amb aquestes dinàmiques sembla que anem a batzegades, i a batzegades difícilment podem construir el país.

La gent vol viure en pau

Per agafar força per la tornada de les vacances, amb un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma:

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!

És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!

La costa brava encara existeix

Cent anys després de que ens descrigueren aquest territori com la costa brava, encara trobem indrets a on la bravura de la natura i el paisatge segueixen fent honor aquest nom que descriu tant a la perfecció.
Aquesta terra que dubtem de si les muntanyes entren a la mar, o la mar ha inundat les muntanyes.
El blau intents de la mar llunya que quan s’apropa a les cales i les platges es torna transparent perquè puguem gaudir del bany en aigües cristal·lines i així veure el fons marí.
El verd dels pins i les alzines sureres que no arriben més enllà sinó caure dins la mar, aquests boscos que de sobte entre els arbres descobreixes al fons no el prat sinó la mar en el seu estat més pur.
Aquests marrons de roig fort o els grisos brillants de les pedres esculpides per la tramuntana i les onades, que han construït les formes més dures i belles de les cales.
Les cales a on les onades a cops tranquils venen a reposar, exemple de la fusió exquisita de la terra i el mar, la seva nuesa que tenim per acaronar com qui abraçada el desig.
Falcant a les muntanyes i la mar tenim aquest terraprim de prats sense horitzó que no deixen que les muntanyes tornin a la muntanya llunyana.
La mar, els boscos, les muntanyes i el terraprim, formen aquesta costa brava de nom centenari que cal preservar, per poder seguir gaudint dels seu paisatge del seus fruits i sobretot de la seva autenticitat.

El finançament, per fer què?

Tancat l’acord de finançament, uns ens parlen de les bondats i d’altres dels fracassos.
El debat polític porta als extrems les posicions, i segurament l’acord no és ni tan bo ni tan dolent com ens plantegen. És un acord pels propers 4 anys, per tant gradualment veurem les veritats de les xifres tant pels que les diuen com pels que les neguen, el cert si que sembla, perquè ningú ho discuteix, que per primer no serem els que més pagarem i menys rebrem, per tant garantir que sempre rebrem per sobre de la mitja és un bon principi d’un sistema que vol caminar cap al federalisme econòmic, i que ha de caminar cap el concert econòmic,
Però en tot el debat, i ara, en la valoració de l’acord, costa molt escoltar les veus que discuteixen per fer què volem d’aquest finançament o un altre, per tant la critica més dura hauria de ser el que encara no sabem, si de veritat millorarà la nostra educació i la nostra sanitat, si de veritat començarem a fer polítiques industrial que creïn ocupació, si potenciarem una cultura arrelada al país i oberta al món, unes polítiques socials que no deixin a la cuneta a ningú.
Per tant, el que caldria és menys discutir del tot, i més debat de com afrontem un present en plena crisi econòmica.

La setmana tràgica: Set dies de fúria

El 26 de juliol de 1909 els carrers de Barcelona és van alçar contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra del Marroc, aquesta subversió popular està en l’imaginari col·lectiu de les grans mobilitzacions obreres catalanes.
Una mobilització espontània, primer contra el reclutament, després una vaga general i declarat l’estat de guerra els incidents es va focalitzar en l’incendi d’esglésies i convents, les mobilitzacions van començar el 18 juliol milers de reservistes eren cridats des de primer de juliol cap a la mort, excepte si eres de casa bona, llavors pagant l’anomena’t impost de la sang i et lliuraves d’anar a la guerra, per tant et rebuig a les quintes tenia un fort component de classe obrera, si eres obrer anaves a la guerra si eres ric no.
L’esclat militar junt amb les grans injustícies social, la pobresa i l’explotació laboral, va provocar una de les grans mobilitzacions obreres del segles, unes mobilitzacions sense cap organització o persona, concreta al darrera mostra evident del malestar social de aquells anys tot i que es va executar Ferrer i Guàrdia com a responsable.
Per tenir una visió propera al fets tenim el llibre d’Antoni Dalmau, Set dies de fúria, una crònica dels fets que ens apropa molt a aquell moment històric.

Idea al voltant de la participació

Algunes reflexions al voltant de la participació política realitzades per en Quim Brugué en l’acte organitzat per Idea Girona:

En aquest país hem passat de súbdits (a la dictadura) a clients (en l'actual democràcia), però entremig no tenim ciutadans.

Si ens carreguem la política i la democràcia ens carreguem allò que ens permet resoldre els problemes col·lectius i plantejar projectes de forma compartida.

La política no es satisfer els clients. Sovint des de la responsabilitat política cal dir que no, i trobar solucions de síntesi entre els diferents i legítims interessos.

Quan fem participació per decidir què fem col·lectivament, cal un actitud disposada a les renuncies i a trobar un equilibri.

La participació ha de ser consultiva de les decisions del polític.

Hi ha un encaix entre democràcia representativa i els processos de participació. Es poden complementar però no substituir.

La participació és un diàleg constructiu que contribueix a enriquir les decisions dels polítics.

I després de l’estiu que?

Ja tothom dona per fet que l’estiu alentirà la crisi econòmica, que si el repunt de la construcció amb el plan E, que si la campanya turística, alguns fins i tot ja comencem a parlar de si hem tocat fons.
Però per desgracia la realitat és molt tossuda, i si deixem de mirar algun dada positiva aïllada que és possible com l’aturada de la baixada de l’atur, podem arribar a dir que per desgracia és temporal tant per l’inicií de la temporada turística, com també per les contractacions del plan E amb data de caducitat a curt termini, així també que s’ha no renovat amb excés contractes temporals que ara s’adonen de que són necessaris.
Al mateix temps ens trobem amb l’altra realitat, que ens fa veure que aquestes dades poden ser un miratge, durant el mateix període l’atur en l’industria ha seguit creixen, els ero’s de suspensió temporals segueixen i estant augmentant en el sectors de serveis, i sobretot el gran problema de la crisi que és la liquiditat segueix igual i per tant les empreses cada cop estant més escanyades i amb el perill real que bona part d’aquest expedient de suspensió temporals és converteix en acomiadaments.
Per tant podríem està entrant en un estadi encara pitjor de la crisi, la violència de la crisi afectant de manera directa als treballadors va començar l’octubre de l’any passat i allò que la va provocar encara no està solucionat, si no hi ha solució ràpida la tornada de l’estiu potser igual o més de violenta que la tornada de l’estiu de l’any passat.

Nova oració del pare nostre

Pare nostre que esteu en el cel,
Sia augmentat sovint el nostre sou,
Vingui a nosaltres la jornada de set hores,
Faci’s un xic la nostra voluntat
Així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
Doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
Perdoneu els nostres pecats
Així com nosaltres perdonem
Els dels nostres encarregats
I no ens deixeu caure a les mans del director,
Ans advertiu-nos si s’apropa,

Amén.

Miquel Martí i Pol

Nota: present en forma de samarreta que en Cesc Poch ens ha donat en el congrés de la UGT – Osona.

Quan els brots no et deixen veure el paisatge

El prat estava sec, ni les crides a la Moreneta han fet que el verd sorgís aquest any per donar l’esperança que segon els economistes ens aporta el color verd.
El gris i el negre inunden prats i muntanyes, i per a molt que ens ho intenten pintar d’una altra manera la realitat és molt tossuda, de moment la foscor no ens deixa veure el fil de llum que ens ha de portar a la primavera.
La pluja persisteix, llamps i trons sovint, i cada cop a més llocs, però sobretot patim una pedregada persistent i continua, malmet totes les collites, tant aquelles que estan a punt de ser una gran collita, com aquelles que tot just comencen a créixer, i a formar-se.
Fruit d’un miratge o d’una il·lusió, alguna gent diu que comença a veure brots verds, potser alguns n’hi ha però entre pocs i molt pocs, el perill és que brots verds no et deixin veure el bosc trist, sec i a on les millors fruites estan malmeses per la pedregada.
Diuen que la terra és per a qui se la treballa, i potser portem molts anys sense treballar la terra, tot esperant només recollir els millors fruits amb el mínim esforç, sense treure ni les males herbes.
Pot ser si tornem a cuidar la terra i el clima, podrem tornar a construir un paisatge sense males herbes, sense grisos i negres, sense llamps i pedregades. I serà aquell país a on hi ha la primavera, el colors vius, a on grans i petits viuen i conviuen, a on les collites són les millors i n’hi ha per a tothom, aquell país que treballa, produeix i comparteix.

Ara, més que mai

Els congressos són la síntesi, la imatge, l’estat d’ànim d’una organització, és passa balanç del passat i es projecten les esperances de futur, gent que continua amb el treball i gent que dona pas a d’altre per sempre seguir caminant.
El congrés de la UGT de les comarques gironines ha estat totes aquestes situacions i sensacions, i totes en positiu, hi ha hagut debat, discussió, festa i consens, la maduresa d’una organització és mesura per la capacitat de consens dels seus dirigents i per saber debatre junts qual cal i quan cal també passar-ho be tothom junts.
El secretari general de UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, va cloure el Congrés dient: Dolors t’ho has guanyat! Una expressió que sintetitza el naixement d’una nova líder sindical, els lideratge no s’inventen sinó que és construeixen cada dia tant en l’esforç de la representació pública com en l’esforç del treball intern, amb la personalitat de prendre les decisions necessàries amb els consensos necessaris, com dirien els indígenes “mandar obedeciendo”.
En un any s’ha vist clarament aquesta nova empenta a la UGT de les comarques gironines, el lideratge de la 1a força sindical, després dels temps de construir i reconstruir, de superar les dificultats internes i que el fil definidor sigui l’estabilitat i el consens. S’ha fet un procés de relleu sense personalismes i al servei de l’organització, ara ve el temps de seguir en el consens però sobretot de créixer molt més, les organitzacions que creixent i exerceixen lideratge, són les organitzacions fortes i unides, i la UGT de les comarques gironines, al igual que la UGT de Catalunya, tenen més força que mai i estant més unides que mai.
Ara més que mai, necessitem un sindicalisme fort per fer front a la crisi i sobretot per front als que es volen aprofitar de la crisi en benefici particular, i aquest sindicalisme fort a la comarques gironines l’exercirà amb tots els encerts la Dolors Bassa.

Més de 1000 ero’s i això no s’atura

Més de 1000 expedient de regulació d’ocupació, ERO, fins al mes d’abril, en concret han entrat al departament de Treball 1291 ERO afectant a més de 50000 persones, per veure l’allau que suposa, en els últims 10 anys no hi ha comparativa possible, ni comparant amb el conjunt de l’any, el 2002 i van haver 795 l’any que més en van entrar i l’any que va ser el 2006 amb 488.
L’industria és la més afectada 850, i en concret el metall amb 552, però no tot és industria al sector de serveis han entrat 198 i al comerç 142, per tant l’evidència que quan la crisi afecta a l’industria aquesta és expansiva al sectors de serveis, ja que el que es produeix primer després s’ha de comercialitzar. L’impacte dels ERO’s és a tot Catalunya però de manera més contundent a on té més pes l’industria de l’automoció que és l’àrea metropolitana de Barcelona.
De les més de 50000 persones afectades unes 41000 o són pels ERO’s de suspensió temporal, i és aquí on hi ha la bomba de rellotgeria ja que fins ara la majoria de gent afectada per ERO no està en el increment de l’atur, però si la crisi principalment de liquiditat i consum no és revitalitza i pot haver un creixement de l’atur provinent dels ERO’s de suspensió, cal seguir estant alerta i no pensar només amb els brots verds, ja que als arbres la fruita esta madura hi ha perill de pedregada encara.

Si Bill Gates entra en un bar

Cada mati es preparà el seu entrepà per esmorzar a la feina, seguint la tradició embolicat amb paper de plata alguns dies i d’altres amb paper de diari en concret les pagines del sudoku així mentre esmorza es distreu fent el sudoku, surt de casa i va cap a la feina les cues de rigor per arribar al polígon industrial, a treballar una mica més d’una hora i llavors com cada dia un breu descans per anar a esmorzar al bar de davant.
Un bar d’aquells autènticament de treballadors: transportistes, administratives, operaris del metall,... cada dia a la mateixa hora pràcticament la mateixa gent, més d’altra gent que esta de pas, alguns porten l’entrepà de casa i al bar demanen el cafè amb llet, difícilment amb un salari de poc més de 1000€ nets, hipoteca i dos fills, cal arribar a final de mes euro a euro.
Un dia va passar pel bar una periodista que havia quedat per fer un tallat amb gent del comitè d’una empresa del costat afectada per un ero, mentre parlava amb el comitè va decidir que faria un reportatge sobre aquell bar, era el perfecte exemple d’un bar de gent treballadora, en reportatge es titularia un bar obrer en temps de crisi, explicaria les histories de la gent de com arribar a final de mes estalviant també en l’esmorzar. Dues planes de reportatge en l’edició de diumenge, tothom de la gent habitual i va col·laborar, fins i tot va aconseguir saber el que cobraven i així també va poder fer la mitja salarial del bar: 24000€ anuals bruts i el salari que cobrava més gent era d’uns 15000€ anual.
Al cap d’un any van tornar a fer el mateix reportatge i el bar va passar de ser el bar dels obrers al bar dels rics, la sorpresa i l’incredulitat va ser generalitzada que havia canviat en un any? si la gent que anava al bar era la mateixa excepte un nou client dels darrers mesos anomenat Bill Gates, el salari mig va passar de ser de 24000€ a 40000.000.000€ en canvi el salari que cobrava més seguia sent de 15000€.
Si en Bill Gates entre en un bar les mitges deixen de ser mitges, per molt que ens diguin que la gent cobra més que abans, segurament en la majoria dels casos no és així, el que si que és clar és que els que més tenen en segueixen tenint molt més i distorsionen la realitat ja que la majoria d’increments d’ingressos que fan canviar la mitja d’ingressos són els 10% de la gent que cobra més.
Conclusió: les mitges mireu-les a mitges, o no deixeu entrar en Bill Gates al bar.
Historia creada a partir d’un exemple extret de la Fi dels neocons de Paul Krugman.

Treball, sindicalisme i país

En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:

“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”

“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”

“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”

“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”

“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”

En lloguer

Quins temps aquells, va pensar, i va haver un temps a on mai s’apagava la llum sota els seus dominis i si s’apagava es canviava el govern.
Quins temps aquells que amb un crit d’amo, s’acomiadava a la gent i si la llei no ho permetia es canviava la llei.
Quins temps aquests que ara els toca provar la seva pròpia medicina de la subcontractació.
Quins temps aquests que la patronal s’ha de posar a lloguer.