dijous, 11 d’octubre de 2012

Els meus avis i jo....



Venim del nord, venim del sud... potser no venim d'enlloc, som nascuts aquí... Si perdem els orígens perdem la identitat... els orígens són territorials o de classe social... Grans dubtes en un món que alguns volen convertir només en blanc o en negre... A Chiapas proclamaven “un mundo en el que quepan todos los mundos”...
Part dels meus avis varen venir a Catalunya; un vingué del sud –Múrcia–, d'altres vingueren de l'oest –Aragó–, tots ells de classe social baixa, buscant un futur millor. Per tant, malgrat la teòrica catalanitat dels meus cognoms, Ros i Duran, no és així, sinó que sóc fruit de la barreja de gent que ha voltat món, no som ni millors ni pitjors que aquells que els seus cognoms, generació rere generació, han anat arrelant en un mateix territori. Tots, com deia Joan Fuster, construïm un sol poble.
Vingueren buscant un futur millor, perquè els seus fills no visquessin el que van haver de viure ells i elles, marxar sols d'on havien nascut cap a un lloc incert, deixant família i amistats; els seus fills que són, per alguns, les nostres mares i pares treballant durament ens han donat benestar, estudis, cultura... Ara ens toca a nosaltres, i alguns han destruït el camí del progrés, la llibertat i el benestar.
Alguns mals governants diuen que hem d'emigrar nosaltres i els nostres fills, com els nostres avis, si volem treballar. Ens hi hem de negar i lluitar perquè aquí a casa nostra la gent pugui treballar i viure amb dignitat, i si ha de marxar algú, que siguin aquests governants de curta volada. Avui, en aquests moments de crisi econòmica i de conflicte social i nacional, penso en els meus avis o en el meu pare, que, com cantaria Raimon, vénen d'un silenci antic i molt llarg, que van viure i morir en l'anonimat, que en frases solemnes no van creure mai.
Una terra que acull, que rep i dóna, que la seva cultura ha trobat el seu camí sumant la tradició i les aportacions de molta gent d'altres llocs; una llengua que és eina d'integració i progrés social, no d'exclusió. Si hi ha alguna divisió o fractura no és per la llengua que es parli, ni per l'origen, ni pel que es pensi políticament; l'autèntica fractura que cal combatre és entre rics i pobres. Les grans proclames, de somnis col·lectius –o les quimeres, que diuen alguns– no han de ser per a una satisfacció patriòtica plena de simbologia i èpica però buida de progrés social; alguns mai triarem entre progrés social i llibertat nacional, ni tampoc no triaré mai, com a fill, entre la meva mare o el meu pare, o els avis i les àvies; són indestriables.



dimecres, 25 de juliol de 2012

Només quan el foc se t'emporta el paisatge


Només quan el foc se t'emporta el paisatge, t'adones que la terra és una part indestriable de nosaltres, no han marxat els arbres, ha marxat una part de nosaltres, i la terra no és grisa o negra, està de dol.

Sense terra i mar no hi ha humanitat, potser al reves si que és possible, perquè les persones maltractem la nostra natura, com que no crida ens pensem que no pateix que no existeix.

Si la terra fos un nadó, i veiéssim que esta molt calent, pensaríem que té febre i el cuidaríem, el portaríem al metge, li donaríem medicament, i el vigilaríem fins a curar-se, si tingués fred li donaríem la nostra escalfor.

En canvi, si la terra està calenta i bruta, donem la culpa al temps, perquè quan havia de ploure no va ploure, i després ha fet massa calor i finalment s’ha cremat. Si fons un nadó li haguéssim posat protector solar total, però com que no era un nadó, no hem fet res i molt menys és culpa nostra, senzillament és culpa del temps o d’algun imprudent. Quan segurament la pitjor imprudència permanent és nostra, de les persones i els governants.

Si la terra fossin les nostres mares, pares o avis i àvies,... que ens han cuidat, ens han ensenyat, ens han estimat,... ens van ajudar a créixer i nosaltres els ajudem ara a disfrutar de la vellesa, retornant allò que ens van donar i encara  ens donen, i  a voltes pensem que mai els podrem tornar tot el que ens han donat, perquè quan estimes sempre és poc el que ens sembla donar i volem donar més.

Mai pensem que la terra també ens ha ajudat a créixer amb el seu paisatge, amb la mirada perduda en aquell paisatge infinit, amb silenci del bosc, la música de les onades,...

Mai t’adones prou del que has estimat, fins que ha marxat, aquelles paraules que havies pensat, però que mai li vas dir, aquelles carícies i petons que no vas fer. Mai t’adones de que estimes a les amistats, fins que les trobes a faltar perquè estan lluny i t’adones de veritat quan estimaves a l’amic, quan el record dels moments ve acompanyat de les emocions de les llàgrimes.

Potser ara quan mirem el paisatge de l’Empordà i trobem a faltar aquell paisatge verd des de la Mare de Déu del Mont fins al Montgrí, o quan des de Tapis veus sortir el sol darrera el Cap de Creus, o veure caure la nit des d’un turó de Llers mirant cap a Roses,... records d’instants del verd i el blau de l’Empordà que trigaran temps a tornar.

Potser per gaudir de la terra, el mar, el terraprim, els, turons, les muntanyes, cel blau,... no se l’ha d’estimar només gaudint mirant, sinó sobretot cuidant-lo, segurament aquest cop serà culpa d’una burilla, de les retallades, de la tramuntana,... segur que si, però ens hem de preguntar que podíem haver fet i no hem fet, i esta clar que a partir d’ara s’ha de fer.

diumenge, 20 de maig de 2012

Cal triar entre els indignes i els indignats


Tarda de diumenge s’apropa la tan desitjada migdiada de diumenge tarda, però el 3/24 em desvetlla l’enyorada migdiada. Reprodueixen el programa Latituds sobre les persones aturades, que no troben feina, colpidor primer sentir-los, ràbia davant l’injustícia, gent que lluita per trobar feina i la societat l’expulsa i finalment més força i arguments per denunciar l’injusticia.
L’atur te noms i cognoms, un 1.500.000 de persones a Catalunya viuen al llindar de la pobresa, si aquesta Catalunya rica, plena i gloriosa,... ignora i margina aquella gent que no esta en els canons de la seva anomena excel·lència, com deia l’altre dia en Nacho Vila, professor de l’UDG “els que parlen d’excel·lència, el que volen és segregació i desigualtat”.
Tot seguit a l’Arc del Triomf de Barcelona ple de gom a gom denuncien que les retallades en polítiques d’ocupació faran que moltes persones amb disminució vagin a l’atur i moltes entitats tingui que tancar els seus serveis d’inserció laboral. Una mare explica que pel seu fill la feina és vida, de compartir amb amics, d’inserció més enllà de la feina i la disminució. I si, a la concentració també hi havia representació de la Generalitat –Conseller de Benestar i Secretaria d’Ocupació- i penso quanta hipocresia política que vivim, la Generalitat allà present dient que és culpa de Madrid, si creuen política i moralment en les polítiques d’ocupació i especialment per la gent en més dificultat posin recursos propis, davant els perills d’exclusió social no l’excusa de Madrid no paga, ja els direm a on cal retallar.
Al mateix temps milers de persones col·lapsant els peatges catalans amb la campanya #novullpagar per denunciar no només el fet de pagar peatges, sinó que sobretot el greuge en infraestructures que patim Catalunya i que escanya també la nostra economia, ja que no tenim alternatives als peatges, tant les famílies com les empreses, i cada cop els salaris més retallats i els marges comercials de les empreses més reduïts, fan la situació més insostenible.
Per donar un impuls d’esperança Eduardo Galeano, l’entrevisten pel seu nou llibre,  em quedo amb la frase “entre els indignes i els indignats, em quedo amb els indignats, cal triar” i és així no ens poden borrar tants temps de lluites i conquestes socials, molts dies la resignació i la renuncia entren en el nostre pensament, cal fer-les fugir cada dia, i tenir la força que ens dona l’injustícia, per aconseguir el món millor que volem.

diumenge, 1 d’abril de 2012

De dic de contenció a punta de llança

Just acabada la manifestació a Barcelona, la gent s’adreçava a Pepe Alvarez, gent sense militància ni política, ni sindical: la dona treballadora de 50 anys, el jove que lluita per un treball digne, el pare preocupat perquè el seu fill no tingui que marxar a l’estranger,... li deien: no pareu de lluitar, l’han fet molt grossa aquest cop, no ens falleu, i fins gent que li donaven les gracies,... Jo pensava “gracies” som nosaltres els que hem d’agrair a la gent la confiança amb els sindicats, que la gent hagi fet vaga i/o s’hagi manifestat massivament com feia com molt anys, però també suposo que com jo, que trobo a faltar referents, lideratges polítics i unitat a l’esquerra política, la gent agraeix que el sindicalisme li doni l’espai col·lectiu de protesta, mobilització i reivindicació.

En la darrera dècada, abans no puc opinar en primera persona, crec que el sindicalisme no ha fallat voluntàriament, ara segur que ens equivocat en alguns moments, després de la mostra de confiança de la gent treballadora d’aquest 29M, ara no poden ni fallar, i menys ni equivocar-nos.

En la negror de la crisi hem obert una esperança de futur, de la gent que creiem que no és temps de renuncies, sinó de que tot és possible, de les crisis n’han sortit societats millors i no societat més decadents i més pobres com ara volen els que manen a la política, els bancs i els maleits mercats.

Fa un temps dèiem que el sindicalisme, érem el darrer dic de contenció davant del sunami que ens vol retallar i ofegar l’estat del benestar. Des de la vaga general de 29M i el treball de mobilització des de l’inici de la crisi, la vaga del 2010 i les mobilitzacions contra les retallades, i veient l’ambient de la vaga i sobretot de les manifestacions,... la gent no només espera que siguem un dic de contenció sinó, i en part per la manca d’unitat de les esquerres, siguem la punta de llança de sortida de la crisi.

El sindicalisme i la societat civil organitzada, no hem de treballar ni per ampliar, ni per canviar, ni substituir la classe política, sinó per encerclar-la des de la mobilització i la proposta perquè facin les polítiques que la gent vol, que són poder viure millor: arribar a final de més, pagar l’hipoteca sense angoixa, poder fer vacances, tenir una sanitat i una educació pública, gratuïta i de qualitat, i potser alguns tenir una segona residencia, i sobretot poder donar els teus fills el que tu no has pogut tenir. Senzillament una societat millor.

El camí ha començat, caldrà veure quines són les següents cruïlles, el que ha quedat clar és que no hi haurà ni cap semàfor, ni cap cruïlla que ens aturi.

Contra el desànim i el silenci que ens volen imposar el mitjans de comunicació: que les vagues i les manifestacions no serveixen de res, cal donar-lis no una sinó dos tasses. Quan més les critiquen és la demostració que més sentit tenen. Endavant, i si fem algun pas enrere que sigui per agafar forces per fer-ne cinc endavant, quan un poble ha estat unit sempre ha guanyat la igualtat i la llibertat.

diumenge, 25 de març de 2012

29M: Ens silenciaran, però no ens callaran

Ens silenciaran, però no ens callaran

Hi han dues actituds molt clares per anar contra el sindicalisme el desprestigi o intentar silenciar-nos. I en aquesta vaga general estem patint les dues.

La primera ja es coneguda i encapçalada pels intereconomia, desprestigi dels dirigents, acusacions sense fonament de les subvencions. Amb un objectiu molt clar el que no es pot controlar s’ha d’eradicar.

La segona és més nova i principalment esta encapçalada per Manel Fuentes al matins de Catalunya Radio, i es tracta de silenciar aquelles idees que no es comparteixen. L’exemple més evident és que des de que es va aprovar la reforma laboral i posteriorment convocar la vaga general, els sindicats no han estat convocats a poder explicar el perquè no a la reforma i si a la vaga general, ara això si mentrestant els seus opinadors/es criticant a tort i a dret. Això està passant en una radio publica i catalana. Per tant també existeix un altre brunete més fina però amb actituds igual de poc democràtiques.

Nosaltres no neguem la legitimitat, ni representativitat democràtica de ningú, ni els seus vots, però ells si neguen que la representativitat democràtica dels més de 50.000 delegats a les empreses que els han votat més de 800.000 treballadors. La democràcia és el reconeixement i el respecte democràtic cap a tothom, fins i tot des del més profund desacord. El Manel Fuentes esta fent el mateix que el Mariano Rajoy negar-se a parlar amb els sindicats.

Però tot i així, la vaga general segueix endavant amb reunions informatives a les empreses i a la societat en general, amb el tu a tu amb amics i familiars, al twitter i al facebook, fins i tot amb empresaris que reconeixen que la reforma no ens farà millors.

Ens tancaran els micròfons però no ens callaran. Nosaltres com sempre empresa a empresa i poble a poble i persona a persona, i aquest cop també xarxa social a xarxa social,... expliquem les nostres raons i convencem, ni insultem ni silencien com fan els poderosos amb el seus mitjans de comunicació. quins en tenia que dir que anys després caldria tornar demanar llibertat d’expressió i als mitjans públics també.

Com deia Josep Ramoneda “La vaga general donarà una bona imatge d'Espanya si es un èxit, perquè voldrà dir que no claudiquem" i com cantava Lluís Llach “farem del silenci paraules”.

El 29 de març serà un dia de llibertat, al mati les fabriques i les carreteres buides i a la tarda els carrers plens de gent, cridant per la llibertat i la dignitat a la feina, a nosaltres la gent normal els nostres no ens podran dir: Tu no vas lluitar per mi, ara d’altres que és creuen poderosos hauran d’abaixar el cap de vergonya.