En dos trimestres et retallen el sou, en tres t'acomiaden

La constatació que la reforma laboral del 2010 com a model a fracassat, la reforma laboral han augmentat els acomiadaments per causes objectives, és a dir els d’indemnització de 20 dies per any treballat, han augmentat el ERO’s a nivell absolut de xifres del 2009augment de la contractació temporal a nivells que han deixat la contractació indefinida en anècdota.

La conclusió és que la crisi de liquiditat de les empreses i de consum de les famílies, acompanyada d’aquesta reforma laboral ens han portat a un atur del 20% a Catalunya més de 700.000 persones.

Doncs el nou govern del PP en comptes de fer un canvi de plantejament i buscar d’altres camins, decideix ensopegar amb la mateixa pedra dels mercats i els especuladors, i aprofundir encara més en baixar el cost de l’acomiadament i augmentar l’imposició empresarial en les relacions laborals quasi fins l’infinit.

Aquesta reforma laboral aposta de manera clara generalitza l’acomiadament a 20 dies i situa l’empresari per damunt de tot, te capacitat d’imposar una rebaixa de sou, canvi de condicions de treball o un ERO sense necessitat de negociar, ni necessitar d’autorització laboral. Treien el treballadors la capacitat de negociació i només deixant la possibilitat de la judicialització.

És una reforma que portarà molt acomiadaments, especialment de la gent de antiguitat, i que crearà molta conflictivitat laboral. Per tant més atur i menys competitivitat.

I a més suposarà un desmantellament de l’estat del benestar i de la gestió publica, no només per que els nous INEM’s o SOC’s a partir d’ara seran les ETT’s. Sinó també per obra la porta a l’acomiadament de tot el personal laboral de les administracions públiques de tot de forma individual com en ERO. Per a les retallades en sanitat i educació caldrà ara sumar-hi milers acomiadaments.

La part empresarial i la treballadora mai ha estat equilibrada del tot, però sempre hem tingut instruments de conciliació, convenis sectorials,... que equilibraven alguns elements, amb aquesta reforma l’aposta és clara l’empresari decidirà unilateralment les relacions laborals.

Podem resumir la reforma laboral amb aquesta frase:

En dos trimestres et retallen el sou i amb tres t’acomiaden

En defensa dels Mossos i del Català

Que la proposta dels Mossos d’Esquadra de parlar en castellà ha estat un error important és evident, com també es evident que quan prenen la decisió no pensen més que en la llengua com un instrument o un deure laboral i no com un valor cultural d’identitat col·lectiva com és, i també és molt clar que la decisió no la prenen en un sentit fatxa i d’atac a la llengua catalana. I per això en menys de 24h rectifiquen la decisió, ja m’agradaria veure quan polítics rectifiquen els seus errors amb tanta celeritat.

És injust el tracta que si els hi està donant els Mossos d’esquadra i als sindicats aquest dies, el linxament mediàtic i de xarxes socials que s’està fent, més quan s’ha reconegut l’error. Obviant les reivindicacions per les quals s’estan mobilitzant que són raonables: com un govern que retalla i retalla és planteja canviar els uniformes i molt d’ells no tenen armilles per anar a treballar amb seguretat, retallades continues de salari fins a un 25% i condicions de treball, que porta precarietat i per tant en aquest sector vol dir inseguretat pels mossos i per la ciutadania.

Molta gent que ha rebutjat frontalment la proposta ho han des de la legitima defensa de la llengua catalana. Ara hi ha d’altres que ho han utilitzat per tapar les retallades i així intentar debilitar les reivindicacions i de pas intentar desacreditar els sindicats, sorprèn la duresa de grups d’informació propers al govern de la Generalitat i fins del mateix President Pujol, i potser aquells que acusen que fem mal a Catalunya fan més mal posant llumins al conflicte lingüístic, que d’altres si que volen.

Els mossos d’esquadra no són uniformes, son persones que cada dia van a treballar per fer un servei públic de primera necessitat, persones d’orígens, llengües i cultures diferents, no són ni d’un bàndol ni de l’altra són un reflex del país, es vulgui veure o no, que els uneix la voluntat de serveis públic i el català com a llengua de servei, que per això s’han preparat, han estudiat i han aprovat l’accés a mossos. I cal respectar-los com a qualsevol altre persones en un estat democràtic i en algun moment s'ha faltat a la seva dignitat.

Si en aquest país algú contra la llengua catalana no és precisament els sindicats, si algú a Catalunya al llarg de la història recent des del franquisme fins avui ha estat garant de la cohesió social i lingüística ha estat els sindicalisme.

La fi no justifica els mitjans, tant d’anada com de tornada.

LA UGT DE CATALUNYA I EL SAP RATIFIQUEN EL SEU COMPROMÍS AMB LA DEFENSA DE LA LLENGUA CATALANA

La UGT de Catalunya i el SAP volen expressar públicament que mai han pretès situar la llengua catalana com a objecte de confrontació ni utilitzar-la en cap conflicte laboral -per molt greu que aquest sigui- donat seu valor cultural, social i polític.

La llengua no només és un dret, és un patrimoni de tots els catalans i les catalanes. La societat catalana –i el nostre sindicat com a part d’ella- ha lluitat durant anys per recuperar la seva llengua i cultura després de la repressió franquista i l’important esforç col·lectiu realitzat durant dècades per aconseguir la seva normalitat, fins a convertir-la en la principal eina de cohesió social al nostre país, no es pot veure ara enterbolida.

Per tant, ambdues organitzacions ratifiquem, sense cap mena de dubte, el nostre compromís amb la defensa de la llengua catalana.

S’apaga el micròfon...

Quan s’apaga un micròfon fuig un boci de la nostra llibertat. La llibertat de poder parlar a traves de les ones i la llibertat de poder escoltar les ones que vulguem escoltar.

Segurament tenim molts mitjans de comunicació, però no tantes opinions diferents com mitjans tenim, el discurs únic, programacions diferents però en el fons iguals,... En canvi el tancament d’Onda Rambla - Radio Grup a Girona, deixar un buit important a la pluralitat comunicativa de Girona.

Una radio diferent, propera, singular,... i molts més adjectius, que sobretot jugava amb la proximitat de les realitats de Girona, perquè de realitats com de veritats n’hi ha moltes, deia Salvador Espriu: “la veritat és un mirall trencat en mil bocins”. Doncs no ser quantes n’hem perdut a Girona en aquesta bogada però més d’una, dos, tres i quatre segur.

Una radio que anava més enllà del tall de veu de pocs segons i del debat de confrontació, amb espai per l’entrevista a on poder explicar i convèncer i no només proclamar, amb tertúlies amenes i plurals.

Una radio que sempre ha donat veu a tothom i especialment els que no tenen tanta veu, a on poder denunciar les injustícies del més febles.

Una radio propera a totes les realitats de Girona, a on no només hi han informatius, sinó també espais per la cultura, la cuina, les activitats de molts pobles.

Una radio que fins i tot algun cop en comptes d’aigua et podrien arribar a posar un gintònic.

Una radio que amb l’Eduard i en Julià, i molta més gent, fa que quan hi vas et sentis com a casa, per tant la sensació és com si uns lladres hagin entrat a casa meva, i m’hagin robat quelcom important no tant per valor, sinó pel que representa.

Entre la girona grisa i la lluminosa

Mentre escric és tarda vespre a Girona de Fires, núvols grisos l’acompanyen, al mateix temps la Catedral apareix il·luminada. Aquesta és la sensació que tinc de Girona, la ciutat que m’ha acollit, la ciutat que he decidit viure, la ciutat de contrastos, aquella frase que em van dir els savis: Girona és difícil entrar però és impossible marxar.

Les fires de Girona, no només són el referent de festes a Girona ciutat i comarques, sinó que fins i tot, molta gent de la Tordera enllà, venen a passar un dies per gaudir de les parades al carrer d’embotits, llibres, pintura, polseres,... i sobretot la gent més jove i no tant jove, per recordar quan eren joves, les barraques i els seus concerts, un espai inèdit fora de les comarques gironines.

Les barraques és un espai dirigit per l’Ajuntament però gestionat per una comissió que en formen part totes les entitats de Girona. En un espai com la Devesa, referent arreu de parc públic, obert i lliure a on la gent pot gaudir dels concerts de musica de grups de plena actualitat, que en d’altres llocs caldria pagar entrada en un pavelló tancat, a on et trobes amics i coneguts d’arreu de Girona, a on si vols beure alguna cosa, tens de barraques de més de 20 entitats de Girona, cada d’any rotativament, que amb gent voluntària et serveixen un cervesa, un cubata, una coca-cola,... o una botifarra o un llom si tens gana. Aquesta gent després de moltes hores de treball, tenen la satisfacció que els beneficis obtinguts revertiran en més activitats per l’entitat i per tant en la vida social, cultural, esportiva,... de la ciutat el benefici te una retorn social clar i innegable a la ciutat de Girona.

L’any passat ja va començar però aquest any més, les autoritats polítiques de Girona, amb l’excusa o l’obsessió de la venda d’alcohol a menors, que totes les entitats reconeixem que s’ha d’evitar, han confós l’objectiu, el mitjà i la fi,...

En comptes que les autoritats municipals amb els mossos d’esquadra i la policia municipal coordinament amb les entitats de barraques vetllar per la no venda d’alcohol a menors, els mossos i la policia seguint ordres polítiques, s’han dedicat a perseguir les entitats, en hora punta, que han servit o diuen que han servit alcohol a menors, procedint no només a la sanció sinó al tancament definitiu de la barraca, quan si fossin uns delinqüents, quan darrera d’ells el botellon era la practica habitual, a l’atzar o no, hem rebut unes quantes entitats els primer cap de setmana l’Atletisme Girona i la UGT i aquest darrer cap de setmana el GEIEG.

Les noves autoritats municipals a Girona, esperem que sigui per alseva inexperiència en la gestió municipal, han preferit prioritzar el principi d’autoritat al principi de consens, criminalitzant a les entitats i tenint una actitud immobilista. Front d’aquest autoritarisme també hi ha hagut un suport de totes les entitats de Girona, que creuen en una festa oberta, lliure i participativa, i en comptes de deixar soles les entitats denunciades, han estat al costat d’elles.

Tenim la Girona grisa de les autoritats polítiques que només escolten el que diuen ells mateixos i que s’emprenyen quan els titulars de premsa no els són favorables, però també tenim la Girona lluminosa, la d’un teixit associatiu viu, valent, solidari, amb ganes de canvi i amb ganes de respectar i continuar una de les millors tradicions popular que tenim a Girona: les fires i les seves barraques.

Atac a la negociació col•lectiva

Després que la CEOE trenqués unilateralment el principi d’acord de negociació col·lectiva per pressions de la patronal madrilenya i la dreta espanyola, el Govern de l’Estat ha imposat una reforma que està lluny de les negociacions que havíem tingut. Per tant, el nostre rebuig és frontal.
La reforma de la negociació col·lectiva en comptes de dirigir-se cap al canvi de model productiu que necessita la nostra economia, busca incrementar la conflictivitat laboral a les empreses i és un atac a la negociació col·lectiva sectorial, ja que situar el conveni d’empresa amb “prioritat aplicativa” vol dir que en moltes empreses intentaran retallar condicions sota el paraigües d’aquesta reforma. A les petites i mitjanes empreses no es produirà negociació sinó xantatge empresarial.
Situar el conveni d’empresa en el centre de la negociació col·lectiva és no conèixer la realitat del mercat de treball. A Catalunya tenim més de 200.000 empreses i, en canvi, menys de 1.000 convenis d’empresa. Aquest tipus de conveni sempre ha de ser de millora, mai de retallada, i per tant només és possible a les grans empreses o en aquelles on hi ha garanties de negociar en igualtat.
El nostre sindicat defensa que la negociació sectorial ha de ser el marc de la flexibilitat laboral (distribució irregular, mobilitat funcional..) i en l’àmbit de l’empresa s’ha de pactar la concreció; fer-ho a l’inrevés significa que la flexibilitat serà arbitraria i imposada, ja que si no hi ha acord sempre podran recórrer a l’arbitratge obligatori. En aquest sentit, hem de ressaltar que la reforma del Govern no busca l’agilitat en la negociació o la solució del conflicte en les comissions paritàries o en els tribunals laborals, ja que en el mecanisme que se centra és en l’arbitratge obligatori. El que hauria de ser l’excepció se situa com la norma, vorejant la inconstitucionalitat.
Però a caldrà estar molt atents, ja que si aquesta reforma s’apropa més a les propostes patronals que a les sindicals, el procés parlamentari encara prop dretanitzar més la negociació col·lectiva. Això ja s’ha demostrat en la convalidació del decret i les condicions imposades per CIU, que no s’han dirigit a defensar i millorar el marc català de relacions laborals, sinó a retallar encara més drets als treballadors i les treballadores.
És totalment fals que la negociació col·lectiva sigui rígida. De la rigidesa que ens parlem la patronal, alguns partits i els mercats financers és de poder precaritzar encara més el mercat de treball. Els convenis col·lectius no són rigids, el que fan és millorar les condicions que recull l’Estatut dels Treballadors, i els seus continguts són mínims perquè siguin millorats en l’àmbit de l’empresa.
Per això quan ens parlen de rigidesa i asseguren que el millor és eliminar la ultraactivitat del convenis, el que pretenen directament és una retallada de millores laborals aconseguides amb la mobilització i la negociació, ja que en el moment de la finalització del conveni totes les millores quedarien a zero i la referència seria l’Estatut dels Treballadors. Per situar-ho amb un exemple molt clar: el salari mínim interprofessional se situa actualment en 641 euros, mentre que el 20% dels convenis estatals i el 40% dels catalans tenen un salari mínim de 1.000 euros. Del que ells anomenen rigidesa nosaltres en diem millora.
Però, per si no fos poc, un altre atac és el de relacionar salaris amb productivitat i no amb la inflació. ¿Per què aquesta obsessió amb productivitat i no IPC? ¿Per què ara i no fa un any? Doncs perquè ara la productivitat és inferior percentualment a la inflació, principalment per l’especulació amb el carburants. Per tant, no és que vulguin situar la productivitat com un motor de canvi de model productiu, sinó simplement per precaritzar encara més l’actual model i baixar salaris. Però la realitat és que reduint salaris cada cop serem menys competitius i, per tant, hi haurà més atur.
La reforma laboral de fa un any l’únic que ha aconseguit és fer augmentar la precarietat i el nombre de persones desocupades, i la reforma de la negociació col·lectiva pot tenir les mateixes conseqüències, sobretot situant la flexibilitat via imposició empresarial i relacionant salaris amb productivitat, el que ens farà més pobres i no servirà per generar cap lloc de treball. Des d’un punt de vista laboral, fa molt temps que anem en la direcció contraria que caldria.

Fiscalitat, concert econòmic i retallades

Per construir un estat del benestar català calen més ingressos públics, això que fa uns anys era clar, ara amb la crisi econòmica i la manca de capacitat de recaptació de la Generalitat encara és fa més evident, ara en cap cas pot ser l’actual situació l’excusa per justificar les retallades socials que estem començant a patir, el concert econòmic no és cap píndola màgica en si mateixa, és un instrument que pot ser útil en funció de com s’apliqui.
Perquè imaginem-nos per un moment, que Catalunya té capacitat plena de recaptació i sobretot de definir quina és la fiscalitat que hi ha Catalunya en els conjunt de tots els impostos. I en comptes d’utilitzar aquesta fiscalitat per construir més estat del benestar en educació i sanitat, entre d’altres,.. i en tenir una política industrial pròpia per crear un model productiu focalitzat, en la formació, l’ innovació, la qualitat del producte i de l’ocupació,... ens dediquem a baixar impostos en general, successions, irpf,... i sobretot als que més tenen, quan per poder fer tot això necessitem molts més ingressos.
Per tant el concert econòmic no necessariament és molt més, si senzillament ens dediquem a rebaixar impostos, els famosos 15000 o 20000 milions, es poden quedar en molt més menys, per fer aquest viatge en aquestes condicions no és el que havíem defensat.
Un país amb una fiscalitat baixa, és un país que té menys estat del benestar i que pateix de forma més dura i llarga la crisi econòmica, i en tenim exemples clars. A principis del segle passat es van constituir dos nous estats, i en funció de l’estat social fundacional han tingut histories divergents: Irlanda, amb un fiscalitat molt baixa, que per molts era un referent de miracle econòmic no fa gaire, ara esta intervinguda i amb una crisi molt profunda i l’altra Finlàndia, amb un fiscalitat alta, que te un estat del benestar potent i estar patint menys la crisi econòmica, i per desgràcia nosaltres estem més a prop d’Irlanda que de Finlàndia.
La fiscalitat ha d’estar al servei de garantir l’estat social i d’ajudar dinamitzar l’activitat econòmica, i això només és possible amb una fiscalitat progressiva i justa i més alta que l’actual, l’altre camí en porta a menys estat social i menys activitat econòmica competitiva.

Exemple real de la retallada a la sanitat

Tarragona, 12 abr. (EFE).- Un pacient que havia de ser operat ahir d'una hèrnia discal a l'hospital Joan XXIII de Tarragona va ser enviat a casa "per falta de quiròfans i de personal".
Segons publica avui "Diari de Tarragona", el pacient, Antonio García, havia de ser operat ahir d'una hèrnia discal, i per això va ingressar diumenge i va seguir el procés preoperatori però, en arribar el moment d'entrar en el quiròfan, i una vegada ja l'havien rasurat, va ser enviat a casa.
"Donades les circumstàncies actuals del sistema (falta de quiròfans i de personal) no hem pogut complir amb la nostra intenció d'operar el pacient perquè hi ha pacients amb lesions oncològiques i mielopàtiques de més urgència", resa l'informe d'alta lliurat a García, en el qual el centre es disculpa per aquest fet i l'informa que pot presentar una queixa en el full de reclamacions.
També en aquest full que li van lliurar se li suggereix que reclami per "avisar els gestors corresponents de l'estat actual de l'hospital".
El pacient, un reusenc de 58 anys, ha mostrat el seu malestar amb les raons esgrimides pel centre perquè la seva operació, conseqüència d'un accident de trànsit sofert a l'octubre passat, estava programada abans de les retallades anunciades pel Govern.
L'Hospital Joan XXIII, que li ha ofert la possibilitat que s'operi el 3 de maig, ha declinat qualsevol comentari sobre aquesta notícia.
La retallada plantejada pel govern català al Joan XXIII de Tarragona suposa una disminució del 18 per cent en el seu pressupost, la qual cosa es traduirà en uns 250 acomiadaments i en el tancament de plantes i de quiròfans a les tardes.
Les retallades s'estan notant ja en les ampolles d'aigua, que ja no es lliuren als pacients, en la limitació a tres al dia del nombre de bolquers o en què sis dels dotze ascensors han deixat de funcionar, segons fonts sindicals. EFE

Una altra crònica des de dins de la cimera

He trigat uns dies per escriure de la "Cimera per la reactivació econòmica" que va tenir lloc el divendres 25 de març al Palau de Pedralbes. Després, el que va passar a dins i a fora, les múltiples rodes de premsa, el dissabte i el diumenge i la cursa de declaracions i contra declaracions. Com a mínim des de l’UGT de Catalunya vam arribar el divendres al matí, emprenyats amb l’informe de la Comissió d’Experts que era totalment de part, de la dreta, i sobretot quan parlava d’ocupació i de copagament a la sanitat, educació i el que faci falta. Però tot i així, les converses amb el Govern del dijous i sobretot el document de conclusions del Govern al que van arribar al capvespre, el vam considerar que encara hi havia possibilitat d’un acord de mínims o d’un punt de sortida, i per tant, que en el nostre posicionament pel bé de l’acord, ignoràvem l’informe dels experts, i el més important era el consens per damunt de les diferències de tots els convocats, molts i diversos. El matí va començar bé, el govern, representat pel President i el conseller d’Economia, van situar el consens i el diàleg social com a instruments claus per la reactivació econòmica o per sortir de la crisi; el dos discursos buscàven els consensos. Tot després la sorpresa va venir de la comissió d’experts -CAREC- que va fer una autoreafirmació del seu informe. Suposo que els experts, que normalment estan per damunt del bé i del mal, no estan acostumats que durant dos dies els mitjans i bona part de la gent qüestioni les seves receptes en alguns casos ultraliberals. Com que són superiors no tenien la necessitat de buscar consensos. Flac favor fan al Govern, primer amb l’informe i després amb la seva reafirmació. La tarda va començar amb el caliu generat pel CAREC, que el Govern es podia haver estalviat, primer va ser el moment dels partits i després de patronals i sindicats, intervencions de 10 minuts, cadascun amb el seu posicionament, i només quedava mitja hora per acabar la cimera i el més calent era a l’aigüera. És en aquest moment a on es veu que el document no estava del tot consensuat. Durant el dia no s’havien treballat en les esmenes i per uns moments sembla que no hi pot haver consens. Tots els partits –oposició i govern-, sense comunicar-se entre ells, tiren pel dret de cadascú; l’autisme polític en estat pur. Converses ràpides entre patronals i sindicats per trobar el mínim denominador com pot ser l’acord estratègic, per seguir treballant per la sortida de la crisi acceptant com a base les conclusions del document. Finalment el President Mas situa el document com a conclusions de la Cimera i els partits, uns per activa i d’altres per passiva, els sembla bé, ja que ningú vol ser el responsable de la ruptura de la Cimera. A partir d’aquí tothom es pot fer la seva opinió, rodes de premsa que pot semblar que no tothom va estar a la mateixa Cimera, excés de tacticismes polític. Finalment que pensarà la gent, si des de dins ja va ser complexa, de fora s'entendrà que va passar?. Al matí vam començar parlant de l’atur i a la tarda van acabar parlant de si el mètode de la reunió era el correcte. Per reflexionar molt i molt, la gent ens demana sortides no més problemes, crec que patronals i sindicats vam ser més pràctics o pragmàtics per trobar consensos de sortida amb el govern malgrat les diferencies en polítiques concretes i amb les opinions del CAREC. Però la política en estat pur dels partits, sigui per les proximitat de les municipals o perquè l’adn el tenen així, no estan aïllats de la societat només, sinó també d’ells mateixos, i és que durant el cap de setmana el que han acabat dient de la cimera i de les valoracions han estat atacs frontals, que a dins no hi va haver tanta duresa ni en el contingut ni en la forma. S’ha parlat més de la cimera a fora que a dins de la cimera.

Esperem que el compromis de diàleg social català generi propostes i consensos per fer polítiques d'ocupació, reactivació econòmica i cohesió social que per això anavem a la Cimera i per això continuarem treballant.