No a la jubilació als 67 anys

A l’any 2010 el sistema de pensions a l’estat espanyol farà fallida sinó fem res! aquesta era l’afirmació categòrica que feien el gurus de l’economia als anys 90, i hem arribat avui i resulta que el pronòstic s’ha convertit en una gran mentida, per tant credibilitat ens mereixen les opinions que avui diuen el mateix que més de 10 anys enrere?.
El sistema de pensions si es vol es pot mantenir per molts anys més, i si hi ha problema en el fons de reserva, doncs s’amplia amb ingressos de la mateixa seguretat social, l’any 2009 en plena crisi el superàvit de la seguretat social ha estat d’uns 8000 milions d’€.
Aquesta són les mentides de Davos, cal fer front a les receptes liberals que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals, per sortir de la crisi el que cal és crear ocupació i no retallar salaris i pensions, Ni l’aturat, ni el pensionista, ni el treballador, ni.... són els responsables de la crisi i per tant tampoc l’hem de pagar, i ja l’estem pagant amb l’atur que tenim.
Cal organitzar una resposta clara i contundent davant de la proposta de retallada de les pensions, si parem aquesta reforma també pararem d’altres que puguin venir després, al govern de l’Estat ha de tenir clar que el camí no és aquest. Caldrà veure qui marca el camí, si Davos i el FMI que demanen retallades social o la gent que volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals.

el 40% cobra menys de 1000€

Informe de la campanya "posa't a 1000"

un resum de l'informe

A Catalunya, dels 159 convenis col—lectius sectorials (provincials i d’àmbit
autonòmic català), el 36.4% tenen salaris per sobre els 1.000 euros; és a
dir, 4 de cada 10 convenis (58 convenis).

El 55.2% del total de persones sota el paraigua dels 159 convenis (més
d’1 milió de persones) tenen salaris per sobre dels 1.000 euros.

A Catalunya queden encara 1.427.7011 persones assalariades que cobren
per sota dels 1.000 euros. Si tenim en compte que el total de persones
assalariades a Catalunya és de 3.523.400 persones, estem parlant del 40% del
total d’assalariats. En aquests 3 anys de campanya hem reduït el col—lectiu
d’inframileuristes en un 15.5% (al voltant de 260.000 persones menys).

El 49% de les dones ocupades són inframileuristes (784.441 dones).
L’edat també és una variable que condiciona el ser o no ser inframileurista:
El 88.7% (24.055) dels joves de menys de 18 anys cobren per sota
els 1.000 euros.
El 72.5% (339.075) dels joves entre 18 i 25 anys són inframileuristes

Immigració, Vic, política, vots i cohesió

Vic sempre havia estat una referència en polítiques d’immigració i a partir d’ara serà una referència per aquells que de l’immigració només els interessa treure redits electorals.
Tothom que treballa en polítiques d’immigració sap que el registre d’empadronament no és el culpable dels mals d’immigració, si hi ha pisos patera o hi ha gent que cobra per permetre empadronar en apartament turístics, la solució no és prohibir l’empadronament a la gent sense papers. És com si ara l’Ajuntament de Girona prohibís l’empadronament als nens, per així evitar que els pares els empadronin a cases de parents o amics per escollir l’escola a on volem anar i no a la que els toca. No solucionarien el problema i deixaríem els nens sense escola.
Els partits del tripartit de Vic (CIU, PSC i ERC), no han estat a l’alçada del moment, qüestions com l’immigració cal tractar-les amb debat si, però també i sobretot amb consens i en èpoques de crisi econòmica més, segurament el debat ha anat més enllà d’a on volien arribar, per evitar el creixement de l’Anglada a Vic, que en part ho poden haver aconseguit, l’hi han fet la campanya al conjunt de Catalunya. I mentrestant algunes de les direccions catalanes d’aquests partits, tots ells signants del Pacte Nacional per l’Immigració, xiulen com si a ells no els anès la cosa, perquè no han tingut la mateixa contundència que amb el magatzem de residus nuclears a Ascó.
La política no és pot reduir a vots només, hi ha qüestions de més llarg recorregut que han d’estar per damunt del redit puntual. La política te una funció també d’avantguarda, de pedagogia, de cohesió, de construir camí,... i de vegades no s’ha de dir només el que la gent vol sentir en aquell moment, així pots gestionar el present i continuar en el poder o tenir un creixement, però no es construeix el futur.
Si hem de fer novament el debat de l’immigració el fem, però sobre problemàtiques reals, i amb la voluntat de crear consensos. Les societats han de crèixer en progrés i cohesió social, són aquestes les que després seran més prosperes i competitives econòmicament i el repartiment de la riquesa arribi a tothom, vinguin dels Nord o del Sud.

Nota: m’agrada l’article d’en Carles Campuzano

4000 EROs i 120000 persones afectades

La UGT de Catalunya hem presentat l’informe dels Expedient de Regulació d’Ocupació ERO del 2009, prop de 4000 ERO’s registrats -3936- i 120.000 persones afectades -119.858- i la mitjana mensual és pràcticament la mateixa des de l’inici de l’any, aquestes dades constaten que amb 4000 ERO’s que és fals afirmar que hem tocat fons i menys que hi ha recuperació.
Els resultats ERO’s registrats del 2009 són 5 vegades que el 2008 i 8 vegades més que el 2009, aquest any ha estat l’any de la crisi, els ERO’s són la punta de l’iceberg de la destrucció d’ocupació, quan ja s’han produït la no renovació dels contractes temporals i els acomiadament individuals principalment de la gent de menys antiguitat llavors venen els ERO principalment d’extinció.
Els ERO’s de suspensió són els més utilitzats 100.000 persones afectades junt amb els de reducció de jornada 105000, aquest són els que de moment han aturat que la destrucció d’ocupació fos major, aquest expedient la causa principal és la liquiditat i després la crisi de consum, i per tant si cap de d’aquest dos indicadors millora, podríem tenir un creixement potencial de l’atur de prop del 20%, en aquest moment l’atur registrat és d’unes 560000 persones i si sumesim aquest ERO arribariem a prop dels 700.000.
En aquest informe es trenca el mite de que els ERO’s només els utilitza la gran empresa, el 81% de les empreses que han presentat ERO’s són de menys de 50 treballadors i d’aquestes prop del 50% són de menys de 10 treballadors.
En l'informe complert també hi ha les dades comarca a comarca i per tipus d'ERO.

Descarregar informe complert ERO’s 2009

Tarifes i salaris

Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.
D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.

bon any 2010, depen d'en quin plan vingueu

Vinyeta molt bona per començar l'any al bloc chocolate para picatostes

Els joves amb l’aigua al coll

Els joves amb l’aigua al coll a part de ser una campanya molt gràfica realitzada per l’Avalot, és una de les cares més dures i més ocultes de l’impacte de la crisi econòmica, tant des d’una dimensió de present com també de futur, una societat que gira l’esquena als joves esta girant l’esquena al futur.
Si mirem les dades d’atur els joves estant al 37,5% mentre la resta de la població està al 16% i si aquesta dada ni afegim dues més l’escenari és demolidor: la taxa de temporalitat dels joves és del 50,9% i de la resta de la població del 19%, el salari mig d’un jove són 12000€ i el salari mig general és de 21000€.
Conclusió dos cinquenes parts dels joves no treballen i la resta que treballem estant putejats i mal pagats, i els que estudien cada cop són menys.
Totes les dades ens diuen que cal fer canvis i de manera urgent, i no amb la frivolitat que fins ara se’n parla, cal donar més possibilitats de trobar feina i que aquesta feina sigui amb estabilitat i amb salaris dignes i cal construir un sistema educatiu que de veritat serveixi per una integració amb qualitat al mercat de treball.

Unitats amplies? Unitats excloents?

La possibilitat que els camins de l’unitat com a resposta a la sentència del tribunal constitucional s’acabi mig entroncant és real, aquest coi de país i especialment en l’àmbit polític a la que es pot activa l’esport nacional de buscar més allò que separa, que allò que uneix.
S’està instal·lant un altre cop el debat estèril de la puresa, ara tot qüestionant l’encert de l’editorial dels diaris catalans ja que no va més enllà de la defensa de l’estatut. Internet i xarxes com el facebook és un exemple d’aquest debat, i per alguns sembla que sinó participes de les consultes ja no tens la benedicció divina del sobiranisme pur i autèntic.
No es pot negar que l’editorial dignitat de Catalunya ha estat un dels tocs d’alerta més importants a l’estat espanyol i les seves institucions, que amb la voluntat del poble no se’n pot jugar, sinó és pot produir una crisi política encara sense dimensionar el seu abast.
No es pot negar que les consultes independentista estan, servint com a mínim a nivell local per treballar conjuntament, i que evidència a nivell català i internacional de treballar per un procés d’independència amb la democràcia i que dona veu directa a la ciutadania, que és un toc d'alerta de quin és el camí si l'estat espanyol té una resposta de retallar les llibertats de Catalunya.

No es pot negar o no s’hauria de negar de sortida la possibilitat de donar una gran resposta a la sentència del TC, una resposta que aglutini tant a tothom que va votar a favor de l’estatut, com a tothom que va votar en contra per insuficient, aquesta ha de ser l’objectiu. Un objectiu menor és excloent i aquest país si vol anar endavant cal que sumi a favor quanta més gent i més base social millor.

10 anys per recuperar els llocs de treball destruïts

10 anys per recuperar els llocs de treballs destruïts des de l’inici de la crisi, així de demolidor va ser Josep Oliver en conferència convocada per l’Acord estratègic aquesta setmana passada a on també va parlar un altre economista de referència Anton Costas.

Des de l’inici de la crisi s’han destruït algú més de 400.000 llocs de treball, dels 150.000 són de la construcció, 130.000 de la industria i la resta del sector serveis, aquí veiem que la dimensió de l’impacte de la crisi industrial, es situa majoritàriament aquesta crisi i la destrucció d’ocupació en la construcció i així va començar la crisi, però a on a fet més estralls i no ha estat tant visibles és a l’industria, amb l’afegit que la recuperació de l’ocupació a l’industria és molt més difícil que els sectors de serveis o la construcció.

L’aproximació de recuperació de llocs de treball la va situar en uns 40.000 llocs de treball per any, per tant l’escenari que se’ns situa no és gens engrescador, i evidentment la recuperació els primers anys serà inferior, ja que la recuperació de l’ocupació és molt més lenta que la dels indicadors econòmics, és a dir que mentre ens començaran a parlar de la recuperació de la macro economia el PIB i coses d’aquestes, l’economia real de cada dia de la majoria de la gent encara tardarà molt més a recuperar-se.

Tant Oliver com Costas van situar que segurament ja estem o hem tocat fons, però un cop tocat fons no vol dir que no es segueixi destruint ocupació, Costas ho visualitzar molt clarament: un cop s’hagi tocat fons encara és pot seguir rascant.

L’evolució dels ero’s: menys però pitjors

La punta més alta de presentació d’ERO’s tant en número com en persones afectades s’han produït abans de l’estiu arribant algun mes al quasi 500 ero’s i algun altre mes a prop de les 20000 tot i que la majoria del primer semestre ha estat prop de les 10000 persones afectades per mes.
El setembre i l’octubre -260- el número d’ERO’s i de persones afectades -5764- s’ha reduït tornant a nivell de finals del 2008 principi del 2009, a simple cop d’ull la dada es podria considerar com a positiva, però si la comencem a concretar veiem que el mes d’octubre en apareix una dada molt preocupant, és redueixen els treballadors afectats per suspensió temporal i augmenten els afectats per acomiadament, al setembre les suspensions van afectar al 82% i les extincions un 13%, en canvi a l’octubre les suspensions afecten un 57% i els acomiadaments un 36%, les reduccions de jornada pràcticament és mantenen igual.
Aquestes dades ens diuen que molts problemes de liquiditat que provocaven ero’s de suspensió ja no són tant la solució, alguns per ja haver realitzat alguna suspensió anteriors, d’altres per que sinó no hi ha liquiditat i no hi ha consum a curt termini no queda més camí que l’augment dels aomiadaments.
Cal veure l’evolució, però les expectatives no són bones, ja que normalment els mesos de novembre i desembre no són bons per l’ocupació, mentre ens comencen a parlar de la recuperació econòmica a nivell europeu, en el nostre nivell el nivell real encara no hem tocat fons ja que és segueix destruint més ocupació.

Derroquem tots els murs

20 anys que va caure el mur de Berlín, el mur que separava l’est i l’oest, el mur que a un costat hi havia el capitalisme i a l’altre el comunisme, el mur de la guerra freda, el mur d’escollir entre la disciplina social o la disciplina del capital,...
Quan molts celebren la caiguda del mur de Berlín, d’altres que en aquells moments no ens va caure cap totxo de la muralla a sobre el cap, ni tampoc vam creure que la caiguda del mur fons l’inici d’un món més just, seguim denunciant les mateixes injustícies socials, fins i tot més perquè algunes no existien o no les podíem veure, ja que el mur en les amagava tant si eres de l’est, com si eres de l’oest.
La caiguda del mur ha donat ales al capitalisme ferotge de la globalització, que ens ha portat al descontrol del sistema financer i en conseqüència a la crisi mundial que avui patim, no volem tornar a un món de murs, volem un món d’equilibris i contrapoders, si només hi ha uns poderosos aquests ens portaran a la perdició, però no és qüestió de dos sinó de tothom.
Aquests dies s’escriurà sobre l’est i l’oest, però el mur entre el nord i el sud serà el gran absent, aquest nord que construeix murs invisibles d’espoliació de riqueses naturals i d’explotació laboral, que destrueix el clima per la cobdícia humana.
20 anys que va caure el mur entre l’est i l’oest, però d’abans i d’ara encara tenim el gran mur que derrocar, el mur entre el nord i el sud, el mur entre els rics i els pobres.

Volem industria, volem treball

A tot arreu la crisi està fent estralls, però hi ha lloc que encara més, que fins i tot quan no hi havia crisi també és seguien fent estralls.
Aquest dissabte hi ha hagut una gran mobilització a les terres de l’Ebre més de 16000 persones –segons la Guàrdia Urbana- s’han manifestat pels carrers de Tortosa convocats per UGT, CCOO i USO sota el lema Volem industria, volem treball.
El tancament de LEAR a Roquetes anunciat per l’empresa, que afecta a més de 500 treballadores i treballadors, i per tant amb un impacte similar a l’Ebre que si la SEAT tanques al Baix Llobregat, esta provocant una suma de malestars històrics de les Terres de l’Ebre, l’abandonament històrics d’inversions per part del govern català i espanyol.
Exemple com el cas del polígon industrial Catalunya Sud, en que no te ni llum ni aigua, i en canvi a les terres de l’Ebre hi ha el riu i també centrals nuclears, exemple evident és genera energia i no en rep, te un mini transvasament cap a Tarragona i no hi ha aigua per l’industria, i així podríem anar anunciant dèficits.
Aquesta emprenyamenta es palpava al carrer durant la manifestació, tots els comerços de Tortosa han fet una aturada d’una en suport a la manifestació.
A les terres de l’Ebre aquesta no serà la darrera mobilització, de ben segur que ni hauran moltes més, cal que els governs escoltin i facin coses, sinó la gent de l’Ebre es tornaran a alçar, perquè la gent pot perdre la feina, però no perdrà la dignitat, i la dignitat de les terres de l’Ebre ha de passar per fortes inversions que generin feina directa a les terres de l’Ebre.

El binomi “actua socialment, pensa nacionalment”

El diari Avui, publica un article de Jordi Font titulat: social? Nacional? I a on fa una referència a la frase d’aquest bloc “actuar socialment, pensar nacionalment”, aquí uns fragments de l’article:

.....
POTSER PER AIXÒ, AVIAT va irrompre el binomi invers: "Pensa localment, actua globalment", és a dir, no perdis de vista la teva realitat concreta, que és la mesura humana de què disposes, i fes perquè els projectes globals no laminin la diversitat sinó que la incloguin. O, encara, a cavall de l'empirisme que inspira aquest binomi: no hi ha veritats absolutes, no et refiïs de les abstraccions, dels discursos rodons, acabats, sense escletxes, són un autèntic perill. La veritat, sempre provisional, només s'obté per aproximació, a partir d'allò que som capaços de contrastar, de verificar, per mitjà de l'experiència. Un model general que no dóna resposta als problemes concrets no serveix de res; en paraules d'Epicur el Vell: "Vana és la paraula del filòsof que no sap alleugerir el sofriment dels homes".
M'HI HA FET PENSAR UN ALTRE BINOMI que he ensopegat en franquejar l'interessant blog de Camil Ros, jove dirigent sindical de la UGT i home del catalanisme radical: "Actua socialment, pensa nacionalment". És tracta d'un binomi fill de l'anterior, que també apunta a la saviesa de l'experiència enfront de les febres de la raó, tot aplicant-ho al duet social/nacional. Ve a dir-nos, entenc, que cal pensar el país a partir d'opcions socials prèvies i que pensar el país en abstracte ens pot dur a trinxeres socials insospitades, que poden no ser tampoc les més convenients per al país. Ell, òbviament, opta per pensar el país amb els peus afermats al terra del compromís social, de les necessitats i desitjos del poble ras, de la gran majoria popular que dóna a la causa nacional la seva més ampla fonamentació i la seva màxima força, evitant de caure en abstraccions etèries, que sobrevolen la realitat i que poden fracturar el gran conglomerat popular on es fan i es desfan les nacions.
.... llegir article complert

7 d’octubre pel treball digne

El 7 d’octubre és la jornada mundial pel treball digne, sindicats d’arreu del món han convocats per la Confederació Sindical Internacional CSI ens mobilitzarem per la defensa del treball digne arreu del món.
La crisi mundial, malgrat ens diguin que les dades macroeconòmiques mundials ja han sortint de la recessió, l’únic que ha sortint de la recessió són les dades, perquè les persones seguim patint la cruesa de la crisi amb el creixent atur a Catalunya o l’explotació laboral a molt països del món.
No ens hem de tancar en la nostra realitat més propera, i més amb aquesta crisi, evidentment cal exigir al governs més propers millors politiques per sortir de la crisi, però no hem d’oblidar que la crisi és mundial i que originàriament la manca de regulació en el sistema financer ha provocat una especulació sense precedents.
Per trencar amb la tendència destructiva cap a les persones de la globalització, cal noves regulacions i nous instruments mundials que garanteixen que els drets dels treballadors arreu del món no són incompatibles amb els nous mercats econòmics mundials.
Cal trencar amb l’hipocresia de que si jo tinc una feina estable perquè m’haig de mobilitzar pel meu veí que esta a l’atur o pel nen que pateix l’explotació infantil, doncs cal fer-ho perquè si algun dia necessites que algú es mobilitzi per tu, potser llavors no hi haurà ningú, per exigir solidaritat primer cal donar-la.

Previsió inflació 2009 = 1,2 2010 = 1,8

Aquestes són les previsions d’inflació que realitza la Fundació de les caixes d’Estalvi (descarregar informe), aquesta informació no es pot dir que és de tendenciosa com a mínim sindicalment i en situa en un escenari de recuperació de la inflació enguany ja al 1,2 i a finals del 2010 el 1,8.
Aquestes dades deixen fora de lloc les previsions catastrofistes de les patronals en la negociació col·lectiva d’enguany, en la qual estan encallant de manera sistemàtica tant l’aplicació de les taules salarials d’enguany, com la renovació dels convenis col·lectiva, fet que esta comportant un increment innecessari de la conflictivitat laboral.
Per tothom és sabut que ni la causa, ni la sortida de la crisi són els salaris, però hi ha cert sectors empresarials entossudits en voler fer pagar encara més la crisi al treballadors, no només perden la feina sinó que els que la mantenen han de perdre salari de manera directa, o de manera indirecta plantejant increments salarial inferiors a la pujada dels preus.
Els increments salarials podem ajudar a estimular el consum i per tant una certa reactivació econòmica aquest és un argument general i l’argument de part és que amb els salaris baixos que patim, més del 50% de la gent cobra menys de 1000, cal plantejar increments salarials de garantia de poder adquisitiu pels salaris mitjos i alts, i increments superiors pels més baixos salari mínim 1000€.
Està força clar que l’inflació s’anirà recuperant i per desgracia en pocs anys podem tornar a situar en nivells inflacionistes d’abans, sobretot per la dependència del petroli, per tant cal seguir treballant amb increments superiors a l’IPC previst junt amb la clàusula de revisió salarial.

Al voltant de les fusions de les caixes

Es parla molt de les fusions de les caixes, ens diuen que és necessari tot i que al mateix temps ens diuen que totes estan molt bé, doncs si estant molt bé perquè cal fusionar-les, deu ser que no estant tant be.
Però deixant de banda el debat de la solvència de les caixes, que igual que d’altres sectors estan entre enganxats i molt enganxats en inversions especulatives immobiliàries, el que queda clar és que la sensació força fonamentada que les fusions és un repartiment de noves cadires mirant de garantir que hi hagin les mateixes d’abans.
Amb les fusions encara ens han d’explicar en que millorarem les persones i les empreses, tindrem major liquidat? Farem una veritable obra social? o seguirem competint ridículament en els festivals d’estiu.
La territorialitat de les caixes només ha servit com una estratègia de negociació, i territorialment la primera conseqüència que hi haurà serà destrucció d’entre centenars i milers de llocs de treball, que per molt siguin prejubilats, és destrucció d’ocupació de qualitat.
Això si, al igual que en la banca, les caixes rebran milions i milions d’euros, el quals no sabrem ni com ni perquè, l’únic segur al igual que a la banca, és que no arribaran ni a les empreses ni a les famílies, i llavors perquè calen les fusions per seguir pagant els sous sense mesures a personatges com el President de la confederació de caixes, perquè pugui anar donant lliçons en comptes d’assumir responsabilitats per la mala gestió de les caixes.

Entre l’11 i el 13

Les diades que sempre han tingut més mobilització, visualització mediàtica i en els darrers anys més moviment a la xarxa, són aquelles que normalment dels Monegros enllà tenen l’encert d’equivocar-se democràticament i plantejar alguna retallada i alguns excessos verbals.
I aquests any ha estat un d’aquests i per partida doble, per si no en tinguéssim prou amb l’amenaça del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut que Catalunya va votar amb referèndum, i per tant trencant el principi bàsic de la democràcia, com pot ser que una llei aprovada per dos parlaments i votada en referèndum un quants jutges jutgin políticament una llei.
Però per si no fos poc les espanyes més profundes estan muntats en colera per a Arenys de Munt, i poble del més de 900 que hi ha a Catalunya, decideixen fer una referèndum sobre si és vol la independència. És a dir, si votem, votem malament però millor si no votem.
Està clar que entre l’11 i el 13 l’ambient nacional aquest dies està ben calent, i que evidentment la millor resposta, és la resposta pacifica, democràtica i serena, i que no podem anar bé si de cada pas és creen aquests debats d’enfrontament que no porten enlloc.
Després de l’11 i el 13 vindrà el 14, i espero que aquest sigui de reivindicació i construcció diària, ja que l’11 commemorem però la resta de l’any es quan hem de construir un país més just i més lliure.
M’agradaria un 11 de setembre a on commemorem, reivindiquem per nosaltres mateixos, sense necessitat que la brunete mediàtica sigui un dels agents que més mobilitza ja que amb aquestes dinàmiques sembla que anem a batzegades, i a batzegades difícilment podem construir el país.

La gent vol viure en pau

Per agafar força per la tornada de les vacances, amb un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma:

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!

És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!

La costa brava encara existeix

Cent anys després de que ens descrigueren aquest territori com la costa brava, encara trobem indrets a on la bravura de la natura i el paisatge segueixen fent honor aquest nom que descriu tant a la perfecció.
Aquesta terra que dubtem de si les muntanyes entren a la mar, o la mar ha inundat les muntanyes.
El blau intents de la mar llunya que quan s’apropa a les cales i les platges es torna transparent perquè puguem gaudir del bany en aigües cristal·lines i així veure el fons marí.
El verd dels pins i les alzines sureres que no arriben més enllà sinó caure dins la mar, aquests boscos que de sobte entre els arbres descobreixes al fons no el prat sinó la mar en el seu estat més pur.
Aquests marrons de roig fort o els grisos brillants de les pedres esculpides per la tramuntana i les onades, que han construït les formes més dures i belles de les cales.
Les cales a on les onades a cops tranquils venen a reposar, exemple de la fusió exquisita de la terra i el mar, la seva nuesa que tenim per acaronar com qui abraçada el desig.
Falcant a les muntanyes i la mar tenim aquest terraprim de prats sense horitzó que no deixen que les muntanyes tornin a la muntanya llunyana.
La mar, els boscos, les muntanyes i el terraprim, formen aquesta costa brava de nom centenari que cal preservar, per poder seguir gaudint dels seu paisatge del seus fruits i sobretot de la seva autenticitat.

El finançament, per fer què?

Tancat l’acord de finançament, uns ens parlen de les bondats i d’altres dels fracassos.
El debat polític porta als extrems les posicions, i segurament l’acord no és ni tan bo ni tan dolent com ens plantegen. És un acord pels propers 4 anys, per tant gradualment veurem les veritats de les xifres tant pels que les diuen com pels que les neguen, el cert si que sembla, perquè ningú ho discuteix, que per primer no serem els que més pagarem i menys rebrem, per tant garantir que sempre rebrem per sobre de la mitja és un bon principi d’un sistema que vol caminar cap al federalisme econòmic, i que ha de caminar cap el concert econòmic,
Però en tot el debat, i ara, en la valoració de l’acord, costa molt escoltar les veus que discuteixen per fer què volem d’aquest finançament o un altre, per tant la critica més dura hauria de ser el que encara no sabem, si de veritat millorarà la nostra educació i la nostra sanitat, si de veritat començarem a fer polítiques industrial que creïn ocupació, si potenciarem una cultura arrelada al país i oberta al món, unes polítiques socials que no deixin a la cuneta a ningú.
Per tant, el que caldria és menys discutir del tot, i més debat de com afrontem un present en plena crisi econòmica.