La caiguda dels gegants: Ken Follett

És un bon viatge per l’historia de principis del segle passat: els miners que lluiten per millors condicions de treball, les dones que lluiten per poder votar, la primera guerra mundial, la revolució rusa,..
A mesura vas llegint els gegants van caient, perquè pràcticament tots cauen, tant els reals, com els reials, com els simbòlics. Neix l’il•lusió i l’esperança per un món millor, la lluita contra l’injustícia social i contra el poder establert, és el fil conductor de tot el llibre, un novel•la verídica, la demostració que és pot aprendre història o recordar-la tot llegint novel•la.
Ken Follet escriu des de la posició dels humils, els protagonistes primers són el poble, el poderosos són secundaris. La demostració de que si és vol, es poden escriure best sellers amb contingut social i de lluita per la llibertat i d’un món millor. Sense faltar als grans clàssics de la literatura, tant important potser el que es diu, per damunt del format en que s’escrigui.
Hi ha la tendència a no posar en valor certs tipus de gènere de literatura com poden ser els best seller o la novel•la negre, en Ken Follet amb alguns dels seus best sellers o en Hernning Mankell amb algunes de les seves novel•les negres desmenteixen a certs sectors, que creuen que només pots llegir novel•la si llegeixes clàssics, que per cert a mi m’agraden, o que per llegir de política o història només pot llegir assaig o historia, a mi també m’agrada l’assaig.
Ara que ve un desembre de pont i festes, també de comprar regals, si voleu llegir o regalar una novel•la trepidant les seves quasi 1000 pagines passen volant i amb compromís social permanent, no hi ha capítol que no hi hagi alguna denúncia social, ja ho sabeu.
No li digueu a ningú però he fet un altre sacrilegi: he llegit la caiguda del gegant en l'ebook, deu ser que estic una mica revisionista: defensar best seller llegits amb ebook, o potser que no tot és tant blanc o tant negre com alguns voldrien, la vida te molts més colors que el blanc i el negre i totes les tonalitats dels gris que volgueu.

5 mentides al voltant de les pensions

1a mentida: Els mateixos que ara diuen que el 2030 les pensions faran crack, el 1995 també deien que el 2010 el sistema de pensions s’acabaria, i resulta que el 2010, en plena crisi, hi ha superàvit de la Seguretat social. La demografia i el creixement econòmic no són línies paral•leles i així s’ha demostrat.

2a mentida: Ens diuen que hem de salvar les nostres pensions complementant-les amb plans de pensions privats, i resultat que els plans de pensions privats donen menys rendibilitat que el sistema públic. En alguns és perd diners i tot. Amb una versió optimista la rendibilitat pot ser del 1,5%.

3a mentida: S’ha d’ampliar el sistema de càlcul de les pensions de 15 a 20 anys per la gent que s’ha quedat aturada a partir del 50 anys. Els que ho diuen fan demagògia social, si volem una política social justa per tothom, cal trobar una sortida per aquest nou fenomen sense perjudicar als dos terços restants: Per si en el final de la teva vida laboral tens cotitzacions molt més baixes que les anteriors, has de tenir dret a escollir els teus 15 millors anys.

4a mentida: Ara no cal reformar el sistema de pensions perquè estigui en fallida, sinó per recaptar més diners de la seguretat social, per pagar el dèficit públic i salvar bancs i caixes. És a dir, la gent que treballem i paguem a la seguretat social hem de pagar als especuladors i la mala gestió política.

5a mentida: Si el sistema de pensions no té prou ingressos?, no s’ha de retallar sinó augmentar els ingressos, l’estat espanyol només destina un 8% del PIB, mentre que a França, Alemanya o Itàlia en destinen un 13% del seu PIB. Potser el que cal no és retallar sinó incrementar la despesa social en pensions també.

Ocupació, formació i productivitat

Article publicat al setmanari + Valor d'El Periodico, a on es preguntava que demanem la UGT al nou govern de la Generalitat

La crisi ha evidenciat encara més les febleses de l'economia catalana i del seu mercat de treball i l'atur ha fet estralls en tots els sectors de la societat. La crisi, que originàriament era només de la construcció, ha acabat afectat de ple la indústria i després els serveis, tant per la manca de liquiditat de les entitats financeres com per la baixada del consum.

El gran problema de la indústria catalana i de les empreses en general és la manca de competitivitat i de productivitat, resultat d'un model esgotat de competència per preus i costos salarials baixos i no per la qualitat i innovació del producte. Aquesta realitat ha provocat que tinguem un mercat de treball amb salaris baixos i on la formació dels treballadors és pràcticament inexistent. Això en el cas de la gent que té feina, perquè l'altre escenari provocat per la crisi és el creixement de l'atur sense precedents, fina al punt que actualment menys de la meitat dels catalans aturats cobra ja la prestació per desocupació.

Amb aquesta realitat es trobarà el Govern de la Generalitat passat el 28-N, i caldrà que hi faci front de manera ferma i decidida. La construcció nacional no vindrà de les grans proclames sinó de la capacitat de sortir de la crisi en millors condicions i no només per la macroeconomia sinó també per les persones. Per tant, caldrà prioritzar l'ocupació, la formació i la competitivitat, tot en un context de benestar i drets socials especialment per a aquella gent que menys té més dificultats està passant. El govern haurà de decidir quin camí vol agafar, si el camí del benestar i la competitivitat que ens porta a Alemanya, o el camí del Marroc, que ens portarà a la pèrdua constant de drets i cohesió social.

I si en alguna política cal un canvi dràstic, és en l'àmbit de la formació professional. Cap dels governs de la Generalitat s'ha pres la formació professional com a prioritària, i ens trobem que tenim molta gent amb estudis universitaris però res més, quan els països competitius tenen més gent amb formació professional que amb estudis universitaris. El fracàs es veu en la gent aturada, ja que en un 70% dels casos es tracta de persones amb formació baixa o molt baixa.

Des del nostre sindicat portem molts anys demanant que la formació professional (la reglada, la contínua i l'ocupacional) tingui el protagonisme que el mercat de treball necessita, perquè la competitivitat de les nostres empreses vindrà del creixement en formació. La innovació no s'ha de centrar només en les maquines i el producte, sinó que sobretot ha de ser en les persones, per això creiem que al nou govern hi hauria d’haver una Conselleria de Formació Professional, per visualitzar la prioritat amb objectius clars i pressupost.

D’altra banda, necessitem una política industrial que no només es faci la foto amb la innovació d'alt nivell, sinó que sigui generadora d'innovació i de qualitat i manteniment de l'ocupació. Catalunya no pot renunciar al seu pes industrial, i no ens podem fer trampes parlant d'indústria alhora que reconvertim l'activitat industrial només en la comercialització. Si cal defensar i donar suport públic a la indústria és perquè és el motor del país, perquè al mateix temps de generar volum de negoci és generador d'ocupació i d'equilibri territorial. I cal prioritzar especialment aquells sectors més madurs, com són l'automoció, la química o l'agroalimentària. El diner públic ha d'anar adreçat tant al curt termini -per sortir del problemes de liquiditat- com al mig i llarg per donar suport a projectes d'innovació que portin cap al canvi de model productiu, amb qualitat del producte i de l'ocupació.

Pel que fa a les actuals polítiques d'ocupació, hem de recordar que van ser creades fa anys o revisades moltes d'elles en el context de creixement econòmic, i fan més una funció d'orientació que la que en aquest moments necessitem, en un context d’alt índex d'atur –molt, de llarga durada – que afecta de manera molt dura els joves i els majors de 45 anys. Amb orientació i plans d'ocupació no és suficient.

La Generalitat ha de ser el principal agent d'ocupació de Catalunya. L’administració no pot deixar el protagonisme de la mediació laboral a les empreses de treball temporal i a les agencies privades de col•locació, que ens portaran més precarietat laboral i menys qualificació de la gent. Els serveis públics han de passar a l'acció i han de ser els grans prospectors de la recerca de llocs de treball per a la gent aturada, oferint-los formació perquè puguin trobar feina en el seu sector i o en d'altres que tinguin demanda d'ocupació. I per a això, cal fer un gran mapa de les necessitats formatives i dels sectors que veritablement necessiten treballadors.

Tanmateix, totes aquestes polítiques s'han de desenvolupar en el marc del diàleg amb el agents econòmics i socials, tot consolidant un marc català de relacions laborals i desplegant al màxim les competències en l'àmbit laboral i econòmic de l'Estatut, per poder crear ocupació de qualitat i ajudar a la competitivitat de les empreses, sempre en un context de drets socials i benestar.