Després que la CEOE trenqués unilateralment el principi d’acord de negociació col·lectiva per pressions de la patronal madrilenya i la dreta espanyola, el Govern de l’Estat ha imposat una reforma que està lluny de les negociacions que havíem tingut. Per tant, el nostre rebuig és frontal.
La reforma de la negociació col·lectiva en comptes de dirigir-se cap al canvi de model productiu que necessita la nostra economia, busca incrementar la conflictivitat laboral a les empreses i és un atac a la negociació col·lectiva sectorial, ja que situar el conveni d’empresa amb “prioritat aplicativa” vol dir que en moltes empreses intentaran retallar condicions sota el paraigües d’aquesta reforma. A les petites i mitjanes empreses no es produirà negociació sinó xantatge empresarial.
Situar el conveni d’empresa en el centre de la negociació col·lectiva és no conèixer la realitat del mercat de treball. A Catalunya tenim més de 200.000 empreses i, en canvi, menys de 1.000 convenis d’empresa. Aquest tipus de conveni sempre ha de ser de millora, mai de retallada, i per tant només és possible a les grans empreses o en aquelles on hi ha garanties de negociar en igualtat.
El nostre sindicat defensa que la negociació sectorial ha de ser el marc de la flexibilitat laboral (distribució irregular, mobilitat funcional..) i en l’àmbit de l’empresa s’ha de pactar la concreció; fer-ho a l’inrevés significa que la flexibilitat serà arbitraria i imposada, ja que si no hi ha acord sempre podran recórrer a l’arbitratge obligatori. En aquest sentit, hem de ressaltar que la reforma del Govern no busca l’agilitat en la negociació o la solució del conflicte en les comissions paritàries o en els tribunals laborals, ja que en el mecanisme que se centra és en l’arbitratge obligatori. El que hauria de ser l’excepció se situa com la norma, vorejant la inconstitucionalitat.
Però a caldrà estar molt atents, ja que si aquesta reforma s’apropa més a les propostes patronals que a les sindicals, el procés parlamentari encara prop dretanitzar més la negociació col·lectiva. Això ja s’ha demostrat en la convalidació del decret i les condicions imposades per CIU, que no s’han dirigit a defensar i millorar el marc català de relacions laborals, sinó a retallar encara més drets als treballadors i les treballadores.
És totalment fals que la negociació col·lectiva sigui rígida. De la rigidesa que ens parlem la patronal, alguns partits i els mercats financers és de poder precaritzar encara més el mercat de treball. Els convenis col·lectius no són rigids, el que fan és millorar les condicions que recull l’Estatut dels Treballadors, i els seus continguts són mínims perquè siguin millorats en l’àmbit de l’empresa.
Per això quan ens parlen de rigidesa i asseguren que el millor és eliminar la ultraactivitat del convenis, el que pretenen directament és una retallada de millores laborals aconseguides amb la mobilització i la negociació, ja que en el moment de la finalització del conveni totes les millores quedarien a zero i la referència seria l’Estatut dels Treballadors. Per situar-ho amb un exemple molt clar: el salari mínim interprofessional se situa actualment en 641 euros, mentre que el 20% dels convenis estatals i el 40% dels catalans tenen un salari mínim de 1.000 euros. Del que ells anomenen rigidesa nosaltres en diem millora.
Però, per si no fos poc, un altre atac és el de relacionar salaris amb productivitat i no amb la inflació. ¿Per què aquesta obsessió amb productivitat i no IPC? ¿Per què ara i no fa un any? Doncs perquè ara la productivitat és inferior percentualment a la inflació, principalment per l’especulació amb el carburants. Per tant, no és que vulguin situar la productivitat com un motor de canvi de model productiu, sinó simplement per precaritzar encara més l’actual model i baixar salaris. Però la realitat és que reduint salaris cada cop serem menys competitius i, per tant, hi haurà més atur.
La reforma laboral de fa un any l’únic que ha aconseguit és fer augmentar la precarietat i el nombre de persones desocupades, i la reforma de la negociació col·lectiva pot tenir les mateixes conseqüències, sobretot situant la flexibilitat via imposició empresarial i relacionant salaris amb productivitat, el que ens farà més pobres i no servirà per generar cap lloc de treball. Des d’un punt de vista laboral, fa molt temps que anem en la direcció contraria que caldria.
La reforma de la negociació col·lectiva en comptes de dirigir-se cap al canvi de model productiu que necessita la nostra economia, busca incrementar la conflictivitat laboral a les empreses i és un atac a la negociació col·lectiva sectorial, ja que situar el conveni d’empresa amb “prioritat aplicativa” vol dir que en moltes empreses intentaran retallar condicions sota el paraigües d’aquesta reforma. A les petites i mitjanes empreses no es produirà negociació sinó xantatge empresarial.
Situar el conveni d’empresa en el centre de la negociació col·lectiva és no conèixer la realitat del mercat de treball. A Catalunya tenim més de 200.000 empreses i, en canvi, menys de 1.000 convenis d’empresa. Aquest tipus de conveni sempre ha de ser de millora, mai de retallada, i per tant només és possible a les grans empreses o en aquelles on hi ha garanties de negociar en igualtat.
El nostre sindicat defensa que la negociació sectorial ha de ser el marc de la flexibilitat laboral (distribució irregular, mobilitat funcional..) i en l’àmbit de l’empresa s’ha de pactar la concreció; fer-ho a l’inrevés significa que la flexibilitat serà arbitraria i imposada, ja que si no hi ha acord sempre podran recórrer a l’arbitratge obligatori. En aquest sentit, hem de ressaltar que la reforma del Govern no busca l’agilitat en la negociació o la solució del conflicte en les comissions paritàries o en els tribunals laborals, ja que en el mecanisme que se centra és en l’arbitratge obligatori. El que hauria de ser l’excepció se situa com la norma, vorejant la inconstitucionalitat.
Però a caldrà estar molt atents, ja que si aquesta reforma s’apropa més a les propostes patronals que a les sindicals, el procés parlamentari encara prop dretanitzar més la negociació col·lectiva. Això ja s’ha demostrat en la convalidació del decret i les condicions imposades per CIU, que no s’han dirigit a defensar i millorar el marc català de relacions laborals, sinó a retallar encara més drets als treballadors i les treballadores.
És totalment fals que la negociació col·lectiva sigui rígida. De la rigidesa que ens parlem la patronal, alguns partits i els mercats financers és de poder precaritzar encara més el mercat de treball. Els convenis col·lectius no són rigids, el que fan és millorar les condicions que recull l’Estatut dels Treballadors, i els seus continguts són mínims perquè siguin millorats en l’àmbit de l’empresa.
Per això quan ens parlen de rigidesa i asseguren que el millor és eliminar la ultraactivitat del convenis, el que pretenen directament és una retallada de millores laborals aconseguides amb la mobilització i la negociació, ja que en el moment de la finalització del conveni totes les millores quedarien a zero i la referència seria l’Estatut dels Treballadors. Per situar-ho amb un exemple molt clar: el salari mínim interprofessional se situa actualment en 641 euros, mentre que el 20% dels convenis estatals i el 40% dels catalans tenen un salari mínim de 1.000 euros. Del que ells anomenen rigidesa nosaltres en diem millora.
Però, per si no fos poc, un altre atac és el de relacionar salaris amb productivitat i no amb la inflació. ¿Per què aquesta obsessió amb productivitat i no IPC? ¿Per què ara i no fa un any? Doncs perquè ara la productivitat és inferior percentualment a la inflació, principalment per l’especulació amb el carburants. Per tant, no és que vulguin situar la productivitat com un motor de canvi de model productiu, sinó simplement per precaritzar encara més l’actual model i baixar salaris. Però la realitat és que reduint salaris cada cop serem menys competitius i, per tant, hi haurà més atur.
La reforma laboral de fa un any l’únic que ha aconseguit és fer augmentar la precarietat i el nombre de persones desocupades, i la reforma de la negociació col·lectiva pot tenir les mateixes conseqüències, sobretot situant la flexibilitat via imposició empresarial i relacionant salaris amb productivitat, el que ens farà més pobres i no servirà per generar cap lloc de treball. Des d’un punt de vista laboral, fa molt temps que anem en la direcció contraria que caldria.
