Tarda de diumenge s’apropa la tan desitjada
migdiada de diumenge tarda, però el 3/24 em desvetlla l’enyorada migdiada.
Reprodueixen el programa Latituds sobre les persones aturades, que no troben
feina, colpidor primer sentir-los, ràbia davant l’injustícia, gent que lluita
per trobar feina i la societat l’expulsa i finalment més força i arguments per
denunciar l’injusticia.
L’atur te noms i cognoms, un 1.500.000 de
persones a Catalunya viuen al llindar de la pobresa, si aquesta Catalunya rica,
plena i gloriosa,... ignora i margina aquella gent que no esta en els canons de
la seva anomena excel·lència, com deia l’altre dia en Nacho Vila, professor de
l’UDG “els que parlen d’excel·lència, el que volen és segregació i
desigualtat”.
Tot seguit a l’Arc del Triomf de Barcelona ple
de gom a gom denuncien que les retallades en polítiques d’ocupació faran que
moltes persones amb disminució vagin a l’atur i moltes entitats tingui que
tancar els seus serveis d’inserció laboral. Una mare explica que pel seu fill
la feina és vida, de compartir amb amics, d’inserció més enllà de la feina i la
disminució. I si, a la concentració també hi havia representació de la
Generalitat –Conseller de Benestar i Secretaria d’Ocupació- i penso quanta
hipocresia política que vivim, la Generalitat allà present dient que és culpa
de Madrid, si creuen política i moralment en les polítiques d’ocupació i
especialment per la gent en més dificultat posin recursos propis, davant els perills
d’exclusió social no l’excusa de Madrid no paga, ja els direm a on cal retallar.
Al mateix temps milers de persones col·lapsant
els peatges catalans amb la campanya #novullpagar per denunciar no només el fet
de pagar peatges, sinó que sobretot el greuge en infraestructures que patim
Catalunya i que escanya també la nostra economia, ja que no tenim alternatives
als peatges, tant les famílies com les empreses, i cada cop els salaris més
retallats i els marges comercials de les empreses més reduïts, fan la situació
més insostenible.
Per donar un impuls d’esperança Eduardo
Galeano, l’entrevisten pel seu nou llibre,
em quedo amb la frase “entre els indignes i els indignats, em quedo amb
els indignats, cal triar” i és així no ens poden borrar tants temps de lluites
i conquestes socials, molts dies la resignació i la renuncia entren en el
nostre pensament, cal fer-les fugir cada dia, i tenir la força que ens dona
l’injustícia, per aconseguir el món millor que volem.
