La culpa és dels condons

Després de milers i milers de reunions i de compareixences varies, es va poder arribar a un acord, un dictamen històrics per a molts, la conclusió era molt clara: res era culpa d’ells i menys dels que més tenen, sinó d’un objecte perniciós anomenat popularment com a condó i pels científics cultes d’alta volada com a preservatiu.
Aquell artefacte de tacte llefiscós que de depèn d’amb qui es va fen gros i gros i amb d’altres pot fer l’efecte contrari. És el gran responsable dels grans mals de l’humanitat, a alguns llocs del món per no anar-hi gens i a d’altres per anar-hi massa, si i va perquè i va i sinó va...
Joan Pau II ja tenia raó quan ens deia les seves maldats i nosaltres vinga i vinga a utilitzar-los quantes més vegades millor, alguns fins i tot els guarden per ensenyar als amics els que han utilitzat en un cap de setmana. Però no només Joan Pau II tenia raó, també en Jordi Pujol quan ens deia que teníem que fer més catalanets i catalanetes.
Això de portar la contraria als que en saben té els seus perills, ara resulta que això de tant fornicar per pur plaer obsés i no pel que és natural, que venim a molt món per procrear i anar a missa de 12, ens ha arribar la maledicció divina en forma de xantatge, si seguim utilitzant el condó ens quedem sense pensió.
El crit a les manifestacions del 23 F era unanim “menys condons i més pensions” , el grans analistes economics diuen que encara hi som a temps si ens hi posem tothom, si deixem d’utilitzar el condó, i tampoc no si val fer trampes i a ultima fer marxa enrere, sinó comencem ara el 2040 s’acabarà tot i ens quedaran els condons però no les pensions.
Malgrat tot, els que han de seguir utilitzant condons són els economistes, banquers, poderosos i dretans en general, a veure si així s’estronca la seva descendència coma mínim intel·lectual, per adonar-nos de les mentides que cada dia ens expliquen i que si algun perill tenen les pensions són aquesta gent que tot si val per retallar drets socials.

La pell de brau. 25 anys sense Espriu

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Si cada dia el llegim i sobretot el possem a la pràctica, potser el món aniria millor

Tranquilo, José Luis, tranquilo: Esto lo arreglo yo

Després prop d'un any rellegint discursos, va trobar el que buscava no sabia ben que buscava, però era allò, va tenir que treure moltes teranyines mental, feina tant de temps que no feia una activitat productiva que ja no recordava com es feia, però va ser rellegint un discurs d'una conversa telefònica de per allà un mes de febrer de principis del anys 80, a on trobar l'eureka que buscava, aquell discurs deia: tranquilo Jordi tranquilo.
Va agafar el mòbil per buscar el número de telefon, per començar per l'A i va anar seguint fins que la va trobar va allà a la Z, va pensar “si hubiera empazado por el final”, llavors va trucar a en Zapatero, després d'una estona de conversa li va dir: tranquilo, Jose Luis, tranquilo, esto lo arreglo yo con un par de tres de llamaditas y las crisis solucionada, la ultima vez que lo hice funciono de maravilla.
Però abans de fer les trucades va planificar un pla anticrisi de reducció costos per predicar amb l'exemple. L'objectiu principal reducció de l'absentisme laboral i costos laborals, lo de laboral és una manera de dir les coses, la mesura va ser dràstica un pla contundent contra l'absentisme i la sinistralitat laboral, és van anular les llargues jornades de treball a Vaqueira i a Mallorca, l'any que no hi havia un trencament muscular a Vaqueria hi ha una caiguda a Mallorca, sortint del bribon es clar, tot en el marc d'un ERO de reducció de jornada de més del 60% de la jornada, però va ser suficient i van tenir que presentar un ERO d'extinció, l'afectat més important va ser el pobre Marichalar, que amb una gestió amb el Rouco van declarar nul el contracte de treball signat a Sevilla.

La primera trucada va ser als coleges del maig del 68 que anaven de farra, perquè tot continues igual, molts d'aquests són els pares i avis d'en Mariano i l'Espe, a veure si així funciona el tema però de moment sense resposta, després va parlar amb els sindicats però tot i oferir-lis un 4000 alliberats més de moment sense resposta, l'únic que li va donar un resposta positiva i engrescadora va ser el noi calb de Franja que després de veure clar que no serà ministre afers exteriors, ja que per aquest càrrec se li va avançar en Carod, el faran conseller vitalici de la Casa Reial.

Acord en la negociació col·lectiva 2010 - 2012

L'acord per l'ocupació i la negociació col·lectiva 2010, 2011 y 2012, a part de la importància dels continguts que situen les bases mínimes per la negociació col·lectiva per aquest període, és la demostració que el diàleg social és una eina valida per donar sortides reals als problemes tant concrets com generals que hi han en aquest moments de crisi econòmica, aquest acord és la constatació que si hi ha voluntats de negociar i acordar no hi han rigideses que no porten enlloc.
La part important de l'acord és en l'àmbit salarial a on es situa increments salarials pel 2010 de l'1%, el 2011 del 1 al 2% i el 2012 del 1,5% al 2,5%, dígits que serviran de referència pels negociadors de cada conveni col·lectiu, es situa també en la negociació col·lectiva la clàusula de revisió salarial que agafa com a referència la previsió d'inflació del Banc Central Europeu, és a dir el 2%, per tant és una garantia de poder adquisitiu pels treballadors, per les empreses en una situació de crisi es planteja la clàusula d'inaplicació salarial en el marc de cada conveni col·lectiu, deixant molt clar que l'empresa ha de plantejar un pla de retorn dels increments salarials.
L'acord també situació l'ocupació de qualitat com un element clau, en aquest sentit situa que cal pactar la temporalitat d'acord amb la realitat de cada sector, per tant l'avenç és la temporalitat ha de tenir una causalitat clara. S'inicia el camí de flexibilitat interna negociada com a eina per reduir la destrucció d'ocupació i generar ocupació de qualitat.
El repte important és la reforma de la negociació col·lectiva per poder-la adaptar millor al canvi de model productiu, l'objectiu pactat és arribar a un acord en un període sis mesos.
El camí de la negociació esta obert i cal espera que conveni a conveni doni els seus fruits i que sobretot certes patronals desbloquegin de manera urgent els conveni que tenen encallats, i de les millors maneres per donar sortida a la crisi a de ser des de la negociació col·lectiva.

Veure text integre de l'acord

No a la jubilació als 67 anys

A l’any 2010 el sistema de pensions a l’estat espanyol farà fallida sinó fem res! aquesta era l’afirmació categòrica que feien el gurus de l’economia als anys 90, i hem arribat avui i resulta que el pronòstic s’ha convertit en una gran mentida, per tant credibilitat ens mereixen les opinions que avui diuen el mateix que més de 10 anys enrere?.
El sistema de pensions si es vol es pot mantenir per molts anys més, i si hi ha problema en el fons de reserva, doncs s’amplia amb ingressos de la mateixa seguretat social, l’any 2009 en plena crisi el superàvit de la seguretat social ha estat d’uns 8000 milions d’€.
Aquesta són les mentides de Davos, cal fer front a les receptes liberals que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals, per sortir de la crisi el que cal és crear ocupació i no retallar salaris i pensions, Ni l’aturat, ni el pensionista, ni el treballador, ni.... són els responsables de la crisi i per tant tampoc l’hem de pagar, i ja l’estem pagant amb l’atur que tenim.
Cal organitzar una resposta clara i contundent davant de la proposta de retallada de les pensions, si parem aquesta reforma també pararem d’altres que puguin venir després, al govern de l’Estat ha de tenir clar que el camí no és aquest. Caldrà veure qui marca el camí, si Davos i el FMI que demanen retallades social o la gent que volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals.