L'acord de les pensions i el pacte global

De vegades no és més valent el que més crida, sinó els que tenen la capacitat de modificar la realitat. Quan s'arriben a acords com els de les pensions sempre surten debats, si quan pitjor millor, encara que es perdin drets pel camí, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fre.

La vaga general del 29S, al igual que les anteriors no eren un fi en si mateix sinó demostrar la capacitat de rebuig del món del treball, per així poder obrir noves negociacions per produir les rectificacions respecte a les polítiques imposades unilateralment. Al voltant de la vaga general teníem una reforma laboral imposada i dues amenaces les reforma de la negociació col·lectiva i sobretot ampliar l'edat de jubilació al 67 sense cap mena d'excepció.

Malgrat la voluntat de no reconeixia l'èxit de la vaga general i que les vagues serveixen perquè els governs rectifiquin aquesta és la realitat, si la vaga no hagués estat un èxit quina necessitat te el govern de negociar la reforma de les pensions, la reforma laboral i la negociació col·lectiva, legisla i tothom content per moltes manifestacions o vagues que convoquem els sindicats.

Segur que no era el moment d'abordar aquesta reforma de les pensions, però davant de l'imposició calia entrar a negociar per aconseguir el mínim impacte possible i que la jubilació al 67 quedes reduïda a la mínima expressió. Quan arribes a l'acord, sempre et queda el dubte de si s'hagués pogut aconseguir més, si comparem els punt de partida esta clar que l'acord s'apropa més a la proposta sindical que a la del govern, el govern proposava el 67 anys amb 41 anys de cotització i els sindicats 65 anys i 35 anys de cotització.

No és qüestió de ser més papista que el papa, però tampoc amagar-se i parlar amb la boca petita davant de l'acord global i sobretot de les pensions. Si algú ha aconseguit aturar que el 67 any fossin l'edat de jubilació per a tothom i que per cobrar el 100% es tinguessin 41 anys cotitzats, aquest ha estat el sindicalisme, de l'imposició del govern, l'ecofin, la Merkel i en Sarkozy, hem passat a una forquilla que va del 63 fins al 67, i en casos concrets des del 61, però sobretot que la majoria de la gent es podrà jubilar al 65 amb 38,5 anys de cotització, amb nous elements per la cotització com és la cura de fills o els joves becaris, el cas del joves segurament que durant el procés parlamentari tindria que arribar més lluny i tenir en compte un part dels estudis.

No cal dir que aquest acord també posat fre a l'ultraactivitat en la negociació col·lectiva, corregir les causes d'acomiadament i acordar noves polítiques d'ocupació i industrials, estem davant d'un acord que posa fre a les retallades socials que estàvem patint, per tant esperem que s'obri un nou camí de diàleg i acord que permeti sortir millor i més ràpid de la crisi econòmica.

Segur que és més fàcil criticar que construir, doncs hem decidit, com sempre, agafar el camí de construir.

Nissan l'excepció, no la norma

Aquesta setmana hem tingut la gran notícia que Nissan fabricarà a Catalunya la nova furgoneta pick up, en aquesta decisió ha estat fonamental la posició majoritària dels treballadors tant en la negociació com en la ratificació en referèndum. Ara bé, cal situar el marc de la decisió per a dir que el cas Nissan és l'excepció i no la norma. Ja que alguns ja volen extrapolar la baixada de salaris a canvi de treball, i el cas Nissan no és tant simple.

La fabricació de la nova pick up dona estabilitat en la feina fins el 2024 no només als 3.000 treballadors de Nissan sinó també a milers de treballs indirectes, en el sector de l'automoció es diu que per cada lloc de treball directe n'hi han entre 5 i 7 d'indirectes, per tant estaríem parlant d'entre 15.000 i 20.000 persones, per tant no només és una decisió conjuntural per salvar un any dolent sinó que és a llarg termini.

La decisió no és estrictament de relacions laborals sinó que té també un fort component de projecte industrial de futur, no només per Nissan sinó també per sector de l'automoció i per l'industria catalana, parlar d'automoció no és només metall, és química, és tèxtil, és electrònica, és transport,... I en aquest moments que cal el canvi de model productiu cal tenir tant la recerca, com la producció per porta a la practica la recerca i la comercialització, i tenir grans empreses ens garanteix el manteniment de petites i mitjanes empreses que tenen un paper clau en l'industria auxiliar de l'automòbil i ens deixa molt ben posicionament pel futur vehicle elèctric.

Des de punt de vista estrictament salarial no és el mateix parlar de moderació o congelació salarial, quan parlem de salaris baixos o salaris dignes, i per tant aquest també és un factor clau. Fent un consulta ràpida veiem que els salaris de la Nissan són força més alts que els salaris del sector del metall. Segons el conveni de la Nissan les taules salarials van dels 21000 a 44000 euros anuals, quan entres a treballar cobres el 75% fins els 5 anys que ja cobres el 100%, en canvi les taules salarials del sector de metall de Barcelona van dels 17900 a 22600 euros anuals i el salari dels aprenents és d'11000 anuals. Per tant és veu perfectament que no té res a veure el conveni del sector del metall amb el conveni de Nissan.

Nissan és l'excepció i no la norma, tant per la dimensió de producció, com també per la qualitat en l'ocupació i els salaris dignes. Potser si la norma fos que les empreses tenen qualitat en l'ocupació, pla industrial i salaris dignes i haurien més excepcions, però per la desgracia la norma ara és salaris baixos i precarietat laboral.

Si hi ha acord, si hi ha vaga

Si hi ha vaga perquè el sindicalisme és rígid i encarcarat, si hi ha acord perquè el sindicalisme no té força, ni autonomia sindical. Aquesta és l'esquisofrènia que patim aquests dies, abans de Nadal com que les negociacions no avançaven de ben segur que estàvem molt aprop d'una segona vaga general, de reis cap aquí el govern s'ha mogut i per tant i com hem fet sempre intentarem negociar fins al final per poder posar fre a les retallades social que ens tenen preparades: pensions, negociació col·lectiva.

L'objectiu final del sindicalisme, com a mínim el de la UGT, no és convocar vagues generals sinó arribar acords que suposin segons el moment o manteniment o millora de les condicions de treball i de vida de la gent treballadora.

De ben segur que el sindicalisme molestem a molta gent, ja que encara que ho neguin la nostra existència esta posant fre a moltes retallades social i evita molta més precarietat laboral a les empreses. Durant la vaga general es va veure de manera clara, pràcticament cap mitja de comunicació va ajudar, i ara es veu que la reforma laboral està servint pel contrari que ens van dir el govern, els mercats i la premsa.

Les úniques grans organitzacions que no estem de genolls davant dels dictats de la dreta europea i els mercats especuladors, som el sindicalisme. Perquè creiem que la crisi l'han de pagar i arreglar els que l'han creada i aquest no som els treballadors, i la crisi no ha de ser l'excusa per situar retallades socials, de la crisi n'hem de sortir més forts.

Aquest mes de gener serà de negociacions en aquest sentit: creiem que cal una rectificació de la reforma laboral, el reglament d'acomiadaments és un pas, cal reforçar la negociació col·lectiva no destrossar-la imposant l'ultraactivitat dels convenis i sobretot cal aturar la jubilació als 67 anys i han moltes mesures de retallades de despesa en pensions abans d'arribar als 67.

I si no hi ha acord ens mobilitzarem tot el que ens hàgim de mobilitzar, no tenim ni por de la mobilització vaga inclosa, ni por d'arribar a acords com el que aquesta setmana s'ha produït a la Nissan.

2010 igual de pitjor que el 2009

Gràcies a la reforma laboral els resultats finals del 2010 són igual de dolents que els del 2009, quan si mirem les dades fins el juny milloraven molt poc, la reforma laboral ha estat nefasta pel mercat de treball, ha creat més acomiadament i més precarietat laboral, tot el contrari del que ens va dir el govern que pasaria.

Atur el 2010 ha acabat amb 1000 persones més a l'atur, més de 560.000 aturats registrats a Catalunya.

Temporalitat Taxa Gener a Juny 2010:16,9%

Taxa Juliol a Novembre 2010:17,5%

(En el cas dels joves ha passat del 45,7% al 52,5%. 1 de cada 2 Joves que treballen, té un contracte temporal)

Increment dels acomiadaments per causes objectives:

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament improcedent:

Juny – Octubre 2009: 592.085

Juny – octubre 2010 : 528.625 (-10,7%)

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament per causes objectives:

Juny - Octubre 2009:14.467

Juny - Octubre 2010:128.430 (+ 12,2%)

Augmenta la contractació temporal

Contractació temporal Juny – Novembre 2009:87,61%

Juny – Novembre 2010:89,13%

Contractació indefinida Juny – Novembre 2009:12,39%

Juny – Novembre 2010:10,87%

I després ens hem de sentir a dir que el pitjor va ser el 2009 doncs no per desgracia el 2010 també, amb el fet afegit que més de la meitat dels aturats porten més d'un any a l'atur, per tant l'atur de llarga durada s'esta instal·lant al nostre mercat de treball, i el pitjor és que no hi han indicis que el 2011 pugui ser millor, amb les retallades social començarem l'any, per tant els temps futur seguirant sent de mobilització i denúncia, i de proposta perquè la sortida de la sigui ràpida i amb treball de qualitat.

Mirant al Brasil

Uns mirant cap a Veneçuela, d'altres cap el somni americà, i molts estant de genolls davant dels mercats. Segurament el millor no és emmirallar-se, ni agenollar-se, sinó construir des del coneixement de la realitat els millors somnis.

Ens aquests anys que els mites i líders cauen per terra, també hi han llums, llums que ens volen apagar o amagar. Lula da Silva és l'exemple de la tenacitat de la lluita, l'obrer metal·lúrgic que primer des del sindicalisme i després des de la política ha aconseguit que un país s'aixequi i no només econòmicament sinó també socialment, reduint l'atur i la pobresa.

El Brasil un exemple que es poden construir somnis, primer un exsindicalista i ara una exguerrillera continuant en la lluita per la justícia social, en un moments de desorientació política, el que ens diuen, des de Brasil, és que cal tenir clar el camí del somni i sobretot no oblidar quins són els teus.

Progrés econòmic i justícia social són les dues cares de la moneda que Lula ha portat a terme. La majoria de països anomenats emergents, creixen econòmicament sense créixer social i democràticament, en canvi el Brasil ho esta aconseguint, treballant i deixant el soroll d'America llatina per altres.

Miralls com els de Lula ajudant a seguir somiant en que una altre política és possible, que els somnis és poden construir i que el creixement econòmic ha de ser compatible amb l'educació i la justícia social.