diumenge, 30 de gener de 2011

L'acord de les pensions i el pacte global

De vegades no és més valent el que més crida, sinó els que tenen la capacitat de modificar la realitat. Quan s'arriben a acords com els de les pensions sempre surten debats, si quan pitjor millor, encara que es perdin drets pel camí, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fre.
La vaga general del 29S, al igual que les anteriors no eren un fi en si mateix sinó demostrar la capacitat de rebuig del món del treball, per així poder obrir noves negociacions per produir les rectificacions respecte a les polítiques imposades unilateralment. Al voltant de la vaga general teníem una reforma laboral imposada i dues amenaces les reforma de la negociació col·lectiva i sobretot ampliar l'edat de jubilació al 67 sense cap mena d'excepció.
Malgrat la voluntat de no reconeixia l'èxit de la vaga general i que les vagues serveixen perquè els governs rectifiquin aquesta és la realitat, si la vaga no hagués estat un èxit quina necessitat te el govern de negociar la reforma de les pensions, la reforma laboral i la negociació col·lectiva, legisla i tothom content per moltes manifestacions o vagues que convoquem els sindicats.
Segur que no era el moment d'abordar aquesta reforma de les pensions, però davant de l'imposició calia entrar a negociar per aconseguir el mínim impacte possible i que la jubilació al 67 quedes reduïda a la mínima expressió. Quan arribes a l'acord, sempre et queda el dubte de si s'hagués pogut aconseguir més, si comparem els punt de partida esta clar que l'acord s'apropa més a la proposta sindical que a la del govern, el govern proposava el 67 anys amb 41 anys de cotització i els sindicats 65 anys i 35 anys de cotització.
No és qüestió de ser més papista que el papa, però tampoc amagar-se i parlar amb la boca petita davant de l'acord global i sobretot de les pensions. Si algú ha aconseguit aturar que el 67 any fossin l'edat de jubilació per a tothom i que per cobrar el 100% es tinguessin 41 anys cotitzats, aquest ha estat el sindicalisme, de l'imposició del govern, l'ecofin, la Merkel i en Sarkozy, hem passat a una forquilla que va del 63 fins al 67, i en casos concrets des del 61, però sobretot que la majoria de la gent es podrà jubilar al 65 amb 38,5 anys de cotització, amb nous elements per la cotització com és la cura de fills o els joves becaris, el cas del joves segurament que durant el procés parlamentari tindria que arribar més lluny i tenir en compte un part dels estudis.
No cal dir que aquest acord també posat fre a l'ultraactivitat en la negociació col·lectiva, corregir les causes d'acomiadament i acordar noves polítiques d'ocupació i industrials, estem davant d'un acord que posa fre a les retallades socials que estàvem patint, per tant esperem que s'obri un nou camí de diàleg i acord que permeti sortir millor i més ràpid de la crisi econòmica.
Segur que és més fàcil criticar que construir, doncs hem decidit, com sempre, agafar el camí de construir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Difícil de creure que ens podrem jubilar als 65 amb el 100% de la pensió o almenys amb una pensió equivalent a la dels pensionistes d'avui. Diria que uns quants es fregen les mans i no són els sindicalistes...