Venim
del nord, venim del sud... potser no venim d'enlloc, som nascuts aquí... Si
perdem els orígens perdem la identitat... els orígens són territorials o de
classe social... Grans dubtes en un món que alguns volen convertir només en
blanc o en negre... A Chiapas proclamaven “un mundo en el que quepan todos
los mundos”...
Part
dels meus avis varen venir a Catalunya; un vingué del sud –Múrcia–, d'altres
vingueren de l'oest –Aragó–, tots ells de classe social baixa, buscant un futur
millor. Per tant, malgrat la teòrica catalanitat dels meus cognoms, Ros i
Duran, no és així, sinó que sóc fruit de la barreja de gent que ha voltat món,
no som ni millors ni pitjors que aquells que els seus cognoms, generació rere
generació, han anat arrelant en un mateix territori. Tots, com deia Joan
Fuster, construïm un sol poble.
Vingueren
buscant un futur millor, perquè els seus fills no visquessin el que van haver
de viure ells i elles, marxar sols d'on havien nascut cap a un lloc incert,
deixant família i amistats; els seus fills que són, per alguns, les nostres
mares i pares treballant durament ens han donat benestar, estudis, cultura...
Ara ens toca a nosaltres, i alguns han destruït el camí del progrés, la
llibertat i el benestar.
Alguns
mals governants diuen que hem d'emigrar nosaltres i els nostres fills, com els
nostres avis, si volem treballar. Ens hi hem de negar i lluitar perquè aquí a
casa nostra la gent pugui treballar i viure amb dignitat, i si ha de marxar
algú, que siguin aquests governants de curta volada. Avui, en aquests moments
de crisi econòmica i de conflicte social i nacional, penso en els meus avis o
en el meu pare, que, com cantaria Raimon, vénen d'un silenci antic i molt
llarg, que van viure i morir en l'anonimat, que en frases solemnes no van
creure mai.
Una
terra que acull, que rep i dóna, que la seva cultura ha trobat el seu camí
sumant la tradició i les aportacions de molta gent d'altres llocs; una llengua
que és eina d'integració i progrés social, no d'exclusió. Si hi ha alguna divisió
o fractura no és per la llengua que es parli, ni per l'origen, ni pel que es
pensi políticament; l'autèntica fractura que cal combatre és entre rics i
pobres. Les grans proclames, de somnis col·lectius –o les quimeres, que diuen
alguns– no han de ser per a una satisfacció patriòtica plena de simbologia i
èpica però buida de progrés social; alguns mai triarem entre progrés social i
llibertat nacional, ni tampoc no triaré mai, com a fill, entre la meva mare o
el meu pare, o els avis i les àvies; són indestriables.
