dijous, 11 d’octubre de 2012

Els meus avis i jo....



Venim del nord, venim del sud... potser no venim d'enlloc, som nascuts aquí... Si perdem els orígens perdem la identitat... els orígens són territorials o de classe social... Grans dubtes en un món que alguns volen convertir només en blanc o en negre... A Chiapas proclamaven “un mundo en el que quepan todos los mundos”...
Part dels meus avis varen venir a Catalunya; un vingué del sud –Múrcia–, d'altres vingueren de l'oest –Aragó–, tots ells de classe social baixa, buscant un futur millor. Per tant, malgrat la teòrica catalanitat dels meus cognoms, Ros i Duran, no és així, sinó que sóc fruit de la barreja de gent que ha voltat món, no som ni millors ni pitjors que aquells que els seus cognoms, generació rere generació, han anat arrelant en un mateix territori. Tots, com deia Joan Fuster, construïm un sol poble.
Vingueren buscant un futur millor, perquè els seus fills no visquessin el que van haver de viure ells i elles, marxar sols d'on havien nascut cap a un lloc incert, deixant família i amistats; els seus fills que són, per alguns, les nostres mares i pares treballant durament ens han donat benestar, estudis, cultura... Ara ens toca a nosaltres, i alguns han destruït el camí del progrés, la llibertat i el benestar.
Alguns mals governants diuen que hem d'emigrar nosaltres i els nostres fills, com els nostres avis, si volem treballar. Ens hi hem de negar i lluitar perquè aquí a casa nostra la gent pugui treballar i viure amb dignitat, i si ha de marxar algú, que siguin aquests governants de curta volada. Avui, en aquests moments de crisi econòmica i de conflicte social i nacional, penso en els meus avis o en el meu pare, que, com cantaria Raimon, vénen d'un silenci antic i molt llarg, que van viure i morir en l'anonimat, que en frases solemnes no van creure mai.
Una terra que acull, que rep i dóna, que la seva cultura ha trobat el seu camí sumant la tradició i les aportacions de molta gent d'altres llocs; una llengua que és eina d'integració i progrés social, no d'exclusió. Si hi ha alguna divisió o fractura no és per la llengua que es parli, ni per l'origen, ni pel que es pensi políticament; l'autèntica fractura que cal combatre és entre rics i pobres. Les grans proclames, de somnis col·lectius –o les quimeres, que diuen alguns– no han de ser per a una satisfacció patriòtica plena de simbologia i èpica però buida de progrés social; alguns mai triarem entre progrés social i llibertat nacional, ni tampoc no triaré mai, com a fill, entre la meva mare o el meu pare, o els avis i les àvies; són indestriables.



2 comentaris:

Miguel ha dit...

Estimado amigo Camil:

Soy Miguel y a cabo de enviarle un email. Por favor, a ver si tienes un ratillo y respondes.

Mis mejores saludos.

Gaelia de ideas ha dit...

Un gran mensaje, Camil. Salud.