Tot és urgent i mai res no s’acaba

Tot és urgent i mai res no s’acaba, aquesta frase és d’una cançó de Raimon que fa molts anys la vaig escoltar, em va quedar gravada per sempre, especialment en aquells mesos que el ritme de treball supera el ritme habitual, que normalment ja és tot per ahir. Qui no ha rebut un missatge al mòbil: truquem és urgent, però no diuen el motiu de la urgència. Però el ritme de vida i de treball és urgent, i moltes vegades l'urgent no és l’important.

Les teories organitzatives sempre tenen l’habilitat de plantejar la gestió del temps, com a solució a tots els problemes. Actualment els temps dura menys que abans, pot ser culpa del mòbil i del conjunt de les noves tecnologies TIC, tot va més ràpid. El debat i la solució és saber diferenciar entre urgent i important, entre resoldre un problema concret i canviar una realitat.

Quan tens responsabilitats de direcció: de vegades tens la sensació que la teva professió és de bomber, d’altres dies d’advocat, d’altres dies de psicòleg,... un dia fa temps vaig teoritzar, fruit de que em van preguntar quina professió tenia, i jo com que la política i el sindicalisme l’entenc com un vocació no com una feina, per tant de professió no soc sindicalista sinó administratiu i venedor que és del que he treballat, vaig contestar que actualment era gestor de conflictes, com explicava un dia en el seu bloc la dolors, conflictes tant els que em generen com els que genero.

Tinc la sensació i en diverses reunions de les darreres setmanes es confirma, que com a mínim la meitat del temps el podria haver dedicat d’altres coses més constructives, que a tots ens falta paciència, saber escoltar, empatia, que el que pensem és relatiu i que el més important és sumar per treballar junts, i per tant que tothom ha de fer renuncies personals per construir projectes col·lectius.

Referent sindical i moviment social

Fer una aturada en el camí de l’activitat del dia a dia, per treballar pel més enllà és fonamental, les organitzacions en aquest cas la UGT de les comarques gironines, tenim l’obligació de donar una resposta ràpida i resolutiva als problemes concrets, acomiadaments, papers immigració, reclamacions de quantitats,... dels treballadors de les nostres comarques.
Ara bé, tant important és també treballar per la transformació de la societat i del món, cap aquell món millor que molts somiem, no oblidem que l’internacionalisme neix en bona part del sindicalisme del segle XIX. Aquest divendres vam tenir l’oportunitat de presentar el documental “somos andando”, davant d’una delegació de Nicaragua, entre els quals hi havia l’Orlando Pineda “guerrer de l’educació”, com el va definir en Sebas Parra, Sebas que és de les persones que més a treballat a Girona per la integració de la immigració, sempre des d’una visió transformadora i no assistencialista.
El documental ens explica des de la realitat de Nicaragua, és procés de sindicació del treball informal i com a partir de la sindicació, a part de defensar els drets s’entra també en un procés formació permanent. Sense el coneixement dels drets no és poden exercir, sense conèixer les causes de la pobresa no les podrem eliminar.
La cooperació sindical és com un compromís polític, és a dir no fem solidaritat sinó política, de suport a totes aquelles organitzacions del món, especialment les sindicals que poden necessitar instruments, mitjans i suport per estendre les seves organitzacions com a eines valides per canviar les condicions de treball. Sinó creem ocupacions dignes no eliminarem mai les desigualtats del món.
Entenc el sindicalisme com un instrument que el mateix temps soluciona el problema concret d’una persona i treballar com mobilitzador per canviar les injustícies, que patim aquí i arreu del món. El sindicalisme ha d’estar a l’empresa i al carrer, no som ni una gestoria ni una organització que debat els problemes del món però no actua. Som un moviment de masses plural que vol sumar cada dia més per tenir més força, perquè la veu dels que no tenen veu tingui veu i força. Que som la majoria perquè la majoria som classe treballadora.

Habitatge: del dret al malson

Dels grans problemes actuals, el d’habitatge és dels més importants cada cop el preus són més alts i els tipus d’interès també i per tant les hipoteques. El nivell d’endeutament de les famílies cada cop és més alt, en concret dels més alts d’Europa, en cap moment espero que aquesta situació acabi malament, però l’alentiment de l’economia, el índex de precarietat laboral i la destrucció de treball estable, són indicadors que no fan tenir una visió positiva del resultat futur.

El que hauria de ser un dret per tothom s’ha convertit en un malson, el tenir un accés a l’habitatge d’acord amb el teus ingressos. Uns lloguers tant o més cars que les hipoteques, hipoteques que s’han convertit en lloguers per tota la vida, o passar a heretar un habitatge a heretar una hipoteca.

Cal aturar l’especulació del sòl, encara que no ser si hi som a temps, cal potenciar el lloguer per damunt de la compra, i en aquest àmbit políticament es poden fer coses tant fiscals com de creació d’un gran parc de lloguer públic i privat, cal que els ajuntament aturin els creixements desmesurats que actualment hi han. En conclusió cal passar de la reivindicació i el discurs fàcil a l’acció política i legislativa. Cal que l’habitatge torni a ser un dret i no un malson i un patir per poder trobar habitatge i després poder-lo pagar.

tot és possible si hi ha compromís

Reflexioneu mirant aquesta foto,

tot és possible si hi ha compromís

Joan Roca i Ferran Adrià, mestres de l’art de la cuina

Durant aquest dies a Girona s’està celebrant el fòrum gastronòmic, i avui a la tarda, tot i el sofà, la lectura i la pluja de capvespre. Finalment i quedat amb l’Albert per anar a la conferència que han realitzat en Joan Roca i Ferran Adrià conjuntament i per primer cop.

Surts de l’acte tenint la sensació d’haver estat durant una hora i poc més, escoltant i veient dos mestres i dos genis. Mestres perquè el llenguatge planer i directe apropa i ensenya la cuina a aquells que ens agrada la cuina, cuinar i aprendre. I genis pel prestigi que tenen i amb la cuina practica d’avui han demostrat.

La cuina d’aquests dos gironins és un exemple d’esforç constant per aconseguir la màxima innovació, amb el màxim respecte als orígens de la cuina: una taronja, un espàrrec, una gamba, xocolata, oli d’oliva, iogurt,.... aquest són alguns dels productes que amb total senzillesa amb transformat en joies de la cuina i el plaer.

Tots just fa 9 anys que em vaig iniciar en el món de la cuina, fins llavors com explico sovint la meva especialitat era el frankfurt. El gran descobriment meu és la cuina; com un art, com un espai de pensament i creació, com un plaer: el de crear i compartir la terra i el mar per disfrutar.

Posa’t a 1000

Si avui et despertessis d’un somni just abans de l’entrada de l’euro et posaries a 1000, com pot ser que un cafè de 100 pts passi a 166 pts i que en un enciam i un diari, passi el mateix.
Avalot - joves de la UGT de la Catalunya, acaba d’iniciar una campanya revolucionària perquè el salari mínim a tot arreu, sigui com a mínim de 1000 €. Aquest és un compromís que en l’àmbit polític i sindical tothom hauria de fer seu. Tenim uns preus de l’habitatge, del menjar, i de molt productes bàsics que s’han multiplicat en els últims anys, pel pelotazo de l’euro, que ningú reconeix, però que tots els empresaris i empresàries se n’han beneficiat.
Una societat dita del benestar en que no tenim uns salaris dignes i de qualitat, menys de 1000 € al mes, no pot ser una societat del benestar. Quan els beneficis empresarials sempre han estat superiors al creixement en despesa social i augments salarials.
Alguna gent dirà que la proposta no és real. El que no és real són els salaris que cobren la majoria de treballadors de Catalunya. Tothom que cobri més/menys de 1000 € o just, quan agafa la calculadora, i fa càlculs amb cargues familiars o sense, els números costen de sortir.
Felicitats AVALOT per la campanya, com sempre des dels orígens, esteu posant el dit a la llaga dels problemes de la societat. Seguiu igual. Perquè hi hagin antiavalots, primer hi ha d’haver AVALOT, per tant sempre sereu els primers, potser ara no són els blaus d'abans, potser ara són els polítics i la patronal els pitjors antiavalots.

Francesc Ferrrer, referent per la classe obrera

En Francesc Ferrer, en la seva bitàcola, www.francescferrer.net, va escriure aquestes paraules, les quals li vaig agraïr personalment, avui fent un google, surten un altre cop les seves paraules. Paraules del lluitador i historiador dels moviments socials de les comarques gironines, les vull tornar a reproduir, per ell i perquè trobem a faltar la seva presència i els seus pensaments, soc fill ideològic de molta gent, i un d'ells és en Francesc.


UGT (Dissabte, 29-X-2005)
29/10/2005
La “unió general de treballadors” de les comarques gironines ha celebrat un congrés a Olot, i per unanimitat han elegit com a secretari general al bon amic Camil Ros. Enhorabona Camil!. No és pas gaire normal que a la vida sindical es puguin obtenir unanimitats. I menys a la UGT que des de la seva implantació a Girona després de la mort del general Franco, sempre havia tingut molts alts i baixos. De fet, des de que Camil Ros se’n va fer càrrec de la secretaria, la UGT ha agafat molt de prestigi, i ha estat una central equilibrada i ben governada, sense tensions, ni tibantors.De fet, a les comarques de Girona, el primer sindicalisme que va existir al vuit-cents fou el de la I Internacional, que decidí aliar-se amb els de la branca de Bakunin. La UGT malgrat haver-se fundat a Catalunya anys més tard, i ser de la branca marxista, mai no va tenir incidència majoritària en el mon obrer català i gironí, atès que el sindicat hegemònic durant el nou-cents i fins a la II República fou la CNT. Des de la mort del dictador Franco, el sindicalisme àcrata ha perdut la seva hegemonia i en canvi els dos sindicats marxistes la UGT i CC.OO. han estat els que han agafat el relleu. A principis de la transició la UGT va tenir uns moments d’espanyolització per causa dels seus dirigents. Tanmateix, des de que la secretaria genera està en mans de Pepe Álvarez, les coses han canviat. Álvarez és un ciutadà de catalanitat insubornable, i possiblement per això també Camil Ros figura com a secretari general a les comarques gironines. La unió general ara la gent se la veu més seva, més catalana, i més preocupada pels interessos nacionals de Catalunya.

Música: per escoltar les lletres

Aquests dos cd’s, regalats per la meva germana i un amic de Bescanó, són una realitat per demostrar que les llengües, en aquest cas el català i el castellà, no són en si mateixes font de problemes. És més real el problema entre rics i pobres, perquè hi ha gent que cobra menys de 500€ al mes i d’altres en cobren més de 5000€. La mostra positiva del problema lingüístic, la negativa que la digui el Losantos, la trobem amb aquests dos cd’s, :
El tribut a Sopa de Cabra, recopilació de cançons cantades per d’altres músics, ens trobem cantant en català a l’aragonesa Amaral la darrera cançó de sopa: camins, pel meu gust, millora l’original junt amb el podré tornar enrere de la Beth. Una persona espanyola que canta en català. És això motiu de conflicte?.
L’altre del Miguel Poveda, cantaor català de Badalona, Poemas del exilio: Rafael Alberti. Seria més fàcil recomanar algun altre del Poveda cantat en català, ara, com canta un català els poemes de l’Alberti en concret: Y sin embargo. També és motiu de conflicte?.

L’Amaral ens canta en català:
mai no és massa tard
per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses,
Camins que ja són nous.

El Poveda ens canta en castellà:
... Y sin embargo, ¡ qué alegre,
Qué alegre y feliz ha sido
y volverà a ser – mi canto!

En un comentari de l’escrit anterior un anònim em deia que era: un provocador del pensament, aquí en teniu un exemple, vivim en un món de conflictes que de ben segur la meitat ens els podríem estalviar, m’agrada provocar, per després debatre i reflexionar.
Gràcies també a tots els altres comentaris d’aquest escrit i d’altres, i també als crítics, perquè em fan pensar. Referent el tema dels anònims i confidencials n’escriuré un altre dia, però de sortida, no hi estic en contra. Tothom ha de tenir llibertat d'expressió i el dret a l'anonimat si ho considera oportú.

Ara toca parlar del Cas Dixan, absolució

Ahir deia que un altre dia, tot parlant del paper de l’Audiència Nacional, parlaria del cas Dixan o operació Estany, i avui ha sortit la sentencia i és molt contundent, però encara queda el recurs. Tothom que seguia el cas li semblava que anàvem cap a l’absolució, ja que un dels empresonats darrerament havia estat posat en llibertat, doncs ens trobem amb una condemna de 13 anys de presó.
Tot va començar quan un tal Aznar buscava armes de destrucció massiva per a tot arreu, fins i tot a Banyoles va trobar un detergent, que barrejat amb no sé què, podria aconseguir crear un artefacte explosiu. Abans d’ahir, l’Aznar finalment va dir que a l’Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i avui, la sentència del Cas Dixan, de la principal acusació que era la de crear un explosiu amb detergent, no ha quedat demostrada, i la sentència es centra en d’altres aspectes.
Acabo de sortir tot just fa una hora de la roda de premsa, informativa i de suport, encara escric en calent i amb el sentiments barrejats a flor de pell. Feia temps que en una roda de premsa el final, no hi havia un gran aplaudiment de suport i que la majoria de la gent que hi érem, periodistes inclosos, hem sortit amb el ulls plorosos, amb un sentiment, com a mínim el meu: d’impotència, suport, compromís, tristesa, veure l’amor de la companya d’un d’ells en forma de plor amb el fill nounat, que pot trigar temps a veure el seu pare, si el recurs no surt bé.
Ara bé, hi tingut amics innocents dels detinguts i empresonats del 92, amics insubmisos que els he vist entrar a la presó, i feia temps que no tenia aquella sensació interna que només es té, crec, quan ets una persona compromesa i amb sentiments. La pell de gallina d’avui i els ulls molls, com abans, els hem de transformar en seguir defensant l’absolució, com hem fet molta gent des del primer dia, alguns sempre heu estat a davant, d’altres hi hem estat, sense estar al davant, però des del principi. El meu compromís és la paraula de l’inici, quan tothom hi era, fins al final, siguem els que siguem, perquè el compromís i la constància de la llibertat, encara que no sigui políticament correcte, està per damunt del moment polític, estic trist pel que crec una sentència injusta, i feliç de que d’altre gent i a mi, encara i espero que sempre, em provoca emoció i sentiment el compromís polític i social.

Democràcia i justícia vs independència o dependència

Escric d’una qüestió que els meus coneixements són molt bàsics, i sent conscient que el Poder ( Justícia, església,...) està prohibit criticar-los. Sempre ens han parlat de la separació de poders, de la independència de la justícia com a garant de la democràcia.
Aquest dies amb l’espectacle del Tribunal Constitucional, és quan qüestiono certs estament judicials com el tribunal constitucional i l’audiència nacional, perquè considero que en certes actuacions darreres, hi ha gent que els utilitza com a instruments al servei d’uns interessos polítics concrets, en els darrers temps del PP, però seria igual de criticable si ho fes qualsevol altre. I això no és independència judicial.
Un Estatut, votat per les diputades i diputats Parlament de Catalunya escollits democràticament, que després de ser negociat i votat pel Congrés de Diputats i finalment votat en referèndum pel poble de Catalunya, no pot ser que un grup de gent estigui per damunt de la democràcia i es saltin un procés de democràcia participativa. Ja que la constitució no és sagrada, per tant el problema és que s’ha de canviar la constitució, i la feina del tribunal constitucional hauria d’anar més encaminada a dir quins són el possibles conflictes, però la solució l’han de trobar els polítics escollits a les urnes. Del tema de l’audiència nacional el deixo per un altre dia però també té la seva cosa ara pel procés d’Euskadi, el cas dixan o el 92 a Catalunya.
Considero que cal canviar el funcionament i composició dels màxims òrgans judicial, en certs moments es demostra que no hi ha independència judicial, per sobre de la democràcia no hi pot haver ningú, i els màxims òrgans en el cas de l’estat espanyol, crec que són el congrés i el senat.
Com que parlo de justícia, també vull afirmar en positiu que conec, advocats, jutges i fiscals, en aquest cas de Girona, que creuen en la justícia i que cada dia amb el seu treball i compromís aconsegueixen fer justícia i especialment respecte als treballadors i les treballadores, aquesta setmana n’he tingut un bon exemple. Per tant no qüestiono el treball de la gent que es dedica a la justícia sinó la gent que mana al màxim nivell, seria el mateix que aquell cristià per criticà el Vaticà i el Papa però no deixà de ser cristià i no perd la fe.
En el meu cas crec que sense democràcia no hi ha justícia, però que també sense una bona justícia no és fa una democràcia millor.

La modernitat líquida

L’altre dia vaig recomanar una novel·la de nivell totxana (700 pag), avui toca un assaig de nivell paper de fumar (50 pag). Aquesta setmana vaig anar per la llibreria 22 de Girona, i entre les novetats vaig trobar: Els reptes de l’educació en la modernitat líquida del sociòleg polonès Zygmunt Bauman, d’ell ja havia llegit Una aventura anomenada “Europa”, no vaig dubtar i aquesta tarda confirmo que ha estat una bona elecció.

Una reflexió clara i contundent de la societat actual, hi descobert el concepte de modernitat líquida, que ens descriu la fragilitat i precarietat que hi ha en tots els àmbits de la societat actual, tan individual, cultural com col·lectiva.

Uns fragments del llibre per animar-vos a llegir-lo:

“cultura de l’ara mateix i cultura a corre-cuita per descriure la que fem en la nostra societat. Sens dubte són dues expressions molt encertades, que van d’allò més bé cada vegada que provem de copsar la naturalesa de la condició humana en el temps de la modernitat líquida. Podríem afirmar que, per damunt de tot, el tret distintiu d’aquesta condició (desconegut fins ara) és el propòsit de reajustar el significat del temps”

“La cultura del present...”” Una opció que aquesta llibertat es negaria a tolerar, concedir o permetre, és la decisió (o més aviat la capacitat) de mantenir tenaçment la identitat construïda prèviament; és a dir, un tipus d’activitat que també pressuposa i implica, per força, la preservació i la seguretat de la xarxa social sobre la qual aquesta personalitat descansa i que al mateix temps reprodueix activament”

“la ignorància causa la paràlisi de la voluntat”

“necessitem l’educació al llarg de la vida per tal que puguem prendre decisions. Però necessitem encara més salvar les condicions que ens donen aquesta possibilitat i la posen al nostre abast.”

La garoinada i el compromís

La garoina coneguda en d’altres latituds més enllà de l’Empordà, com eriçó de mar, pot tenir com a mínim dos interpretacions: l’exterior amb punxes i molt dura d’obrir i la interior un suau plaer en la boca com l’aroma i el gust més profund del mar. Entenent el mar com un conjunt, la duresa exterior de la garoina, però un cop la coneixes, té un plaer interior que es desfà a la boca, fins i tot gent de l’Empordà diuen no hi ha res més estimulant en tots els sentits com que les garoines, d’altres també en diuen garotes.

Perquè escric avui de garoines i les interpreto, doncs perquè aquest dijous hi estat pel Baix Empordà treballant, ara bé, a l’hora de dinar un grup de companys hem decidit fer cultura tradicional, que vol dir això: que durant els mesos de gener i febrer, com a mínim, tothom qui va l’Empordà hauria de fer una garoinada, nosaltres aquest any hem escollit el restaurant de l’Hotel de Llafranc, conegut també pel la seva situació idíl·lica i per les seves festes memorables.

La garoinada que ahir vaig menjar, és un reflex del més de gener que m’ha tocat passar, plena sobretot, i més, de punxes però em quedo en el plaer interior de la garoina. En els moment difícils, que ningú els decideix sinó que te’ls trobes, crec que cal demostrar suport i serenitat per ajudar a la gent que pateix la injustícia de la pressió per buscar la justícia. Perquè les organitzacions no són organitzacions, sinó que som persones que representem persones en una organització.