Ara, més que mai

Els congressos són la síntesi, la imatge, l’estat d’ànim d’una organització, és passa balanç del passat i es projecten les esperances de futur, gent que continua amb el treball i gent que dona pas a d’altre per sempre seguir caminant.
El congrés de la UGT de les comarques gironines ha estat totes aquestes situacions i sensacions, i totes en positiu, hi ha hagut debat, discussió, festa i consens, la maduresa d’una organització és mesura per la capacitat de consens dels seus dirigents i per saber debatre junts qual cal i quan cal també passar-ho be tothom junts.
El secretari general de UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, va cloure el Congrés dient: Dolors t’ho has guanyat! Una expressió que sintetitza el naixement d’una nova líder sindical, els lideratge no s’inventen sinó que és construeixen cada dia tant en l’esforç de la representació pública com en l’esforç del treball intern, amb la personalitat de prendre les decisions necessàries amb els consensos necessaris, com dirien els indígenes “mandar obedeciendo”.
En un any s’ha vist clarament aquesta nova empenta a la UGT de les comarques gironines, el lideratge de la 1a força sindical, després dels temps de construir i reconstruir, de superar les dificultats internes i que el fil definidor sigui l’estabilitat i el consens. S’ha fet un procés de relleu sense personalismes i al servei de l’organització, ara ve el temps de seguir en el consens però sobretot de créixer molt més, les organitzacions que creixent i exerceixen lideratge, són les organitzacions fortes i unides, i la UGT de les comarques gironines, al igual que la UGT de Catalunya, tenen més força que mai i estant més unides que mai.
Ara més que mai, necessitem un sindicalisme fort per fer front a la crisi i sobretot per front als que es volen aprofitar de la crisi en benefici particular, i aquest sindicalisme fort a la comarques gironines l’exercirà amb tots els encerts la Dolors Bassa.

Més de 1000 ero’s i això no s’atura

Més de 1000 expedient de regulació d’ocupació, ERO, fins al mes d’abril, en concret han entrat al departament de Treball 1291 ERO afectant a més de 50000 persones, per veure l’allau que suposa, en els últims 10 anys no hi ha comparativa possible, ni comparant amb el conjunt de l’any, el 2002 i van haver 795 l’any que més en van entrar i l’any que va ser el 2006 amb 488.
L’industria és la més afectada 850, i en concret el metall amb 552, però no tot és industria al sector de serveis han entrat 198 i al comerç 142, per tant l’evidència que quan la crisi afecta a l’industria aquesta és expansiva al sectors de serveis, ja que el que es produeix primer després s’ha de comercialitzar. L’impacte dels ERO’s és a tot Catalunya però de manera més contundent a on té més pes l’industria de l’automoció que és l’àrea metropolitana de Barcelona.
De les més de 50000 persones afectades unes 41000 o són pels ERO’s de suspensió temporal, i és aquí on hi ha la bomba de rellotgeria ja que fins ara la majoria de gent afectada per ERO no està en el increment de l’atur, però si la crisi principalment de liquiditat i consum no és revitalitza i pot haver un creixement de l’atur provinent dels ERO’s de suspensió, cal seguir estant alerta i no pensar només amb els brots verds, ja que als arbres la fruita esta madura hi ha perill de pedregada encara.

Si Bill Gates entra en un bar

Cada mati es preparà el seu entrepà per esmorzar a la feina, seguint la tradició embolicat amb paper de plata alguns dies i d’altres amb paper de diari en concret les pagines del sudoku així mentre esmorza es distreu fent el sudoku, surt de casa i va cap a la feina les cues de rigor per arribar al polígon industrial, a treballar una mica més d’una hora i llavors com cada dia un breu descans per anar a esmorzar al bar de davant.
Un bar d’aquells autènticament de treballadors: transportistes, administratives, operaris del metall,... cada dia a la mateixa hora pràcticament la mateixa gent, més d’altra gent que esta de pas, alguns porten l’entrepà de casa i al bar demanen el cafè amb llet, difícilment amb un salari de poc més de 1000€ nets, hipoteca i dos fills, cal arribar a final de mes euro a euro.
Un dia va passar pel bar una periodista que havia quedat per fer un tallat amb gent del comitè d’una empresa del costat afectada per un ero, mentre parlava amb el comitè va decidir que faria un reportatge sobre aquell bar, era el perfecte exemple d’un bar de gent treballadora, en reportatge es titularia un bar obrer en temps de crisi, explicaria les histories de la gent de com arribar a final de mes estalviant també en l’esmorzar. Dues planes de reportatge en l’edició de diumenge, tothom de la gent habitual i va col·laborar, fins i tot va aconseguir saber el que cobraven i així també va poder fer la mitja salarial del bar: 24000€ anuals bruts i el salari que cobrava més gent era d’uns 15000€ anual.
Al cap d’un any van tornar a fer el mateix reportatge i el bar va passar de ser el bar dels obrers al bar dels rics, la sorpresa i l’incredulitat va ser generalitzada que havia canviat en un any? si la gent que anava al bar era la mateixa excepte un nou client dels darrers mesos anomenat Bill Gates, el salari mig va passar de ser de 24000€ a 40000.000.000€ en canvi el salari que cobrava més seguia sent de 15000€.
Si en Bill Gates entre en un bar les mitges deixen de ser mitges, per molt que ens diguin que la gent cobra més que abans, segurament en la majoria dels casos no és així, el que si que és clar és que els que més tenen en segueixen tenint molt més i distorsionen la realitat ja que la majoria d’increments d’ingressos que fan canviar la mitja d’ingressos són els 10% de la gent que cobra més.
Conclusió: les mitges mireu-les a mitges, o no deixeu entrar en Bill Gates al bar.
Historia creada a partir d’un exemple extret de la Fi dels neocons de Paul Krugman.

Treball, sindicalisme i país

En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:

“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”

“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”

“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”

“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”

“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”

En lloguer

Quins temps aquells, va pensar, i va haver un temps a on mai s’apagava la llum sota els seus dominis i si s’apagava es canviava el govern.
Quins temps aquells que amb un crit d’amo, s’acomiadava a la gent i si la llei no ho permetia es canviava la llei.
Quins temps aquests que ara els toca provar la seva pròpia medicina de la subcontractació.
Quins temps aquests que la patronal s’ha de posar a lloguer.

«Estem en caiguda lliure però a la gent li costa mobilitzar-se si la crisi no l'afecta»

Entrevista El Punt 4 de maig del 2009

El nou secretari de política sindical de la UGT de Catalunya, el gironí Camil Ros, considera que cal més consciència social de la situació de crisi que vivim, reclama més implicació de l'administració i critica les mesures que plantegen les patronals, que veu com un «xantatge»

En el darrer congrés, el gironí Camil Ros va ser nomenat membre del secretariat de la UGT de Catalunya com a màxim responsable de política sindical. La nova secretaria és el resultat de la fusió de les secretaries de política sindical, coordinació sectorial i salut laboral i medi ambient i engloba temes calents per l'actual situació, com ara la negociació col·lectiva i la dels expedients de regulació d'ocupació (ERO).
–Quin és l'objectiu de la nova secretaria?
–«L'objectiu és donar prioritat a la nostra resposta sindical. Donant el suport necessari als comitès d'empresa perquè l'impacte d'aquesta crisi sigui el mínim per als treballadors. Perquè per molt que els polítics ens venguin motos dient que no, els treballadors són els que fins ara estan pagant la crisi. Cal dir prou i plantar cara a tots aquells sectors empresarials i polítics que en aquests moments volen utilitzar la situació per retallar drets. El repte és important, tant des del punt de vista de mobilització com de negociació.Que no es pensin que ara passa tot.»
–Com defineix l'actitud dels empresaris, per un costat, i l'administració, per l'altra?
–«Els empresaris van iniciar la crisi amb certa coincidència amb els sindicats. Però el que no és acceptable és l'actitud que tenen les patronals des de finals d'any. Saben, com sap tothom, que els treballadors no són els culpables. Ho és el sistema econòmic i, sobretot, el sistema financer que s'ha dedicat a especular.Les retallades de salaris que estan plantejant, la reclamació d'un nou contracte de treball o d'una nova reforma laboral són inassumibles. Volen acomiadar més barat i quan els doni la gana. Volen fer un xantatge als treballadors sense feina. I pel que fa als polítics, que vigilin d'escoltar massa els cants de sirena de la patronal! Des de la UGT només creiem en congelacions salarials si hi ha un projecte industrial al darrere, com ha estat el cas de Seat i el Q3. Però no es poden permetre congelacions salarials sectorials. El que passa és que la patronal està excessivament polititzada per la dreta. I el perill és que el govern d'esquerra els vulgui escoltar.»
–Els sindicats reclament un canvi de model, però quin és el que proposen?
–«Nosaltres plantegem un nou model productiu. Però una cosa són les respostes i mesures per sortir de la crisi i l'altra és com plantegem un nou model productiu. S'està destruint ocupació, majoritàriament de gent amb baixa qualificació. Això demostra que és la part més feble del mercat de treball. El nou model implica la millora de la formació professional. També cal trencar amb el tòpic que només es pot treballar si hi ha una jornada de vuit hores establertes i presencials. Potser amb altres fórmules de flexibilitat s'acaba sent més productiu i es millora la conciliació de la vida personal amb la laboral. També hem de pressionar perquè els governs facin més polítiques industrials. Ara no hi ha valentia i les mesures de crisi han estat disperses»
–Alguns creuen que els sindicats no s'estan fent prou visibles.
–«Crec que és una percepció que no la tenim els que hi estem a dins. Però segurament alguna cosa hem de millorar. Estem fent mobilitzacions des de l'octubre de l'any passat. Potser ens hem de moure més o quan, ho fem, se'ns ha de veure més. Però sempre hi ha hagut el tòpic que els sindicats no fan prou. El cert és que tenim centenars de persones assessorant els comitès d'empresa. El mes passat vam tenir 400 ERO a Catalunya. L'anterior, 300. Estem a peu de fàbrica intentant aturar al màxim la destrucció d'ocupació. I governs i patronals han de saber que hi som i que no acceptarem retallades. Volem fets. El mes d'octubre ens van dir que arribaria liquiditat a les empreses. On és aquesta liquiditat? Qui se l'ha quedat?»
–Potser l'administració i la patronal sí que senten el seu alè al clatell però no s'acaba d'arribar a la societat.
–«A la gent, fins que no veu que li afecta, li costa involucrar-se. Això és un problema general de la societat. Crec que la gent no és conscient de la situació actual. No és conscient que hi ha 600.000 desocupats a Catalunya. No és conscient que estem en una caiguda lliure. Encara no hem tocat fons i, quan ho fem, caldrà veure quant temps tardem a recuperar-nos.»
–A les comarques gironines tenim un ERO cada dia laborable. I cada cop les indemnitzacions pels acomiadats són més baixes. No hi ha marge de maniobra?
–«Els ERO de fa un parell d'anys, no estaven motivats per la crisi, excepte els relacionats amb el sector tèxtil, i, per tant, sempre hi havia més diners per negociar. En molts casos, com Levi's o Panasonic, responien a deslocalitzacions. Ara, molts dels ERO són per situacions de crisi real i en moltes ocasions has d'acabar al Fons de Garantia Salarial. Hem de buscar sortides dignes per a la gent que perd la feina però, alhora, mantenir com més llocs de treball millor. En el cas de Girona, els ERO estan tenint menys impacte que a la resta de Catalunya. Això no vol dir que hi hagi menys crisi. El que hi ha són molts acomiadaments individuals. Aquests són difícils de controlar però segurament s'incompleixen drets de treballadors. Aquí és on la Inspecció de Treball hauria d'incrementar la funció de vigilància.»
–Als problemes ja existents se'n poden afegir d'altres: la gent que està temporalment a l'atur i que té la incertesa del seu futur; o aquelles persones que perdran, o ja han perdut, la prestació social.
–«Són dues bombes de rellotgeria. Pels ERO temporals hi poden haver unes 30.000 persones afectades a Catalunya. Com a mínim, per a aquesta gent s'ha aconseguit el comptador zero. És a dir, aquest període no afecta negativament la cotització, com mínim durant un període de 120 dies. Però ja hi ha moltes empreses que estan entrant en el segon ERO temporal o que, directament, ja van pels acomiadaments. Hutchinson de Palamós n'és un exemple. A tot això cal sumar-hi que gairebé un terç de les persones que estan a l'atur a l'estiu es poden quedar sense prestació. Aquí ja entrem en un problema social i és on els governs han d'actuar amb rapidesa. Quan la gent comenci a tenir problemes per pagar la hipoteca, quan vegin que no es crea ocupació... Perquè jo no veig que amb el pla de Zapatero es contrac-tin milers de persones! Tot plegat ens porta cap a un carreró sense sortida.»
–Aconda, de Flaçà, està a un pas del tancament. Com valora que la belga Intermills s'hagi fent enrere en la compra i quin futur preveu?
–«Crec que el comitè i els treballadors d'Aconda no es mereixen el tancament. És una de les plantilles que he vist lluitar més en defensa dels seus llocs de treball. I mentre quedi un dia pel tancament, cal seguir lluitant. Buscant nous inversors o plantejant altres tipus de projectes industrials. Una possibilitat és que els treballadors puguin ser els inversors per donar viabilitat a l'empresa.»
–A Trety de Maçanet hi ha un principi d'acord amb l'empresa acceptat per la UGT, amb majoria al comitè, però no per CCOO. És el primer cas a Girona en què els dos sindicats no estan d'acord però n'hi ha altres exemples a Catalunya. La unió no fa la força?
–«Creiem que sí. Els treballadors votaran avui i seran els que decidiran. Però l'acord és raonable. CCOO, tant a la demarcació com a la resta de Catalunya, ha pactat acords amb quanties inferiors. Per tant, espero que acabin reconsiderant la seva posició. I cal valorar que l'empresa ha variat molt de la seva posició inicial. Estem parlant d'un expedient de més de 200 empleats, però en salvem més del doble. Per sort, la majoria de vegades anem units amb CCOO. Crec que el cas de Seat ha de ser una lliçó del camí a seguir.»
–Vostè té un vessant sindicalista però també un de polític, com a militant d'ERC. Tal com estan les coses, és compatible una cosa amb l'altra?
–«Sí, perquè el sindicalisme és política. Jo estic al sindicat per aconseguir un altre model de societat. Diuen que el sindicalista és un pragmàtic utòpic. A mi el que m'agrada del sindicat és que cada dia toques de peus a terra i, si algun dia hi deixes de tocar, a l'endemà hi tornes perquè et vénen els problemes reals. La política crec que no viu de tan a prop la realitat. El que tinc clar és que, des del punt de vista orgànic, no em passa pel cap en cap moment fer compatible un càrrec polític amb un càrrec sindical. Però seria dolent que la gent dels sindicats no milités en partits polítics. Ara, el carnet del partit es queda a la porta del sindicat.»
–Primer deien el 2009. Després el 2010. I fins i tot el 2011. Vostè fixa alguna data per la fi de la crisi?
–«Ho podria fer però no sóc economista ni catedràtic, gent que ho saben tot i que no ens van avisar del que passaria. Segurament, seguirem caient fins a l'estiu. Però cal valentia i endeutar-nos amb diner públic. I si això es fa ens en sortirem abans. Si no, seguirem l'onada. I un altre punt bàsic és quadrar la banca. Els diners hi són, però no circulen.»
–I aquells que diuen que aquesta crisi marcarà un abans i un després...
–«La veritat és que no ho sé. Diuen que refundaran el capitalisme però no saben què coi cal refundar. Altres diuen que és la crisi més bèstia de la història. Però després mires la del 29 i veus que no. Crec que hi ha una excessiva tertúlia de bar. El que és possible és que en algunes coses tornem enrere. El preu dels habitatges i els endeutaments dels treballadors per tota la vida... això s'haurà de racionalitzar. A mi m'agradaria que quan sortim de la crisi tot sigui diferent perquè és millor.»

Manifest 1r maig de 1890

Aquest és un fragment del primer manifest realitzat a Barcelona del 1r de maig de 1890, que fou entregat al Governador Civil:
Demanem, doncs, en primer terme, l’establiment legal de la “jornada de vuit hores”, defensant amb això la nostra vida i la vida de la nostra classe.
La jornada de vuit hores posarà a més un fre a l’anarquia introduïda en la producció per la classe capitalista, que sense tenir en compte per a res les necessitats del consum, sense més norma ni guia que un insaciable egoisme, i abusant de la nostra miserable condició d’esclaus del capital, força la productivitat, acumula i emmagatzema les mercaderies i provoca aquestes crisis periòdiques d’excés de producció, que són cada vegada més freqüents i que deixen sense pa i sense sostre a milers de treballadors, donant-se l’espectacle inaudit, bàrbar, únic en la Història, d’una població obrera que pateix fam, al costat d’uns magatzems atapeïts de mercaderies de tot gènere.
En els temps antics i en l’edat mitjana, les fams que devastaven països sencers naixien de la falta de productes -fet fatal i irremeiable- avui són el resultat de l’excés de productes -fet voluntari-.
La jornada de vuit hores, contribuirà també poderosament a disminuir l’immens nombre de treballadors forçadament inactius i arrencarà de la fàbrica a les nostres mullers i als nostres fills, aconseguint, en fi, gaudir de “vuit hores de repòs, i vuit hores d’esbarjo”, que ens permetin instruir-nos, pensar, viure en una paraula, com a homes i no com a bèsties, i així complir d’aquesta manera amb els nostres deures envers nosaltres mateixos i amb els nostres semblants.
Malgrat tot, nosaltres no ignorem que aquesta qüestió ofereix marcadament un caràcter internacional: sabem que si fos adoptada en un sol país quedarien trencades les lleis de la competència, però amb la previsió convenient ens hem avançat a aquestes dificultats, i en aquests moments es presenta en totes les nacions d’Europa i Amèrica una petició idèntica.
Els treballadors del món civilitzat es mostren avui units en una aspiració comuna.
Heus ací, ara, les mesures que tenim l’honor de sotmetre a la vostra representació i que adoptades en tots els països constituiran una veritable legislació internacional del treball:
Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení.Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
Supressió de les agències de col.locació.
Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.

Manifest integre