En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:
“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”
“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”
“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”
“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”
“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:
“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”
“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”
“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”
“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”
“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada