Ara toca parlar del Cas Dixan, absolució

Ahir deia que un altre dia, tot parlant del paper de l’Audiència Nacional, parlaria del cas Dixan o operació Estany, i avui ha sortit la sentencia i és molt contundent, però encara queda el recurs. Tothom que seguia el cas li semblava que anàvem cap a l’absolució, ja que un dels empresonats darrerament havia estat posat en llibertat, doncs ens trobem amb una condemna de 13 anys de presó.
Tot va començar quan un tal Aznar buscava armes de destrucció massiva per a tot arreu, fins i tot a Banyoles va trobar un detergent, que barrejat amb no sé què, podria aconseguir crear un artefacte explosiu. Abans d’ahir, l’Aznar finalment va dir que a l’Iraq no hi havia armes de destrucció massiva, i avui, la sentència del Cas Dixan, de la principal acusació que era la de crear un explosiu amb detergent, no ha quedat demostrada, i la sentència es centra en d’altres aspectes.
Acabo de sortir tot just fa una hora de la roda de premsa, informativa i de suport, encara escric en calent i amb el sentiments barrejats a flor de pell. Feia temps que en una roda de premsa el final, no hi havia un gran aplaudiment de suport i que la majoria de la gent que hi érem, periodistes inclosos, hem sortit amb el ulls plorosos, amb un sentiment, com a mínim el meu: d’impotència, suport, compromís, tristesa, veure l’amor de la companya d’un d’ells en forma de plor amb el fill nounat, que pot trigar temps a veure el seu pare, si el recurs no surt bé.
Ara bé, hi tingut amics innocents dels detinguts i empresonats del 92, amics insubmisos que els he vist entrar a la presó, i feia temps que no tenia aquella sensació interna que només es té, crec, quan ets una persona compromesa i amb sentiments. La pell de gallina d’avui i els ulls molls, com abans, els hem de transformar en seguir defensant l’absolució, com hem fet molta gent des del primer dia, alguns sempre heu estat a davant, d’altres hi hem estat, sense estar al davant, però des del principi. El meu compromís és la paraula de l’inici, quan tothom hi era, fins al final, siguem els que siguem, perquè el compromís i la constància de la llibertat, encara que no sigui políticament correcte, està per damunt del moment polític, estic trist pel que crec una sentència injusta, i feliç de que d’altre gent i a mi, encara i espero que sempre, em provoca emoció i sentiment el compromís polític i social.