Català: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó

Quan amb l'excusa de les noves tecnologies resulta que un treball de molts anys de normalització lingüística al País Valencià pot tenir un retrocés sense precedents, vol dir que anem molt malament, que per molt noves són utilitzades amb els interesos més vells de la repressió política.

No és pot permetre que el míssil enviat pel PP contra la unitat de la llengua aconsegueixi el seu objectiu, cal una actitud molt més valenta que fins ara per part de la Generalitat de Catalunya i el govern de l’estat. Una cosa és que hi hagi reciprocitat en les emissions de TV3 i Canal 9, i l’altre és que el PP, Generalitat valenciana, condicioni la negociació a què TV3 en comptes de dir País Valencià digui Comunitat Valenciana, això o és un atac a la llibertat d’expressió o un simple acte de censura política.

La unitat de la llengua és una de les principals eines que tenim actualment per la construcció del Països Catalans, i en aquest àmbit el paper que han tingut les emissions de TV3 han estat fonamentals, hem de donar suport a totes les iniciatives de suport i especialment a les realitzades per Acció Cultural del País Valencià.

Tot el meu compromís amb Acció Cultural i el suport a Toni Gisbert i Eliseu Climent (foto), pel lideratge i compromís que sempre han tingut en la vertebració arreu del Països Catalans de la llengua i la cultura catalana.

Si em dius adéu

Vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l’harmonia del seu cant.

Que junts hem caminat,
en la joia junts, en la pena junts,
i has omplert tant sovint la buidor dels meus mots
i en la nostra partida sempre m’has donat un bon joc.
per tot això i coses que t’amago
em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo.

I si un trist atzar m’atura i caic a terra,
porteu tots els meus cants
i un ram de flors vermelles
a qui tant he estimat,
si guanyem el combat.

Tens por company,
de tants anys que se t’escapen
buscant la llum d’un sol
que ha d’haver-hi a prop de la casa.

I potser, Llibertat,
ets un somni fet bandera, tant se val.
Cridarem sempre el teu nom
com si viure només fos
ésser pelegrí a la teva font.
La Llibertat,
aquesta dama encadenada que ens està esperant.

Si a la pau

Avui recordo en un escrit anterior que vaig escriure unes paraules de Miquel Martí i Pol, en que ens parla que la pau no és un cop de vent sobtat...

Avui fa quatre de la guerra a l’Irak i algun més a l’Afganistan i a tant d’altres països arreu del món.

Avui és un dia per reflexionar que fem nosaltres per la pau, la més propera i la més llunyana.

Avui és un dia per dir que la violència només genera més violència.

Avui és un dia per dir que qui guanya per les armes només ajorna el conflicte.

Avui és un dia per dir que el diàleg és el millor instrument per la llibertat individual i col·lectiva.

Avui és un dia per afirmar que, encara que sembli utòpic sense els exercits viuríem millor.

Avui és un dia per recordar a tota la gent que ha lluitat per la pau.

Avui és un dia per celebrar que aquells que a l’estat espanyol ens vam declarar insubmisos i objectors, varem aocnseguir acabar amb la mili: per obligatòria, per militar i alguns també , com jo, per espanyola.

Avui és un dia per seguir construint tots els camins possibles i impossibles cap a la pau a tot el món, mentre hi hagi un conflicte mai tindrem el somni real d’un món millor.

Transport laboral públic: un somni

Estava preparant una intervenció que haig de fer sobre mobilitat laboral en unes jornades que organitzem conjuntament la Generalitat, les patronals i els sindicats de les comarques gironines.

Ja tenia constància que el transport públic per anar a treballar fora de l’àrea urbana de Barcelona estava complicat, però com que no parem de fer els grans discursos de la mobilitat i del transport públic, abans de fer qualsevol afirmació, per intuïció masculina, millor vaig a consultar els horaris d’autobús de Girona a Riudellots no fos cas que estigues equivocat o no actualitzat, i la meva sorpresa ha estat la confirmació que no anava errat, el transport públic per anar a treballar està més a prop del somni que de la realitat.

Si en el polígon més important de Girona, com a molt i no en totes les hores, tenim una freqüència mínima d’una hora, i per posar només un exemple si acabes de treballar a les 18h, o ets atleta dels 100 metres o no arribes a l’autobús, en te’ns un a les 18,03 i si te’ns més temps l’altre és a les 18, 05h i el següent ja pots quasi arribar fins a Girona a peu perquè surt a les 19,03h.

Desisteixo de posar horaris d’autobús del polígon Poliger de la Garrotxa, de tren del polígon de Celrà i menys de la majoria de les empreses que no estan en gran polígons industrials. El transport públic actualment està pensat per a la gent que no té cotxe, per tant si és vol fer una bona política de transport públic laboral, cal augmentar les freqüències als pobles i a les empreses i arribar a molts més llocs, perquè la gent tinguem de veritat una alternativa real al cotxe. Si haig d’esperar una hora o arribar una hora abans difícilment em trobaràs en un autobús per molta consciència ecològica que tingui, que la tinc.

Consulteu les vostres possibilitats de transport públic i en parlem, és un joc real no és ficció.

Una altra Espanya és possible?

Si les dues espanyes no s’entenen i especialment quan es parla del problema català i basc. Difícilment em puc imaginar que una altre sigui possible a on i tinguin cabuda més de dos.

El PP està intentant rebentar qualsevol procés de diàleg i negociació política i no només estic parlant del procés de pau, sinó també de l’estatut de Catalunya que està mes a prop de l’Espanya constitucional que de la sobirania de Catalunya, però per ells és igual l’important no és el que pensi majoritariament Catalunya o Euskadi, ells són de l’Espanya profunda del passat, la que vol dividir que crea una única Espanya i totalitària.

El PSOE ens ha de demostrar si és capaç d’aguantar aquest intent d’alçament del PP, o si és millor fer una aposta electoral i ja està, per tant fer uns passos enrere i que tot quedi com estava abans. Hem de veure qui guanya, si la valentia política davant el procés de pau a Euskadi i construir una Espanya d’alts límits o més enllà de la constitució. O guanya la dreta espanyolista i res és mou i per tant retrocedim en comptes de mirar de caminar junts.

Si guanya l’Espanya del PP, un que és espanyol per imperatiu legal o por derecho de conquista, creu per enèsima vegada, que l’Espanya que reconeix com a mínim el dret a decidir de tots els seus pobles no és possible. Per tant adéu-siau i si potser quedem com bon veïns.

8 de març: Caminem cap a la igualtat

Al llarg dels anys les reivindicacions del 8 de març han anat canviant, perquè el camí cap a la igualtat ha fet el seus passos i els seus avenços. En el fons però la reivindicació segueix sent la mateixa, perquè les desigualtats entre homes i dones poden ser diferents de fa 50 anys, però ni segueixen havent i moltes.

Un any més ens tornem a manifestar, perquè sense reivindicació i mobilització les realitats injustes no es poden canviar, i no és sortir al carrer un dia, sinó que és l’expressió pública d’any rere any de tothom que treballem per la igualtat.

Pensant en el 8 de març, em ve a la memòria Isabel Vilà (1843-1896) primera sindicalista catalana, coneguda com “Isabel cinc hores” perquè reivindicava la jornada de 5 hores per els menors de 13 anys. Francesc Ferrer i Gironès en el seu llibre Isabel Vilà. La primera sindicalista catalana ens la defineix així:
“Isabel Vilà es va rebel·lar contra el paper que la societat li havia assignat, va prescindir del model establert i va anar a la recerca de la igualtat. Així ho veiem, en primer lloc, en la seva participació activa en la vida política; no solament va intervenir en les actuacions cíviques, sinó fins i tot en rebel·lions populars. Després, en la seva militància a l’àmbit sindical, on a més d’organitzar-hi actes, va intervenir en mítings i fou realment creativa per a noves fites i reivindicativa dels drets laborals. En el camp cívic es va preocupar de recollir signatures per assolir objectius socials, però també va preocupar-se de les necessitats alienes en demanar una biblioteca per als obrera. A l’exili polític que va patir va lluitar a través de l’educació per assolir la igualtat. En la seva vida professional fou pionera a menar activitats directives i va ser una de les primeres directores d’escola abans i després de la seva regulació legal.”

Per recordar París

Qui hagi anat algun cop a París, i si a més el viatge l’has fet en tren i amb una bona companyia, segur que aquest llibre et portarà a recordar totes aquelles sensacions que Paris té i que no et deixen indiferent, els bons records compartits sempre queden en els nostres millors moments de la vida. París els seus carrers, la seva llum i els seus ambients tota ella és una ciutat que no s’oblida. Quan tornes a pensar-hi tens ganes tornar anar-hi ara mateix; un bon passeig per Montmartre , una bona cultura al museu d’Orsay, un bon dinar amb ostres a la Coupule i un bon whisky pels bistrots del boulevard de Montparnasse per allà on Hemingway i passava tantes hores i va sortir el seu llibre Paris era una Fiesta,....

Totes aquestes sensacions i més m’han sorgit en llegir el Premi Just Casero 2006, que concedeix la Llibreria 22 de Girona, Arqueologia de l’amor de Joan Mañas. Ens reflexiona o ens explica histories d’amor i desamor en un viatge en tren a París i les seves diverses estades a París, aquest darrer viatge el fa sol per intentar l’oblit dels records que ho aconsegueix en part i en part es crea nous records. Un llibre àgil d’un nou escriptor, ja que aquest premi va adreçat al nous escriptors.

Arqueologia de l’amor, ens permet llegir el llibre i que ens passin els records tant dels viatges a Paris i els llocs a on hem estat igual que el protagonista o d’altres llocs de la ciutat, i també ens fa recordar les nostres pròpies histories d’amor, quasi amor o desamor. Per tant un llibre pel record dels sentiments.

Tots els colors de la mediterrània

Un dissabte al matí, si vas a la Devesa de Girona et trobaràs tots els colors de la mediterrània: els colors de la terra, el verd de l’enciam, el vermell del tomàquet, el taronja de la fruita,... i els colors dels orígens, el color del català, de l’argel, de l’andalús, del marroquí,...

Tothom parla de quan la cultura, la tradició, la religió,... són font de confrontació, ningú ens parla dels mercats setmanals, cultura i tradició de pràcticament tota la mediterrània. Un espai de convivència i de tradició, et trobes la pagesa i pagès de Salt amb els millors enciams de Girona i de part de l’estranger, el marroquí venen te i menta, i l’andalús venen oli d’oliva de les oliveres dels poemes de l’Alberti,... i tot passa amb total normalitat, la cultura catalana a part de ser integració forma part d’altres cultures més amplies com la cultura mediterrània, aquest és un exemple real, un exemple a seguir.

Ens podríem plantejar entre tothom fer una llista de tot el que ens uneix, quines coses fem durant el dia i la nit que són iguals o similars, i després fem les que són diferents, i d’aquestes quines són font de conflicte, el cafè o el te són font de conflicte. Crec que la primera llista seria més gran que la segona.

Potser hauríem de reflexionar i actuar millor, és a dir situar primer tot el que ens uneix i després buscar solucions a les causes que puguin ser font de conflicte. Ara que venen eleccions municipals, encara que la majoria dels immigrants no tinguin dret a vot, és un bon moment perquè els partits ens facin propostes de cohesió i integració. I deixar la hipocresia electoral a l’armari, el que no vota també té dret a ser ben governat.