divendres, 31 d’octubre de 2008

Problemes a Orient

La situació econòmica és insostenible, i cada cop està arribant més lluny, però lluny vol dir molt i molt lluny, allà a on mai havia arribat cap crisis de les anteriors.
La crisi financera amb els seus problemes de liquiditat pel conjunt de la societat. El crèdit s’ha anat esgotant arreu, per les empreses per renovar les seves pòlisses de crèdit, per les famílies per comprar la casa o el cotxe, el diner no circula i el que ha posat en circulació ho no són suficients o senzillament els bancs i caixes se’ls han quedat per ells, arreglen els deutes entre ells i així segueixen mantenint el beneficis, és a dir que si no en tenien prou de treure benefici a costa de les comissions i les hipoteques que paguem tothom, que ara per mantenir el beneficis a part de tot el que ens treuen ara també ens h trauran dels nostres impostos.
Sinó arreglem el problema aquest mes de novembre, la situació arribarà arreu, una campanya de Nadal –terminologia consumista- a on el Tió a cops de bastó no portarà torrons, sinó reestructuracions i tancaments de les empreses. Però per si no fos poc el problema del Tió, comencem ha arribar veus, que els Reis Mags no les tenen totes, segons les previsions extretes del seu Observatori dels Regals i pot haver una caiguda dràstica dels regals no perquè els nens i nenes no s’hagin portà bé, que s’han portat entre bé i molt bé, sinó perquè les previsions dels regals són més grans que els recursos que tenen al banc. Els reis mags, en persona, preocupats per la situació s’han reunit amb el President del Banc d’Orient, el qual els ha comunicat que molt a pesar seu ells tampoc no tenen liquiditat en el seu banc i que per tant no els poden deixar diners.
Davant d’aquesta situació i en una reunió d’urgència han decidit començar a parlar d’una reestructuració de plantilla, sinó podem comprar tots els regals, tampoc no necessitaran tanta gent, dins de l’ERO que plantegen els afectats principals serien patges i els xofers de la carrosses auxiliar, sinó hi ha tants regals, no es necessita tanta gent per portar-los i repartir-los.
L’alarma social ha començat després de que el principal diari d’Orient el Mags Post, publiques en portada aquesta informació, mares i pares d’arreu del món ja han començat una campanya amb el lema “amb els nens i nenes no si juga” esperem que hi siguem a temps.

1 comentari:

Anònim ha dit...

diumenge, 2 de novembre de 2008
>
La discreció




l'anàlisi . evilanova@elpunt.cat

ESTEVE VILANOVA..

+ Oficina central de Nissan a Barcelona. Foto: EFE
Els que hem conegut les successives crisis des dels anys vuitanta tenim una sensació que en poc temps «hem avançat cap al passat» i ens tornem a situar als anys vuitanta. En aquella època va coincidir la recuperació de la democràcia amb l'esclat i efervescència que suposava alliberar-nos de tants anys de repressió, i una crisi econòmica molt forta pels efectes de comportaments nostres i per la crisi del petroli.

La confluència de tants factors adversos no va evitar que els sindicats i bona part de la classe política anteposessin els seus interessos de partit i de sindicat als de l'economia, i estic segur que es va destruir molta part del teixit industrial i del sistema financer, especialment a Catalunya, que s'hauria pogut salvar amb un comportament més responsable.

Només quan vam estar exhaustos, van ser possibles els pactes de La Moncloa, que van ser una manera de posar seny al despropòsit. Les manifestacions del màxim responsable de la UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, que ha qualificat els directius de Nissan de «gàngsters» i els ha acusat de «fer terrorisme» –una empresa establerta a Catalunya i que dóna feina a milers de treballadors–, em sembla un despropòsit tan gran, que em fa suposar que algunes persones han quedat atrapades als anys vuitanta.

Sóc partidari de la discreció i la mesura sempre, però en moments de crisi greu, més, i els que tenen responsabilitats, en aquests moments, no poden ser els més irresponsables. I com que tindrem un futur complicat, fóra bo que tothom assumís el compromís de construir més que destruir.

El debat d'aquests dies entre els que volen que es facin públiques les entitats de crèdit que recorren a les ajudes estatals i el que opinem, que és millor la discreció, em sembla un pas més cap a aquesta tendència destructiva del populisme.

Els costos d'aquesta informació pública poden ser enormement superiors als beneficis. Si vostès han seguit una mica aquesta columna, deuen recordar que la darrera sèrie anava encaminada cap als efectes dels sentiments: la confiança, la por... i potser en el món econòmic i social d'avui les úniques coses que abunden amb escreix són precisament la desconfiança, la por i el debat confús, en el qual es confonen, per malícia (que també n'hi ha) o per ignorància (també n'hi ha), termes com ara solvència, liquiditat, fallida... I airejar els noms d'aquestes entitats en un entorn amb aquests dèficits em sembla tremendament perillós.

El conseller Saura demanava que l'Estat entri en el capital dels bancs que recorrin a les ajudes. Desconeix que la meitat del sistema financer d'aquest país el formen les caixes i la seva proposta és impossible.

I l'experiència ens diu que més polítics en els òrgans de govern no asseguren més bones praxis, més aviat potser al contrari. Per exemple, Caixa Catalunya, que dirigeix Narcís Serra i controla la Diputació de Barcelona, per Saura hauria de ser un exemple de bona gestió. Però sí que sóc partidari que per qualsevol petita sospita de mala gestió per incapacitat o frau, sigui el Banc d'Espanya que els tregui la potestat d'assumir càrrecs que gestionin estalvi privat, i que la fiscalia els persegueixi severament en cas de frau, malicia i amiguisme en la gestió. Ah!, d'això no se'n parla.