Aquesta setmana he participat en dues activitats a on no només es tenia que situar el discurs sindical del moment sinó també hi havia participació de la gent. Un va ser un sopar debat amb joves emprenedors i l’altra una classe d’un pots-grau sobre periodisme socio-laboral organitzat per la UGT de Catalunya, en les dues activitats la composició dels grups era plural fet que dona més dimensió a les preocupacions que la gent va trasdallar en forma de pregunta o de reflexió.
Es començar parlant de la situació financera, i especialment de l’actitud del bancs i que no hi ha manera de que obrin l’aixeta, i el debat s’acaba situant al voltant de si es tindria que intervenir els bancs o alguns bancs, fa només un any es faria impensable un debat al voltant de l’intervenció per part dels governs i ara sembla que hi ha més veus favorables que contraries i els uns i els altres no és diferencien per la clàssica separació de dretes i esquerres.
Els debats continuen per la preocupació de sobre l’atur i especialment aquelles persones que en els propers mesos no rebran cap tipus de prestació, l’atur no para de pujar i el pitjor sembla que no té aturador, que passarà entrarem en perill de cohesió social, que farà la gent que no pot pagar la seva hipoteca, aquesta segurament és la preocupació més real, dura i propera, s’estan obrint debats interessants sobre la renda bàsica i quins tipus de prestacions hem tenir perquè la gent no caigui en el pou de la pobresa.
El darrer tema que ha sortit per finalitzar és a on estem, que vol dir ho hauria de ser el que alguns han anomenat com la refundació del capitalisme, el problema primer que sorgeix és que no tenim models alternatius, i la propostes reformistes moltes estan caduques, la major part de la gent creu que ha de passar per més control principalment dels sistemes economics i financers, com a mínim en el camí d’aquest consens podem començar a construir un món a on es reparteixi millor la riquesa, per tant estem o volem estar en un canvi de model, pot ser cal assumir el repte, però primer que cal és saber cap a on volem anar, i per desgracia estem orfes de referents i teòrics, però cal tirar endavant si hi ha amplis consensos.
Cada reflexió dona per un altre escrit, aquest volia ser un reflex de que gent molt diferent, tenen les mateixes preocupacions una llum dins de la foscor de la crisi econòmica i d’idees.
Es començar parlant de la situació financera, i especialment de l’actitud del bancs i que no hi ha manera de que obrin l’aixeta, i el debat s’acaba situant al voltant de si es tindria que intervenir els bancs o alguns bancs, fa només un any es faria impensable un debat al voltant de l’intervenció per part dels governs i ara sembla que hi ha més veus favorables que contraries i els uns i els altres no és diferencien per la clàssica separació de dretes i esquerres.
Els debats continuen per la preocupació de sobre l’atur i especialment aquelles persones que en els propers mesos no rebran cap tipus de prestació, l’atur no para de pujar i el pitjor sembla que no té aturador, que passarà entrarem en perill de cohesió social, que farà la gent que no pot pagar la seva hipoteca, aquesta segurament és la preocupació més real, dura i propera, s’estan obrint debats interessants sobre la renda bàsica i quins tipus de prestacions hem tenir perquè la gent no caigui en el pou de la pobresa.
El darrer tema que ha sortit per finalitzar és a on estem, que vol dir ho hauria de ser el que alguns han anomenat com la refundació del capitalisme, el problema primer que sorgeix és que no tenim models alternatius, i la propostes reformistes moltes estan caduques, la major part de la gent creu que ha de passar per més control principalment dels sistemes economics i financers, com a mínim en el camí d’aquest consens podem començar a construir un món a on es reparteixi millor la riquesa, per tant estem o volem estar en un canvi de model, pot ser cal assumir el repte, però primer que cal és saber cap a on volem anar, i per desgracia estem orfes de referents i teòrics, però cal tirar endavant si hi ha amplis consensos.
Cada reflexió dona per un altre escrit, aquest volia ser un reflex de que gent molt diferent, tenen les mateixes preocupacions una llum dins de la foscor de la crisi econòmica i d’idees.
2 comentaris:
No serÀ que tu ets dels que penses que una crisi és un pou d'oportunitats. jo no! preferixo que no hi hagi crisi per cercar l'oportunitat i fer volar la imaginació
No, els que diuen que la crisi és una oportunitat són els que creuen que a ells no els afecta ni els afectarà, per a mi la crisi és una putada no una oportunitat.
Si sino que els hi preguntin als que han perdut la feina o estan a punt.
Publica un comentari a l'entrada