El 15 de març de 1939, Carles Rahola moria afusellat, mentre els seus pulmons s’emplenaven del seu caríssim aire gironí. Escriu Tomàs Roig el 1975 en la reedició de l’obra de Carles Rahola, La pena de mort a Girona publicada el 1934, un breu i intens relat dels assassinats amb pena de mort realitzats a Girona durant el segle XIX, i el paper de la societat gironina contra la pena de mort, el feixisme feu que ell fos una nova víctima del feixisme i la pena de mort,
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada