Em sento orgullós de ser sindicalista

Em sento orgullós de la treballadora del comerç que lluita pel salari mínim de 1000€.
Em sento orgullós del treballador del metall que és mobilització contra la deslocalització de la seva empresa.
Em sento orgullós de la treballadora de la funció pública que defensa la dignitat de la seva feina.
Em sento orgullós del treballador del transport de mercaderies que diu prou al horaris abusius.
Em sento orgullós del treballador del serveis que vol conciliar la vida personal i familiar.

Em sento orgullós de la dona embarasada que denuncia el seu acomiadament.
Em sento orgullós del treballador immigrant que defensa tenir papers per treballar.
Em sento orgullós de la treballadora jove que no es resigna a tenir un contracte precari tota la vida.
Em sento orgullós del treballador de la química que diu sense por, jo faré vaga general.
Em sento orgullós de compartir els millors anys amb gent compromesa com aquesta, que de la lluita diari fan un món una mica millor, que no es resignen davant la injustícia, aquesta és de la millor gent que té aquest país, gent defensa el seu lloc de treball i el de la companya del costat.
Però resulta que aquesta gent ara molesta, perquè decideixen fer 17 hores d’autocar per manifestar-se contra la reforma laboral, perquè som pràcticament els darrers que creiem que la crisi l’han de pagar els que l’han creat, perquè nosaltres els treballadors no em robat com han robat els especuladors.
El sindicalisme és de les lluites més nobles que hi ha, i per això cal eradicar-la, no tenim tants alliberats com diuen, però si que som molts més dels que ells volen i diuen, quan més ens critiquen els que ens critiquen, més convençuts estem que anem pel bon camí, i el 29S treballador a treballadora farem un gran acte de democràcia, per dir així no, volem treballar per viure, no viure per treballar.