Les amistats segons Vasili Grossman 2a part

2a part -i darrera-, text íntegre extret i traduït al català, del llibre Vida y Destino –llegir 1a part-:

Els amics sempre es necessiten l’un a l’altre, però no sempre demanen el mateix a l’amistat ni volen el mateix de l’amistat. Un ofereix a l’altre la seva experiència, l’altre s’enriqueix amb l’experiència rebuda. Un, al ajudar a un jove amic, dèbil i inexpert, pren consciència de la seva pròpia força i maduresa, l’altre reconeix en l’amic el propi ideal de força, maduresa, experiència. Així, en l’amistat un dóna, mentre que l’altre s’alegra pels regals.
Passa que un amic és una instància tàcita que ajuda a l’home a entrar en relació amb si mateix, a trobar la felicitat en un mateix, en els seus propis pensaments que es tornen intel·ligibles, tangibles gràcies a que troben un ressò en l’anima de l’amic.
L’amistat de la raó, l’amistat contemplativa, de vegades exigeix dels amics unitat de pensament, però aquesta afinitat no és obligatòriament total. De vegades l’amistat s’expressa en la disputa, en les divergències.
Quan els amics són idèntics en tots els aspectes, quan es reflexa l’un amb l’altre, la disputa amb l’amic serà una disputa amb un mateix.
Amic és aquell que justifica les teves debilitats, els teus defectes i fins i tot els teus vicis; és aquell que confirma la teva equitat, la teva manera de fer, els teus mèrits.
Amic és aquell que, estimant, desemmascara les teves debilitats, els teus defectes i vicis.
L’amistat és, doncs, allò que, creat sobre el semblant, es manifesta en les diferencies, contradiccions, les dissemblances. En l’amistat, l’home aspira a rebre de forma egoista allò que ell no posseeix. En l’amistat, l’home aspira a donar allò que posseeix.
El desig d’amistat és inherent a la naturalesa humana, i aquell que no sap establir vincles d’amistat amb persones, els tindrà amb animals: gossos, cavalls, gats, ratolins, aranyes.
Un ésser dotat d’una força absoluta no necessita amics; evidentment, aquest esser sols pot ser Déu.
La vertadera amistat no depèn de que l’amic s’assegui en un tro o que, destronat d’aquest tro, vagi a parar a la presó. La vertadera amistat es correspon amb les qualitat de l’ànima i és indiferent a la glòria i a la força exterior.
Múltiples són les formes d’amistat i múltiple és el seu contingut, però hi ha un fonament sòlid en ella: la fe en el caràcter infrangible de l’amic, en la seva fidelitat. Per això és particularment bella l’amistat allà a on l’home celebra el sàbat. Allà a on l’amic i l’amistat són sacrificats en nom dels més alts interessos, l’home, declarat enemic de l’ideal suprem, perd a tots els seus amics, però conserva la seva fe en el seu únic amic.

Una reflexió important d'un llibre que cal llegir quasi obligatòriament, jo estic a mig camí, de moment aquesta part que la trobareu a la p. 454.