Jo no hi era

Quan estava prohibit prohibir; quan l’amor per uns instants era lliure; quan a sota les llambordes hi sorgia la platja; la imaginació havia d’arribar al poder davant de la burocràcia; la llibertat sexual i l’acceptació d’opcions sexuals abans perseguides; el nou feminisme era un eix central de la transformació social; el pacifisme s’erigia com la millor arma contra el militarisme i les guerres; queien les primeres pedres del mur del totalitarisme comunista; la necessitat que tothom pogués accedir a l’espai públic; naixia una forma de vestir i d’escoltar la música sense tradicions i tabús; el cristianisme inquisidor quedava arraconat a seu papal; creixia un compromís social per la democràcia; estudiants i treballadors junts pel progrés social i la lliberat,...
Al Vietnam la guerra dels EUA demostrava el genocidi i que molt sovint el gran no pot guanyar al petit, va guanyar la raó per damunt de l’opressió; a Mèxic la repressió governamental assassinava més de 100 persones contra la paraula només els van quedar les armes; a Praga milers de persones volien viure en pau i els tancs les van reprimir; a París estudiants primer i treballadors després, tots junts van estar a prop d’una nova revolució francesa; i fins i tot a Madrid el cantautor Raimon va poder cantar en català i va ser aplaudit unànimement, la llengua catalana era llibertat i transgressió.
De De Gaulle fins a Sarkozy, passant pels progrés sense memòria històrica; uns renegant del passat i d’altres instal·lats en la desmemòria; molts no hi eren, però tothom hi va estar. Potser no van canviar les estructures que volien, però les mentalitats de la societat i de molts governamentals si, uns pensaments més oberts, respectuosos amb la diferència i la pluralitat política davant del totalitarisme capitalista i comunista, i una nova manera de pensament davant del pensament únic d’un bàndol i l’altre, i van descobrir que més enllà d’ells dos i havia vida i pensament i segurament molt més intel·ligent i sobretot més obert i plural, molts pensaments encara tenen vigència d’altres cal adequar-los al nostre temps, encara ens queden molts mesos com aquell per seguir construint aquella societat lliure i justa que somiem.
Afirmo que, tot i que no quedi be, dic la veritat: Jo no hi era aquell maig del 68, digueu-me nostàlgic,és cert, però aquell maig del 68 m’agradaria haver-hi estat.