Perquè Aconda no i Spanair si

Aquesta setmana passada la Generalitat i en concret l’Institut Català de Finances ICF, negava el crèdit a Aconda Paper de Flaçà, i unes setmanes abans ens trobàvem als mitjans de comunicació que ICF invertiria a Spanair.
La pregunta seria, quina diferencia hi ha entre una empresa i una altre?, quines raons tècniques? quines decisions polítiques?...
ICF, el que podríem anomenar el banc públic de Generalitat, amb la gestió de l’actual crisi està actuant principalment com la resta de bancs i per tant arraconant la seva funció pública. En el cas d’Aconda quan s’ha de prendre una decisió pública, que es pren, acaben surtin raons tècniques i financeres que neguen la primera, fent una fugida endavant a on es diu que si hi ha un nou comprador estudiaran si donen el crèdit. Raons tècniques i financeres ni han d’haver, ara bé la pregunta és si han d’estar per damunt de les decisions politiques de mirar de garantir la continuïtat de 240 llocs de treball.
Mentrestant a Spanair cap problema –inversió o aval al voltant dels 300 milions d’€, queda bé invertir en aquest tipus de companyies o d’altres com Habitat per exemple que ara té enganxats uns 700 milions d’€ a l’ICF, ens diran que així tindrem una companyia aèria catalana però mentrestant estem destruint l’economia productiva i industrial del país.
Si Spanair té recursos públics Aconda paper també.

La contractació en caiguda lliure

El quart trimestre del 2008 s’han realitzat 100.000 contracte menys que en l’anterior trimestre, aquesta dada junt amb la del increment dels ERO’s i l’atur en situa clarament el quart trimestre com el desencadenant de la crisi i especialment el seu efecte sobre la gent treballadora.
Mentre que l’atur és el resultat, la conseqüència és la no contractació, situació en la que hem entrant de manera clara, durant el 2008 s’han fet 340000 contractes menys, per tant en trobem amb una davallada anual d’un 13% i de prop d’un 20% entre el 3r i el quart trimestre una evolució clarament negativa i que trimestre a trimestre increment especialment en el darrer, per això de manera clara ens indica que aquest últims mesos hem entrat en caiguda lliure en la contractació.
Per sectors la caiguda es situa principalment en la industria i la construcció amb una davallada d’un 40% cada sector i tampoc no deixa de ser important que el sector serveis a perdut també un 20%, i si baixem més al detall dels sector en trobem amb una foto que ens diu que tots els sector, excepte el sector públic: dependència, educació,..., en baixat la seva contractació.
Si no hi ha una resposta per part del governs generant confiança i aportant liquiditat al mercat, aquesta baixada de la contractació junt amb l’increment de l’atur provocat per la gent que perd la feina que es suma a la gent que esta a l’atur i no troba feina, ens pot situar en els propers trimestre amb un increment molt alt de l’atur.

Veure informe complert de la contractació del 2008

Veure video de la roda de premsa

En quin estadi de la crisi estem

Aquesta seria una de les preguntes més importants, tothom en parla, s’ha passat de la negació segurament a la maximització de la crisi, i se’n parla tant i amb tant de dramatisme, pot ser no estarem agreujant la situació? Aquesta és una reflexió o una pregunta que darrerament amb faig més contínuament.
A on està l’equilibri entra la informació i que aquesta informació en comptes d’ajudar a sortir de la crisi, perjudiqui més encara la situació de milers de treballadors que veuen el seu lloc de treball en perill o que ja estan a l’atur.
La crisi encara no ha entrat en el seu estadi més violent, encara que molts sadotertulians ja estan parlant de que estem en l’apocalipsi, i per sort no hi hem arribat i millor que no hi arribem, tot just hem entrat en recessió econòmica i l’atur a superat l’10%, per comparar la dada de l’atur en la crisi dels noranta va arribar a superar el 20% d’atur i els anys vuitanta per igual, per tant la situació ara és greu per a sectors com la construcció i l’industria i els serveis relacionats amb l’industria, i també és greu pels milers de persones que mes a mes entren a l’atur, però encara no s’ha generalitzat ni sectorialment ni territorial.
Les mesures de governs no estant tenint efectes per pal·liar la crisi, els problemes de liquiditat i l’increment continu d’ero’s de suspensió temporal sembla que no s’atura principalment a l’automoció, a on si no hi ha solució passarem de les suspensions als acomiadaments. El sector de l’automoció és un exemple directe de l’impacte que esta tenint la crisi de consum en l’industria, tant per la manca de finançament, com perquè la gent ha aturat de manera dastrica el consum.
És complexa definir el moment exacte, hem començat el 2009 entrant en recessió econòmica, no estem en depressió econòmica però l’estat d’ànim de l’economia, la política i la gent com a mínim té símptomes de depressió mèdica, tothom està encallat i desanimat, per tant necessitem un revulsiu i sobretot necessitem governs que deixin de relatar-nos la crònica econòmica dominical i comencin a escriure polítiques per sortir d’aquesta crisi real, que tot just a fet només que començar i encara podem fer que els estralls no siguin irreversibles.

Perdre’s per Florència

Parlar de Florència és parlar de l’art que s’amaga dins dels seus grans palaus, de Miquelangelo i el David, dels Medici i una història profunda i intensa durant la renaixença, molta història i molt d’art.
Però de vegades seguint els consells de guies, llibres de viatge i d’altres visitants,... a Florència com a molt altres llocs, estaries sempre en espais tancats o fent cua per entrar en espais tancats.
De ciutats com Florència el primer que cal gaudir és el caminar per seus carrers a on també trobes el pòsit de la seva pròpia història, la majestuositat del seus carrers que uneixen palau rere palau, edificis que desprenent els grans moments de la història florentina a on encara que sigui per poc temps va ser capital de la república italiana.
Anar passejant pels seus carrers -ni amples ni estrets- de sobte t’apareix el Palau Vecchio a la plaça de la Signoria, la seva façana i sobretot el seu campanar impressiona, val la pena està una estona gaudint la sensació d’amplitud i majestuositat que dona la plaça i el palau, quedar-se badant des d’una de les terrasses de la plaça és una opció. Quan arribeu al Duomo llavors la sensació ja és magistral aquesta gran catedral tota ella amb les façanes de marbre blanc i verd impressiona i com que te la trobes pràcticament de sobte darrera d’un carrer el seu impacte encara és major.
Una passejada també per riu Arno aquí trobem les cases enganxades al riu que no saps si van ser primer les cases i els ponts o el riu, aquestes cases i els seus colors són les que recorden les cases de l’Onyar algunes tant per la construcció com pel color de les façanes.
Anar a Florència podeu gaudir de l’art, dels seus carrers i les seves imatges, de la seva història i també de la seva cuina i la seva moda. Una ciutat per perdre’s fent el que us plagi i el que no pugueu fer és l’excusa per tornar-hi, per que segur que amb un cop no n’hi prou.

En temps de crisi, tarifes de bonança

Comencem l’any amb la pujada de les tarifes aproximadament entre un 3 i un 8%, quan l‘inflació del 2008 ens diuen que es situarà sobre l’1,5%.
Tots els governs de l'estatal fins al local, han apujat les tarifes d’acord amb els seus pressupostos i no d’acord amb la situació de crisi econòmica, i després es queixen de l’allunyament del polítics i la ciutadania, amb aquestes pujades de preus demostren que els preocupa més els seus pressupostos que la situació econòmica de la ciutadania, és a dir, que les seves baixades d’ingressos fruit principalment de l’aturada especulativa de la construcció l’hem de pagar la resta de la gent, i a nosaltres qui ens ingressarà els ingressos que perdem.
En canvi els salaris de la gent, pràcticament no pujaran ja que la inflació de tot l’any 2008 es situarà a nivell estatal sobre l’1,5%, i les pujades de les tarifes ens trobem per exemple: electricitat +3,4%; aigua +8% a l’ajuntament de Barcelona, transports renfe el 4,2%, la T-10 del metro +6,9%. Per tant amb els increments salarials pel 2009, no arribaran ni per pagar les pujades de les tarifes.
Davant d’aquest despropòsit, que s’ha produït durant aquestes festes, cal donar una resposta clara de rebuig, no pot ser que la baixada ingressos de les administracions l’hàgim de pagar els treballadors al igual que ja estem pagant la crisi amb la pèrdua del lloc de treball.
I després ens hem de sentir a dir per tots els polítics de tots els colors que els treballadors no pagarem la crisi, doncs estem pagant la crisi i ara hem de pagar també els seus pressupostos, perquè en comptes d’apujar les tarifes no apugen l’IRPF dels trams més alts-és a dir dels que més tenen-, això és un política progressiva adequada i no augmentar el preus de les coses més bàsiques que tothom utilitzem però no tothom cobrem el mateix.

El SMS més original d’aquestes festes

Amb l’esperitu navideño, la creativitat aflora en tots els telèfons mòbils, aquell poeta incomprès, aquell irònic que el Buenfuente no el contracte, aquell que les festes li fan aflorar la pau universal i l’amor cap a tothom,... qui no te a dins una boci d’aquests personatges, qui no ha enviat mai un SMS per Nadal o Cap d’Any. De tots els sms’s que he rebut aquest seria el guanyador d’aquest any:

"Els patjes acomiadats per un expedient de regulació d’ocupació temporal! Els camells embargats per la financera! Melcior obligat a prejubilar-se als 60 anys! Gaspar sense sopar ni cistella de Nadal i l’altre com que no tenia ni papers, ni contracte l’han tornat amb pastera. Així que si et cau algun regal més que màgic, serà miraculós. Feliç 2009".

Una eterna claredat: Just M. Casero

Una eterna claredat – antologia de poemes, 1960-70 – de Just M Casero, llibre editat per CCG edicions, en ocasió de la celebració del XXVIII Premi de Narrativa curta Just M Casero i del 30 aniversari de la Llibreria 22.

Jo no he nascut aquí

Molt més enllà de l’Ebre,
quan la fam era el [gran] nom
i la bèstia ja havia consumit la [seva] porció de carn,
algú m’havia deixat escrit: “T’espero”.

I acabo d’arribar,
fa trenta anys que acabo d’arribar:
primer [va ser] a la barraca del suburbi,
a la ciutat petita,
[fent] tota mena de feines: de parracaire,
de manobre, de fogoner durant les [llargues] nits
-set anys, vuit anys-; de picapedrer...

I encara soc aquí;
i tinc una caseta en el mateix suburbi,
i [uns] fills que van a estudi a l’institut
i a banyar-se en llocs [on] van els estrangers
i a passejar amb les noies i amb els nois,
com si [de cop] hagués nascut la pau.