Que hauria de mesurar el PIB

Que hauria de mesurar el PIB? que és l’important?, Robert Kennedy, en plena campanya electoral, el 18 de març de 1968, llançava aquesta reflexió o atac:

"El nostre PIB, en els seus càlculs, té en compte la contaminació atmosfèrica, la publicitat del tabac i les ambulàncies que van a recollir els ferits de les nostres autopistes. Registra els costos dels sistemes de seguretat que instal·lem per protegir les nostres cases i les presons on tanquem els que aconsegueixen entrar il·legalment. Significa la destrucció dels nostres boscos de sequoies i la seva substitució per urbanitzacions caòtiques i descontrolades. Inclou la producció de napalm, la d’armes nuclears i la de vehicles blindats que fa servir la nostra policia antiavalots per reprimir els esclats de descontentament urbà. Recull (...) els programes de televisió que exalten la violència per tal de vendre joguines als nens. El PIB, en canvi, no reflecteix la salut dels nostres fills, la qualitat de la nostra poesia ni la solidesa dels nostres matrimonis. No es preocupa d’avaluar la qualitat dels nostres debats polítics ni la integritat dels nostres representants. No té en compte el nostre valor, saviesa o cultura. No diu res de la nostra compassió ni de la dedicació al nostre país. En una paraula: el PIB ho mesura tot, tret d’allò que fa que valgui la pena viure la vida. "

Les falses veritats de l’acomiadament

La patronal ja fa uns mesos que ha començat la seva ofensiva particular, aprofitant la crisi per demanar retallar impostos i indemnitzacions, els arguments que utilitzen alguns estan desinformant a la societat i d’altres la tossuda realitat els converteixen en una mentida.
Primera mentida: l’acomiadament és car, l’acomiadament és de 20 dies per any treballat si hi ha causes justificades, i de 45 dies si sense cap motiu l’empresa decideix acomiadar un treballador. Per tant l’acomiadament a l’estat espanyol és de 20 dies per any treballat. Estats com França i Alemanya no existeix l’acomiadament improcedent.
Segona mentida: ni baixant el preu de l’acomiadament les empreses fan més contractació indefinida, hi ha el model de contracte que és el de foment de la contractació indefinida i la diferència fonamental és que l’indemnització per acomiadament improcedent és de 33 dies per any treballat en comptes de 45. Doncs la seva utilització és mínima per no dir ridícula, dels 25257 contractes indefinits realitzats el mes de febrer a Catalunya, només 4202 va ser de foment de la contractació indefinida un 16% del total. Mentre que 10156 va ser conversió de temporals a indefinits el 40% aquest tenen deduccions a la seguretat social.
Les dades demostren que és clar que els problemes a l’hora de no fer més contractes fixes no és l’indemnització, ja que el contracte amb un preu més baix d’indemnització és el menys utilitzat, en canvi el més utilitzat és el contracte fixa ordinari amb 10782 contractes.
Potser va sent hora de desemmascarar les mentides de la patronal, o que la seva veritat no és que rebaixant costos laborals faran més contractació indefinida, sinó que rebaixant costos laborals –retallada d’indemnitzacions i impostos- aconseguiran més beneficis empresarials.

Potser cal badar

Quan tot es per ahir
quan els mots s’acceleren
quan la gent corre sense un destí concret.

Potser cal aturar-se
potser cal pensar
potser cal badar.

Mirar el batec de les onades
escoltar el blau de la mar
olorar la pau de la natura.

Definició de Treball en el nou breviari de ciutadania

Treball Si no treballa el cos, treballa la ment: sempre treballant. Uns treballant per viure: uns quants, d’altres vivint per treballar: la majoria. Uns defensant el treball digne, d’altres ofegats per l’explotació en el treball. El treball digne ha passat de ser un dret a un bé escàs.
Les coses més materials i els somnis més llunyans es poden aconseguir per l’atzar i la sort, però si a darrera de la sort i l’atzar, no hi ha hagut un treball constant i diari difícilment arribarà, ni la sort de tenir les coses més materials ni l’atzar d’aconseguir els somnis més llunyans.
Treball és el mitja del compromís per construir amb la suma dels treballs de tothom un món millor; treball és l’esforç de no resignar-se davant de les adversitat i les injustícies; treball és la constància que ha portat a generacions a aconseguir millors condicions de vida per les generacions posteriors, des de les guerres fins a les urnes.
Diuen que no hi ha millor idea que aquella que li arriba el seu moment, però perquè li arribi el seu moment cal treballar amb compromís, esforç i constància, llavors segur que li arriba el seu moment, ara un cop arriba cal continuar treballant per esculpir-la encara millor, perquè el que no millora cada dia amb el seu treball, s’envelleix i queda caduc.
Tothom ha somiat, ha desitjat deixar de treballar, i tothom que no té treball somia i desitja trobar treball, la contradicció del sistema o la demostració que sense treball estem buits. Treballem per viure, treballem junts per un món millor, començant per Girona.

La meva aportació ha estat la definició de treball, publicada en el nou breviari de ciutadania, publicat per CCG, en l’edició en homenatge a Carles Rahola en el 70è aniversari de la seva execució.

Idea Girona!

Tot quan neix, neix i després creix. Idea Girona, neix d’un grup de gent que viu a Girona, gent que és activa en àmbits de l’ecologisme, la cooperació, la cultural, el sindicalisme, ... i que creiem que cal repensar o tornar a pensar en la nostra ciutat, si durant molt temps es va treballar per convertir Girona en la Florència catalana, ara un cop arribat aquest port i portant molt de temps, massa a port, ens plantegem cap a on cal tornar a navegar, quin ha de ser la ruta que seguir navegant cap a la nostra itaca gironina.
Ho volem fer obrint les portes a tothom que vulgui idear aquesta nova Girona, gent de tots els barris de Girona, gent amb un compromís social, gent compresa amb la cultura i la llengua catalana, gent que ajuda a l’integració de la immigració,.... gent i molta més gent, amb l’objectiu de construir Girona des del compromís social i el compromís nacional, que vol dir construir Girona, ha de voler dir també construir un país més lliure, una ciutat i un país amb progrés i cohesió social.
Cal un debat obert i plural, a on tothom que vulgui parlar tingui el seu espai, aquest espai és Idea Girona, un espai que no posarà ni portes a l’Onyar, ni murs a la Devesa, un espai de confluència com exemplifica la imatge d’Idea Girona: que són els rius de Girona, cadascú des del seu riu anem cap a la desembocadura d’un gran riu que és la suma de tots els rius, aquesta és la Girona que cal fer.

Ja sabem a on són

Després de mesos d’incògnites i misteris ja comencen a veure la llum, i quina llum, la llum sempre crema allà mateix, tothom vinga a buscar i a preguntar-se a on estaran, i per fi ens assabentem que els diners del pla de rescat del sector financer, com a mínim de Caixa Girona i La Caixa, ja estan arribant a les famílies i quina família millor com a exemple: una família que esta a punt de patir la congelació salarial i que té mainada que mantenir i moltes despeses de desplaçaments que pagar.
Diuen que després de mesos de buscar la família idònia, per un grup de savis, que no necessariament és sinònim d’intel·ligents, la van trobar tenia que ser una família clàssica i que tingués un projecte innovador, i és pot veure que el projecte és innovador, ja que no ha tothom se li pot acudir crear una fundació amb una família, per promocionar, o promocionar-se ai! Perdó, un territori i la seva gent.
Potser tot plegat entra dins el procés d’internacionalització i promoció de les comarques gironines, van començar els del patronat de la Costa Brava que amb unes fotos que han donat la volta al món i ara continua la Cambra de comerç i les caixes, que junt amb la mare d’ell que ha fet el disseny de la campanya, és una experta en fotoshop ja ens ho va demostrar amb unes postals de Nadal. La campanya promocional consisteix amb el matrimoni passejant amb les seves dues filles agafadets de les mans per la Devesa de Girona, no li digueu a ningú la foto és del parque del retiro.
I tot plegat amb els nostres diners, les cambres de comerç cobren de les empreses i la gent treballadora acostuma a tenir els diners majoritàriament a la Caixa de Girona o a la Caixa. El millor exemple de modernitat i innovació el besamanos que li van fer a ella, el pitjor exemple nosaltres els paguem ells se’ls gasten.
Article publicat El Punt

Documental 501: crònica de la dona treballadora

S’ha presentat el documental 501, una crònica real i propera uns anys després de la deslocalització de l’empresa Lewis a Bonmati, la veu de les dones treballadores, ens mostra el que hi ha darrera dels grans titulars quan una multinacional decideix marxar de Catalunya.
Una crònica de la buidor d’una fàbrica, la buidor de l’atur, la buidor que cal superar per construir un nou camí,... veu a veu de les dones entrevistades durant mitja hora, palpes la realitat humana de l’atur i de com tornar a començar i les dificultats de trobar una feina, primer trobar-la i després que les condicions puguin ser iguals o millors que les de la teva darrera feina.
Com entres a formar part d’un col·lectiu que no vols anar-hi i segurament sempre havies pensat que a tu no et passaria mai, la crueltat i la soledat de l’atur, que poc costa entrar-hi i el que costa sortir-ne.
La desvergonya d’una societat que demana gent amb experiència laboral i gent formada, i a l’hora de la veritat, la seva hipocresia expulsa del mercat laboral amb la gent major de 45 anys i és llavors que apareix el fantasma de les cotitzacions per la jubilació, tothom ens havia explicat que els darrers anys de la vida laboral són els millors amb salaris més alts, tothom ens havia dit que treballar en una multinacional és feina per tota la vida, la realitat tossuda ens diu que i queda cop la realitat és més a l’inrevés.
501 és un bany d’aigua freda que a tothom ens pot passar, un exemple real de la lluita de les dones treballadora, una bona manera de commemorar el dia de la dona treballadora, i saber que després de l’aigua freda sempre, si es lluita, vindrà l’escalfor d’un nou treball.

Carles Rahola: La pena de mort a Girona

El 15 de març de 1939, Carles Rahola moria afusellat, mentre els seus pulmons s’emplenaven del seu caríssim aire gironí. Escriu Tomàs Roig el 1975 en la reedició de l’obra de Carles Rahola, La pena de mort a Girona publicada el 1934, un breu i intens relat dels assassinats amb pena de mort realitzats a Girona durant el segle XIX, i el paper de la societat gironina contra la pena de mort, el feixisme feu que ell fos una nova víctima del feixisme i la pena de mort,
Carles Rahola acabava així el llibre la pena de mort a Girona:
“Sigui quin sigui el concepte que mereixi la pena de mort, sobre la qual tant s’ha discutit, hem de desitjar, per sentiments d’humanitat i per esperit cristià, que no torni a aixecar-se el patíbul en el clos august de la noble i estimada Girona ni en qualsevol altre indret del món. I és amb aquest vot fervorós, que acabem el present assaig sobre un tema que, aquesta vegada, benvolgut lector, no haurà pas estat tan agradable com nosaltres, decantats més aviat, per temperament, a glossar els bells aspectes de la nostra història, hauríem volgut. “