La industria ja està en recessió

Article publicat a crònica.cat

Diuen que entre aquest trimestre o el següent Catalunya entrarà en recessió –dos trimestres consecutius amb creixements negatius- però a hores d’ara i per desgracia ja podem afirmar que la industria està en resecció, el II trimestre del 2008 el PIB va ser un de -2,1 i el tercer trimestre la dada avançada la situa en un -2,8, i algun analistes afirmen que encara pot ser pitjor.
La industria –estricta- a Catalunya suposa aproximadament un 50% del PIB i si li sumem les empreses de serveis a les empreses en apropem al 66% del PIB. En aquest moments podem afirmar que la meitat de Catalunya està en recessió que per si no fos suficient problema, aquesta meitat el tractora de la major part de l’economia catalana.
A Catalunya tenim de manera clara unes quantes crisis: la crisi immobiliària, la crisi financera, la crisi de les deslocalitzacions, la crisi en el consum,... i cal afegir que com no hem fet els deures en creu un nou model productiu amb més qualitat i competitivitat, la crisi segurament en cara serà més profunda.
L’altra dia escoltava una manera molt gràfica d’explicar la situació actual: hem patit un tsunami, segurament ja ha passat- l’aigua encara no ha marxat, no serà fins llavors quan veurem la magnitud de les destrosses, que com preveu que seran moltes més que fins ara.

Puja l’atur i baixa la venda de gandules

Que aquesta crisi és diferent de totes les altres cada dia està més clar, uns teoritzant sobre el sistema financer i a on estant els diners, d’altres amb en Pep Bou buscant la bombolla immobiliària perduda,...
Però el que ha estat clau per definir que aquesta crisi és diferent, ha estat que es constata per desgracia el creixement espectacular de l’atur, no ha fet pujar els índexs de ganduleria, sinó al contrari empreses del sector de les gandules han tingut que fer un expedient de suspensió d’activitat fins al mes de març -veure el punt del 12 de novembre-.
Per tant no es podrà acusar, amb tanta alegria com fins ara, que la gent aturada no treballa perquè no vol i que per tant són uns ganduls que volen cobrar de l’estat i no volen treballar.
Si com a mínim aquesta crisi serveix per trencar tòpic alguna cosa haurem guanyat, perquè perdre segur que perdem molt.
Diuen que el proper sector ha presentar ero’s de suspensió d’activitat serà el dels tamborets dels bars, ja que els aturats tampoc es passen tot el dia al bar.

L’amor en temps de revolució

“la millor qualitat d’un veritable revolucionari és un gran sentiment d’amor; d’amor per l’humanitat, per la justícia i per la veritat”
Em quedo amb aquesta frase del Che, en la primera part de la pel·lícula del Che, el argentino, una pel·lícula de contrastos, de lluita de compromís, de símbols,.... veurem com acaba la segona part.
Aquesta frase dona dimensió humana i real a tota aquella gent que lluita per les llibertats.
L’amor com la millor arma ideològica per estimar a les persones i el món que ens envolta.
Compromís, lluita, llibertat, justícia, democràcia,... moltes paraules importants i necessàries, però segurament la humanitat dels grans homes i dones s’ha de mesurar per l’amor, per les coses en que lluiten i amb l’amor segurament les van aconseguir.

Segurament amb tendresa i ser pròxim al que pateix, tu també pateixes, tu també lluites, tu ets ell, ell ets tu,... si no creus i estimes amb els que lluites, difícilment guanyaràs a la injustícia, difícilment arribaras a la victòria, amb amor va arribar la victòria del Che "fins a la victòria sempre".

Serrallonga i Obama

A les muntanyes de les Guilleries diuen les llegendes hi vivia un home, que robava als diners als rics per donar-ho als pobres, diuen que lluitava contra la noblesa que oprimia a la gent humil.
Diuen que dels carrers de Xicago ha nascut una nova llegenda és diu Obama, i ens expliquem que construirà un nou ordre mundial, que s’eradicarà el racisme i que sobretot ens fara sortir de la crisi.
M’agraden les llegendes, m’agraden els grans lideratges, m’agrada quan se’ns expliquen aquestes grans històries. Aquestes setmana ha renascut gràcies a tv3 un mite de la nostra història: en Serrallonga, aquesta setmana també els nord-americans han fet neixer un nou mite: en Obama.
El gran dubte de les grans llegendes i el grans mites, és que hi ha de cert, que de somni, que hi ha d’esperança,... Però el que si que és cert, és que necessitem molts Serrallongues siguin d’aquí o de l’Atlàntic enllà.

En defensa de l’industria

Prop de 40000 treballadors i treballadores pels carrers de Barcelona, en defensa de l’industria i l’ocupació Defensant el lloc de treball però també un model de societat, aquella societat basat en l’economia productiva i per tant per un model productiu que tingui com a columna vertebral la industria, aquella industria, generadora de riquesa, ocupació de qualitat i equilibri territorial.
Aquest és el tret de sortida de més mobilitzacions, no volem culpables sinó solucions a la destrucció d’ocupació que estem patint, volem que els recursos públics vagin adreçat a mantenir i crear ocupació, si la gent no perd la feina, politiques socials de risc no seran tant necessàries.
De moment als governs exigim polítiques decidides –com el pla de rescat de l’industria- la responsabilitat dels governs es donar respostes per poder superar aquesta situació, si no veiem respostes més endavant, ja no només exigirem, sinó també denunciarem i mobilitzarem encara més.
Els governs no són responsables de la situació, ara si que es poden convertir en els responsables de no donar solucions, o que les solucions només beneficiïn a quatre de banc i empreses.
Estem disposats a negociar solucions però al mateix temps no pararem de mobilitzadors, en aquest moments calen propostes, mobilització i negociació i mobilització,...

De tots sants a Nadal

Quan encara estem amb la digestació dels moniatos i els panellets, quan a Girona tot just es comencen a desmuntar les barraques, la febre consumista no descansa, a carrers comercials de Girona i suposo que també de Catalunya, hi ha un allau de camions petits amb llistella que comencen a col·locar aquestes meravelloses llums de Nadal, amb els seus colors i la modernitat dels seus disseny, que no és un nou disseny de retro dels 70 i 80 sinó senzillament són d’aquells anys, el pla renova encara no ha arribat a les fantàstiques il·luminacions nadalenques.
Tothom està immers en aquesta crisi cada dia més important, al mateix temps cada dia més sobredimensionada, però l’espiritu navidenyu no té manies ni complexos, ni s’espera ha passar el pont de la purisima, ha decidit que per si un cas ataca a la directe, una estratègia que se li pot tornar en contra però tant és, el repte és que la febre consumista guanya al tremolor de cames de la crisi.
Primer seran les llums de Nadal, després vindran els anuncies de torrons, després de cd’s i colonia, de joguets també, i així anar creant la necessitat de consum, si ens endeutem millor així tindrem més a deure, el regal si poden ser sense utilitat pràctica millor.
Potser els estretegues nadalencs se’ls h ha anat una mica la ma, només faltarà que just quan acabi l’espiritu navidenyu, ja ens comencin a parlar de les que cal fer entre processó i processó de setmana santa.

Temps de pluja

Aquella escalfor mentre de fora et ve el soroll d’una pluja intensa, ens llevem, hem perdut la claror del diumenge solejat, els trons i la pluja la música del mati i els llamps la seva llum.
El poeta cantava que al meu país la pluja no sap ploure o plou poc o massa, si plou poc és la sequera si plou massa és la catàstrofe, qui portarà la pluja a escola?
La pluja silenciosa i constant aquella que va fent arreu, que omple a on a d’omplir i rega allà a on ha de fertilitzar per què creixin nous i vells colors, aquesta pluja que arriba a les arrels més llunyanes perquè continuen els vells arbres i en neixin de nous amb nous fruits.
Aquella pluja intensa de sobta molesta, però que l’endemà veus com s’ha emportat el sobrer, ha deixat el necessari el més arrelat del que tenim, la pluja i el vent de vegades molestos de vegades necessari.
La pluja que no volem és aquella que ens destrossa els camins, que ens inunda els pobles, que s’emporta allò més apreciat i ens deixa el dolent, que no ens deixa caminar ni per prats ni camins, que ens canvia el paisatge verd pel de la desolació.
Moltes pluges necessitem per seguir caminant, per seguir creixent, per seguir compartint, per seguir construint,... sapiguem destriar les pluges que volem en cada moment, de vegades necessitem un bon xàfec, de vegades la pluja fina, segur que després de la pluja torna a sortir el sol.

Problemes a Orient

La situació econòmica és insostenible, i cada cop està arribant més lluny, però lluny vol dir molt i molt lluny, allà a on mai havia arribat cap crisis de les anteriors.
La crisi financera amb els seus problemes de liquiditat pel conjunt de la societat. El crèdit s’ha anat esgotant arreu, per les empreses per renovar les seves pòlisses de crèdit, per les famílies per comprar la casa o el cotxe, el diner no circula i el que ha posat en circulació ho no són suficients o senzillament els bancs i caixes se’ls han quedat per ells, arreglen els deutes entre ells i així segueixen mantenint el beneficis, és a dir que si no en tenien prou de treure benefici a costa de les comissions i les hipoteques que paguem tothom, que ara per mantenir el beneficis a part de tot el que ens treuen ara també ens h trauran dels nostres impostos.
Sinó arreglem el problema aquest mes de novembre, la situació arribarà arreu, una campanya de Nadal –terminologia consumista- a on el Tió a cops de bastó no portarà torrons, sinó reestructuracions i tancaments de les empreses. Però per si no fos poc el problema del Tió, comencem ha arribar veus, que els Reis Mags no les tenen totes, segons les previsions extretes del seu Observatori dels Regals i pot haver una caiguda dràstica dels regals no perquè els nens i nenes no s’hagin portà bé, que s’han portat entre bé i molt bé, sinó perquè les previsions dels regals són més grans que els recursos que tenen al banc. Els reis mags, en persona, preocupats per la situació s’han reunit amb el President del Banc d’Orient, el qual els ha comunicat que molt a pesar seu ells tampoc no tenen liquiditat en el seu banc i que per tant no els poden deixar diners.
Davant d’aquesta situació i en una reunió d’urgència han decidit començar a parlar d’una reestructuració de plantilla, sinó podem comprar tots els regals, tampoc no necessitaran tanta gent, dins de l’ERO que plantegen els afectats principals serien patges i els xofers de la carrosses auxiliar, sinó hi ha tants regals, no es necessita tanta gent per portar-los i repartir-los.
L’alarma social ha començat després de que el principal diari d’Orient el Mags Post, publiques en portada aquesta informació, mares i pares d’arreu del món ja han començat una campanya amb el lema “amb els nens i nenes no si juga” esperem que hi siguem a temps.

Transparència pública

Davant l’anunci del Govern de l’Estat, a sol·licitud del sector bancari, que no és faran públics els ajuts al sector bancari, cal plantejar el seu rebuig, l’actuació política i més en una situació com l’actual cal transparència i control públic i social.
L’injecció de diners al sector financer ha de tenir un doble objectiu, salvar el sistema financer i al mateix temps donar liquiditat a les empreses i les famílies, i cap d’aquests dos objectius no necessita secretismes, aquesta privacitat no s'ha d'amagar sota l’argument de la prudència.
El diner públic mai millor dit ha de ser públic, de l’esforç fiscal de tothom hem de saber a on van els nostres recursos a la banca, la gent té dret també ha saber la seguretat dels seus estalvis.
Hem de saber per a que han servit aquests diners, ja que no pot ser que aquesta injecció només serveixi per garantir els beneficis del sector financer i en cap cas aquests diner ajudin a solucionar la crisi actual, la crisi real necessita urgentment una injecció de liquiditat a les empreses, si aquest diner no arriben la crisi pot arribar a la majoria de sectors d’activitat.
El govern ha de canviar de criteri i anar a la política de transparència i control públic, i això no es fa, ens preguntarem de que s’han d’amargar? que potser no és veritat que som un dels sistemes financers més segurs? de que ens hem d’amagar quan la majoria d’estats no s’han amagat?...

El canvi climàtic

Des de que no és podem obrir les finestres dels trens, recordo aquelles excursions a Barcelona o a la Molina, en aquells trens amb seient forts de pell vermella grana, a on amb una mica de força podies baixar la finestra, aquests eren els autèntics i genuïns borregueros, els d’ara han perdut tota la gràcia.
En aquells temps, no recordo que tinguessin aire acondiciona,t calefacció segurament que si, tot anava en funció de pujar o baixar la finestra. De vegades et trobes que el mètodes tradicionals poden funcionar millor que les darreres tecnologies o les millors previsions del temps de TV3. Ahir ens anunciaven una baixada de les temperatures per aquesta setmana, amb el dubte de si començaven avui o demà, i és per això que en previsió del que pugui ser, han decidit que ja ha arribat l’hivern al Catalunya Express, tornant cap a Girona amb el tren de les quatre, amb un sol radiant, et trobes la calefacció funcionant a plena potencia, com et toqui al costat com ha estat el meu cas, a resistir que diuen que val més passar calor que fred.
Serà que ara la gent de Renfe ja no pot treure el dir per la finestra per sentir en la pròpia pell si fa fred o calor, o que senzillament aquest són els primers efectes del canvi climàtic, a partir d’ara i per anar-nos acostumant al nou món que refundaran en Bush i en Sarkozy sense en Zapatero, ens trobarem el món al revés –si mai avui estat del dret- però tot continuarà igual, amb la diferència que a on feia fred ara farà calor i l’inrevés, la contradicció del sistema capitalista o el canvi climàtic, o senzillament un descuit, que ja s’ha menjat tota l’energia estalviada des de que diumenge hi va haver el canvi horari per estalviar energia.

160000 contractes menys

En la contractació podem veure el dinamisme i l’estat d’ànim del mercat de treball, i com ara ja és evident passem per un mal moment, i el pitjor és que el moment no es sap fins quan pot durar.
Quan vam presentar la UGT l’informe de contractació del 1r semestre, ja vam alertar que s’estava aturant la contractació, que vol dir que primer es deixen de fer nous contractes, després no és renoven els contractes, i després venen el ERO’s de la gent amb treball fixa. Per desgracia el nostre anàlisi ha estat encertat, la crisi va començar per la construcció, ara també ha arribat a l’industria, i si no es posa fre pot arribar arreu.
L’informe de contractació del tercer trimestre en confirma la tendència negativa s’han fet 60000 contractes menys sumats als 100.000 del primer semestre ens situem 160.000 contractes menys en el que portem. Per si sola la dada ja és dolenta, però es converteix en molt dolenta quan veiem que la no contractació s’ha produït per igual en la construcció i en l’industria, per tant marcant una clara tendència de crisi en la industria i la construcció, situem que tant l’industria com la construcció donen ocupació a molts sectors auxiliar tant d’indústria com de serveis.
L’altra dada també negativa és la contractació indefinida que també baixa i és situa en un 15%, i trimestre rere trimestre va baixant, aquesta baixada ens diu que a més de crisi el mercat de treball té més precarietat laboral, ja que la feina que es destrueix és majoritàriament és estable i les noves feines són majoritàriament són temporals.

Pla de Rescat de la Industria

Article publicat a crònica.cat
L’allau d’ERO’s d’aquest mes d’octubre està arribant a unes dimensions que poden ser demolidores per la industria catalana. Aquesta situació que hagués pogut passat amb el sector bancari i d’estalvi, no ha passat, perquè?, doncs perquè davant el perill, els governs han realitzat un pla de rescat de la banca.
Si els governs han fet un pla per la banca, nosaltres volem un Pla de Rescat de la Industria catalana, a on de manera clara hi hagi una injecció de diner com en la banca, aquesta injecció hauria de venir en bona part de la injecció de liquiditat a la banca, perquè si aquest diners no arriben a les empreses i les famílies, voldrà dir que el diner públic haurà servit només per millorar l’interbancari i garantir beneficis a la banca.
Aquest Pla de Rescat de la Industria, ha de tenir dos línies d’ajut, una finançament a la liquiditat i l’altre ajuts a la competitivitat, aquest ajuts i crèdits sempre han de garantia per part de les empreses, el manteniment i creació de llocs de treball.
Tenim sectors estratègics de la industria tant a nivell sectorial com territorial, que cal defensar, aquesta defensa a diferència de la banca, si que tindrà un efecte directe sobre la gent, la garantia de no perdre el lloc de treball, per tant és una acció directa i de resultats clars.
La industria encara és la columna vertebral de l’economia catalana -60% del PIB-, si amb aquesta crisi no sabem salvar-la, podem deixar de ser un país competitiu i per tant perdre els nivells de benestar que tenim.

Si Mao aixeques el cap

Parlar de la Xina és parlar de molt lluny, més lluny de la Xina només hi ha conxinxina, aquesta cultura més que mil·lenària, ha anat fent el seu camí, encara queda una cultura forta i pròpia, però en les darreres dècades fruit de l’anomena’t procés oberturista, et trobes amb una Xina de contrastos, de la tradició, passant per regim comunista tot amb una façana de consumisme d’occident.
L’orient ja no és el que ens havien ensenyat els contes i les pel·lícules, segueix tenint els seus grans encants, tot és entre gran i molt gran, pots passar dels clàxons permanents de la ciutat a els seus jardins de pau i passeig mentre la gent de bon mati fa tai-txi.
Pots anar per la ciutat prohibida a on els emperadors vivien entre el luxe de la privacitat i l’austeritat elegant del seus edificis. Pots intentar fer un tros de la gran muralla, aquella que va resistir prop de dotze segles i pensar en les grans batalles, mentre observes com la muralla és perd en l’infinit, esglaó a esglaó puja i baixa tot un país.
El desenvolupament econòmic no es pot menysprear, ni reduir-lo a la crítica simple, la conclusió és que cal observar i respectar el procés de creixement, que no té res de desordenat, si no estem atents la Xina passarà de l’aïllament al control del món, estem més a prop del darrer que del primer.

El “si cola cola”

Article publicat a crònica.cat
En les situacions dolentes és quan surt el pitjor d’uns quants, que aprofiten la crisi econòmica per mirar de guanyar encara més. En aquest cas són les empreses com Pirelli i Nissan, com que el clima mediatic i social és de resignació davant de la crisi, situen situació de crisi quan són deslocalitzacions pures i dures, que vol dir que aquí tenen beneficis i volen anar a un altre lloc per treure’n encara més.
El cas de Nissan és flagrant porten 4 anys de beneficis, per tant no hi han ni causes econòmiques, ni organitzatives, per presentar un ERO de 1680 llocs de treball, aquí veurem que fa l’administració.
L’ERO de la Nissan no es pot acceptar, per no justificat, però al mateix temps perquè si s’accepta aquest, moltes empreses vindran al darrera i també presentaran ero’s sense causes reals, per tant amb l’ero de Nissan ens estem jugant molt més llocs de treball que als de Nissan que ja són molts 1680 directes i un 3600 indirectes.
Cal posar fre a aquestes polítiques empresarials sense escrúpols del diner fàcil, i per això a curt termini cal contundència per part de l’autoritat laboral, i a mig termini cal un canvi legislatiu per diferencia legalment que és una deslocalització i que és una empresa en crisi, i especialment cal ser molt dur amb aquelles deslocalitzacions que han rebut ajuts públics, que acostumen a ser la majoria.
Només amb fermesa política ara i amb canvis legislatius podrem aturar aquests si cola cola empresarials, que aprofitant el desconcert actual, ens prenen a tots la cartera.

NISSAN: Les cares de la crisi

Avui dissabte ha tingut lloc l’assemblea dels afiliats a la UGT de Nissan, el dia s’ha llevat amb els núvols i la pluja, aquesta pluja que gota a gota esta destruint llocs de treball del sector industrial de l'automoció, les cares de lògica preocupació per un futur incert, una incertesa que pot portar a la certesa de perdre el lloc de treball, el silenci dels pensament de preocupació.
1680 no és un número són 1680 persones, 1680 famílies, més 3600 persones de les empreses auxiliars que no tenen cap responsabilitat ni de la crisi immobiliària ni de la financera, però que si no aturem el despropòsit de la direcció de Nissan, poden ser condemnats a l’atur sense tenir cap responsabilitat.
No es pot accepta aquest ERO perquè no hi ha causes, la Nissan a Catalunya aquest darrers anys ha tingut beneficis, per tant no hi han causes que el justifiquin, la única justificació és que la Nissan vol aprofitar la situació de crisi, però no se’n sortiran perquè si se’n surten després en vindran d’altres, i cal frenar-los, els ERO’s són per crisis reals no per deslocalitzacions amb beneficis.
Aquest pols serà dur tant amb la Nissan com amb l’administració perquè no li tremoli la ma, si volen negociar s’han de negociar mesures temporals i mai permanents d’acomiadaments.

del 8 al 18

aquest bloc descansarà del 8 al 18 d'octubre

fins llavors

la moneda de l'economia catalana

article publicat a crònica.cat

Estem en el debat etern de quin ha de ser el nostre model econòmic, el debat surt sempre, però especialment quan la cosa no va tan fina. Però per damunt del moment present, cal debatre i construir quin ha de ser el nostre model de creixement econòmic i de progrés social de futur, perquè quan tornin a venir maldades tinguem un model fort i estable.
Parlem de la qualitat arreu, tant del producte com de l’ocupació, però la realitat és que encara estem en l’estadi de la quantitat i la temporalitat. Parlem de la formació tant professional com continua, però les empreses fan molt poca formació en horari laboral com una forma més d’invertir, i volen nous treballadors formats però de vegades no deixen que acabin la formació professional.
La moneda de l’economia catalana, com totes les monedes té dues cares i sense una no hi ha l’altra.. Si només mires una cara t’estaràs enganyant perquè l’altra també existeix. Per tant hem de treballar per que la moneda de l’economia per una cara tingui la competitivitat, la qualitat, la innovació i per l’altre cara la qualitat de l’ocupació, la formació i els salaris dignes. Aquesta dualitat és la que ens ha de permetre tenir una economia productiva que genera riquesa i progrés social i veritablement construeixi l’estat català del benestar.

Un dolar al dia

Podries viure amb un dolar al dia, hi ha gent arreu del món que ha de sobreviure amb un dolar al dia.

Mobilitzat a la xarxa i al carrer.
El proper 7 d’octubre és el dia mundial pel treball digne, si creus en un món més just: sense explotació laboral, sense treball infantil, sense maquiles, sense 65 h, t’has de mobilitzar, a Catalunya moltes empreses faran aturades al migdia i a les 19h manifestació central a Barcelona.

Dia mundial pel treball digne

El proper 7 d’octubre és el dia mundial pel treball digne, si creus en un món més just: sense explotació laboral, sense treball infantil, sense maquiles, sense 65 h, t’has de mobilitzar, a Catalunya moltes empreses faran aturades al migdia i a les 19h manifestació central a Barcelona.

Penseu en el nen amb el somriure trist,

perquè no pot jugar......

Ompliu la xarxa d’escrits, fem la nostra mobilització virtual.

llegiu el manifest

Qui paga la crisi? a Valor Afegit

Amb el títol: Qui paga la crisi? El programa Valor Afegit del Canal 33, aquesta setmana a fet un repàs a la crisi i de l’impacte sobre el treball i els salaris, amb intervencions com la de l’economista Anton Costas o del patronal i sindicats.
Programes com Valor Afegit ens apropen a la majoria l’economia, sortint de les grans catedres elitistes, amb Valor Afegit podem entendre millor el que esta passant i com ens pot afectar.
Mireu el video i ja que em direu si esteu d’acord amb el que dic.