Tot està per fer, i tot és...

El dia 31, la mosca dependenta farta de treballar, va anar al caixer automàtic per treure diners, i en acabar va treure el comprovant per veure el saldo que li quedava, quina va ser la sorpresa: un missatge de la botiga a on treballava: per acord del consell dels i les ministres el salari mínim a partir d’avui és de 1000 €, alguna cosa deu començar a canviar va cridar, mentre pensava que faria amb 400€ més al mes, tots els problemes fossin així, arreu ressonaven crits d’alegria igual als seus .
Mentre pensava que faria amb els diners, va rebre dues trucades de les seves cosines segones, una trucada de la mosca palestina i l’altre de la mosca jueva, per primer cop des dels anys 60 les dues van tenir la mateixa opinió i alegria, per fi la pau sense marxa enrere, l’acord que posa fi a la repressió, la lluita armada i la presó, es comparteix Jerusalem creant un estat judeo-palestí per la ciutat, i Palestina recupera tots els territoris ocupats, fins i tot els musulmans van celebrar amb cava l’acord i els jueus ortodoxos van anar al barber a retallar-se la barba.
La mosca patriotico-constitucional-espanya una, en la postal de Nadal, escrita en cristiano a part de desitjar-li bones fetes, li escriu una nota: esto se acaba el PSOE y el PP estan de acuerdo en revisar la constitución del 78 para reconocer el derecho a la autodeterminación de las naciones de l’estado español, solo nos quedara Ceuta y Melilla.
L’Ambaixadora als EEUU, reenvia el comunicat oficial de la Casa Blanca en que George Bush, raona que es dona de baixa dels evangelistes conservadors americans i quan plegui de President es donarà d’alta a l’Islam i com a mostra de fe l’any que bé farà la peregrinació a la Meca, seguint els passos i camins de Malcom X.
Quan arriba a casa hi ha un missatge de veu al telèfon fix, que està ple de pols de no utilitzar-lo, feia molt temps que no escoltava la veu de la mosca cosina germana seva que treballava en el departament de vacunes de l’Organització Mundial de la Salut, han trobat una vacuna gratuïta que eradicarà la SIDA, l’únic problema és que té uns danys col·laterals molts forts: neix una nova malaltia sense medicació possible com a mínim en els propers 5000 anys. La malaltia expandeix una plaga fulminant que destrueix totes les bactèries que creen la violència i l’abús de poder, amb conseqüències irreparables, eradica d’arrel totes les guerres i expandeix la pau i la fraternitat entre les persones i els pobles d’arreu del món i part de l’estranger.
De sobte es va despertar d’una llarga migdiada en el seu sofà marró, mai les bombolles del gin tònic li havien produït un somni tant meravellós, llàstima que fons un somni. Tot seguit va enviar un sms als amics i amigues blocaires o no, conegudes i coneguts, a on diu: bon any, tot està per fer i tot és possible, només cal que convertim els somnis en realitats.

Les amistats segons Vasili Grossman 2a part

2a part -i darrera-, text íntegre extret i traduït al català, del llibre Vida y Destino –llegir 1a part-:

Els amics sempre es necessiten l’un a l’altre, però no sempre demanen el mateix a l’amistat ni volen el mateix de l’amistat. Un ofereix a l’altre la seva experiència, l’altre s’enriqueix amb l’experiència rebuda. Un, al ajudar a un jove amic, dèbil i inexpert, pren consciència de la seva pròpia força i maduresa, l’altre reconeix en l’amic el propi ideal de força, maduresa, experiència. Així, en l’amistat un dóna, mentre que l’altre s’alegra pels regals.
Passa que un amic és una instància tàcita que ajuda a l’home a entrar en relació amb si mateix, a trobar la felicitat en un mateix, en els seus propis pensaments que es tornen intel·ligibles, tangibles gràcies a que troben un ressò en l’anima de l’amic.
L’amistat de la raó, l’amistat contemplativa, de vegades exigeix dels amics unitat de pensament, però aquesta afinitat no és obligatòriament total. De vegades l’amistat s’expressa en la disputa, en les divergències.
Quan els amics són idèntics en tots els aspectes, quan es reflexa l’un amb l’altre, la disputa amb l’amic serà una disputa amb un mateix.
Amic és aquell que justifica les teves debilitats, els teus defectes i fins i tot els teus vicis; és aquell que confirma la teva equitat, la teva manera de fer, els teus mèrits.
Amic és aquell que, estimant, desemmascara les teves debilitats, els teus defectes i vicis.
L’amistat és, doncs, allò que, creat sobre el semblant, es manifesta en les diferencies, contradiccions, les dissemblances. En l’amistat, l’home aspira a rebre de forma egoista allò que ell no posseeix. En l’amistat, l’home aspira a donar allò que posseeix.
El desig d’amistat és inherent a la naturalesa humana, i aquell que no sap establir vincles d’amistat amb persones, els tindrà amb animals: gossos, cavalls, gats, ratolins, aranyes.
Un ésser dotat d’una força absoluta no necessita amics; evidentment, aquest esser sols pot ser Déu.
La vertadera amistat no depèn de que l’amic s’assegui en un tro o que, destronat d’aquest tro, vagi a parar a la presó. La vertadera amistat es correspon amb les qualitat de l’ànima i és indiferent a la glòria i a la força exterior.
Múltiples són les formes d’amistat i múltiple és el seu contingut, però hi ha un fonament sòlid en ella: la fe en el caràcter infrangible de l’amic, en la seva fidelitat. Per això és particularment bella l’amistat allà a on l’home celebra el sàbat. Allà a on l’amic i l’amistat són sacrificats en nom dels més alts interessos, l’home, declarat enemic de l’ideal suprem, perd a tots els seus amics, però conserva la seva fe en el seu únic amic.

Una reflexió important d'un llibre que cal llegir quasi obligatòriament, jo estic a mig camí, de moment aquesta part que la trobareu a la p. 454.

Les amistats segons Vasili Grossman 1a part

Text íntegre extret i traduït al català, del llibre Vida y Destino:
L’amistat! N’existeixen tants tipus...
L’amistat en el treball. L’amistat en l’activitat revolucionària, l’amistat en un llarg viatge, entre soldats, en una presó de trànsit, a on entre la trobada i la separació tan sols hi ha dos o tres dies, però el record d’aquelles hores es conserva durant anys. L’amistat en l’alegria, l’amistat en el dolor. L’amistat en la igualtat i la desigualtat.
En què consisteix l’amistat? En una simple comunitat de treball i destí? De vegades l’odi entre membres d’un mateix partit que les seves idees sols es diferencien en petits matisos és major que cap els enemics del partit. De vegades els homes que van junts a la batalla s’odien més entre ells que l’enemic comú. I de la mateixa manera de vegades l’odi entre presoners supera l’odi que aquests senten pels seus carcellers.
El cert és que els amics es troben la majoria de vegades entre aquells que comparteixen el mateix destí, la mateixa professió, els mateixos objectius, per concloure que en aquella comunitat el que determina l’amistat seria un tant prematur.
Poden tenir llaços d’amistat dos caràcters completament diferents? Per descomptat!
L’amistat de vegades és una relació desinteressada.
L’amistat a voltes és egoista, d’altres està marcada per l’esperit de sacrifici; però l’estrany és que l’egoisme de l’amistat aporta un benefici desinteressat a aquell del que és el seu amic, mentre que el sacrifici de l’amistat és essencialment egoista.
L’amistat és un mirall en que l’home es contempla a si mateix. De vegades, mentre parles amb un amic, et reconeixes a tu mateix: és amb tu mateix amb qui parles, és amb tu que et relaciones.
L’amistat és igualtat i afinitat. Però al mateix temps és desigualtat i diferència.
Existeix una amistat pràctica, eficaç quan hi ha un treball col·lectiu, en la lluita conjunta per la vida, per un tros de pa.
També hi ha l’amistat per un ideal suprem, l’amistat filosòfica entre interlocutors contemplatius, entre persones que treballen en camps diferents, cadascú pel seu costat, però que jutgen la vida amb criteris idèntics.
És possible que una amistat elevada uneixi l’amistat activa –la de l’esforç i la lluita- i l’amistat dels interlocutors contemplatius.
Continuarà en el proper escrit encara en falta la meitat, reflexió, davant d'aquesta reflexió d'un llibre magistral.

Josep Pallach: la democràcia, per fer què?

La Democràcia, per fer què? acabat d’escriure el gener de 1975 és una de les millors obres escrites de Josep Pallach, polític i pedagog, sempre des del seu compromís amb el socialisme i amb la les llibertats nacionals de Catalunya, la figura i el pensament de Pallach hauria d’estar a la capçalera del pensament de l’esquerra catalana, i en canvi per a molta gent que no va viure el franquisme i la transició és una persona i pensament desconegut, la pregunta seria per què?.
Per quins motius durant els 80 i 90, un pensament centrat en que el compromís social i nacional són dues cares d’una mateixa moneda ha estat relegat a les lleixes de les biblioteques, ja que en l’actualitat aquest llibre no s’ha reeditat i d’altres de la seva obra política i pedagògica són molt difícils de trobar, com per exemple el nostre combat. Un país que no sap tractar els seus clàssics com pertoca, mai podrà ser un país complert.
En aquest llibre ens reflexiona de la guerra civil, de la lluita antifranquista, de la política internacional, però sobretot ens parlar de com creu que s’ha crear la democràcia a l’estat espanyol i el paper de Catalunya, una visió de democràcia en estat pur, entenent la democràcia com una eina inequívoca de construcció i de benestar i fraternitat. Tot des d’un socialisme llibertari que fuig dels grans dogmes de les esquerres d’aquells anys. Lla seva lectura en moltes parts ens recorda el molt que encara hi ha per fer i tot el que s’ha perdut pel camí. Com passa amb els grans pensadors les seves reflexions encara tenen vigència avui.

Alguns fragment de l'obra:

*La sociologia política afirma que la pau i l’estabilitat social, en règim democràtic, impliquen l’acceptació general d’uns principis bàsics i el reconeixement de les necessitats de desacords, d’unes opinions, d’unes competències, que assegurin el dinamisme del sistema i el seu constant rejoveniment.

*Horitzons de benestar social, de dignitat personal i de fraternitat entre el pobles.

*Assegurar a tots els infants el dret a l’ensenyament, orientar-los en la vida segons les diferents capacitats i segons l’autentica vocació: és el primer pas, el real primer pas vers una societat de justícia i progrés. És també el camí per a fer una persona de l’individu del nostre temps, sotmès a mil pressions (publicitàries i d’altres) que poden desconcertar-lo o bé fer-ne un instrument més de la societat de consum. Volem fer-ne una autèntica persona, és a dir un centre autònom de reflexió i de decisió conscientment solidari del món que el volta, disposat a vèncer la clofolla dels egoismes i capaç d’entendre la dimensió universal dels problemes que el turmenten.
*La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.

*La socialització és un camí per a obtenir-lo, i no una panacea universal.”L’esforç del socialisme se situa en la recerca dels valors de llibertat personal i d’instauració de justícia en les relacions de convivència social.
*El socialisme és: exigència de justícia social ordenant la creixença econòmica.

Veure resum ampli de frases del llibre

La moda arriba a l’aeroport

L’aeroport de Girona des que hi ha els vols que van i venen a Madrid, Roma, Milà i Paris, ja està patint els primers efectes secundaris, tot no és el que era i sinó no ha de semblar-ho, la imatge és fonamental. La gent del departament d’estètica integral d’AENA, s’ha passat un any de viatge amunt i avall per fer un estudi sobre la imatge que cal oferir als passatgers, després de visitar les millors passarel·les d’Alta costura i de les marques més "in" del moment, ja hi ha les primeres decisions.
Els primers afectats són els treballadors del TOAM, la seva funció és dirigir i aparcar els avions, són aquells que van amb el famós cotxe FOLLOW ME. Doncs resulta que la seva indumentària d'alta visibilitat no és adequada pels canons de moda actuals, tothom va vestit d’un color groc tipus acid house amb ratlles de plata de llei.
La primera decisió ha estat fulminant, fins que no es tingui pressupost pel canvi d’uniforme, han de ser el més invisibles???, -és justament el contrari– doncs per seguretat s’ha de fer veure per tothom. Ara bé, la seva presència en el terminal, sembla que podria afectar la imatge de l’aeroport, davant dels passatges, deixant-la en entre dit. A partir d’ara no poden anar al terminal de passatgers, zona d’embarcament, ja que queda lleig tot de gent voltant amb colors i roba tan cridanera, amb aquesta decisió aquest treballadors no poden anar a la cafeteria – restaurant de l’aeroport, com hi poden anar la resta de treballadors, això els obliga a portar el cafè, el beure i menjar de casa, amb termos i tuppers evidentment també han de ser estèticament correctes en concret de la línia Ferran Adrià o similar, sinó tampoc no passaran pel control estètic que actualment és més estricte que el control de seguretat.
En aquest moment la direcció d’AENA té sobre la taula una decisió molt compromesa, han d’escollir entre dos propostes de canvi d’uniforme, una d’Antoni Miró i l’altre d’Armand Bassi.
A on hi ha per això més preocupació és entre els cossos de la guàrdia civil i la policia nacional, ja que corre el rumor que a ells els uniformes nous escollits seran de Dolce & Gabbana.

cohesió social amb el català com a eina

Neix la revista Mà per a conviure a Osona, és de difusió gratuïta, mensual i amb una tirada de 15000, té dos trets definidors molt clars, nous i interessants, segons ens explica la mateixa revista, creada per la gent de socialcat:
1- “Avui 19 de desembre de 2007, hem començat a repartir la Revista Mà. És una publicació pensada per a tothom, però posant especial atenció a la convivència a la comarca d'Osona i atreure com a lectors a aquelles persones nouvingudes que normalment no llegeixen premsa d'aquí”
2- “El model lingüístic de la Revistà Mà el considerem totalment novedós:la publicació és en català i cada peça-article té un petit resum en cinc idiomes (castellà, amazigh, àrab, anglès i francès. Algunes cosestambé estan traduïdes al xinès).”
Destacar com des de la comunicació es poden generar propostes per ajudar a la convivència, la integració tot construint cohesió social des de la centralitat de la llengua catalana com a eina aglutinadora del país. El coneixement, la informació i la formació són eines fonamentals per la integració, des del desconeixement difícils es poden construir ponts ferms per la cohesió social.
La revista en aquest primer número ens parla de les infraestructures, del futbol com a llenguatge universal, de les festes de Nadal centrades en les tradicions catalanes com és el Caga tió, i escriu gent diversa entre d’altres Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya, es recomana llibres, música, webs i blocs, i alguna recepta de cuina,... Destacar de l’entrevista a Mohammed Chaib les paraules que defineixen un bon model de societat i la filosofia d’aquesta revista i de la molta gent que creixem en la cohesió social com a eina d’integració i construcció del nostre país des del principi de Joan Fuster quan ens parlava d’un sol poble, en Mohammed ens diu. “volem una societat plural, però no una pluralitat de societats”.
Si voleu una revista us la podeu baixar en pdf aquí o per posar-se en contacte redaccio@revistama.cat.

Blocs que en parlen:Cesc Poch, Jordi Casals, Sara Blazquez.

Un 40% de les persones contractades van tenir 2 o més contractes

Segons dades de l’INEM, un 40 % de les persones contractades –unes 58305- a Girona durant el 2006 van tenir entre 2 i 15 contractes de treball, una dada que posa en evidència l’ús i abús de la contractació per part de les empreses, convertint la temporalitat quasi només en precarietat.
Continuant amb les dades d’aquestes persones el 40 % -22461- van tenir més de 3 contractes de treball, demostrant la barra de lliure de contractes laborals, ara et contracto i el primer refredat de comandes t’acomiado i després torno a contractar un altre, provocant una rotació laboral innecesaria. Tot això amb total impunitat, segurament que la major d’aquests contractes estant en frau de llei i la resta s’està utilitzant contractes temporals i precaris per cobrir feines fixes.
Caldria canviar la legislació per situar les coses al seu lloc i per tant reduir el nombre de contractes només a 2, el fixe per les feines fixes i el temporal per les feines temporals, només amb aquest canvi segur que reduiríem de forma important l’atur, ja que una part de l’atur és de rotació d’una feina cap a l’altre, en canvi si el contracte fos fixa els acomiadaments serien menors, la millor manera per tant de reduir l’atur és creant més feines fixes.
Podríem estar parlant d’un fals atur provocat per les males practiques contractuals de les empreses, com a exemple entre d’altres el sector de la construcció que acomiada molts treballadors al juliol i el torna a contractar al setembre, així s’estalvia pagar les vacances i les paguem entre tots, o d’altres que no renoven un contracte per falta de feina –en teoria- i després es passa el mes següent buscant una altra persona perquè ja torna ha tenir feina.
Aquestes dades manifesten l’abús de la contractació com pot ser que unes 5000 persones hagin tingut 4 contractes de treball en un any.

Per Nadal una visa cremada a cada corral

La gran plaga havia produït un contagi entre les mosques, se'n van assabentar quan van rebre una carta, de totes les plagues aquesta és la pitjor ja que és la suma de totes les plagues, ara se la coneix com a consumisme nadalenc i devora tot el que es troba pel davant, pel darrera i pels costats.
La mosca cuinera s’havia gastat no només el pressupost d’enguany sinó que fins i tot el del mig any que ve: va comprar pollastres de pota blava –queda el consol que no eren de sang blava-, les gambes evidentment de les grosses i de Palamós, els canelons abans es feien amb les sobres i ara es fan amb tòfona negra d’Osona, no ser quantes caixes del millors vins de l’Empordà, xampany francès, whisky de malta escocès, i uns orujos que diuen que van bé per pair, i així fins els tortells de reis, sense deixar-se una bona panera amb jabugo per cada mosca.
La mosca ludòpata, que només li deixaven comprar a la setmana un numero dels cegus i fer una 6/49, no ha parat de comprar dècims per tot arreu a on passava –no fos cas que toqués i jo no en tingués-, també havia comprat molts dècims d’un mateix número per després fer-ne participacions i donar-ne una a cada mosca i per acabar-ho d’arrodonir ja tenia la loteria del niño, per si un cas l’altra no tocava.
La mosca juganera amb l’excusa dels nens s’ha dedicat a comprar les ultimes novetats en joguines des del joguet més petit fins a la ultima generació de consoles amb els respectius jocs i perquè si pugues jugar millor unes quantes pantalles de plasma –sinó no es veu bé el joc-.
La mosca ditxaratxera s’ha dedicat a muntar sopars per tots els millors restaurants, amb gent de la feina, amics, coneguts i saludats convidant fins i tot a les copes en els bars i discoteques.
La mosca intel·lectual per demostrar la seva diferència de nivell amb el pueblo llano, s’ha dedicat a regalar subscripcions anuals de Serra d’Or, L’Avenç i le Monde diplomatique i així com l’edició de luxe de les obres completes de Vicent Andrés Estellés.
I finalment a les mosques que diuen que això d’aquestes festes no va amb elles s'han reservat un viatge a les Illes Maldives per 15 dies.
Tot això surt detallat a la carta que van rebre, que era de la Caixa de Girona a on els deia que estaven sense saldo ni al compte i menys a la targeta. Total que el cap d’any no el passaran a la catedral sinó en una oficina de la caixa per mirar si tenen saldo de nou per continuar gastant. Des de llavors la frase de per Nadal cada ovella al seu corral s’ha transformat per Nadal una Visa cremada a cada corral.

Guillem XXII de Girona

Demà serà un altre dia de Guillem Terribas, és un llibre escrit per un llibreter o les aventures d’un llibreter com es pot llegir també, un llibreter que ens confirma que d’aventures n’ha passat unes quantes i n’ha provocat moltes més.
Hi ha l’espai més vital i personal de les seves històries i d’altra gent també coneguda per Girona, sempre amb un clar compromís cultural, polític i sense deixar de passar-s'ho bé, una part també fonamental. Més o menys tothom que surt queda ben parat, ara n’hi han un parell, que amb la seva ironia fina, queden ben retratades és la teoria aquella de l’evolució política, que de vegades l’evolució té camins inescrutables.
La vida de la llibreria 22 no és pot deslligar a la vida cultural de Girona, la trajectòria explicada en el llibre n’és un exemple. A la llibreria podeu trobar un còctel d’alguns clàssics i les darreres novetats, si entreu a la 22 i en Guillem us recomana un llibre no dubteu en agafar-lo, no acostuma a fer-ho, i quan recomana o fa entre bé o molt bé.
Les llibreries són un espai de coneixement a on amb cada llibre aprens una nova cosa, el món pot estar dins una llibreria, amb llibres de ciència, novel·les, assaig, història, cuina, filosofia,... una mica de tot i més. Llegir i escoltar són dos de les grans maneres per aprendre.
La Catedral –que és com Empar Moliner anomena a la 22- , llavors en Guillem en seria el Bisbe o fins i tot el Cardenal, però com que el seu compromís religiós ens explica que se li va quedar despistat en alguna cantonada del passat, i de la monarquia no en parla, no fa pinta de ser d’aquest club sinó mireu la web de la 22, però el deixarem com en Guillem XXII de Girona.

El turisme congressual a Girona

Després de poc més d’un any d’activitat de l’Auditori – Palau de Congressos de Girona, ja hi ha les primeres dades per poder començar a fer anàlisis i propostes. Dilluns en el marc del Ple de Consell Econòmic i Social de Girona –format pels sindicats, patronals, cambra i ajuntament- se’ns va facilitar les dades de volum de congressos del l’any 2007, i ens diuen que han passat més de 5000 congressistes en 13 congressos, les dades fan referència a congressos de més de 200 persones i que com a mínim passin dos dies a Girona, segons aquestes mateixes dades la despesa mitjana per persona és de 284 €.
Per tant és evident l’impacte econòmic en la ciutat i voltants especialment en els àmbits de l’hoteleria, la restauració i el comerç,..., l’anomenat turisme congressual, té la virtut que la satisfacció de la gent es demostrar si en posterioritat tornen amb les amistats o la família o recomanen Girona a destí turístic, aquest és del que podríem englobar dins de turisme de qualitat, que es mesura per la quantitat de bitllets que deixen a la ciutat.
La pregunta seria si Girona està del tot preparada? En molts àmbits si: una ciutat acollidora i atractiva de visitar ella sola entra pels ulls, força oferta de restauració i de nit,... A on trobaríem els reptes: cal millor l’oferta congressual tant en l’hoteleria com del propi auditori, principalment en l’oferta econòmica –ho dic amb coneixement de causa- com també en la quantitat de places, sinó ens podem quedar com un reducte de congressos del nivell gauche divine, cal obrir l’activitat i dimensionar-la també com un punt de referència no només per certa elit sinó donar-li una dimensió d’activitats amb un fort component social i cultural, al mateix temps que apropar-se a les entitats del territori.
Cal veure si l’impacte econòmic reverteix també en la creació d’ocupació i aquesta sigui de qualitat, o només reverteix en les comptes de resultats dels sectors empresarials beneficiats, en aquest sentit encara ens queda molt per treballar, com a exemple el comerç.
S’ha fet bona feina, però al mateix temps és millorable, perquè Girona pugui ser una referència congressual per tothom, cal la implicació tant de l’entorn privat com també de l’àmbit institucional per marcar la tendència adequada.

La virtut del dret a decidir

Després d'una setmana de la manifestació, crec que és el moment de parlar-ne des de la maceració -et permet escoltar i parlar amb d'altra gent- i la reflexió -una composició de lloc i espai- per intentar construir futurs millors.

El dret a decidir com a concepte que engloba la voluntat de molta gent i de moltes organitzacions de la societat civil, cultural i social catalana d’anar molt més lluny de la realitat actual, després de dues manifestacions i unes quantes emprenyades, ja forma part del vocabulari reivindicatiu i polític institucional català.
El dret a decidir, permet una lectura molt amplia i plural per sentir-se’n identificat una base social molt gran, que l’independentisme no havia aconseguit fins ara –excepte en l’àmbit político-institucional -, sortir de les grans proclames i escollir conceptes estratègics que no només aglutinin els convençuts de tota la vida, sinó com va passar a la manifestació: que gent d’orígens polítics, socials, culturals i territorials molt diferents al voltant del dret a decidir, van trobar el seu espai per mostrar la seva reivindicació o el seu malestar, o com es diu ara les emprenyades respecte Espanya. És una realitat nova que cal tractar amb il·lusió nova i responsabilitat nova.
Una manifestació ha aconseguit situar per unes setmanes el dret a decidir en el centre del debat polític, com a símptoma de que si es fa la feina ben feta el dret a decidir pot ser el centre del debat polític, la centralitat política no es fixa, no està permanentment ni en l’eix esquerra-dreta, ni en el Catalunya-Espanya, es mou sempre i moltes vegades és producte de les tramuntanades que venen de la meseta, hem de trobar la calma de la mobilització permanent, no podem funcionar només a base d’emprenyades ara de la ministra, ahir de l’Aznar.
Com que abans parlava de la transició. em ve la frase –títol d’un llibre- d’en Josep Pallach, la democràcia per fer què?. El Dret a Decidir per fer què?, seria la següent pregunta i de moment la meva resposta és: Cal seguir ampliant la base política, social i cultural -encara queda molt per fer en aquest àmbit-; cal pressionar socialment als partits polítics; cal situar el debat en tots els àmbits de la societat sempre des d’una visió amplia i plural; hem passat de la mobilització dels drets a la mobilització del ciment –entre mig hi ha molt per mobilitzar-; defugir de les instrumentalitzacions interessades i electorals; el dret a decidir ha de ser patrimoni de tothom que vulgui, aquesta és la garantia de l’èxit –la pratimonialització portarà al fracàs-; tot des del treball per que l’orientació sigui construir un país sobre les bases de la cohesió social, el progrés i la llibertat.

L’evangelització gironina

Segons ens informa la mosca que viu a la Catedral i ens ho confirma la que viu al Bisbat, la direcció del cristianisme de Girona pateix una forta crisi després que es fes públic que l’any passat els van sobrar 68.000€ d’altres anys es veu havia passat el mateix, però ningú ho sabia, quan dic ningú és ningú, ni l’amo vull dir ni Deu, s’ho repartien o s’ho Sant gastaven i tothom content.
Normalment quedava dissimulat dins del departament de difusió i promoció del cristianisme gironí, amb l’objectiu principal d’obrir-se al món i si de rebot trobaven algun fixatge millor, és veu que els passa el mateix que els restaurants, no troben treballadors del país, fa temps que han decidit anar-los a buscar fora directament, busquen principalment capellans, monges i majordomes.
Després de tenir accés als dossiers dels darrers anys podem confirmar que un any cap allà al febrer una delegació ben amplia, amb totes les despeses pagades postres incloses, van decidir anar a buscar majordomes a Rio de Janeiro, es veu que en aquella època de l’any la selecció de personal la pots fer al carrer mateix. L’any següent després de l’èxit evangelitzador van fer un salt de més importància portar la paraula de Deu a un dels darrers règims comunistes primer volien anar a la Xina, però finalment la qüestió lingüística es va imposar van decidir passar l’estiu a Cuba.
Enguany tot estava previst per anar a veure una nova catedral catalana al món, al Sant Pau del Japó, era qüestió de commemorar el darrer sopar, i de pas provar com li quedaven les dues estrelles michelin a la Ruscalleda, i és aquí on ha sorgit el conflicte el sopar era limitat a tants comensals com en el darrer sopar i algun Judas que s’ha quedat fora a filtrat la notícia, ara només podran menjar-se unes mongetes de Santa Pau, que també són santes i de la Garrotxa però no és el mateix que la Santa Carme Ruscalleda.

No comprenc el que llegeixo

De totes els anàlisis i les dades que han sortit aquests darrers dies, la que situa un toc d’alerta de fons més important és aquella que ens alerta de la falta comprensió en la lectura. Aquest fet potser és al que ens pot porta que estiguem en la mitja o per sota i per tant pocs motius d'està cofois de sistema educatiu.
Se’ns marca l’excel·lència de l’èxit mesurat principalment en el nombre de títols universitaris i pots universitaris, primer error la quantitat. Segurament aquesta excel·lència pot ser en certa mesura la responsable que el important és aprovar i no aprendre. Que és més important acumular coneixement o aprovats?.
No val la trampa de donar la culpa al fort creixement demogràfic de la immigració en l’escola dels darrers anys, el problema rau molt més lluny, la inversió en l’educació publica és baixa des de fa molts anys una dècada com a mínim. L’educació és la columna vertebral de l’estat del benestar, la bona educació ha d’aportar igualtat i progrés social.
Cal superar el problema de la titulitis universitari aguda i que el important només és preparar a la gent per treballar, l’educació és molt més que això.
L’educació l’hem d’entendre en la seva globalitat, aquella que es fa a casa també és fonamental, però parlem de l’altra dels centres educatius ha de ser global ha de portar coneixements per entrar o continuar en millors condicions en el mercat de treball però al mateix temps d’aportar coneixements culturals per enriquir-te també com a persona, l’educació és tot: primària, secundaria, formació professional, universitat, formació continua,... i tothom ha de trobar el seu espai i per tant no tothom ha de fer el mateix, jo aposto per acumular més coneixements que aprovats, sempre de des la frase aquella del món educatiu: aprendre a aprendre.

Construïm historia, fabriquem futur

Amb aquest lema ha tingut lloc el Congrés de la Federació del Metall i la Construcció de la UGT de Catalunya, un lema que reprodueix la realitat d’aquest Congrés.
Construïm història: el metall històricament sempre ha liderat a modernització del sindicalisme català, quan la UGT va tornar de la negre nit del feixisme, el metall va tenir un paper clau, ara fa 17 anys que encapçalats pel metall en la persona Josep Maria Alvarez, la UGT de Catalunya va iniciar el seu procés d’obertura i pluralitat que l’ha situat com a una de les organitzacions més importants de la societat catalana. El metall és una garantia de cohesió social a l’àrea urbana de Barcelona, i d’equilibri territorial a comarques com el Ripollès, el metall és una peça clau pel país i per la UGT de Catalunya.
Manuel Gallardo, secretari general fins ahir, dirigent sindical de la SEAT que ha passat i negociat tots els mals moments d’empresa, si la SEAT encara avui està aquí és per gent com en Gallardo, amb un sindicalisme pràctic i resolutiu, el seu verb ràpid és l’exemple de la seva capacitat de resolució dels conflictes. Una frase que va dir ell: “la diferencia entre la burgesia andalusa i la catalana, és que amb l’andalusa havies de treballar de genolls, amb la catalana pots treballar dret”: un dels motius de la seva emigració cap a Catalunya.
Fabriquem futur: La Federació del Metall i la Construcció, que és la primera de la UGT de Catalunya, avui ha marcat línia en la modernització del sindicalisme i les organitzacions en general, aplicar de veritat la igualtat entre home i dona en llocs de responsabilitat real, avui s’ha escollit Isabel Martinez com a secretaria general, una sindicalista compromesa i amb experiència, i no és per la seva condició de dona que ha arribat a aquest càrrec, però també és cert que a la UGT és possible que una dona pugui ser una de les persones més influents de l’organització, en d’altres organitzacions i institucions de discurs el que calgui de realitat poc o gens, s’ha començat a obrir camí i moltes més dones seran en el present i el futur dirigents de la UGT, fabriquem un futur d’igualtat.