El país del vent

De Ventura Gassol, el crist dels vents:

Si no has oït encar la Tramuntana
com t’omple el pit de veus i et fa el cap clar
i com et fa brunzir ni una campana
i com eixampla el cel de l’Empordà
germà, no et pots dir encara català.
(...)
Conten que una velleta, tan velleta
que ja havia perdut totes les dents,
del dessota de blanca capelleta
de sa caputxa, i amb ullets lluents,
sovint cantava un cant al Crist dels vents.
On era el Crist dels vents ningú ho sabia,
ni morta que ella fou ho sabé mal:
però es diu que ella el veia nit i dia
tan alt a dalt d’un crim que feia esglai,
ample de braços, ert i omplint l’espai.
era de bronze, esfereït de testa
de tant d’oïr la mar amb aquell bram,
llis i brunyit tot ell per la tempesta,
verd de les pluges, de color de llamp
i mig menjat del vent que besa amb fam,
Les nits del vent la vella com a folla
cantava al finestral del seu castell:
-Oïu! Oïu! El Crist dels vents sondrolla,
damunt de l’os ja no li queda pell,
aquest que xiula amb tanta fúria és ell.
I prou que ho era, que de mica en mica
la Tramuntana se l’havia endut
i rodava fet vent i fet música
per aquells cims de Déu esmaperdut.
i amb la mateixa fúria que hi rodava
hi roda encar i el temps que hi rodarà
que sens ell ni la mar seria brava,
ni l’Empordà seria l’Empordà.

Darrer llibre de Juan Goytisolo

“El exiliado de aquí y allà” és el darrer llibre de Juan Goytisolo, una gran descoberta de critica i ironia social en estat pur. Seguint el fil d’un personatge d’una altre novel·la el Monstre del Sentier, en fa una interpretació de la societat actual amb una veritat inversemblant i una cruelment real.
No deixa sencera cap posició dogmàtica tant dels del sistema com dels del antisistema, amb una claredat i humor corrosió d’una duresa aclaparadora, jugant amb la realitat i la ficció inicialment sembla que ens parla de realitat llunyanes però estant molt a prop, un joc entre el “Más Acá i el Más Allà”.

Ens defineixen el llibre com: "dura veritat de societats atrapades en la nebulosa del consumisme i del terror, i la transformació d'aquest últim en una rendible mercaderia".
Segurament si fos un assaig o un llibre de filosofia no seria ni tant educatiu ni formatiu com és ara, entre la parodia i la paranoia destroça la teoria del blanc i negre i qualsevol forma de totalitarisme.
Perquè comenceu a gaudir d’aquest magistral llibre aquí un fragment:
“Honor, raza, sangre, fidelidad
Frente a las políticas de abandono y paños calientes de nuestros rivales de todo el espectro político, el Partido Nacional Radical ofrece un programa electoral tan claro como expeditivo. Ya no hay clases sociales en nuestra matriz única: hay agentes patógenos. Una quinta columna de tez oscura, material basto, proliferación nociva. La Europa de raíz cristiana no puede andarse con contemplaciones so pena de ser anegada. ¡Blancura o muerte! ¡El sol de la playas es nuestro primer enemigo!”

Spa express

Aquest estiu no fa falta anar a Caldea si voleu gaudir d’algun tipus de tractament de bellesa i també fins i tot per aprimar-se, molts dermatòlegs i nutricionistes ja recomanen aquests tractaments amb l’avantatge econòmic, els dos tractaments conjunts per només 12 €.
Balnearis i spa’s han denunciat que aquest tractament és competència deslleial, ja que rep recursos públics, però els defensors d’un sistema de salut pública estan d’acord amb ampliar els serveis de la salut publica i que aquest serveis que fa anys només i tenien accés la gent rica ara pugui arribar a totes les classes socials.
El pack 2 en 1 consisteix en agafar el tren a Girona al mati, aquí comença el tractament anti arrugues algú afirma que fins i tot va bé per la cel·lulitis, consisteix en senzillament pujar al tren i seure relaxadament i al cap d’uns minuts ja començareu a notar la intensitat del tractament, especialment si aneu en màniga curta i ja no us explico si aneu amb bruses de tirants: el fred comença entrar per totes les parts del cos i passats uns kilòmetres ja teniu una capa protectora per tot el cos, una capa de gel que totes les arrugues i cel·lulitis fugen de fred i fa que no tornin mai més, i sinó en tens és la garantia de no vingui, diuen que el fred conversa millor les coses i també les persones, doncs el fred o cutis express és la darrera novetat en tractament per conservar-se millor.
Entre el primer tractament i el segon es pot anar a donar una volta per Barcelona ja que la millor hora és entre les 13h i les 17h per començar el segon tractament, consisteix en arribar a l’andana de Passeig de Gràcia una mitja hora abans de la sortida del tren de tornada a Girona, seiem o ens quedem drets tant és i notareu que el cap de pocs minuts de manera gradual primer cau una gota de suor, després dos i el cap d’uns minuts ja estem en plena sauna express, una bona suada de mitja hora va be per aprimar-se, per cremar toxines i obrir els porus per després fer una bona neteja de cutis. Però el 2 x 1 no acaba aquí, la part final és quan el tren arriba i pugem per tornar a Girona, el contrast és com quan en un spa-balneari fas la piscina d’aigua calenta i després la d’aigua freda.
Qui tindria que dir que el transport públics també servis per aquestes coses sera la teoria de la modernitat liquida.

L’IPC al 6%: cal moderació en els preus

Article publicat al diari de Girona -suplement d'economia- el dissabte 23 d’agost

Mentre Catalunya la inflació esta al voltant del 5% -que és molt- les comarques gironines estem ja el 6% i sembla que de moment no hi ha fre, perquè si en un mes com el juliol que normalment l’IPC baixa per l’efecte rebaixes i enguany també a pujat vol dir que l’economia gironina no es regula i que esta en un descontrol total que no sabem fins a on pot arribar.
La resposta aquest diferencial respecte a Catalunya no es que aquí tot és més car, que en alguns casos segur, sinó que el teixit econòmic gironí cada cop té més pes els serveis i la construcció i l’industria va perdent pes. Segons un estudi recent encarregat per la Generalitat es veia molt clarament que els serveis i la construcció són molt més inflacionistes que la industria.
Perquè seria la pregunta, doncs perquè la industria ha de competir directe amb la globalització a on el marges són molt més justos per la gran competència d’altres països com els asiàtics. En canvi el sector serveis i de la construcció competeix amb el veí del costat, si aquest puja els preus ell també, si es pot guanyar més perquè perdre l’oportunitat, un exemple clar va ser l’arrodoniment de l’euro en els inicis però és que actualment segueix passant.
La inflació de la industria a Catalunya està a nivell de la mitja europea, mentre que la inflació dels serveis esta tranquil·lament dos punts per sobre de la mitja, per aquí tenim la diferencia a més pes dels serveis més inflació.
El descontrol amb els preus està arribant a nivell vertiginosos, només cal mirar el sector turístic o el de la restauració en general o evident que tot i la crisi de la construcció els preus segueixen pujant, menys però pugen. I no podem deixar de banda també els preus de l’alimentació a on intermediaris i grans superfícies estant fent l’agost durant tot l’any. Cada dia perdem més ocupació i pes econòmic en el sector industrial, que a part de donar més qualitat en l’ocupació i equilibri territorial, també aporta equilibri econòmic, i si a tot això li afegim l’euribor i el nul control de la moneda, anem arreglats.
Cal moderació en el preus si volem fer front a l’inflació hi ha la crisi econòmica, que la pèrdua de poder adquisitiu per part la majoria també comença a provocar la baixada del consum i es pot agreujar encara més. Està demostrat i així es manifestava el mes passat el Banc d’Espanya que el principals responsables de l’inflació són els beneficis empresarials abusius, en canvi esta demostrat que la clàusula de revisió salarial pràcticament no és inflacionista ja que és a posteriori i per tant el primer provocador d’inflació són els preus i no els salaris, un és una conseqüència de l’altra, per tant si és vol moderació salarial primer cal moderació de preus, ja que per les persones i l’economia és fonamental garantir el poder adquisitiu per poder garantir un consum suficient perquè la nostra economia no entri en crisi.

100.000 contractes de treball menys

100.000 contractes de treball menys a Catalunya, aquest són els contractes de treball que s’han deixat de fer respecte el 1r semestre del 2007, amb aquesta dada alarmant i preocupant comença l’informe de la contractació del 2n semestre del 2008 realitzat per la UGT de Catalunya, aquest compara dades del 2008 i del 2007 tant trimestrals com semestrals.
Però si els 100.000 contractes menys són notícies dolentes, el també preocupant és que el 2n trimestre ha generat menys contractes de treball que el primer, quan normalment aquest segon trimestre generava més contractes de treball, principalment conseqüència de l’ocupació en el sector turístic, es pot afirmar que ni l’ocupació turística, ocupació estacional però ocupació també, no pot aturar la crisi econòmica i la destrucció d’ocupació, el 2n trimestre ha passat de ser creador d’ocupació a ser destructor d’ocupació..
Amb aquestes dades més la percepció sindical –amb informació de comitès d’empresa- que el mes de setembre i octubre tindrem més expedients de regulació d’ocupació ,ERO, que fins ara, podem tenim una tornada de les vacances molt dures, destrucció d’ocupació amb els ERO’s i no creació d’ocupació per part de les empreses, fins ara bona part de la destrucció d’ocupació dels ERO’s en sectors concrets –construcció, tèxtil,..- era compensada en d’altres sectors que seguien generant ocupació, encara que moltes vegades era de menor qualitat, les empreses estant perdent la confiança en el futur proper i això esta provocant el no generar nous contractes de treball.
Si voleu entrar en més detall us podeu baixar l’informe complert.

Baixing express

No és cap al·lucinació ni cap manipulació fotogràfica, sinó que és un dels esport olímpics reconeguts per la RENFE, consisteix en agafar el tren a l’aeroport del Prat i si ets una persona que t’agraden els esport d’aventura, has de comprar el bitllet amb destinació a Passeig de Gràcia, pel mateix preu que anar a Sants aquest inclou una proba de baixing express.
No cal patir que si perds un tren cap problema, cada mitja hora en tens un d’igual, per tant no és un esport puntual sinó permanent, si vols ser només un espectador que t’agraden aquest tipus d’esports, només has d’estar a l’andana just abans de la mitja i de l’hora en punt.
L’esport consisteix en baixar del tren, primer sense caure un mateix i si aconsegueixes passar el primer nivell després ve el segon que consisteix en que no en caigui per terra de qualsevol manera la maleta, si et cau quedes desqualificat, si només trenques alguna roda només tens una penalització, esport no aconsellava per gent gran i a maleta més gran més dificultat, per tant ja ho sabeu si heu de tornar a anar a l’aeroport amb tren val més que comenceu a entrenar.
El que encara falta confirmar és si també existeix el puging express, que consisteix en pujar a Passeig de Gràcia i baixar al Prat, per intuïció masculina se suposa que si, perquè diuen que tot el que puja també baixa.

Històries express és una nova secció que vol explicar coses que passen al voltant del tren d’una manera desenfadada i irònica.

No pasaran

El 19 d’agost de 1938, van arribar en plena guerra civil el National Clarion cicling club, un club ciclista d’Escòcia que a part del ciclisme també els uneix el socialisme. Originàriament tenien que venir a participar en l’Olimpiada de Treballadors que tenia que tenir lloc a Barcelona, però per causa de la guerra civil aquesta olimpiada es va suspendre, tot i així aquestes escocesos compromesos amb la llibertat i en la lluita contra el feixisme, van decidir recollir diners entre els treballadors escocesos per ajudar als nens i les dones que patien el feixisme, un cop recollits els diners van sortir d’Escòcia amb bicicleta i van venir fins a Barcelona, portant 300 lliures de l’època.
Un clar compromís del suport internacional que van rebre la gent que defensava la llibertat i la república, sempre hem recordat i homenatjat als brigadistes internacional, però també molta més gent d’arreu del món ens van ajudar en tant noble lluita.
Avui 19 d’agost del 2008, 70 anys després, la gent del national clarion han tornat a Barcelona fent la mateixa ruta amb el crit de NO PASARAN han arribat i amb la llegenda: socialisme l'esperança de la paraula.

Una delegació de la UGT de Catalunya els hem rebut a la nostra seu, un acte ple de records i de compromís polític, un acte emotiu d’alls de pell de gallina, un acte d’agraïment a tota aquella gent anònima treballadors i treballadors que també van lluitar amb nosaltres, un acte de memòria històrica tant necessària per saber qui som, recordant el poeta: qui perd els orígens per l’identitat.

Per la Costa Brava

Fragment de l’escrit de Ferran Agulló, que és considera el fundacional de la definició de Costa Brava, publicat al 12 de setembre de 1908:

(...) Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar en terratrèmol de roques, per etzavares verdes i fonolls d’or, en son com unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, comprenen al entusiasta admirador de la nostra costa: a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s’Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposen la mirada i l’enteniment eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’Arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després de color taronja, i després daurades, i després van esvaint-se, esvaint-se en l’ombra de la nit com si es fonguessin... La vila encén sos llumets elèctrics, calen xarxes, mar endins, els sardinalers renegant dels dofins i de les roasses que boten, mofant-se’n, entre les calades, i les ones baten espumoses al peu del penyalar gegantí, canten l’eterna balada del mar, sempre vella i sempre nova(...)
Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milers d’anys; la costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa: una faldada de flors; però la nostra, des la Tordera al Cap de Creus, i seguint del Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i bordada pel besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars de tots els colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i sobretot la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...
Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius, poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de “marines”; tu, Rahola, el cantor del Golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les onades; tu, Masifern, qui has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l’heu vista i sentida i cantada la nostra costa, i tu, Llaverias, que l’has sorpresa en tots els recons amagats, en totes les hores d’esplai amorós i de fúria apocalíptica. Hi ha res com la nostra costa?(...)

Es busca

Des de fa un any es busca per les comarques gironines una plaga de dimensions inimaginables, ningú sap quants són, però que fan molt soroll segur i les seves conseqüències són letals, s’han mirat de fer diverses fumigacions, potser no totes les possibles, però resisteixen als insecticides, i per si no fos poc darrerament, des de principis d’any, s’han reproduït de manera escandalosa.
Els símptomes quan reps la picada primer sembla que no passa res, només unes petites picors un dies concrets del mes, després a mesures que passen els mesos cada mes pica més i sobretot notes la picor molt més dies, fins que de tanta picor i cada cop més, ja hi ha gent que no pot arribar a final de mes del que pica. Diuen que les úniques persones que no estan infectades són les que viuen en les zones altes.
El que es sap segur és que no es sembla al mosquit tigre, semblança amb cert tipus de borinot una mica, diuen que pot ser una nova espècie animal fruit dels temps moderns, una clonació o barreja de borinot, rata, corb i tiburó, és a dir que tot allò que troba i el que veu ho vol per ell.
Aquesta espècie sap dissimular molt be, acostuma a vestir amb americana i corbata i de vegades també amb roba més informal, tot és una estratègia per semblar com la resta i així no poder-los descobrir.
Però el mes de juliol ja s’han passat tres pirineus, la conspiració i l’expansió de la plaga ja ha estat total i les forces de l’ordre públic sense fer res, tenen molta por es veu, tot i que a ells també als afecta.
De cop i volta i sembla que d'autoria ciutadana han sortit cartells arreu amb la llegenda es busca en el qual es pot llegir:

Es busca: empresaris i empresàries especialment del sector de serveis, hoteleria, restauració, grans superfícies, construcció i intermediaris de l’alimentació o similars que no paren de pujar preus.

Delicte: ser els culpables de ser les comarques més inflacionistes de Catalunya i que malgrat les rebaixes el mes de juliol la inflació ha arribat al 6%.

Recompensa: que tothom podrem arribar a final de mes i potser de l’any i tot.

Tretze Tristos Tràngols: Albert Sánchez Piñol

Aprofitant la darrera obra -aquesta de contes- d'Albert Sánchez Piñol: Tretze Tristos Tràngols. Aprofito també per recomanar les seves dues grans novel·les.
la primera: La pell freda, llegida ja fa algun any i encara en el record, com passa amb les bones obres. Una illa lluny de tot i tothom, que juga amb la realitat i la ficció, una pell freda que posa tot el caliu a la novel·la i als personatges, una lluita per la supervivència amb bitxos raros inclosos junt amb les rareses dels humans, una lectura dura i addicta.
La segona: Pandora al Congo, llegida enguany encara fresca en el record, enganxa de l’inici al final, juga i molt bé amb la veritat i mentida; transcorre entre Anglaterra i el Congo sembla que sobretot al Congo però potser no tant com sembla; una historia de rics, pobres i esclaus, una lluita pel diner i la supervivència -amb bitxos del més ensota i sang i fetge inclosos-; i un final inesperat, per tant recomano no començar a llegir-la pel final.
Tretze Tristos Tràngols, tretze contes entre bons i molt bons, però segur que alguns us agraden menys perquè n’hi han alguns de magistrals, arribant a nivells del mestre Quim Monzo.
I si els immigrants ja no venen del sud sinó del cel; la teoria de supervivència de la zebra, que no consisteix en pintar-se les ratlles; si has de pecar val més que ho facis més d’un cop; la solitud de l’espantaocells i la dependència dels ocells; els perills d’anar a compra xurros després de fer l’amor; i així fins a tretze, tristos, tràngols que amb una bona trama i una millor ironia ens enganxaren tant per descobrir el final de cada faula com per començar a llegir la següent.
Una lectura àgil i distesa per l’estiu, entre la platja, la terrassa i el sofà, o si sou dels deixar els clàssics i el llibre llarg per l’estiu, aquest potser un xarrup ben refrescant.

No podem queixar-nos...

Els accidents mortals en el sector de la construcció van caure un 35% en el primer semestre del 2008 en comparació amb el mateix període de l’any anterior, segons l’últim informe sobre sinistralitat laboral de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya. Informa. –comunicat d’Europa Press-

Qui no es consola es perquè no vol, enguany només han mort en el sector de la construcció 13 persones a Catalunya -2 persones per mes-, 5 persones menys que el semestre del 2007. Algú dirà que aquesta dada és positiva.
Com va escriure Emile Zola en la seva obra magistral sobre les revolucions socials i la classe treballadora: GERMINAL, quan un treballador de la mina li diu a l’altre:

“...no podem queixar-nos, no tots tenen un treball de mort...”

El perquè del preu del gintònic

Tothom preguntant-se el perquè de l’augment del preu del gintònic 6 €, 8€, 10€ fins a 12€.

Uns que si s’ha posat de moda amb el ressorgiment de marques de ginebra com Hendrick’s, Citadelle,...

Uns altres que si la tònica és Nordics, fever-tree Indian, schweppes,...

D'altres que si amb got llarg, ample o en copa millor i amb molt de gel.
Tot és molt més simple avui tenim la solució al gran debat de tarda nit i matinada, la resposta a La Vanguardia -edició escrita-: Los limones suben un 64%. Llimona a tots el gintònics en tenim, i alguns fins i tot amb un raig de llimona de més a més que encara l’encareix més.
Esperem que no pugi un 64% el preu del gas, sinó al final haurem de prendre el gintònic sense llimona i sense tònica.

La crisis Ninja

Sota el títol de la crisis ninja, Leopoldo Abadia en el seu bloc ha escrit un dels articles més llegits d’internet, d’una manera molt planera ens comença ha explicar tot l’entremenat de la crisi financera especialment de les subprime. L’escrit va se’n actualitzat per tant en aquestes alçades ja tenim la cronologia d’un any, una lectura que molta gent recomana i que val la pena llegir per entendre alguna cosa més de com funciona el sistema bancari i la situació actual.

Tothom fuig sobtadament

Tot va començar fa uns dies quan van arribar uns sms secrets a quasi tothom, no és podia dir el contingut, però la intenció era crear una estratègia per deixar a la crisi en una solitud sobtada a veure si de l’ensurt marxa i ens deixa tranquils.
S’ha quedat sola a les empreses, als bancs i caixes, a la borsa, a les oficines de treball, a les ciutats,... allà a on tothom estava i ella aprofitava per ampliar el seu virus demolidor, que primer entre per l’euribor, després per l’IPC tot junt et destrossa la nòmina i finalment et fulmina la feina.
El primer SMS rebut a finals de juliol ens deia: de nit a casa i sense fer sorolls prepareu les vostres maletes, esperar més instruccions. La gent silenciosament i amb la llum tancada, va començar a omplir les maletes amb tot allò imprescindible: ulleres de submarinisme, cremes solars, tinto de verano, barrets de palla, para-sols, novel·les de més de 500 pàgines,...
El segon SMS rebut el 30 de juliol deia: aneu a omplir el dipòsit de gasolina i espereu l’avís per sortir corrents de casa. Aquí es va córrer algun risc ja que alguna gasolinera tot el cars que estan els preus es van quedar sense existències.
El darrer SMS deia: els que el vostre cognom comenci entre l’A i la F, marxeu el dia 1 a partir del migdia, la resta el 2 al matí.
I així tot i quedar col·lapsades totes les carreteres de la costa tant del nord com del sud, les ciutats van quedar desertes, la crisi no sabia que havia passat va quedar en estat de xoc, no trobava ningú per contagiar, fins i tot com que es trobava tant malament va anar d’urgències i no hi havia ningú, només un cartell que posava tancat per vacances, ella no va saber que era allò de les vacances, la crisi no fa mai vacances ja que les platges, els restaurants, els hotels, els apartaments,... estan plens de gom a gom.
El millor antídot contra la crisi i el pessimisme instal·lat són unes bones vacances, si en féssim onze mesos i en treballéssim un, només tindríem un mes de crisi a l’any.