El país del vent

De Ventura Gassol, el crist dels vents:

Si no has oït encar la Tramuntana
com t’omple el pit de veus i et fa el cap clar
i com et fa brunzir ni una campana
i com eixampla el cel de l’Empordà
germà, no et pots dir encara català.
(...)
Conten que una velleta, tan velleta
que ja havia perdut totes les dents,
del dessota de blanca capelleta
de sa caputxa, i amb ullets lluents,
sovint cantava un cant al Crist dels vents.
On era el Crist dels vents ningú ho sabia,
ni morta que ella fou ho sabé mal:
però es diu que ella el veia nit i dia
tan alt a dalt d’un crim que feia esglai,
ample de braços, ert i omplint l’espai.
era de bronze, esfereït de testa
de tant d’oïr la mar amb aquell bram,
llis i brunyit tot ell per la tempesta,
verd de les pluges, de color de llamp
i mig menjat del vent que besa amb fam,
Les nits del vent la vella com a folla
cantava al finestral del seu castell:
-Oïu! Oïu! El Crist dels vents sondrolla,
damunt de l’os ja no li queda pell,
aquest que xiula amb tanta fúria és ell.
I prou que ho era, que de mica en mica
la Tramuntana se l’havia endut
i rodava fet vent i fet música
per aquells cims de Déu esmaperdut.
i amb la mateixa fúria que hi rodava
hi roda encar i el temps que hi rodarà
que sens ell ni la mar seria brava,
ni l’Empordà seria l’Empordà.