Valoració vaga del sector públic

A l’endemà de la vaga general del sector públic ja podem començar a realitzar les valoracions més en fred, es pot considerà la vaga com un èxit tant del seguiment de la vaga, com sobretot de les manifestacions. Aquesta afirmació pot sembla fora de lloc si mirem el que diuen el mitjans de comunicació, però la realitat s’apropa molt més a l’èxit de la vaga i no al fracàs que volen situar el poderosos de la política i de la premsa.
Les dades de seguiment de la vaga oficials estan donades amb l’intenció de distorsionar la realitat, ja que no tot els treballadors del sector públic tenien dret a vaga, concretament tots aquells que estaven afectats pels serveis mínims, un exemple és Ferrocarrils de la Generalitat, tenia decretats uns serveis mínims del 50%, per tant la meitat de la plantilla tenia l’obligació d’anar a treballar, les dades oficials diuen que hi va haver un seguiment dels 40%, per tant aquest 40% és converteix en un 90% de seguiment real.
Respecte a les manifestacions, que cal recorda que a Catalunya majoritàriament es van realitzar a les 12h del migdia, per tant en ple horari laboral, van ser multitudinàries, i a part de la multitud, hi havia un ambient d’emprenyada general com el de la grans mobilitzacions, aquesta manifestació per gent com per estat d’ànim és la que més s’apropa a la de la vaga general del 20J.
Per tant si els governs i especialment el de l’Estat, vol seguir mirant només cap els mercats i les borses s’equivoca, la gent a sortit al carrer i esta disposa a torna a sortir, si els governs es que creuen les seves pròpies mentides de seguiment de la vaga, estaran obviant la realitat de l’emprenyada general, que tot just a començat, i en política obviar la realitat te conseqüències.

Una cortina de cendra

Quan erem joves es parlava de les cortines de fum, però l'evolució de l'especie ha anat a més, que no necessàriament vol dir a millor: Ara per despistar de les coses importants que passen, ja no ni ha prou de retornar a l'època a on els indis van crear les senyals de fum, deien que era per donar senyals als seus i els americans va i s'ho van creure , i mentre intentaven descodificar els missatges, els indis anaven per l'altre costat, i en el sentit metafòric els hi robaven la cartera, és a dir els hi calaven foc al Saloon del fort de playmobil.
Quan van descobrir que no en tenien prou, van fer baixar els núvols fins a terra, i així van inventar la boira baixa, l'objectiu era que mentre tu no veus res, els de sempre venen i et roben les gallines amb els ous i les paelles incloses.
En els temps moderns van deixar de manipular-nos amb la natura, tot i que van mantenir la terminologia, van crear unes coses anomenades mitjans de comunicació, amb l'objectiu que quan uns personatges anomenats poderosos els hi vingues de gust, ens poguessin robar el que volguessin: drets laborals, salarials, condemna vitalícia amb una hipoteca, tot això creant-nos una cortina de fum, que consisteix en inventar-se problemes a on no n'hi han, que els immigrants són delinqüents, que si el català s'imposa a Catalunya, la gent comença a discutir de tot i més, i mentrestant ells es van omplint encara més les butxaques amb els nostres diners i els nostre esforç.
Però quan ja semblava que havien arribat a la màxima creativitat xoriça, doncs no! La ment malèvola torna als orígens de la natura,quan aquí troben que la crisi continua i hi ha taxes d'atur més enllà del 20%, els bancs s'han petejat el diners públics que els hi han donat només amb els seus client preferents, quan una majoria molt amplia de la societat catalana no vol deixar que quatre jutges reencarnats de Felip V retallin allò que el poble va decidir votant, quan la dreta dels poderoses i la corrupció ha entrat a la seva cuina,...ens diuen que un volcà de molt lluny ha entrat en explosió i vinga tothom a mirar si el núvol arribarà o no, cinc dies parlant de la cendra que farà estavellar els avions, fins que en Niki Lauda els hi desmunta l'invent. Per uns instants no hagués estat malament que la cortina de cendra, fos la cendra dels milers de folis cremats de les 5 sentencies contra l'estatut i així finalment ens deixin viure en pau..

Som una nació

La manca de respecte cap el poble català continua, i tant serà a aquestes alçades amb o sense sentència. L'especulació permanent davant de la sentencia del TC, tant per les possibles noves dates com per les retallades, cal donar una resposta clara a aquesta agressió a la voluntat democràtica dels catalans i catalanes, manifestada en el referèndum d'aprovació de l'Estatut.
La societat civil i política catalana ha d'articular una resposta el màxim d'unitària possible que doni cabuda a les diferents sensibilitats del país. Cal fer una demostració de democràcia, reafirmant que la màxima expressió de la democràcia és el que vota la ciutadania a les urnes i no el que pugui decidir un grup de jutges del Tribunal Constitucional que no fan justícia sinó política.
Catalunya és una nació que va exercir el seu dret a decidir el juny del 2006 i va aprovar per majoria el seu ordenament jurídic pels propers anys, i per tant, cap altra institució ni judicial, ni política pot modificar el proposat pel Parlament de Catalunya, aprovat pel Congrés de Diputats i ratificat en referèndum pel poble de Catalunya.
Cal emplaçar a les organitzacions culturals, sindicals i polítiques més representatives del país a treballar per trobar els màxims consensos possibles, la millor resposta serà la que pugui aglutinar la major representativitat de la pluralitat del país.
Si l'estatut no és valid, Catalunya i les seves institucions hauran de tornar a exercir el seu dret a decidir, i igual que no es poden posar portes al camp, tampoc és pot ni retallar ni limitar la voluntat d'un poble a auto organitzar-se amb llibertat.

Les 10 mentides de la crisi

S'oblida que la crisi ha estat provocada per l'especulació immobiliària i financera, i resulta que els responsables són els salaris més baixos, la gent jubilada, els aturats que no volen fer res i els joves que no volen ni estudiar ni treballar. Els sindicats no fem res i si fem alguna cosa és defensar la feina estable, i això és pecat pels grans teòrics econòmics.
Per posar en evidencia les mentides de la crisi, i perquè ens deixin d'enganyar, la UGT de Catalunya amb la col·laboració de dibuixants d'El Jueves, ha creat la campanya les 10 mentides de la crisi. Cal fer-ne el màxim de difusió i reivindicació, perquè si les mentides és converteixen en realitat les retallades laborals i social estant a la cantonada.

Vídeo programa sindical de TV3 emès el 21-03-10

campanya gràfica

La negra neu

Les postals idíl•liques d’aquell blanc brillant que cobreix els verds prats i les teulades vermelles, s’han convertit en l’imatge de la negra nit, el caos i la descoordinació.
Les comarques gironines aquelles comarques amb el major nivell de vida, les més complertes amb muntanya i platja, les més turístiques i les més industrials, les que en els rànquings de benestar són de les millors, les mitges salarials més altes, tot plegat a anat per terra, el temporal també ha desmuntat el mite gironí.
Tenim unes infraestructures més properes a un país de tercera que a un de primera, i unes respostes publiques a les emergències més a prop de l’acudit que de la realitat, amb plans que no s’actualitzen. I per descomptat una xarxa de carreteres encara en obres, una xarxa ferroviària sense autonomia energètica, i no parlem de la xarxa elèctrica de la que tothom en parla però ningú ha invertit res de res ni ara, ni abans.
Els sectors estratègics d’un país han de ser públics, ja que moltes vegades la qualitat i el beneficis empresarials no són possibles, ara tothom critica el paper d’Endesa, però la major de polítics i els partits que ara critiquen, tant de dreta com d’esquerra, van estar a favor de les privatitzacions, tant de l’electricitat com de les telecomunicacions, el privat sempre és millor i més eficaç deien, no val fugir d’estudi, una part de les responsabilitat evidentment és de les empreses privatitzades, però l’altre és de responsabilitat política, tot hi que ara els va perfecte, tot és culpa de les empreses i tothom content.
Tothom sap de fa molts anys les mancances energètiques de les comarques gironines, però resulta que el problema no ha estat a l’estiu sinó a l’hivern, per tant alguna cosa falla en els discursos de pilotes fores.
Cal posar negre sobre blanc, i no deixar passar l’oportunitat, tant de les responsabilitats, com sobretot de que és facin les inversions necessàries perquè no torni a passar mai més.

La culpa és dels condons

Després de milers i milers de reunions i de compareixences varies, es va poder arribar a un acord, un dictamen històrics per a molts, la conclusió era molt clara: res era culpa d’ells i menys dels que més tenen, sinó d’un objecte perniciós anomenat popularment com a condó i pels científics cultes d’alta volada com a preservatiu.
Aquell artefacte de tacte llefiscós que de depèn d’amb qui es va fen gros i gros i amb d’altres pot fer l’efecte contrari. És el gran responsable dels grans mals de l’humanitat, a alguns llocs del món per no anar-hi gens i a d’altres per anar-hi massa, si i va perquè i va i sinó va...
Joan Pau II ja tenia raó quan ens deia les seves maldats i nosaltres vinga i vinga a utilitzar-los quantes més vegades millor, alguns fins i tot els guarden per ensenyar als amics els que han utilitzat en un cap de setmana. Però no només Joan Pau II tenia raó, també en Jordi Pujol quan ens deia que teníem que fer més catalanets i catalanetes.
Això de portar la contraria als que en saben té els seus perills, ara resulta que això de tant fornicar per pur plaer obsés i no pel que és natural, que venim a molt món per procrear i anar a missa de 12, ens ha arribar la maledicció divina en forma de xantatge, si seguim utilitzant el condó ens quedem sense pensió.
El crit a les manifestacions del 23 F era unanim “menys condons i més pensions” , el grans analistes economics diuen que encara hi som a temps si ens hi posem tothom, si deixem d’utilitzar el condó, i tampoc no si val fer trampes i a ultima fer marxa enrere, sinó comencem ara el 2040 s’acabarà tot i ens quedaran els condons però no les pensions.
Malgrat tot, els que han de seguir utilitzant condons són els economistes, banquers, poderosos i dretans en general, a veure si així s’estronca la seva descendència coma mínim intel·lectual, per adonar-nos de les mentides que cada dia ens expliquen i que si algun perill tenen les pensions són aquesta gent que tot si val per retallar drets socials.

La pell de brau. 25 anys sense Espriu

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Si cada dia el llegim i sobretot el possem a la pràctica, potser el món aniria millor

Tranquilo, José Luis, tranquilo: Esto lo arreglo yo

Després prop d'un any rellegint discursos, va trobar el que buscava no sabia ben que buscava, però era allò, va tenir que treure moltes teranyines mental, feina tant de temps que no feia una activitat productiva que ja no recordava com es feia, però va ser rellegint un discurs d'una conversa telefònica de per allà un mes de febrer de principis del anys 80, a on trobar l'eureka que buscava, aquell discurs deia: tranquilo Jordi tranquilo.
Va agafar el mòbil per buscar el número de telefon, per començar per l'A i va anar seguint fins que la va trobar va allà a la Z, va pensar “si hubiera empazado por el final”, llavors va trucar a en Zapatero, després d'una estona de conversa li va dir: tranquilo, Jose Luis, tranquilo, esto lo arreglo yo con un par de tres de llamaditas y las crisis solucionada, la ultima vez que lo hice funciono de maravilla.
Però abans de fer les trucades va planificar un pla anticrisi de reducció costos per predicar amb l'exemple. L'objectiu principal reducció de l'absentisme laboral i costos laborals, lo de laboral és una manera de dir les coses, la mesura va ser dràstica un pla contundent contra l'absentisme i la sinistralitat laboral, és van anular les llargues jornades de treball a Vaqueira i a Mallorca, l'any que no hi havia un trencament muscular a Vaqueria hi ha una caiguda a Mallorca, sortint del bribon es clar, tot en el marc d'un ERO de reducció de jornada de més del 60% de la jornada, però va ser suficient i van tenir que presentar un ERO d'extinció, l'afectat més important va ser el pobre Marichalar, que amb una gestió amb el Rouco van declarar nul el contracte de treball signat a Sevilla.

La primera trucada va ser als coleges del maig del 68 que anaven de farra, perquè tot continues igual, molts d'aquests són els pares i avis d'en Mariano i l'Espe, a veure si així funciona el tema però de moment sense resposta, després va parlar amb els sindicats però tot i oferir-lis un 4000 alliberats més de moment sense resposta, l'únic que li va donar un resposta positiva i engrescadora va ser el noi calb de Franja que després de veure clar que no serà ministre afers exteriors, ja que per aquest càrrec se li va avançar en Carod, el faran conseller vitalici de la Casa Reial.

Acord en la negociació col·lectiva 2010 - 2012

L'acord per l'ocupació i la negociació col·lectiva 2010, 2011 y 2012, a part de la importància dels continguts que situen les bases mínimes per la negociació col·lectiva per aquest període, és la demostració que el diàleg social és una eina valida per donar sortides reals als problemes tant concrets com generals que hi han en aquest moments de crisi econòmica, aquest acord és la constatació que si hi ha voluntats de negociar i acordar no hi han rigideses que no porten enlloc.
La part important de l'acord és en l'àmbit salarial a on es situa increments salarials pel 2010 de l'1%, el 2011 del 1 al 2% i el 2012 del 1,5% al 2,5%, dígits que serviran de referència pels negociadors de cada conveni col·lectiu, es situa també en la negociació col·lectiva la clàusula de revisió salarial que agafa com a referència la previsió d'inflació del Banc Central Europeu, és a dir el 2%, per tant és una garantia de poder adquisitiu pels treballadors, per les empreses en una situació de crisi es planteja la clàusula d'inaplicació salarial en el marc de cada conveni col·lectiu, deixant molt clar que l'empresa ha de plantejar un pla de retorn dels increments salarials.
L'acord també situació l'ocupació de qualitat com un element clau, en aquest sentit situa que cal pactar la temporalitat d'acord amb la realitat de cada sector, per tant l'avenç és la temporalitat ha de tenir una causalitat clara. S'inicia el camí de flexibilitat interna negociada com a eina per reduir la destrucció d'ocupació i generar ocupació de qualitat.
El repte important és la reforma de la negociació col·lectiva per poder-la adaptar millor al canvi de model productiu, l'objectiu pactat és arribar a un acord en un període sis mesos.
El camí de la negociació esta obert i cal espera que conveni a conveni doni els seus fruits i que sobretot certes patronals desbloquegin de manera urgent els conveni que tenen encallats, i de les millors maneres per donar sortida a la crisi a de ser des de la negociació col·lectiva.

Veure text integre de l'acord

No a la jubilació als 67 anys

A l’any 2010 el sistema de pensions a l’estat espanyol farà fallida sinó fem res! aquesta era l’afirmació categòrica que feien el gurus de l’economia als anys 90, i hem arribat avui i resulta que el pronòstic s’ha convertit en una gran mentida, per tant credibilitat ens mereixen les opinions que avui diuen el mateix que més de 10 anys enrere?.
El sistema de pensions si es vol es pot mantenir per molts anys més, i si hi ha problema en el fons de reserva, doncs s’amplia amb ingressos de la mateixa seguretat social, l’any 2009 en plena crisi el superàvit de la seguretat social ha estat d’uns 8000 milions d’€.
Aquesta són les mentides de Davos, cal fer front a les receptes liberals que volen aprofitar la crisi per retallar drets socials i laborals, per sortir de la crisi el que cal és crear ocupació i no retallar salaris i pensions, Ni l’aturat, ni el pensionista, ni el treballador, ni.... són els responsables de la crisi i per tant tampoc l’hem de pagar, i ja l’estem pagant amb l’atur que tenim.
Cal organitzar una resposta clara i contundent davant de la proposta de retallada de les pensions, si parem aquesta reforma també pararem d’altres que puguin venir després, al govern de l’Estat ha de tenir clar que el camí no és aquest. Caldrà veure qui marca el camí, si Davos i el FMI que demanen retallades social o la gent que volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals.

el 40% cobra menys de 1000€

Informe de la campanya "posa't a 1000"

un resum de l'informe

A Catalunya, dels 159 convenis col—lectius sectorials (provincials i d’àmbit
autonòmic català), el 36.4% tenen salaris per sobre els 1.000 euros; és a
dir, 4 de cada 10 convenis (58 convenis).

El 55.2% del total de persones sota el paraigua dels 159 convenis (més
d’1 milió de persones) tenen salaris per sobre dels 1.000 euros.

A Catalunya queden encara 1.427.7011 persones assalariades que cobren
per sota dels 1.000 euros. Si tenim en compte que el total de persones
assalariades a Catalunya és de 3.523.400 persones, estem parlant del 40% del
total d’assalariats. En aquests 3 anys de campanya hem reduït el col—lectiu
d’inframileuristes en un 15.5% (al voltant de 260.000 persones menys).

El 49% de les dones ocupades són inframileuristes (784.441 dones).
L’edat també és una variable que condiciona el ser o no ser inframileurista:
El 88.7% (24.055) dels joves de menys de 18 anys cobren per sota
els 1.000 euros.
El 72.5% (339.075) dels joves entre 18 i 25 anys són inframileuristes

Immigració, Vic, política, vots i cohesió

Vic sempre havia estat una referència en polítiques d’immigració i a partir d’ara serà una referència per aquells que de l’immigració només els interessa treure redits electorals.
Tothom que treballa en polítiques d’immigració sap que el registre d’empadronament no és el culpable dels mals d’immigració, si hi ha pisos patera o hi ha gent que cobra per permetre empadronar en apartament turístics, la solució no és prohibir l’empadronament a la gent sense papers. És com si ara l’Ajuntament de Girona prohibís l’empadronament als nens, per així evitar que els pares els empadronin a cases de parents o amics per escollir l’escola a on volem anar i no a la que els toca. No solucionarien el problema i deixaríem els nens sense escola.
Els partits del tripartit de Vic (CIU, PSC i ERC), no han estat a l’alçada del moment, qüestions com l’immigració cal tractar-les amb debat si, però també i sobretot amb consens i en èpoques de crisi econòmica més, segurament el debat ha anat més enllà d’a on volien arribar, per evitar el creixement de l’Anglada a Vic, que en part ho poden haver aconseguit, l’hi han fet la campanya al conjunt de Catalunya. I mentrestant algunes de les direccions catalanes d’aquests partits, tots ells signants del Pacte Nacional per l’Immigració, xiulen com si a ells no els anès la cosa, perquè no han tingut la mateixa contundència que amb el magatzem de residus nuclears a Ascó.
La política no és pot reduir a vots només, hi ha qüestions de més llarg recorregut que han d’estar per damunt del redit puntual. La política te una funció també d’avantguarda, de pedagogia, de cohesió, de construir camí,... i de vegades no s’ha de dir només el que la gent vol sentir en aquell moment, així pots gestionar el present i continuar en el poder o tenir un creixement, però no es construeix el futur.
Si hem de fer novament el debat de l’immigració el fem, però sobre problemàtiques reals, i amb la voluntat de crear consensos. Les societats han de crèixer en progrés i cohesió social, són aquestes les que després seran més prosperes i competitives econòmicament i el repartiment de la riquesa arribi a tothom, vinguin dels Nord o del Sud.

Nota: m’agrada l’article d’en Carles Campuzano

4000 EROs i 120000 persones afectades

La UGT de Catalunya hem presentat l’informe dels Expedient de Regulació d’Ocupació ERO del 2009, prop de 4000 ERO’s registrats -3936- i 120.000 persones afectades -119.858- i la mitjana mensual és pràcticament la mateixa des de l’inici de l’any, aquestes dades constaten que amb 4000 ERO’s que és fals afirmar que hem tocat fons i menys que hi ha recuperació.
Els resultats ERO’s registrats del 2009 són 5 vegades que el 2008 i 8 vegades més que el 2009, aquest any ha estat l’any de la crisi, els ERO’s són la punta de l’iceberg de la destrucció d’ocupació, quan ja s’han produït la no renovació dels contractes temporals i els acomiadament individuals principalment de la gent de menys antiguitat llavors venen els ERO principalment d’extinció.
Els ERO’s de suspensió són els més utilitzats 100.000 persones afectades junt amb els de reducció de jornada 105000, aquest són els que de moment han aturat que la destrucció d’ocupació fos major, aquest expedient la causa principal és la liquiditat i després la crisi de consum, i per tant si cap de d’aquest dos indicadors millora, podríem tenir un creixement potencial de l’atur de prop del 20%, en aquest moment l’atur registrat és d’unes 560000 persones i si sumesim aquest ERO arribariem a prop dels 700.000.
En aquest informe es trenca el mite de que els ERO’s només els utilitza la gran empresa, el 81% de les empreses que han presentat ERO’s són de menys de 50 treballadors i d’aquestes prop del 50% són de menys de 10 treballadors.
En l'informe complert també hi ha les dades comarca a comarca i per tipus d'ERO.

Descarregar informe complert ERO’s 2009

Tarifes i salaris

Cada any la mateixa història i especialment aquests darrers anys, el 2009 l’inflació arribarà ben just a l’1% i en canvi les tarifes dels serveis públics pujaran entre el 2% i el 6%.
D’això se’n diu molta barra política, treballadors amb el salaris congelats, d’altres amb prou feines increments de l’1%, persones aturades que la prestació ja el comença a baixar, més de la meitat de la gent cobra menys de 1000€ al mes, aquesta és la realitat i mentrestant els governants des dels municipals, passant pels de la Generalitat i fins els de l’estat, a l’hora de marcar els impostos, les taxes i les tarifes, sembla que han un oblidat la crisi, vinga a pujar-ho tot per damunt de l’inflació prevista, això si les pensions i el salari mínim no.
Han oblidat la crisi per un doble motiu, primer perquè en crisi no és recomanable pujar en excés la fiscalitat i segon perquè les pujades d’enguany no són ni justes ni progressives, ja que tenen un impacte major sobre els que menys tenen i que en molts casos són els que utilitzen més els serveis públics, com potser el cas dels transports públics.
Però no només estem parlant dels serveis públics, sinó que també parlem de la llum o de la pujada de l’IVA entre d’altres,.. la majoria de serveis han pujat per damunt del que pertoca, és una política que prioritza quadrar el pressupost encara que sigui a costa dels que menys tenen. Caldria plantejar-se les reformes legislatives perquè, especialment en situació de crisis, els serveis públics no puguin incrementar-se més enllà de l’inflació.

bon any 2010, depen d'en quin plan vingueu

Vinyeta molt bona per començar l'any al bloc chocolate para picatostes

Els joves amb l’aigua al coll

Els joves amb l’aigua al coll a part de ser una campanya molt gràfica realitzada per l’Avalot, és una de les cares més dures i més ocultes de l’impacte de la crisi econòmica, tant des d’una dimensió de present com també de futur, una societat que gira l’esquena als joves esta girant l’esquena al futur.
Si mirem les dades d’atur els joves estant al 37,5% mentre la resta de la població està al 16% i si aquesta dada ni afegim dues més l’escenari és demolidor: la taxa de temporalitat dels joves és del 50,9% i de la resta de la població del 19%, el salari mig d’un jove són 12000€ i el salari mig general és de 21000€.
Conclusió dos cinquenes parts dels joves no treballen i la resta que treballem estant putejats i mal pagats, i els que estudien cada cop són menys.
Totes les dades ens diuen que cal fer canvis i de manera urgent, i no amb la frivolitat que fins ara se’n parla, cal donar més possibilitats de trobar feina i que aquesta feina sigui amb estabilitat i amb salaris dignes i cal construir un sistema educatiu que de veritat serveixi per una integració amb qualitat al mercat de treball.

Unitats amplies? Unitats excloents?

La possibilitat que els camins de l’unitat com a resposta a la sentència del tribunal constitucional s’acabi mig entroncant és real, aquest coi de país i especialment en l’àmbit polític a la que es pot activa l’esport nacional de buscar més allò que separa, que allò que uneix.
S’està instal·lant un altre cop el debat estèril de la puresa, ara tot qüestionant l’encert de l’editorial dels diaris catalans ja que no va més enllà de la defensa de l’estatut. Internet i xarxes com el facebook és un exemple d’aquest debat, i per alguns sembla que sinó participes de les consultes ja no tens la benedicció divina del sobiranisme pur i autèntic.
No es pot negar que l’editorial dignitat de Catalunya ha estat un dels tocs d’alerta més importants a l’estat espanyol i les seves institucions, que amb la voluntat del poble no se’n pot jugar, sinó és pot produir una crisi política encara sense dimensionar el seu abast.
No es pot negar que les consultes independentista estan, servint com a mínim a nivell local per treballar conjuntament, i que evidència a nivell català i internacional de treballar per un procés d’independència amb la democràcia i que dona veu directa a la ciutadania, que és un toc d'alerta de quin és el camí si l'estat espanyol té una resposta de retallar les llibertats de Catalunya.

No es pot negar o no s’hauria de negar de sortida la possibilitat de donar una gran resposta a la sentència del TC, una resposta que aglutini tant a tothom que va votar a favor de l’estatut, com a tothom que va votar en contra per insuficient, aquesta ha de ser l’objectiu. Un objectiu menor és excloent i aquest país si vol anar endavant cal que sumi a favor quanta més gent i més base social millor.

10 anys per recuperar els llocs de treball destruïts

10 anys per recuperar els llocs de treballs destruïts des de l’inici de la crisi, així de demolidor va ser Josep Oliver en conferència convocada per l’Acord estratègic aquesta setmana passada a on també va parlar un altre economista de referència Anton Costas.

Des de l’inici de la crisi s’han destruït algú més de 400.000 llocs de treball, dels 150.000 són de la construcció, 130.000 de la industria i la resta del sector serveis, aquí veiem que la dimensió de l’impacte de la crisi industrial, es situa majoritàriament aquesta crisi i la destrucció d’ocupació en la construcció i així va començar la crisi, però a on a fet més estralls i no ha estat tant visibles és a l’industria, amb l’afegit que la recuperació de l’ocupació a l’industria és molt més difícil que els sectors de serveis o la construcció.

L’aproximació de recuperació de llocs de treball la va situar en uns 40.000 llocs de treball per any, per tant l’escenari que se’ns situa no és gens engrescador, i evidentment la recuperació els primers anys serà inferior, ja que la recuperació de l’ocupació és molt més lenta que la dels indicadors econòmics, és a dir que mentre ens començaran a parlar de la recuperació de la macro economia el PIB i coses d’aquestes, l’economia real de cada dia de la majoria de la gent encara tardarà molt més a recuperar-se.

Tant Oliver com Costas van situar que segurament ja estem o hem tocat fons, però un cop tocat fons no vol dir que no es segueixi destruint ocupació, Costas ho visualitzar molt clarament: un cop s’hagi tocat fons encara és pot seguir rascant.

L’evolució dels ero’s: menys però pitjors

La punta més alta de presentació d’ERO’s tant en número com en persones afectades s’han produït abans de l’estiu arribant algun mes al quasi 500 ero’s i algun altre mes a prop de les 20000 tot i que la majoria del primer semestre ha estat prop de les 10000 persones afectades per mes.
El setembre i l’octubre -260- el número d’ERO’s i de persones afectades -5764- s’ha reduït tornant a nivell de finals del 2008 principi del 2009, a simple cop d’ull la dada es podria considerar com a positiva, però si la comencem a concretar veiem que el mes d’octubre en apareix una dada molt preocupant, és redueixen els treballadors afectats per suspensió temporal i augmenten els afectats per acomiadament, al setembre les suspensions van afectar al 82% i les extincions un 13%, en canvi a l’octubre les suspensions afecten un 57% i els acomiadaments un 36%, les reduccions de jornada pràcticament és mantenen igual.
Aquestes dades ens diuen que molts problemes de liquiditat que provocaven ero’s de suspensió ja no són tant la solució, alguns per ja haver realitzat alguna suspensió anteriors, d’altres per que sinó no hi ha liquiditat i no hi ha consum a curt termini no queda més camí que l’augment dels aomiadaments.
Cal veure l’evolució, però les expectatives no són bones, ja que normalment els mesos de novembre i desembre no són bons per l’ocupació, mentre ens comencen a parlar de la recuperació econòmica a nivell europeu, en el nostre nivell el nivell real encara no hem tocat fons ja que és segueix destruint més ocupació.

Derroquem tots els murs

20 anys que va caure el mur de Berlín, el mur que separava l’est i l’oest, el mur que a un costat hi havia el capitalisme i a l’altre el comunisme, el mur de la guerra freda, el mur d’escollir entre la disciplina social o la disciplina del capital,...
Quan molts celebren la caiguda del mur de Berlín, d’altres que en aquells moments no ens va caure cap totxo de la muralla a sobre el cap, ni tampoc vam creure que la caiguda del mur fons l’inici d’un món més just, seguim denunciant les mateixes injustícies socials, fins i tot més perquè algunes no existien o no les podíem veure, ja que el mur en les amagava tant si eres de l’est, com si eres de l’oest.
La caiguda del mur ha donat ales al capitalisme ferotge de la globalització, que ens ha portat al descontrol del sistema financer i en conseqüència a la crisi mundial que avui patim, no volem tornar a un món de murs, volem un món d’equilibris i contrapoders, si només hi ha uns poderosos aquests ens portaran a la perdició, però no és qüestió de dos sinó de tothom.
Aquests dies s’escriurà sobre l’est i l’oest, però el mur entre el nord i el sud serà el gran absent, aquest nord que construeix murs invisibles d’espoliació de riqueses naturals i d’explotació laboral, que destrueix el clima per la cobdícia humana.
20 anys que va caure el mur entre l’est i l’oest, però d’abans i d’ara encara tenim el gran mur que derrocar, el mur entre el nord i el sud, el mur entre els rics i els pobres.