L'acord de les pensions i el pacte global

De vegades no és més valent el que més crida, sinó els que tenen la capacitat de modificar la realitat. Quan s'arriben a acords com els de les pensions sempre surten debats, si quan pitjor millor, encara que es perdin drets pel camí, tot i tenir la possibilitat de posar-hi fre.

La vaga general del 29S, al igual que les anteriors no eren un fi en si mateix sinó demostrar la capacitat de rebuig del món del treball, per així poder obrir noves negociacions per produir les rectificacions respecte a les polítiques imposades unilateralment. Al voltant de la vaga general teníem una reforma laboral imposada i dues amenaces les reforma de la negociació col·lectiva i sobretot ampliar l'edat de jubilació al 67 sense cap mena d'excepció.

Malgrat la voluntat de no reconeixia l'èxit de la vaga general i que les vagues serveixen perquè els governs rectifiquin aquesta és la realitat, si la vaga no hagués estat un èxit quina necessitat te el govern de negociar la reforma de les pensions, la reforma laboral i la negociació col·lectiva, legisla i tothom content per moltes manifestacions o vagues que convoquem els sindicats.

Segur que no era el moment d'abordar aquesta reforma de les pensions, però davant de l'imposició calia entrar a negociar per aconseguir el mínim impacte possible i que la jubilació al 67 quedes reduïda a la mínima expressió. Quan arribes a l'acord, sempre et queda el dubte de si s'hagués pogut aconseguir més, si comparem els punt de partida esta clar que l'acord s'apropa més a la proposta sindical que a la del govern, el govern proposava el 67 anys amb 41 anys de cotització i els sindicats 65 anys i 35 anys de cotització.

No és qüestió de ser més papista que el papa, però tampoc amagar-se i parlar amb la boca petita davant de l'acord global i sobretot de les pensions. Si algú ha aconseguit aturar que el 67 any fossin l'edat de jubilació per a tothom i que per cobrar el 100% es tinguessin 41 anys cotitzats, aquest ha estat el sindicalisme, de l'imposició del govern, l'ecofin, la Merkel i en Sarkozy, hem passat a una forquilla que va del 63 fins al 67, i en casos concrets des del 61, però sobretot que la majoria de la gent es podrà jubilar al 65 amb 38,5 anys de cotització, amb nous elements per la cotització com és la cura de fills o els joves becaris, el cas del joves segurament que durant el procés parlamentari tindria que arribar més lluny i tenir en compte un part dels estudis.

No cal dir que aquest acord també posat fre a l'ultraactivitat en la negociació col·lectiva, corregir les causes d'acomiadament i acordar noves polítiques d'ocupació i industrials, estem davant d'un acord que posa fre a les retallades socials que estàvem patint, per tant esperem que s'obri un nou camí de diàleg i acord que permeti sortir millor i més ràpid de la crisi econòmica.

Segur que és més fàcil criticar que construir, doncs hem decidit, com sempre, agafar el camí de construir.

Nissan l'excepció, no la norma

Aquesta setmana hem tingut la gran notícia que Nissan fabricarà a Catalunya la nova furgoneta pick up, en aquesta decisió ha estat fonamental la posició majoritària dels treballadors tant en la negociació com en la ratificació en referèndum. Ara bé, cal situar el marc de la decisió per a dir que el cas Nissan és l'excepció i no la norma. Ja que alguns ja volen extrapolar la baixada de salaris a canvi de treball, i el cas Nissan no és tant simple.

La fabricació de la nova pick up dona estabilitat en la feina fins el 2024 no només als 3.000 treballadors de Nissan sinó també a milers de treballs indirectes, en el sector de l'automoció es diu que per cada lloc de treball directe n'hi han entre 5 i 7 d'indirectes, per tant estaríem parlant d'entre 15.000 i 20.000 persones, per tant no només és una decisió conjuntural per salvar un any dolent sinó que és a llarg termini.

La decisió no és estrictament de relacions laborals sinó que té també un fort component de projecte industrial de futur, no només per Nissan sinó també per sector de l'automoció i per l'industria catalana, parlar d'automoció no és només metall, és química, és tèxtil, és electrònica, és transport,... I en aquest moments que cal el canvi de model productiu cal tenir tant la recerca, com la producció per porta a la practica la recerca i la comercialització, i tenir grans empreses ens garanteix el manteniment de petites i mitjanes empreses que tenen un paper clau en l'industria auxiliar de l'automòbil i ens deixa molt ben posicionament pel futur vehicle elèctric.

Des de punt de vista estrictament salarial no és el mateix parlar de moderació o congelació salarial, quan parlem de salaris baixos o salaris dignes, i per tant aquest també és un factor clau. Fent un consulta ràpida veiem que els salaris de la Nissan són força més alts que els salaris del sector del metall. Segons el conveni de la Nissan les taules salarials van dels 21000 a 44000 euros anuals, quan entres a treballar cobres el 75% fins els 5 anys que ja cobres el 100%, en canvi les taules salarials del sector de metall de Barcelona van dels 17900 a 22600 euros anuals i el salari dels aprenents és d'11000 anuals. Per tant és veu perfectament que no té res a veure el conveni del sector del metall amb el conveni de Nissan.

Nissan és l'excepció i no la norma, tant per la dimensió de producció, com també per la qualitat en l'ocupació i els salaris dignes. Potser si la norma fos que les empreses tenen qualitat en l'ocupació, pla industrial i salaris dignes i haurien més excepcions, però per la desgracia la norma ara és salaris baixos i precarietat laboral.

Si hi ha acord, si hi ha vaga

Si hi ha vaga perquè el sindicalisme és rígid i encarcarat, si hi ha acord perquè el sindicalisme no té força, ni autonomia sindical. Aquesta és l'esquisofrènia que patim aquests dies, abans de Nadal com que les negociacions no avançaven de ben segur que estàvem molt aprop d'una segona vaga general, de reis cap aquí el govern s'ha mogut i per tant i com hem fet sempre intentarem negociar fins al final per poder posar fre a les retallades social que ens tenen preparades: pensions, negociació col·lectiva.

L'objectiu final del sindicalisme, com a mínim el de la UGT, no és convocar vagues generals sinó arribar acords que suposin segons el moment o manteniment o millora de les condicions de treball i de vida de la gent treballadora.

De ben segur que el sindicalisme molestem a molta gent, ja que encara que ho neguin la nostra existència esta posant fre a moltes retallades social i evita molta més precarietat laboral a les empreses. Durant la vaga general es va veure de manera clara, pràcticament cap mitja de comunicació va ajudar, i ara es veu que la reforma laboral està servint pel contrari que ens van dir el govern, els mercats i la premsa.

Les úniques grans organitzacions que no estem de genolls davant dels dictats de la dreta europea i els mercats especuladors, som el sindicalisme. Perquè creiem que la crisi l'han de pagar i arreglar els que l'han creada i aquest no som els treballadors, i la crisi no ha de ser l'excusa per situar retallades socials, de la crisi n'hem de sortir més forts.

Aquest mes de gener serà de negociacions en aquest sentit: creiem que cal una rectificació de la reforma laboral, el reglament d'acomiadaments és un pas, cal reforçar la negociació col·lectiva no destrossar-la imposant l'ultraactivitat dels convenis i sobretot cal aturar la jubilació als 67 anys i han moltes mesures de retallades de despesa en pensions abans d'arribar als 67.

I si no hi ha acord ens mobilitzarem tot el que ens hàgim de mobilitzar, no tenim ni por de la mobilització vaga inclosa, ni por d'arribar a acords com el que aquesta setmana s'ha produït a la Nissan.

2010 igual de pitjor que el 2009

Gràcies a la reforma laboral els resultats finals del 2010 són igual de dolents que els del 2009, quan si mirem les dades fins el juny milloraven molt poc, la reforma laboral ha estat nefasta pel mercat de treball, ha creat més acomiadament i més precarietat laboral, tot el contrari del que ens va dir el govern que pasaria.

Atur el 2010 ha acabat amb 1000 persones més a l'atur, més de 560.000 aturats registrats a Catalunya.

Temporalitat Taxa Gener a Juny 2010:16,9%

Taxa Juliol a Novembre 2010:17,5%

(En el cas dels joves ha passat del 45,7% al 52,5%. 1 de cada 2 Joves que treballen, té un contracte temporal)

Increment dels acomiadaments per causes objectives:

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament improcedent:

Juny – Octubre 2009: 592.085

Juny – octubre 2010 : 528.625 (-10,7%)

Mitjana de persones que cobren l’atur, procedents d’un acomiadament per causes objectives:

Juny - Octubre 2009:14.467

Juny - Octubre 2010:128.430 (+ 12,2%)

Augmenta la contractació temporal

Contractació temporal Juny – Novembre 2009:87,61%

Juny – Novembre 2010:89,13%

Contractació indefinida Juny – Novembre 2009:12,39%

Juny – Novembre 2010:10,87%

I després ens hem de sentir a dir que el pitjor va ser el 2009 doncs no per desgracia el 2010 també, amb el fet afegit que més de la meitat dels aturats porten més d'un any a l'atur, per tant l'atur de llarga durada s'esta instal·lant al nostre mercat de treball, i el pitjor és que no hi han indicis que el 2011 pugui ser millor, amb les retallades social començarem l'any, per tant els temps futur seguirant sent de mobilització i denúncia, i de proposta perquè la sortida de la sigui ràpida i amb treball de qualitat.

Mirant al Brasil

Uns mirant cap a Veneçuela, d'altres cap el somni americà, i molts estant de genolls davant dels mercats. Segurament el millor no és emmirallar-se, ni agenollar-se, sinó construir des del coneixement de la realitat els millors somnis.

Ens aquests anys que els mites i líders cauen per terra, també hi han llums, llums que ens volen apagar o amagar. Lula da Silva és l'exemple de la tenacitat de la lluita, l'obrer metal·lúrgic que primer des del sindicalisme i després des de la política ha aconseguit que un país s'aixequi i no només econòmicament sinó també socialment, reduint l'atur i la pobresa.

El Brasil un exemple que es poden construir somnis, primer un exsindicalista i ara una exguerrillera continuant en la lluita per la justícia social, en un moments de desorientació política, el que ens diuen, des de Brasil, és que cal tenir clar el camí del somni i sobretot no oblidar quins són els teus.

Progrés econòmic i justícia social són les dues cares de la moneda que Lula ha portat a terme. La majoria de països anomenats emergents, creixen econòmicament sense créixer social i democràticament, en canvi el Brasil ho esta aconseguint, treballant i deixant el soroll d'America llatina per altres.

Miralls com els de Lula ajudant a seguir somiant en que una altre política és possible, que els somnis és poden construir i que el creixement econòmic ha de ser compatible amb l'educació i la justícia social.

Del petit botiguer als emprenedors, i els aturats què?

Fa uns anys només es parlava de que calia ajudar als petits botiguers, uns anys més tard van aparèixer els autònoms, i en aquests darrers temps hem descobert els emprenedors, i sempre m’he preguntat, tant abans com ara, i els aturats i o la gent que cobra menys de 1000€? ningú parla d’ells amb la força que es parla dels altres, i tothom necessita suport i més en aquests temps difícils, però els aturats i la gent que cobra molt poc en necessita més que el petit botiguer d’abans, l’autònom de més cap aquí o l’emprenedor d’ara.
És una reflexió en l’àmbit polític, però també en l’àmbit social, públic i mediàtic. Dona la sensació que l’aturat és només una estadística, un article o un debat ocasional, en canvi als emprenedors vinga programes de TV i grans espais als diaris.
Ens movem per la moda del guai, de l’èxit, i afirmem que la crisi és una oportunitat, causalment això només ho diuen els que no han perdut la feina. Donem protagonisme a l’innovador d’ESADE, els que fan un stage en forma de MBA als Estats Units i no parlem del mileurista de Nou Barris o de l’aturada de Santa Eugenia, i tot queda resolt parlant dels NINI’s.
En canvi l’aturat i el mileurista és la majoria de la població, ja que en aquests moments més del 40% de la gent que treballa cobra menys de 1000€ i estem a prop del 20% d’atur. Per l’aturat, pel que la crisi no és una oportunitat sinó una putada, i pel mileurista, que li costa arribar a final de mes i té por de perdre la feina, menys discursos de que és una oportunitat i més politiques d’ocupació i econòmiques que de veritat donin oportunitats a la gent que més ho necessita.
N’hi ha que reflexionen del passotisme o queda més fi dir-ne desafecció. Potser haurien de reflexionar que qui ha passat primer de qui? Que si els que et representen, la gent te la sensació que no fan prou per solucionar els teus problemes o ni tan sols en parlen, perquè els has de votar o comprar els seus diaris. Una resposta la tenim en aquestes darreres eleccions a on la participació ha estat més baixa en les poblacions o barris de gent treballadora. El risc es que creem una dualització de la població entre els que se senten part de la societat i els que cada cop és senten més exclosos governi qui governi.

La caiguda dels gegants: Ken Follett

És un bon viatge per l’historia de principis del segle passat: els miners que lluiten per millors condicions de treball, les dones que lluiten per poder votar, la primera guerra mundial, la revolució rusa,..
A mesura vas llegint els gegants van caient, perquè pràcticament tots cauen, tant els reals, com els reials, com els simbòlics. Neix l’il•lusió i l’esperança per un món millor, la lluita contra l’injustícia social i contra el poder establert, és el fil conductor de tot el llibre, un novel•la verídica, la demostració que és pot aprendre història o recordar-la tot llegint novel•la.
Ken Follet escriu des de la posició dels humils, els protagonistes primers són el poble, el poderosos són secundaris. La demostració de que si és vol, es poden escriure best sellers amb contingut social i de lluita per la llibertat i d’un món millor. Sense faltar als grans clàssics de la literatura, tant important potser el que es diu, per damunt del format en que s’escrigui.
Hi ha la tendència a no posar en valor certs tipus de gènere de literatura com poden ser els best seller o la novel•la negre, en Ken Follet amb alguns dels seus best sellers o en Hernning Mankell amb algunes de les seves novel•les negres desmenteixen a certs sectors, que creuen que només pots llegir novel•la si llegeixes clàssics, que per cert a mi m’agraden, o que per llegir de política o història només pot llegir assaig o historia, a mi també m’agrada l’assaig.
Ara que ve un desembre de pont i festes, també de comprar regals, si voleu llegir o regalar una novel•la trepidant les seves quasi 1000 pagines passen volant i amb compromís social permanent, no hi ha capítol que no hi hagi alguna denúncia social, ja ho sabeu.
No li digueu a ningú però he fet un altre sacrilegi: he llegit la caiguda del gegant en l'ebook, deu ser que estic una mica revisionista: defensar best seller llegits amb ebook, o potser que no tot és tant blanc o tant negre com alguns voldrien, la vida te molts més colors que el blanc i el negre i totes les tonalitats dels gris que volgueu.

5 mentides al voltant de les pensions

1a mentida: Els mateixos que ara diuen que el 2030 les pensions faran crack, el 1995 també deien que el 2010 el sistema de pensions s’acabaria, i resulta que el 2010, en plena crisi, hi ha superàvit de la Seguretat social. La demografia i el creixement econòmic no són línies paral•leles i així s’ha demostrat.

2a mentida: Ens diuen que hem de salvar les nostres pensions complementant-les amb plans de pensions privats, i resultat que els plans de pensions privats donen menys rendibilitat que el sistema públic. En alguns és perd diners i tot. Amb una versió optimista la rendibilitat pot ser del 1,5%.

3a mentida: S’ha d’ampliar el sistema de càlcul de les pensions de 15 a 20 anys per la gent que s’ha quedat aturada a partir del 50 anys. Els que ho diuen fan demagògia social, si volem una política social justa per tothom, cal trobar una sortida per aquest nou fenomen sense perjudicar als dos terços restants: Per si en el final de la teva vida laboral tens cotitzacions molt més baixes que les anteriors, has de tenir dret a escollir els teus 15 millors anys.

4a mentida: Ara no cal reformar el sistema de pensions perquè estigui en fallida, sinó per recaptar més diners de la seguretat social, per pagar el dèficit públic i salvar bancs i caixes. És a dir, la gent que treballem i paguem a la seguretat social hem de pagar als especuladors i la mala gestió política.

5a mentida: Si el sistema de pensions no té prou ingressos?, no s’ha de retallar sinó augmentar els ingressos, l’estat espanyol només destina un 8% del PIB, mentre que a França, Alemanya o Itàlia en destinen un 13% del seu PIB. Potser el que cal no és retallar sinó incrementar la despesa social en pensions també.

Ocupació, formació i productivitat

Article publicat al setmanari + Valor d'El Periodico, a on es preguntava que demanem la UGT al nou govern de la Generalitat

La crisi ha evidenciat encara més les febleses de l'economia catalana i del seu mercat de treball i l'atur ha fet estralls en tots els sectors de la societat. La crisi, que originàriament era només de la construcció, ha acabat afectat de ple la indústria i després els serveis, tant per la manca de liquiditat de les entitats financeres com per la baixada del consum.

El gran problema de la indústria catalana i de les empreses en general és la manca de competitivitat i de productivitat, resultat d'un model esgotat de competència per preus i costos salarials baixos i no per la qualitat i innovació del producte. Aquesta realitat ha provocat que tinguem un mercat de treball amb salaris baixos i on la formació dels treballadors és pràcticament inexistent. Això en el cas de la gent que té feina, perquè l'altre escenari provocat per la crisi és el creixement de l'atur sense precedents, fina al punt que actualment menys de la meitat dels catalans aturats cobra ja la prestació per desocupació.

Amb aquesta realitat es trobarà el Govern de la Generalitat passat el 28-N, i caldrà que hi faci front de manera ferma i decidida. La construcció nacional no vindrà de les grans proclames sinó de la capacitat de sortir de la crisi en millors condicions i no només per la macroeconomia sinó també per les persones. Per tant, caldrà prioritzar l'ocupació, la formació i la competitivitat, tot en un context de benestar i drets socials especialment per a aquella gent que menys té més dificultats està passant. El govern haurà de decidir quin camí vol agafar, si el camí del benestar i la competitivitat que ens porta a Alemanya, o el camí del Marroc, que ens portarà a la pèrdua constant de drets i cohesió social.

I si en alguna política cal un canvi dràstic, és en l'àmbit de la formació professional. Cap dels governs de la Generalitat s'ha pres la formació professional com a prioritària, i ens trobem que tenim molta gent amb estudis universitaris però res més, quan els països competitius tenen més gent amb formació professional que amb estudis universitaris. El fracàs es veu en la gent aturada, ja que en un 70% dels casos es tracta de persones amb formació baixa o molt baixa.

Des del nostre sindicat portem molts anys demanant que la formació professional (la reglada, la contínua i l'ocupacional) tingui el protagonisme que el mercat de treball necessita, perquè la competitivitat de les nostres empreses vindrà del creixement en formació. La innovació no s'ha de centrar només en les maquines i el producte, sinó que sobretot ha de ser en les persones, per això creiem que al nou govern hi hauria d’haver una Conselleria de Formació Professional, per visualitzar la prioritat amb objectius clars i pressupost.

D’altra banda, necessitem una política industrial que no només es faci la foto amb la innovació d'alt nivell, sinó que sigui generadora d'innovació i de qualitat i manteniment de l'ocupació. Catalunya no pot renunciar al seu pes industrial, i no ens podem fer trampes parlant d'indústria alhora que reconvertim l'activitat industrial només en la comercialització. Si cal defensar i donar suport públic a la indústria és perquè és el motor del país, perquè al mateix temps de generar volum de negoci és generador d'ocupació i d'equilibri territorial. I cal prioritzar especialment aquells sectors més madurs, com són l'automoció, la química o l'agroalimentària. El diner públic ha d'anar adreçat tant al curt termini -per sortir del problemes de liquiditat- com al mig i llarg per donar suport a projectes d'innovació que portin cap al canvi de model productiu, amb qualitat del producte i de l'ocupació.

Pel que fa a les actuals polítiques d'ocupació, hem de recordar que van ser creades fa anys o revisades moltes d'elles en el context de creixement econòmic, i fan més una funció d'orientació que la que en aquest moments necessitem, en un context d’alt índex d'atur –molt, de llarga durada – que afecta de manera molt dura els joves i els majors de 45 anys. Amb orientació i plans d'ocupació no és suficient.

La Generalitat ha de ser el principal agent d'ocupació de Catalunya. L’administració no pot deixar el protagonisme de la mediació laboral a les empreses de treball temporal i a les agencies privades de col•locació, que ens portaran més precarietat laboral i menys qualificació de la gent. Els serveis públics han de passar a l'acció i han de ser els grans prospectors de la recerca de llocs de treball per a la gent aturada, oferint-los formació perquè puguin trobar feina en el seu sector i o en d'altres que tinguin demanda d'ocupació. I per a això, cal fer un gran mapa de les necessitats formatives i dels sectors que veritablement necessiten treballadors.

Tanmateix, totes aquestes polítiques s'han de desenvolupar en el marc del diàleg amb el agents econòmics i socials, tot consolidant un marc català de relacions laborals i desplegant al màxim les competències en l'àmbit laboral i econòmic de l'Estatut, per poder crear ocupació de qualitat i ajudar a la competitivitat de les empreses, sempre en un context de drets socials i benestar.

Ser esquirol un dret

L'enciclopèdia catalana diu: Obrer que, quan els seus companys es declaren en vaga, continua treballant o reemplaça un obrer en vaga. Aquesta és la definició d'Esquirol.
En aquesta modernitat que ens trobem avui dia, resulta que hem passat a beatificar, des d'un fals progressisme liberal, el que els nostres avantpassats anomenaven esquirols.
De ser la persona que directa o indirectament anava contra que els treballadors tinguem més millores laborals, ara resulta que és un dret constitucional a protegir, que per damunt del dret de vaga, que intenta mantenir o guanyar drets, hi ha el dret a l'individualisme, l'egoisme i que cal protegir al pilota de l'empresa.
Si l'avi Siset aixequés el cap i veiés a tertulians, progres liberals deien el mateix que les dretes i els empresaris retrogrades, tot en nom de la llibertat. Si agafés l'estaca, potser no sabria a on donar o potser sortiria corrents dient: jo no soc d'eixe món.
Són aquest mateixos i mateixes que volen prohibir els piquets aquí perquè coarten els drets dels esquirols, però al mateix temps elogien les vagues franceses, com si allà no hi haguessin piquets sinó les floristes de la Rambla repartint roses arreu i així tothom fa vaga.
El dret de vaga com el dret a l'autodeterminació: quan més lluny millor. La vaga de França perfecte, allò si que és compromís, enveja sindical; el dret d'autodeterminació per Sàhara i el Timor oriental, i tant, i amb referèndum inclòs. El dret a vaga aquí i allà es fa des de la mobilització amb piquets inclosos, sinó no seria una vaga, seria potser una costellada d'un diumenge de primavera.

Seguim plantant cara a la reforma laboral

La vaga general no ha estat el final sinó l'inici de les mobilitzacions contra les polítiques laborals del govern i a l’igual que en les vagues generals del 2002 i el 1988, el rèdits de la vaga mai han estat ni ràpids ni immediats, per tant ara cal continuar el camí de rebuig a la Reforma Laboral.
En els propers mesos demostrarem que la Reforma Laboral generarà més acomiadaments, més barats, més precarietat laboral,... i per tant un mercat de treball pitjor i amb més conflictivitat.
La UGT de Catalunya es mobilitzarà contra l'aplicació de la reforma laboral: l'aplicació de les causes objectives d'acomiadament tant individuals com col·lectives, acomiadaments per absentisme, distribució irregular de la jornada, contractacions ETT's ... combinant les denuncies jurídiques amb les mobilitzacions.L’objectiu és que la reforma laboral no s’apliqui, tant des de la mobilització, com de la denuncia publica i judicialització. Fins que la patronal per un costat i el govern per un altre, no demostrin de manera clara que volen entrar en la negociació per modificar la reforma laboral, el nostre rebuig serà frontal, totes aquelles empreses que decideixen aplicar de manera arbitraria i autoritària la reforma laboral, tindran el nostre rebuig i seran elles les responsables del increment de la conflictivitat a Catalunya.

document Planta cara a l'aplicació de la reforma laboral

Fem fora la resignació, alcem-nos

Davant de la resignació col·lectiva de que no hi ha res a fer, quan els poderosos i els seus servils mitjans de comunicació ens inunden amb el discurs únic, fins hi tot totalitari, de que no hi ha res a fer, que s'ha de retallar tot el que afecta a la gent que no tenim rendes milionàries: pensions, salaris, reforma laboral,... Ara sota cap concepte es poden pujar als impostos als que més cobren, no es poden posar impostos al sector bancari, no es fa res per aflorar el 25% de frau fiscal o els 50.000 milions d'€ de diner negre. És a dir els rics han de viure igual o millor i la resta hem de viure entre pitjor i molt pitjor.
Davant d'aquesta imposició cal una resposta social, no hi res a fer sinó es fa res, ara si fem hi ha molt a fer. És en aquest temps quan cal demostrar el compromís col·lectiu per damunt de la comoditat individual i la lamentació de la sobre-taula.
Perquè hem d'acceptar que d'ara endavant viurem pitjor, que si un tribunal constitucional ens retalla doncs ens retallem, que si els anomenats mercats diuen que cal desmuntar l'estat del benestar doncs es destrueixen les conquestes socials de molts anys.
Hem nego i em revelo que quatre encorbatats d'or i brillants decideixin el nostre futur, cal una revolta contra els poderosos, que ens estant escanyant. Fem fora la resignació dels nostres pensaments, alcem-nos els que no tenim nom però tenim la força del poble, perquè nosaltres som poble, quan el poble s'alça els poderosos retrocedeixen, traiem la pols a la valentia i comencem a caminar que el futur és nostre, perquè sinó és nostre no hi ha futur.

Vaga general (9): doncs si, hi va haver vaga general

El dia es va llevar com si fóssim el cap de setmana, per uns dissabte per d'altres diumenge, agafar el cotxe un plaer, el transit, quin transit?, pocs cotxes a la carretera, cap furgoneta ni camió, els transports públics tot i els serveis mínims anaven mig buits, els telèfons tranquils, el consum elèctric a Catalunya és reduir com en els caps de setmana,...
Doncs si, això va passar el dimecres 29 de setembre del 2010, si en dimecres i no en dissabte o diumenge, per tant el 29S hi haver vaga general, si voleu no va ser total, però general si. Ja que si para l'industria, para el transports, para els serveis especials relacionats amb l'industria, és cert també que el comerç, serveis públics i d'altres serveis van parar poc.
Aquesta és la realitat, i no allò que els mitjans de comunicació han situat de manera general, han fet un millor tractament la premsa internacional que la d'aquí, aquí donen gran repercussió a les vagues generals franceses, ara quan les fem aquí, redueixen la vaga a un cotxe cremat, quan unes hores més tard les capitals de Catalunya s'omplien de gent manifestant-se.
Es pot estar d'acord o no amb la vaga, és pot estar d'acord en si serà útil o no, es pot estar d'acord amb el paper del sindicats,... per tant si un és democràtic, ha d'acceptar posicionaments diferents, ara el que no és acceptable és la mentida intentant crea una psicosi la vaga general com si no hagués passat i tot el que va passar va ser violència i més violència, accepto la discrepància, no la mentida i la manipulació.
Milers de persones vam decidir fer vaga el 29S, gent senzilla, gent normal, cap era ni tertulià, ni directiu d'empresa, gent que cada dia va a treballar i que el 30 de setembre va tornar a treballar, no erem ni vagos ni maleantes, uns van fer vaga i a la tarda van anar a la manifestació, d'altres van fer vaga i no van anar a les manifestacions i d'altres no van fer vaga per molts motius, però si que van anar a les manifestacions de la tarda. Tota aquesta gent és mereix el respecte i no l'insult fàcil i barat d'uns quants.
La vaga general ha estat un èxit democràtic, de mobilització de dir no, així no. Volem sortir de la crisi sense retallades socials i laborals, i aquest camí de dir així no, només acaba de començar les mobilitzacions no es quedaran aquí. El govern haurà de negociar i canviar aspectes importants, el govern no pot situar la reforma de les pensions com l'han proposat, i aquest és el camí. El camí de l'esperança dels que creiem que les coses es poden canviar, cada insult ens donen més força de saber que anem pel bon camí el camí de la llibertat, la democràcia i la justícia social.

vaga general (8): Buidem les empreses, omplim els carrers

Ja hi som, el proper dimecres 29 S serà un acte de democràcia en estat pur, els treballadors ens manifestem les nostres opinions a les urnes i també mobilitzant-nos en contra les polítiques laborals i econòmiques que considerem injustes, la vaga general és una de les expressions més pures de democràcia, renunciem a un dia de salari, per construir un futur millor.
Durant aquest mesos des de la convocatòria de la vaga general, hem aconseguit explicar la reforma laboral que els mitjans de comunicació i el poderosos econòmics i polítics han silenciat, perquè si la gent sabia de manera clara els continguts reforma segur que s'afegiríem a la vaga, perquè cap televisió pública o privada no han realitzat cap debat per explicar els continguts,...
Però el veritable poder està en la gent sense cognoms coneguts, que cada dia va a treballar, el poder humil de la dignitat, de la gent que tot i les dificultats per arribar a final de mes el 29S farà vaga, perquè vol aportar el seu gra de sorra per que el treball sigui digne per a ell i pels seus fills.
Cal l'ultim esforç, totes les hores que queden són que seguir explicant el continguts injustos dura reforma i que cal anar a la vaga per canviar-los, com vam fer amb Gonzalez i Aznar, Zapatero també tindrà que rectificar, perquè cada cop que l'expliquem una persona més afegeix a la vaga.
Davant de l'imposició de la reforma feta amb nocturnitat i seguint els dictats dels poder econòmic i empresarials, la nostra vaga general serà la vaga del convenciment, nosaltres convencem, no imposem.
El 29S al mati la majoria silenciosa buidara les empreses per mostrar el nostra rebuig, i a la tarda aquesta mateix majoria mostrarà que som molt més dels que ells volen i diuen i omplirem els carrers de gent humil que diu així no, aquest no és el camí.

Vaga general (7): Camí del Marroc o d'Alemanya

Quan el mercat del treball necessita: innovació, formació, productivitat, qualitat de producte i de l'ocupació, liquiditat a les empreses,... el govern retalla les inversions en innovació i fa una reforma laboral que centra els objectius en rebaixar costos laborals en l'acomiadament de la gent amb més antiguitat, que els futurs contractes siguin més precaris que els actuals, que la flexibilitat sigui un element imposició empresarial,...
El camí de la retallada de drets i de costos laborals ens apropa més a les relacions laborals del Marroc, que a les relacions laborals de l'Alemanya, un país a on els costos laborals són molts més elevats que l'estat espanyol i en canvi ja estant començant a sortir de la crisi.
Escollir el camí del Marroc vol dir condemnar la nostra economia a competir només en costos laborals i per aquí tenim les de perdre, ja que sempre hi hauria algun país en desenvolupament que produirà més barat que nosaltres.
En canvi escollir el camí d'Alemanya vol dir apostar per la competitivitat de qualitat, apostar per l'innovació, per la formació al llarg de la vida, per la flexibilitat pactada que garanteix el lloc de treball i que en els moments de baixada de producció la gent es forma i no va a l'atur, a on el valor és l'experiència professional i no el cost del salari, a on el sistema educatiu aposta de manera central per la formació professional,...
Fer vaga el dia 29 S és escollir el camí d'Alemanya, no fer vaga és escollir el camí del Marroc, que cadascú decideixi quin futur vol.

Em sento orgullós de ser sindicalista

Em sento orgullós de la treballadora del comerç que lluita pel salari mínim de 1000€.
Em sento orgullós del treballador del metall que és mobilització contra la deslocalització de la seva empresa.
Em sento orgullós de la treballadora de la funció pública que defensa la dignitat de la seva feina.
Em sento orgullós del treballador del transport de mercaderies que diu prou al horaris abusius.
Em sento orgullós del treballador del serveis que vol conciliar la vida personal i familiar.

Em sento orgullós de la dona embarasada que denuncia el seu acomiadament.
Em sento orgullós del treballador immigrant que defensa tenir papers per treballar.
Em sento orgullós de la treballadora jove que no es resigna a tenir un contracte precari tota la vida.
Em sento orgullós del treballador de la química que diu sense por, jo faré vaga general.
Em sento orgullós de compartir els millors anys amb gent compromesa com aquesta, que de la lluita diari fan un món una mica millor, que no es resignen davant la injustícia, aquesta és de la millor gent que té aquest país, gent defensa el seu lloc de treball i el de la companya del costat.
Però resulta que aquesta gent ara molesta, perquè decideixen fer 17 hores d’autocar per manifestar-se contra la reforma laboral, perquè som pràcticament els darrers que creiem que la crisi l’han de pagar els que l’han creat, perquè nosaltres els treballadors no em robat com han robat els especuladors.
El sindicalisme és de les lluites més nobles que hi ha, i per això cal eradicar-la, no tenim tants alliberats com diuen, però si que som molts més dels que ells volen i diuen, quan més ens critiquen els que ens critiquen, més convençuts estem que anem pel bon camí, i el 29S treballador a treballadora farem un gran acte de democràcia, per dir així no, volem treballar per viure, no viure per treballar.

11 de setembre de retallades

Aquest 11 de setembre serà el de les retallades, el TC retalla l'Estatut de Catalunya, en contra de la voluntat majoritària dels catalans, i el Govern ha retallat l'Estatut dels treballadors en contra de la voluntat dels treballadors.

Les dues retallades són un clar exemple de prepotència i imposició per damunt de la voluntat de la gent, quan no es tenen arguments i raons que la majoria accepti, al poder només li queda saltar-se les regles del joc democràtic del diàleg, i imposar les seves voluntat, creien així que ens resignarem, però la resignació no estarà mai en el diccionari de la gent que creiem en la llibertat i l'igualtat.

La resposta a la retallada de l'Estatut de Catalunya va ser la gran manifestació del 10 de juliol, a on vam demostra que aquest és un poble viu, que vol construir el seu futur amb dignitat.

La resposta a la retallada de l'Estatut dels treballadors, serà la vaga general del 29 de setembre, a on el món del treball democràticament demostrarà el seu rebuig, dient que aquest no és el camí de sortida de la crisi, ni del canvi de model productiu.

Aquest 11 de setembre aquest dues reivindicacions hi han estat present, perquè les dues són el país, ja que no hi ha país sense treball. En un moment en que sembla que tot és vol reduir al si i al no, hi ha gent que no oblidem, ni renuncien a construir una Catalunya rica i plena a on hi càpiga i amb un estat del benestar avançat, no canviarem progrés per nació, perquè si ens quedem només amb la nació, la Catalunya que en sortirà serà pobre i buida.

Cal la mateixa intensitat per defensar els interessos nacional, com dels drets dels treballadors.

Vaga general (6): una grip i el fill malalt motiu d’acomiadament

És motiu d’acomiadament: “faltes d'assistència a la feina, tot i ser justificades però intermitents, que assoleixin el 20% de les jornades hàbils en 2 mesos consecutius, o el 25% en 4 mesos discontinus dins un període de 12 mesos”, així és com ha quedat la reforma al Senat pel que fa a l’absentisme a la feina.
Per tant si faltes 8 dies intermitents en dos mesos seguits, o 20 dies intermitents en quatre mesos discontinus durant un any, tant si l’absència és justificada o no, és motiu perquè t’acomiadin. Aquesta mesura abans ja existia, però només es podia aplicar en empreses en un alt nivell d’absentisme, amb la reforma es podrà aplicar a totes les empreses.
A partir d’ara ja podem tenir una salut de ferro, perquè si ens despitem una mica podem ser acomiadats. Per exemple, ara que ve l’hivern agafes una grip amb febre i estàs uns quants dies al llit i tens la mala sort que el teu fill petit unes setmanes més tard agafa un altre grip a la guarderia i t’has de quedar a casa per cuidar-lo, si la suma de les dues grip suma vuit dies hàbils, quan tornis a treballar et pots trobar amb la carta d’acomiadament, així de clar i així de dur.
Aquesta mesura pot suposar l’acomiadament com a mínim d’unes 150000 persones, que són les persones que van agafar més d’una baixa l’any passat, un 6% de la gent afiliada a la seguretat social . Mínim perquè aquestes dades són amb baixa medica, si sumem absències sense baixa mèdica aquesta dada encara serà més gran.

Novament la reforma laboral, situa un altre element per acomiadar més gent i més barat que abans, el important no és que la no agafis baixes, sinó que tingui por d'agafar-les.

Vaga general (5): creix la conflictivitat laboral

El 2010 la conflictivitat laboral ha crescut, ja que l’inspecció de treball ha fet un 5% més d’actuacions i el Tribunal Laboral de Catalunya un 12%, i aquest increment és produeix quan tenim menys ocupació que el 2009, per tant l’increment de la precarietat i la conflictivitat encara és major.
També ens trobem que el PIB l’any passat va arribar al -4% i ara estem a prop del 0% el nivell de persones afectades per ERO’s ha baixat de forma important, doncs tot i que ja no hi ha tanta destrucció d’ocupació i algunes empreses han recuperat beneficis, el treballadors seguim pagant la crisi, uns en forma d’atur i d’altres en forma de més precarietat laboral.
Aquest augment de la conflictivitat s’ha produït durant el primer semestre, per tant just abans de la reforma laboral, aquesta reforma en comptes de crear ocupació crearà més conflictivitat, tant per l’increment de les facilitats per acomiadar, com per inaplicació salarial, com per la flexibilitat interna, fet que pot produir un col•lapse del Tribunal laboral de Catalunya.
Aquestes dades confirmen que moltes empreses amb l’excusa de la crisi estant precaritzant encara més el mercat de treball i que la reforma laboral ens portarà més camí del Marroc que d’Alemanya.

Informe sobre la conflictivitat

Video de la roda de premsa

Vaga general (4): La dreta remata la reforma laboral

La dreta – CIU, PNB, PP- ha aprofitat el procés parlamentari de la reforma laboral, per encara introduir més retallades de drets, totes elles amb el clar objectiu d’augmentar l’estalvi de costos empresarials i l’augment de la prepotència empresarial, i encara queda el pas pel senat a on hi poden haver més retallades.
Per si hi havia algun dubte que l’acomiadament serà de 20 dies, per any treballat, per a tothom, ara ja queda del tot clar i tot hi cap, amb l’esmena del PNB: “Se entiende que concurren causas económicas cuando de los resultados de la empresa se desprenda una situación económica negativa, en casos tales como la existencia de pérdidas actuales o previstas, o la disminución persistente de su nivell d’ingresos, que puedan afectar a su viabilidad o a su capacidad de mantener el volumen de empleo. A estos efectos, la empresa tendrá que acreditar los resultados alegados y justificar que de los mismos se deduce la razonabilidad de la decisión extintiva para preservar o favorecer su posición competitiva en el mercado.” Amb aquest redactat l’empresa sempre tindrà un motiu per acomiadar perquè sempre preveurà una situació futura negativa, per casualment acomiadar les persones amb més antiguitat o que li cauen pitjor.
Però la rematada no és queda aquí, CIU ha col·locat l’absentisme laboral, a partir d’ara amb un parell de refredats en dos mesos poden ser motiu d’acomiadament, si en dos mesos teniu un 20% de baixes intermitents siguin justificades o no, podreu ser acomiadats. Com sempre tot a favor de l’empresa. Perquè no per reduir l’absentisme, primer es mira si les empreses que tenen més absentisme són aquelles amb ritmes i ambients de treball abusius? I després es fan d’altres mesures.
I encara continua, si en sis mesos no hi ha acord en la negociació col·lectiva el govern i la dreta faran la seva, una amenaça en tota regla, i perquè tot quedi ben lligat quan la cosa vagi millor aniran pels aturats.