La inflació del novembre

De sortida la baixada de la inflació ha de ser una bona noticia, però l’anunci de l’IPC harmonitzat del novembre en el qual es situarà al 2,4% estatal, és una mala notícia pels que menys tenen i especialment als pensionistes.
Més de la meitat de l’any hem tingut una inflació desbocada ballant amb puntes al voltant del 5%, i amb els pertinents increments de preus, perquè en la societat en que vivim es triga segons a augmentar els preus i una eternitat a baixar-los, el clar exemple és el preu del petroli que tot i la baixada no ha baixat tant a les gasolineres com ha baixat el preu del barril.
En la macro economia la notícia és bona perquè en el trimestre que entrarem o estarem a punt d’entrar en recessió que a sobre tinguem la inflació sense control es podria generar encara més sensació de crisi. Segurament la baixada del petroli és producte de la crisi especialment de la crisi del consum sigui en part real, en de sensació.
Per la micro economia diària és una mala notícia perquè la baixada de la inflació no esta comportant una baixada dels preus del consums més bàsics d’alimentació, roba,... i per tant quan toqui la revisió salarial de les nomines un cop més perdrem poder adquisitiu, i aquest fet és especialment alarmant pels i les pensionistes amb pensions en bona part dels casos inferiors a 1000€, ja que la revisió salarial per part de l’Estat es produeix amb l’IPC del novembre, quan la resta de l’any la inflació era alta o molt alta, per tant el salaris més baixos com són les pensions i els salaris per sota de 1000€ que són els de la majoria seguiran sent el que de manera més clara pateixen la crisi de manera directe.

Jose Elorrieta: el sindicalisme basc

Parlar de sindicalisme basc és parlar de Jose Elorrieta, el secretari general d’ELA, primera força sindical amb el 42% de la representació, avui després de 20 anys d’estar al capdavant del sindicat a deixat pas a una nova generació.
Conèixer Elorrieta és conèixer l’il·lusió, el lideratge necessari en el sindicalisme, la contundència i l’encert les reflexions i les paraules, avui en la seva darrera intervenció ens ha donat una bona mostra d’aquest compromís amb la classe treballadora i la llibertat d’Euskal Herria, el discurs d’ELA força desconegut per a molts, segurament el via necessària per l’esquerra i pels treballadors, des del rebuig inequívoc a la violència i amb compromís inequívoc amb la llibertat, uns fragments del darrer discurs de Jose Elorrieta coma secretari general d’ELA:

-Trepitjant a terra som invencibles
-La practica ens ensenya, aprenem del que veiem
-Sense acció sindical, no hi ha sindicalisme
-No estem d’acord amb la violència i tampoc estem d’acord amb la política antiterrorista
-ETA sobra i fa nosa i l’estatut està mort

UGT de Catalunya demana a l'Estat que aprofiti al màxim la seva capacitat d'endeutament per a rescatar la indústria

Un resum de la roda premsa de presentació del pla d rescat per la indústria:

document integre del pla de rescat per a la indústria

BARCELONA, 24 Nov. (EUROPAPRESS) - UGT de Catalunya va presentar avui la seva proposta per a portar a terme un pla de rescat per a la indústria que inclogui crèdits que garanteixin la liquiditat de les empreses i ajuts a la competitivitat i a la R+D+I, per al que va exigir al Govern que utilitzi la seva capacitat d'endeutament i injecti fons públics. Segons el secretari de coordinació sectorial del sindicat, Camil Ros, l'endeutament actual de l'Estat arriba a el 35% del Producte Interior Brut (PIB), però va recordar que la normativa permet arribar al 60% del PIB, pel que va demanar que el Govern faci ús d'aquesta possibilitat per a dissenyar, d'acord amb els agents socials, línies "clares" de política industrial. Així, va apuntar que els recursos per a rescatar a la indústria haurien d'arribar de fons públics dels governs (tant estatal com autonòmic) i va afirmar que una part dels recursos del pla de rescat a la banca "també haurien d'arribar amb urgència a empreses i famílies perquè no resulti un fracàs". Ros va alertar que el PIB industrial, que representa el 50% del PIB català, "ja està en crisi perquè acumula dos trimestres consecutius amb resultats negatius" i en el tercer trimestre "es va acostar al -3%", va afegir. Va assegurar que un pla que ajudi a la indústria "vindrà a reactivar al conjunt de l'economia". UGT de Catalunya va subratllar la necessitat que el pla se centri en sectors especialment castigats per la crisi, com és el cas de l'automoció, i urgeix que es consensuï amb els agents socials abans de Nadal per a evitar que els efectes de la crisi i la falta de liquiditat "afectin als comerços i frenin el consum". Segons els càlculs del sindicat, al novembre els ERO entrats a la Conselleria de Treball afecten a 6.600 persones, el que se suma a les 5.600 afectades a l'octubre i demostra que la crisi ha entrat "en una deriva galopant sense que hagi sensació que vagi a anar a menys", va lamentar Ros. Va assegurar que "més de la meitat" dels ERO són de suspensió temporal, pel que va advocar per frenar aquesta tendència amb altres fórmules. El responsable de coordinació sectorial d'UGT de Catalunya va proposar que algunes de les fórmules a seguir per l'Administració poden ser l'entrada en el capital d'algunes empreses, tal com va apuntar el conseller d'Indústria la setmana passada; els crèdits a llarg termini per a finançar I+D i, especialment, els crèdits a curt termini per a finançar el capital circulant. "Algunes empreses ja han manifestat els seus problemes per a afrontar el pagament de les nòmines de desembre, on es concentren la majoria de pagues dobles", va sostenir la secretària general de la Federació del Metall, Isabel Martínez, que va apostar per analitzar "una per una" la situació de les empreses per a no confondre a les quals es troben en dificultats per la falta de líquid de les quals "no han fet els deures i ara sofreixen les conseqüències. MESURES DAVANT ELS ERO Martínez va demanar que els ERO temporals presentats per empreses per a enviar a la plantilla a l'atur durant uns dies en 2009 "no es comptabilitzin" en la reducció de la prestació d'atur. Va assenyalar que el sindicat va fer arribar aquesta proposta al Govern per a evitar que aquests empleats que es veuran afectats per expedients temporals "vegin el seu comptador de prestació d'atur a zero" i que se'ls conservi tot el període d'atur generat amb el seu treball.
A més, la secretària del metall va sol·licitar que l’Inspecció de Treball en funcions de guàrdia hauria de poder recollir el testimoni de treballadors de petites empreses que veuen com es para la producció i no tenen treball sense estar formalment acomiadats. "En aquests casos que el cap no compareix, l’inspecció hauria de poder dictar una resolució d'urgència perquè els treballadors poguessin cobrar l'atur", va constatar.

Pirelli: abans i ara

Pirelli sempre ha estat coneguda no només pels seus neumàtics, sinó també pels seus calendaris, aquells que es trobaven ens camions i tallers de cotxes, mes a mes anaven girant els fulls i una nova imatge eròtica femenina apareixia.
Però aquells temps n’han portat d’altres, ara és coneguda per voler acomiadar treballadors, sota el fals argument de la crisi, ja que és una deslocalització sense escrúpols. Després de signar un pla de futur a Catalunya, amb una fàbrica nova, la qual les administracions han fet tot els passos per la requalificació dels terrenys, de sobte just abans de l’estiu apareixen amb la notícia dels acomiadaments. Els treballadors no han parat de mobilitzar-se, al Bages i a Barcelona, i cal continuar les mobilitzacions, han tingut entre cometes la mala sort, de que bona part de les mobilitzacions han quedat eclipsades per l’expedient sense escrúpols de la Nissan, però el de Pirelli és igual o pitjor.
La darrera acció, que segur que no serà l’última, de la secció sindical de la UGT – Pirelli i l’Avalot ha estat aprofitant que a l’empresa presentava el famós calendari, han creat un calendari més proper a la realitat sota el títol menys tetes i més treball.

El telepits de la crisi d’un dia

Aquest és un clar exemple de com la crisi dia a dia va destruint llocs de treball, aquests són els teletips de les agencies ACN, EFE i EP d’avui i cada dia és igual o més:

-Ceràmiques Sugrañes presenta un ERE para despedir a 84 trabajadores en Cerdanyola del Vallès

-L'empresa Gonvarri, dedicada a la fabricació de components per a l'automòbil, ha presentat avui als sindicats un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) temporal per acomiadar durant 70 dies a 200 treballadors de la seva planta de Castellbisbal (Vallès Occidental).

-Mahle presenta un segon ERO per acomiadar durant una setmana 459 treballadors

-Uns 300 treballadors del moble de les Terres de l'Ebre poden quedar afectats per suspensions temporals de contractes

-El 90% de les empreses del sector comerç no ampliaran plantilla per Nadal, segons la UGT

-La UGT denuncia falta de centres de formació per a aturats al Vallès Oriental

-Uns 200 treballadors es manifesten a Barcelona contra l'ERO d'ONO

“La Caixa” de quin costat està?

El holding d’inversions de “La Caixa” Criteria, i el seu President en concret declarava amb tota la tranquil·litat del món, que Port Aventura estava a la venda, aquesta declaracions en el marc de que les inversions de “La Caixa” que tenien que tendir més cap les inversions financeres que les industrials.
Port Aventura és un exemple clar d’una bona inversió tant per la creació d’ocupació directa com per la dinamització econòmica del territori, en aquest cas el camp de Tarragona.
A les caixes d’estalvis els accionistes som la gent que tenim les nostres llibretes d’estalvi o poc estalvi, no un grup d’accionistes que busquen el màxim rendiment dels seus dividends, les assemblees generals i els consells d’administració estan formats també en part per representants de les institucions polítiques i per tant dels partits polítics.
Per tant les inversions de les caixes d’estalvi han de ser estratègiques no per la màxima rendibilitat, sinó sobretot per invertir en aquelles activitats econòmiques i industrials clau per l’economia i l’ocupació de Catalunya, l’important és entrar en els consells d’administració d’empreses estratègiques catalanes o de multinacionals que tenen centres de treball a Catalunya, si estem allà a on és decideix el nostre futur industrial, podrem decidir sobre ell, si no hi som anem com anem, i les caixes d’estalvi es demostra que podrien fer millors inversions de les que fan.

G 20 i uns quants més per ben poc

Difícilment els responsables del desgovern mundial encapçalats per en Bush podia donar grans solucions, però com que havien insistit tant, finalment s’esperava alguna resposta per la reconstrucció de món econòmic i polític.
Però només començar ja ens diuen que canvis els mínims per damunt de tot garantir la famosa llibertat del mercat, llibertat que només afecta els que més tenen.
Queda clars que els responsables polítics de la crisi mundial han perdut l’oportunitat, si la conclusió és que es tornaran a trobar l’any que ve, l’únic que tindrà de bo es que en Bush ja no hi serà, però segurament serà massa i també milers de llocs de treball tampoc.Davant del fracàs dels G-20 i els seus amics, cal plantejar com construïm un nou sistema mundial a on el centre siguin les persones i el progrés, cal que des de les organitzacions socials del món especialment la internacional de sindicats CSI, assumeixin el repte de liderar les propostes pel canvi, cal passar de la resignació a l’actuació.

La industria ja està en recessió

Article publicat a crònica.cat

Diuen que entre aquest trimestre o el següent Catalunya entrarà en recessió –dos trimestres consecutius amb creixements negatius- però a hores d’ara i per desgracia ja podem afirmar que la industria està en resecció, el II trimestre del 2008 el PIB va ser un de -2,1 i el tercer trimestre la dada avançada la situa en un -2,8, i algun analistes afirmen que encara pot ser pitjor.
La industria –estricta- a Catalunya suposa aproximadament un 50% del PIB i si li sumem les empreses de serveis a les empreses en apropem al 66% del PIB. En aquest moments podem afirmar que la meitat de Catalunya està en recessió que per si no fos suficient problema, aquesta meitat el tractora de la major part de l’economia catalana.
A Catalunya tenim de manera clara unes quantes crisis: la crisi immobiliària, la crisi financera, la crisi de les deslocalitzacions, la crisi en el consum,... i cal afegir que com no hem fet els deures en creu un nou model productiu amb més qualitat i competitivitat, la crisi segurament en cara serà més profunda.
L’altra dia escoltava una manera molt gràfica d’explicar la situació actual: hem patit un tsunami, segurament ja ha passat- l’aigua encara no ha marxat, no serà fins llavors quan veurem la magnitud de les destrosses, que com preveu que seran moltes més que fins ara.

Puja l’atur i baixa la venda de gandules

Que aquesta crisi és diferent de totes les altres cada dia està més clar, uns teoritzant sobre el sistema financer i a on estant els diners, d’altres amb en Pep Bou buscant la bombolla immobiliària perduda,...
Però el que ha estat clau per definir que aquesta crisi és diferent, ha estat que es constata per desgracia el creixement espectacular de l’atur, no ha fet pujar els índexs de ganduleria, sinó al contrari empreses del sector de les gandules han tingut que fer un expedient de suspensió d’activitat fins al mes de març -veure el punt del 12 de novembre-.
Per tant no es podrà acusar, amb tanta alegria com fins ara, que la gent aturada no treballa perquè no vol i que per tant són uns ganduls que volen cobrar de l’estat i no volen treballar.
Si com a mínim aquesta crisi serveix per trencar tòpic alguna cosa haurem guanyat, perquè perdre segur que perdem molt.
Diuen que el proper sector ha presentar ero’s de suspensió d’activitat serà el dels tamborets dels bars, ja que els aturats tampoc es passen tot el dia al bar.

L’amor en temps de revolució

“la millor qualitat d’un veritable revolucionari és un gran sentiment d’amor; d’amor per l’humanitat, per la justícia i per la veritat”
Em quedo amb aquesta frase del Che, en la primera part de la pel·lícula del Che, el argentino, una pel·lícula de contrastos, de lluita de compromís, de símbols,.... veurem com acaba la segona part.
Aquesta frase dona dimensió humana i real a tota aquella gent que lluita per les llibertats.
L’amor com la millor arma ideològica per estimar a les persones i el món que ens envolta.
Compromís, lluita, llibertat, justícia, democràcia,... moltes paraules importants i necessàries, però segurament la humanitat dels grans homes i dones s’ha de mesurar per l’amor, per les coses en que lluiten i amb l’amor segurament les van aconseguir.

Segurament amb tendresa i ser pròxim al que pateix, tu també pateixes, tu també lluites, tu ets ell, ell ets tu,... si no creus i estimes amb els que lluites, difícilment guanyaràs a la injustícia, difícilment arribaras a la victòria, amb amor va arribar la victòria del Che "fins a la victòria sempre".

Serrallonga i Obama

A les muntanyes de les Guilleries diuen les llegendes hi vivia un home, que robava als diners als rics per donar-ho als pobres, diuen que lluitava contra la noblesa que oprimia a la gent humil.
Diuen que dels carrers de Xicago ha nascut una nova llegenda és diu Obama, i ens expliquem que construirà un nou ordre mundial, que s’eradicarà el racisme i que sobretot ens fara sortir de la crisi.
M’agraden les llegendes, m’agraden els grans lideratges, m’agrada quan se’ns expliquen aquestes grans històries. Aquestes setmana ha renascut gràcies a tv3 un mite de la nostra història: en Serrallonga, aquesta setmana també els nord-americans han fet neixer un nou mite: en Obama.
El gran dubte de les grans llegendes i el grans mites, és que hi ha de cert, que de somni, que hi ha d’esperança,... Però el que si que és cert, és que necessitem molts Serrallongues siguin d’aquí o de l’Atlàntic enllà.

En defensa de l’industria

Prop de 40000 treballadors i treballadores pels carrers de Barcelona, en defensa de l’industria i l’ocupació Defensant el lloc de treball però també un model de societat, aquella societat basat en l’economia productiva i per tant per un model productiu que tingui com a columna vertebral la industria, aquella industria, generadora de riquesa, ocupació de qualitat i equilibri territorial.
Aquest és el tret de sortida de més mobilitzacions, no volem culpables sinó solucions a la destrucció d’ocupació que estem patint, volem que els recursos públics vagin adreçat a mantenir i crear ocupació, si la gent no perd la feina, politiques socials de risc no seran tant necessàries.
De moment als governs exigim polítiques decidides –com el pla de rescat de l’industria- la responsabilitat dels governs es donar respostes per poder superar aquesta situació, si no veiem respostes més endavant, ja no només exigirem, sinó també denunciarem i mobilitzarem encara més.
Els governs no són responsables de la situació, ara si que es poden convertir en els responsables de no donar solucions, o que les solucions només beneficiïn a quatre de banc i empreses.
Estem disposats a negociar solucions però al mateix temps no pararem de mobilitzadors, en aquest moments calen propostes, mobilització i negociació i mobilització,...

De tots sants a Nadal

Quan encara estem amb la digestació dels moniatos i els panellets, quan a Girona tot just es comencen a desmuntar les barraques, la febre consumista no descansa, a carrers comercials de Girona i suposo que també de Catalunya, hi ha un allau de camions petits amb llistella que comencen a col·locar aquestes meravelloses llums de Nadal, amb els seus colors i la modernitat dels seus disseny, que no és un nou disseny de retro dels 70 i 80 sinó senzillament són d’aquells anys, el pla renova encara no ha arribat a les fantàstiques il·luminacions nadalenques.
Tothom està immers en aquesta crisi cada dia més important, al mateix temps cada dia més sobredimensionada, però l’espiritu navidenyu no té manies ni complexos, ni s’espera ha passar el pont de la purisima, ha decidit que per si un cas ataca a la directe, una estratègia que se li pot tornar en contra però tant és, el repte és que la febre consumista guanya al tremolor de cames de la crisi.
Primer seran les llums de Nadal, després vindran els anuncies de torrons, després de cd’s i colonia, de joguets també, i així anar creant la necessitat de consum, si ens endeutem millor així tindrem més a deure, el regal si poden ser sense utilitat pràctica millor.
Potser els estretegues nadalencs se’ls h ha anat una mica la ma, només faltarà que just quan acabi l’espiritu navidenyu, ja ens comencin a parlar de les que cal fer entre processó i processó de setmana santa.

Temps de pluja

Aquella escalfor mentre de fora et ve el soroll d’una pluja intensa, ens llevem, hem perdut la claror del diumenge solejat, els trons i la pluja la música del mati i els llamps la seva llum.
El poeta cantava que al meu país la pluja no sap ploure o plou poc o massa, si plou poc és la sequera si plou massa és la catàstrofe, qui portarà la pluja a escola?
La pluja silenciosa i constant aquella que va fent arreu, que omple a on a d’omplir i rega allà a on ha de fertilitzar per què creixin nous i vells colors, aquesta pluja que arriba a les arrels més llunyanes perquè continuen els vells arbres i en neixin de nous amb nous fruits.
Aquella pluja intensa de sobta molesta, però que l’endemà veus com s’ha emportat el sobrer, ha deixat el necessari el més arrelat del que tenim, la pluja i el vent de vegades molestos de vegades necessari.
La pluja que no volem és aquella que ens destrossa els camins, que ens inunda els pobles, que s’emporta allò més apreciat i ens deixa el dolent, que no ens deixa caminar ni per prats ni camins, que ens canvia el paisatge verd pel de la desolació.
Moltes pluges necessitem per seguir caminant, per seguir creixent, per seguir compartint, per seguir construint,... sapiguem destriar les pluges que volem en cada moment, de vegades necessitem un bon xàfec, de vegades la pluja fina, segur que després de la pluja torna a sortir el sol.

Problemes a Orient

La situació econòmica és insostenible, i cada cop està arribant més lluny, però lluny vol dir molt i molt lluny, allà a on mai havia arribat cap crisis de les anteriors.
La crisi financera amb els seus problemes de liquiditat pel conjunt de la societat. El crèdit s’ha anat esgotant arreu, per les empreses per renovar les seves pòlisses de crèdit, per les famílies per comprar la casa o el cotxe, el diner no circula i el que ha posat en circulació ho no són suficients o senzillament els bancs i caixes se’ls han quedat per ells, arreglen els deutes entre ells i així segueixen mantenint el beneficis, és a dir que si no en tenien prou de treure benefici a costa de les comissions i les hipoteques que paguem tothom, que ara per mantenir el beneficis a part de tot el que ens treuen ara també ens h trauran dels nostres impostos.
Sinó arreglem el problema aquest mes de novembre, la situació arribarà arreu, una campanya de Nadal –terminologia consumista- a on el Tió a cops de bastó no portarà torrons, sinó reestructuracions i tancaments de les empreses. Però per si no fos poc el problema del Tió, comencem ha arribar veus, que els Reis Mags no les tenen totes, segons les previsions extretes del seu Observatori dels Regals i pot haver una caiguda dràstica dels regals no perquè els nens i nenes no s’hagin portà bé, que s’han portat entre bé i molt bé, sinó perquè les previsions dels regals són més grans que els recursos que tenen al banc. Els reis mags, en persona, preocupats per la situació s’han reunit amb el President del Banc d’Orient, el qual els ha comunicat que molt a pesar seu ells tampoc no tenen liquiditat en el seu banc i que per tant no els poden deixar diners.
Davant d’aquesta situació i en una reunió d’urgència han decidit començar a parlar d’una reestructuració de plantilla, sinó podem comprar tots els regals, tampoc no necessitaran tanta gent, dins de l’ERO que plantegen els afectats principals serien patges i els xofers de la carrosses auxiliar, sinó hi ha tants regals, no es necessita tanta gent per portar-los i repartir-los.
L’alarma social ha començat després de que el principal diari d’Orient el Mags Post, publiques en portada aquesta informació, mares i pares d’arreu del món ja han començat una campanya amb el lema “amb els nens i nenes no si juga” esperem que hi siguem a temps.

Transparència pública

Davant l’anunci del Govern de l’Estat, a sol·licitud del sector bancari, que no és faran públics els ajuts al sector bancari, cal plantejar el seu rebuig, l’actuació política i més en una situació com l’actual cal transparència i control públic i social.
L’injecció de diners al sector financer ha de tenir un doble objectiu, salvar el sistema financer i al mateix temps donar liquiditat a les empreses i les famílies, i cap d’aquests dos objectius no necessita secretismes, aquesta privacitat no s'ha d'amagar sota l’argument de la prudència.
El diner públic mai millor dit ha de ser públic, de l’esforç fiscal de tothom hem de saber a on van els nostres recursos a la banca, la gent té dret també ha saber la seguretat dels seus estalvis.
Hem de saber per a que han servit aquests diners, ja que no pot ser que aquesta injecció només serveixi per garantir els beneficis del sector financer i en cap cas aquests diner ajudin a solucionar la crisi actual, la crisi real necessita urgentment una injecció de liquiditat a les empreses, si aquest diner no arriben la crisi pot arribar a la majoria de sectors d’activitat.
El govern ha de canviar de criteri i anar a la política de transparència i control públic, i això no es fa, ens preguntarem de que s’han d’amargar? que potser no és veritat que som un dels sistemes financers més segurs? de que ens hem d’amagar quan la majoria d’estats no s’han amagat?...

El canvi climàtic

Des de que no és podem obrir les finestres dels trens, recordo aquelles excursions a Barcelona o a la Molina, en aquells trens amb seient forts de pell vermella grana, a on amb una mica de força podies baixar la finestra, aquests eren els autèntics i genuïns borregueros, els d’ara han perdut tota la gràcia.
En aquells temps, no recordo que tinguessin aire acondiciona,t calefacció segurament que si, tot anava en funció de pujar o baixar la finestra. De vegades et trobes que el mètodes tradicionals poden funcionar millor que les darreres tecnologies o les millors previsions del temps de TV3. Ahir ens anunciaven una baixada de les temperatures per aquesta setmana, amb el dubte de si començaven avui o demà, i és per això que en previsió del que pugui ser, han decidit que ja ha arribat l’hivern al Catalunya Express, tornant cap a Girona amb el tren de les quatre, amb un sol radiant, et trobes la calefacció funcionant a plena potencia, com et toqui al costat com ha estat el meu cas, a resistir que diuen que val més passar calor que fred.
Serà que ara la gent de Renfe ja no pot treure el dir per la finestra per sentir en la pròpia pell si fa fred o calor, o que senzillament aquest són els primers efectes del canvi climàtic, a partir d’ara i per anar-nos acostumant al nou món que refundaran en Bush i en Sarkozy sense en Zapatero, ens trobarem el món al revés –si mai avui estat del dret- però tot continuarà igual, amb la diferència que a on feia fred ara farà calor i l’inrevés, la contradicció del sistema capitalista o el canvi climàtic, o senzillament un descuit, que ja s’ha menjat tota l’energia estalviada des de que diumenge hi va haver el canvi horari per estalviar energia.

160000 contractes menys

En la contractació podem veure el dinamisme i l’estat d’ànim del mercat de treball, i com ara ja és evident passem per un mal moment, i el pitjor és que el moment no es sap fins quan pot durar.
Quan vam presentar la UGT l’informe de contractació del 1r semestre, ja vam alertar que s’estava aturant la contractació, que vol dir que primer es deixen de fer nous contractes, després no és renoven els contractes, i després venen el ERO’s de la gent amb treball fixa. Per desgracia el nostre anàlisi ha estat encertat, la crisi va començar per la construcció, ara també ha arribat a l’industria, i si no es posa fre pot arribar arreu.
L’informe de contractació del tercer trimestre en confirma la tendència negativa s’han fet 60000 contractes menys sumats als 100.000 del primer semestre ens situem 160.000 contractes menys en el que portem. Per si sola la dada ja és dolenta, però es converteix en molt dolenta quan veiem que la no contractació s’ha produït per igual en la construcció i en l’industria, per tant marcant una clara tendència de crisi en la industria i la construcció, situem que tant l’industria com la construcció donen ocupació a molts sectors auxiliar tant d’indústria com de serveis.
L’altra dada també negativa és la contractació indefinida que també baixa i és situa en un 15%, i trimestre rere trimestre va baixant, aquesta baixada ens diu que a més de crisi el mercat de treball té més precarietat laboral, ja que la feina que es destrueix és majoritàriament és estable i les noves feines són majoritàriament són temporals.

Pla de Rescat de la Industria

Article publicat a crònica.cat
L’allau d’ERO’s d’aquest mes d’octubre està arribant a unes dimensions que poden ser demolidores per la industria catalana. Aquesta situació que hagués pogut passat amb el sector bancari i d’estalvi, no ha passat, perquè?, doncs perquè davant el perill, els governs han realitzat un pla de rescat de la banca.
Si els governs han fet un pla per la banca, nosaltres volem un Pla de Rescat de la Industria catalana, a on de manera clara hi hagi una injecció de diner com en la banca, aquesta injecció hauria de venir en bona part de la injecció de liquiditat a la banca, perquè si aquest diners no arriben a les empreses i les famílies, voldrà dir que el diner públic haurà servit només per millorar l’interbancari i garantir beneficis a la banca.
Aquest Pla de Rescat de la Industria, ha de tenir dos línies d’ajut, una finançament a la liquiditat i l’altre ajuts a la competitivitat, aquest ajuts i crèdits sempre han de garantia per part de les empreses, el manteniment i creació de llocs de treball.
Tenim sectors estratègics de la industria tant a nivell sectorial com territorial, que cal defensar, aquesta defensa a diferència de la banca, si que tindrà un efecte directe sobre la gent, la garantia de no perdre el lloc de treball, per tant és una acció directa i de resultats clars.
La industria encara és la columna vertebral de l’economia catalana -60% del PIB-, si amb aquesta crisi no sabem salvar-la, podem deixar de ser un país competitiu i per tant perdre els nivells de benestar que tenim.

Si Mao aixeques el cap

Parlar de la Xina és parlar de molt lluny, més lluny de la Xina només hi ha conxinxina, aquesta cultura més que mil·lenària, ha anat fent el seu camí, encara queda una cultura forta i pròpia, però en les darreres dècades fruit de l’anomena’t procés oberturista, et trobes amb una Xina de contrastos, de la tradició, passant per regim comunista tot amb una façana de consumisme d’occident.
L’orient ja no és el que ens havien ensenyat els contes i les pel·lícules, segueix tenint els seus grans encants, tot és entre gran i molt gran, pots passar dels clàxons permanents de la ciutat a els seus jardins de pau i passeig mentre la gent de bon mati fa tai-txi.
Pots anar per la ciutat prohibida a on els emperadors vivien entre el luxe de la privacitat i l’austeritat elegant del seus edificis. Pots intentar fer un tros de la gran muralla, aquella que va resistir prop de dotze segles i pensar en les grans batalles, mentre observes com la muralla és perd en l’infinit, esglaó a esglaó puja i baixa tot un país.
El desenvolupament econòmic no es pot menysprear, ni reduir-lo a la crítica simple, la conclusió és que cal observar i respectar el procés de creixement, que no té res de desordenat, si no estem atents la Xina passarà de l’aïllament al control del món, estem més a prop del darrer que del primer.