Els perills de l’abstenció

La Generalitat ha realitzat un estudi sobre l’abstenció de les darreres eleccions. La notícia és bona, els resultats dolents.
Bona perquè tan important és analitzar el perquè es vota, a qui es vota o es canvia de vot, com el que no vota. Fins i tot tan important són els grans pactes post-electorals com la gent que segueix sense votar, i aquest no és un problema només català, encara que aquest estudi situa que els castellanoparlants voten menys a les eleccions al Parlament. L’abstenció és un problema de l’estat i de les democràcies dites occidentals, la dada lingüística també cal analitzar-la, però no tornem a entrebancar-nos en el melic català.

Els resultats són dolents perquè situen cada cop més un distanciament entre la gent amb dret a vot i la gent que després gestiona els resultats dels vots, anomenada classe política. Aquest és un anàlisi molt simple, com dir que els joves passen de tot i no voten, i per tant la culpa és d’ells, dels mestres o dels pares.

L’anàlisi i sobretot el paper dels partits polítics i la societat civil organitzada ha d’anar més lluny, cal una autocrítica profunda de les formes de participació interna i sobretot de com fer arribar el missatge a la gent, moltes vegades tinc la sensació confirmada, que per parlar en públic si aconsegueixes dir paraules quan més llargues i sense encallar-te millor, encara que l’objectiu, que és comunicar per convèncer, no s’acompleixi.

Però per damunt d’aquestes reflexions el que em preocupa és cert creixement de la dualització de la societat, entre els que es senten part de la societat i dels que no. Hem analitzat la població immigració amb nacionalitat espanyola, per tant amb dret a vot, si es sent integrada? Hem preguntat a les famílies amb fills amb ingressos inferiors a 2000€ al mes si tenen temps de pensar en com transformar la societat, o en com trobar una segona feina per fer hores? Hem preguntat a tota aquella gent que sent promeses de milers de places de guarderies i de pisos, políticament correctes, habitatges de protecció oficial, però molts pocs veuen els canvis?.I així, potser un altre dia seguiré posant exemples que crec que estan generant passotisme polític. De vegades fins i tot a mi, certs debats em creen passotisme, llavors canvio de canal, d’emissora, de web o de pagina de diari, i la lluita continua.

El debat de l’ou i la gallina catalana

“Com ser d’esquerres i no morir d’espanyolisme, o com ser independentista i no caure a la dreta” hi ha gent que re-obre debats que crec que no porten enlloc, sinó que tornen al debat sobre que va ser primer l’ou o la gallina, és a dir la nació o la seva gent. Es pot ser d'esquerres i independentista i no tenir contradiccions com alguns volen generar, sembla que si no es pacte amb CiU no ets prou català i sinó no pactes amb el PSC no ets prou d'esquerres. Crec que aquest debat hauria d'estar superat.

La trampa del debat és situar la independència com a únic objectiu, perquè mentrestant que farem i un cop l’aconseguim que farem?. Les ideologies poden ser d’esquerres o dretes, i si es tenen dubtes dius que ets de centre. I la identitat és un sentiment de pertinença i no una ideologia.

La política està per transformar la societat cap a uns objectius ideològics de model de país, hi ha gent que creiem que no podem separar la llibertat individual de la llibertat col·lectiva, per tant en l’actual govern està orientat en un sentit ideològic d’esquerres i nacionalment català. Durant el temps podrem valorar si hi ha progrés o no. Ara situar un pacte com una claudicació té alguna intenció que no és precisament provocar un debat de continguts de cap a on va el país i com viuen la seva gent.

Si hem de parlar de debat nacional i ja està, crec que és reduir el país a la llengua i la cultura, i Catalunya és molt més, si que és cert que la llengua i la cultura catalana són la columna vertebral, però un cos és molt més que una columna vertebral, sense ella no es camina però necessita les cames per caminar.

La muntanya màgica

La muntanya màgica de Thomas Mann, és una de les obres mestres de la literatura universal, tot comença en un visita, en teoria breu, a un sanatori. A partir d’aquí comença un viatge per les diverses ideologies del segle passat i vigents avui també.

És una novel·la que ens porta bones dosis de distracció i sobretot de debat ideològic i filosòfic, en uns moments de cert estancament en el pensament polític, aquesta novel·la ens serveix per seguir somiant en la transformació de la societat, des d’un lloc tancat com un sanatori obra totes les portes dels pensaments polítics.

Un bon llibre per llegir tranquil·lament i sense preses per que pagines en té unes quantes, no és llibre de cap de setmana només. És per llegir i rellegir.

La moda sense papers

El dissenyador català Antonio Miro, ha fet un cop d’imatge amb contingut social, la seva desfilada a Barcelona no ha trencat esquemes només pels seus dissenys, sinó sobretot perquè les persones que han desfilat eren persones immigrants sense papers, sinó no ho hagués explicat segurament ningú hauria dit res ja que en certs llocs, com en la moda el color de la pell no té tanta importància o discriminació.

Que tots els àmbits de la societat situí el debat sobre la immigració de manera real és important, i el primer problema per la integració està situat principalment en tota aquella gent que viu i treballa a Catalunya sense drets i amb l’únic paraigua de l’explotació laboral, esperant que arribi un procés de regularització.

És un debat llarg i amb molts matisos com colors té l’arc de Sant Martí, ara el principi que tinc molt clar és: que si la societat d’acollida et margina laboral i socialment la integració cada dia queda més lluny. Per mi si hi ha feina hi ha d’haver papers, és el primer pas cap a la integració social i cultural en el nostre país.

Felicitar el dissenyador per la seva iniciativa, no sabem com han estat retribuïts perquè deuen haver treballat sense contracte, una contradicció ha solucionar com la mateixa que ha generat ell mateix.

Hi ha més problemes que els d’ETA

Que aquest procés de negociació ja no té sortida a curt termini és una realitat evident. Ara que d’això la classe política, especialment la madrilenya, en facin el reality-show permanent ja n’hi ha prou. Si tenen ganes de començar la campanya electoral de les municipals, autonòmiques i fins i tot de les generals, que ho diguin.

Portem quinze dies que només és fan declaracions del mateix, després els polítics és queixen del passotisme polític de la gent, però és que en situacions com aquestes s’arriben a fer-se molt pesats i repetitius.

Per no seguir fent el joc al PP, potser el més adequat seria no entra el seu joc i deixar-los en la seva trinxera espanyolista, i la resta de formacions polítiques que parlin de tants altres temes socials importants que tenim per resoldre i que tornin a obrir camins de diàleg per la pau.

Recordant que la sobirania del país basc, és dels ciutadans bascos, ni dels espanyols ni dels catalans. Per tant el debat i les solucions no han de ser a Madrid sinó al País Basc.

L’IPC baixa i les hipoteques pugen

El que de sortida ens volen vendre com una bona notícia per a tothom. L’IPC català ha quedat després de molts anys situat en el 2,8% 0,8 més del previst. No és tant bona notícia per a tothom, perquè?
Doncs perquè no tothom té clàusula de revisió salarial, aquest perdran aquest 0’8, i portem a Catalunya una pèrdua de poder adquisitiu permanent en els darrers anys, els salaris encara que tinguin clàusula de revisió salarial no han pujat el mateix nivell que els preus. Qui ens garanteix que els preus de la cistella real i bàsica no seguiran pujant més que l’IPC.
Un altre element molt preocupant, els salaris no pugen però tipus d’interès si, és a dir les hipoteques, el gran maldecap de la immensa majoria de la societat, perquè us feu una idea en números rodons: La pujada de 1 punt d’interès suposa un augment aproximat al mes de 6€ per cada 6000€ hipotecats. Per dissimular o fan de 0,25% en 0,25%. Cada dia és més difícil arribar a final de mes.
A qui beneficia, doncs a la macro-economia i els governs perquè vesteix molt bé dir que tens l’inflació controlada, et fa ser del club dels bons europeus.
I la pujada dels tipus d’interès beneficia als rics perquè amb un interès més alt més interessos pels diners de les seves butxaques.
Com sempre allò que tindria que ser una bona notícia per la gent treballadora no és tanta o fins i tot és dolenta.

No és temps de rebaixes

El poble de Catalunya fa mig any va votar per un nou estatut, i ara és el moment de desplegar tot el seu contingut. No és moment ni de canviar terminis, ni d’obrir noves negociacions, l’estatut ja està negociat i el termini ja s’ha acabat. Ara toca desplegar-lo, fer-lo realitat.

Catalunya i la seva gent, necessitem desplegar al 100% el nou estatut que per això està aprovat, necessitem crear un estat català del benestar que pugui ser una referència arreu en politiques socials que és la millor manera de construir el país nacionalment.

Politiques publiques de suport a la gent gran i llars d’infants, per crear condicions per la conciliació, un ensenyament de qualitat per tenir condicions per un model productiu competitiu i amb qualitat en l’ocupació, així com una bona política d’habitatge i tantes coses més que han ser la base d’un bon estat català del benestar. Això només és possible amb un bon finançament, sinó tot quedarà en el paper només.

Per tant no és temps de rebaixes, és temps de desplegar l’estatut totalment. I no només és obligació del govern català sinó també i sobretot de l’espanyol.

una tarda tranquil·la entre els sorolls

Una tarda tranquil·la entre els sorolls
del ”esperitu navideño”
i al tornar a la histèria laboral diària,
una tarda per no fer res,
que també és important i necessari,
una tarda per llegir tranquil·lament,
no cal llegir molt l’important és llegir,
una tarda per escoltar música,
poder-se relaxar tot estirat al sofà,
una tarda per pensar,
perquè abans d’actuar s’ha de pensar.

Tot escoltant el concert d’Aranjuez, per l’orquesta de Cadaqués i Paco de Lucia, una meravella de sensacions musicals.

Carles Fontserè, continuarem el que vas continuar

Tu has visualitzat les esperances d’un poble i de la seva gent per la llibertat individual i col·lectiva, especialment de la classe treballadora, en tots els moments de la teva vida i en totes les adversitats possibles.

Homes lliures com tu, són els que fan continuar la lluita. Ens queda molt més que les teves imatges, ens queda l’esperança de que com diu la cançó: si em mor que les esperances siguin fets, i que d’altres continuïn el que jo vaig continuar.

La pau no és un cop de vent sobtat

La pau no és un cop de vent sobtat,
sinó la pedra en la qual cada dia
cal esculpir l’esforç de conquerir-la.

Ens diu Miquel Martí i Pol.

Per aconseguir la pau hi ha d’haver diàleg, i sembla ser pels fets recents, no només l’atemptat darrer, que parlar han parlat, ara bé, la pregunta o el dubte seria s’han escoltat?
Jo afirmaria que no. Que les dues parts del conflicte polític, encara estan dalt de la muntanya i es pensen o esperen que tot s’aconseguirà sense cap tipus de negociació.

El problema de la violència és que genera més violència, encara que només sigui verbal, i amb l’atemptat l’únic que s’ha aconseguit són deu passes enrere.
Quan una parella ho deixa,i en aquest cas simplement anaven al cinema, no és culpa d’un només, normalment és dels dos, per tant el Govern de l’Estat ha deixat també de fer alguna cosa, o no l'ha cuidat suficient anant al cinema, i tot s’ha quedat en la pel·lícula i després no han sortit ni a fer una trista cervesa.
Que llegeixin al poeta amb aquesta paraules sobre la pau, i que les dues parts continuïn esculpint la pedra, que encara és possible.