Els perills de l’abstenció

La Generalitat ha realitzat un estudi sobre l’abstenció de les darreres eleccions. La notícia és bona, els resultats dolents.
Bona perquè tan important és analitzar el perquè es vota, a qui es vota o es canvia de vot, com el que no vota. Fins i tot tan important són els grans pactes post-electorals com la gent que segueix sense votar, i aquest no és un problema només català, encara que aquest estudi situa que els castellanoparlants voten menys a les eleccions al Parlament. L’abstenció és un problema de l’estat i de les democràcies dites occidentals, la dada lingüística també cal analitzar-la, però no tornem a entrebancar-nos en el melic català.

Els resultats són dolents perquè situen cada cop més un distanciament entre la gent amb dret a vot i la gent que després gestiona els resultats dels vots, anomenada classe política. Aquest és un anàlisi molt simple, com dir que els joves passen de tot i no voten, i per tant la culpa és d’ells, dels mestres o dels pares.

L’anàlisi i sobretot el paper dels partits polítics i la societat civil organitzada ha d’anar més lluny, cal una autocrítica profunda de les formes de participació interna i sobretot de com fer arribar el missatge a la gent, moltes vegades tinc la sensació confirmada, que per parlar en públic si aconsegueixes dir paraules quan més llargues i sense encallar-te millor, encara que l’objectiu, que és comunicar per convèncer, no s’acompleixi.

Però per damunt d’aquestes reflexions el que em preocupa és cert creixement de la dualització de la societat, entre els que es senten part de la societat i dels que no. Hem analitzat la població immigració amb nacionalitat espanyola, per tant amb dret a vot, si es sent integrada? Hem preguntat a les famílies amb fills amb ingressos inferiors a 2000€ al mes si tenen temps de pensar en com transformar la societat, o en com trobar una segona feina per fer hores? Hem preguntat a tota aquella gent que sent promeses de milers de places de guarderies i de pisos, políticament correctes, habitatges de protecció oficial, però molts pocs veuen els canvis?.I així, potser un altre dia seguiré posant exemples que crec que estan generant passotisme polític. De vegades fins i tot a mi, certs debats em creen passotisme, llavors canvio de canal, d’emissora, de web o de pagina de diari, i la lluita continua.