El turisme no pita bé

La costa brava és un dels destins de bona part del turisme català i del que ve a Catalunya. Després dels anys d'hotels i terrasses plenes i que fent poca cosa venia molta gent, ara ja no és així cada cop costa més que la gent vingui, els tours operadors exprimeixen preus, les temporades ja no es tant la d’estiu, s’intenta allargar la temporada i això està produint un efecte contrari en els llocs de treballs, el treballadors fixes discontinus que són els més estables dins de temporalitat del sector turístic, veuen com any rere la temporada amb ells se’ls va escurçant, un any un mes, l’altre un altre, i em trobem molta que ha passat de nou mesos a sis o set.

Aquesta realitat junt en que les noves contractacions, especialment en la restauració, cada cop són més precàries, tant de sous i horaris com de qualitat i formació en el treball, espot afirmar que si ja era un sector amb precarietat, cada dia ho és més, ja que si anem precarietzant la els que eren més estables, reduint-los els mesos de treball i per tant de cotització, i la nova contractació és poc salari i moltes hores. Estem portant el sector a un carreró de difícil sortida.

Cada dia és més difícil en una terrassa de bar, o que t’entenguin en català i fins i tot en castellà o que et serveixin amb un mínim de professionalitat. L’administració i l’empresariat s’haurien de plantejar seriosament quina és la imatge turística que estem donant, mentre es van fent discursos de la qualitat en el sector, la realitat més de peu ens diu que anem en el sentit contrari.

Quan una persona entra a treballar en un lloc d’atenció el públic, com a mínim a de conèixer la llengua i les mínimes actituds de serveis vers el client, i si no té aquesta formació l’empresa li ha de donar abans de començar a treballar.

Gambes reposant en un llit de tomata

Aquesta recepta em va sortir durant una vesprada d’aquest estiu, el que tenien que ser dos plats es van convertir en un, la suma va crear un efecte multiplicador de sabors i sensacions, aquella combinació ideal que no havia pensat, ha estat una de les noves creacions per compartir. La senzillesa del plat et fa afirmar que l’art de la cuina també i sobretot és saber combinar els productes més naturals de la manera més simple possible, tot sumant sabors sense perdre els originals.
En una planxa ben calenta la cobrim amb sal maldon, i coem durant molt pocs minuts les gambes, si poseu oli que sigui molt poc, mentrestant en una plata gran per posar al centre la taula fem un llit de tomata, de bitxo o de pera, la tallem a rodanxes de mig centímetre o menys, les amanim amb un raig ben generós de bon oli d’oliva verge, podria ser Oli de Pau varietat d’Argudell, i també sal maldon per a totes les tomates. Un cop les gambes cuites les posem per sobre i tirem un petit raig d’oli de pau a les gambes i ja esta llest per compartir una bona nit d’estiu.
La combinació de la gamba calenta fa que la tomata d’amanir quedi un mica tèbia amb un punt suau de gust de gamba, el suc de la gamba més el de la tomata fan que l’oli de sota el llit faci un còctel de gustos i més la sal maldon que acompanya tot el plat, és per sucar-hi pa.
La tomata de bitxo o de pebrot, la hi descobert aquesta temporada i la pots trobar per exemple en els pagesos que envolten el mercat de la plaça del Lleó de Girona, te forma de pebrot i de gust és com la de pera o de montserrat, però és dolça i això li dona un gust especial i diferent.
És un plat que si el compartiu amb una companyia desitjada tot mirant com el dia marxa, cau la nit i surten les estrelles, vigilades per la teva mirada junt amb l’altra i compartida amb la lluna, és possible que puguis veure fins i tot muntanyes en la mar. No sé si és la gamba, la tomata, l’oli, la sal maldon, suposo que és el conjunt de sabors que t’acaricien suament totes les parts del teu paladar tot produint una explosió de sensacions i plaers. Després de fer una sopar així, segur que per postres comparteixes les sensacions de les fruites de la passió.

El darrer i el primer: perquè

L’ordre de les coses pot ser relatiu, sempre depèn del costat en que te les mires i amb quins ulls te les mires. Vet aquí el perquè de les coses.

Perquè el que és primer sempre va primer i el que és darrer sempre va l’últim.
Perquè el dilluns és el primer dia de la setmana i no el darrer, perquè el diumenge és el darrer dia de la setmana i no el del mig.
Perquè fem majoritàriament vacances el mes d’agost i no el mes de juliol.
Perquè l’edat la mesurem en anys i no cada quatre mesos.
Perquè a l’home li diem home i a la dona li diem dona.
Perquè les coses són com són i no són d’una altra manera.
Perquè a la gent li agrada més guanyar que perdre.

Perquè a la nit li diem nit i al dia li diem dia, quan no és tot el dia.
Perquè....
Perquè el perquè dels perquè’s, preguntes amb una resposta tan lògica, que no tenen resposta. Perquè per si sola la lògica no té perquè ser una resposta lògica.

Tot per dir, que avui no sé si és el meu darrer dia de vacances o el primer abans de tornar a treballar. No sé perquè he fet aquest escrit, però si sé que l'he escrit.

Per un estat català del benestar

Aquesta tardor el debat sobre l’estratègia de l’independentisme estarà a debat intern i també de portades als mitjans de comunicació, buscant aquests darrers la morbositat de l’enfrontament, incidint especialment en allò que enfronta més que en allò que uneix.
El camí de l’independentisme ve de lluny hi ha arribat lluny: l’any 1992 –en les eleccions- és el primer cop que un partit aposta decididament per la via parlamentaria cap a la independència, de llavors fins ara han passat 15 anys. En els iniciïs d’aquests 15 anys dialècticament tot era més fàcil, el paper era d’oposició arreu –excepte en algunes alcaldies molt puntuals- passat els anys cada cop la capacitat de govern a anat creixent fins el moment actual, des del 1975 Esquerra no havia tingut tanta incidència política, tant a Catalunya i la resta del Països Catalans com a Espanya.
Aquest creixement electoral i de base social, ha estat gràcies a la capacitat de sumar –any rere any- del projecte d’esquerra nacional de situar l’aspiració a la plena llibertat nacional com l’element clau per aconseguir la justícia social, tant abans com després d’aconseguir l’alliberament nacional. El que s’ha vingut anomenar el fil roig de la independència, o com construir un estat català del benestar.
És avui, en un moment en que el cim està més a prop que mai en la nostra història recent, que es pot fer una debat reflexiu, propositiu tot buscant el consens de com continuem el camí al cim de l’estat català del benestar. El important és no cometre, un altre cop, els errors de la formula de l’independentisme per debatre: una cursa per la puresa ideològica + la veritat absoluta + la manca autocrítica + barrejar el debat polític amb les aspiracions personals –tant dels crítics com dels que manen- + plantejar el debat de guanyadors i perdedors, mai de consensos = els resultats finals dels anys 80 i 90 ja són per tots coneguts. Escric aquesta formula des de l’autocrítica, ja que durant els anys 90 com la immensa majoria d’independentistes d’esquerres i aplicat aquesta formula i la perspectiva del temps em diu que no porta enlloc: destrueïx més que construeïx.
El debat té que separar el polític dels canvis de persones, s’ha de centrar en trobar consensos i no en guanyar o perdre votacions, si hi han d’haver renovacions de persones no s’han de centrar en la depuració o en el rodillo oficial,... En conclusió, les organitzacions es fan grans i creixen des de les negociacions i els consensos, mai des dels blanc o negres. M’agradaria que aquest cop l’independentisme fos capaç de debatre tot el que s’hagi de debatre, de fer tota l’autocrítica que s’hagi de fer, renovar el que s’hagi de renovar, trobant l’equilibri del projecte i les seves persones,... i que el resultat fos que hem fet grans consensos que hem sumat més, per continuar el camí cap a l’Estat Català del Benestar, que està més a prop que mai.

El món és bell de Vicent Andrés Estellés

En una tarda de pluja d’estiu, d’aquelles que fa una mica de fred, en que la migdiada acompanyada pel soroll fi de la pluja que els meus ulls escolten la pluja i no es volen obrir. La lectura ha estat: Els millors poemes de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més grans dels Països Catalans. Aquí un dels poemes que més m’agrada’t:

El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tin ben present que el teu cant ha de ser
Com un carrer, ple de gents i de coses;
Com un carrer, per on passen tramvies;
Com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
Un déu ocult et dura de la mà.
No te’n refies.

(de L’engan conech, 1959-1961)

Després segueixo gaudint de la pluja, sofà estant penso que: el món és bell, és amable la vida. No te'n refies. La Pluja continua i la lectura també ara amb: els millors poemes de Josep Carner, ja us contare, o no.

Les muntanyes del mar

Les muntanyes que la mar va amagar, però no ho va aconseguir, elles sempre presents miris d’aquí o d’allà, sempre et veuen, cadascuna a la seva manera, tant quan el sol se’n va, com quan la lluna ve i les il·lumina a elles i la mar, tot descobrint també el despertar de la claror vermellosa del mati.

Envoltades de la mar, sempre atentes a tot el que les envolta, vingui del nord o del sud, potser del riu enllà que arriba als seus peus, elles vigilen i et marquen amb un senyal intermitent cap a on cal navegar, per aconseguir el destí desitjat. La intermitència del senyal és l’instant de la decisió del rumb.

La mar ens amaga el pla de les muntanyes, aquestes muntanyes de mar, que en el seu pla han creat i cuidat tots els colors del món. Han canviat els itzars pels peixos, les àligues per les gavines que el capvespre totes tornen a descansar, per l’endemà tornar a començar el viatge d’anada i tornada.

Tan a prop que us puc tocar, i tant lluny que no us puc abraçar, des de la sorra fina estant us miro, us escolto, no us puc deixar de veure-us, tant com m’agrada somiar en un futur millor encara. El desig de l’infinit és la ratlla blava de l’horitzó que hi ha darrera vostre, només cal arribar fins a vosaltres per ser més a prop dels somnis.

El més fàcil és criticar-los, en defensa de la política

Suposo que per deformació sindical aporto una solució, que en el moment que es faci també serà criticada, no crec que calgui legislar-la, però també es pot fer. Caldria realitzar unes taules salarials a on és definissin els salaris base de les diferents responsabilitats polítiques, tot definint també els plusos necessaris per regular i adaptar a cada lloc el salari. Tot acompanyat d’una llei de finançament dels partits polítics i les seves estructures, especialment aquelles de suports als càrrecs públics. El problema, si és problema, per a mi no són els sous, sinó els mecanismes per definir els sous.
Cada quatre anys es produeix el mateix debat:els sous dels polítics en les administracions locals, amb la pertinent demagògia i sobretot amb cap voluntat d’aportar solucions. S’omplen els mitjans de comunicació de grans titulars, terreny abonat per allò que ven, desprestigiar la vida política. La política i la gent que es dedica a la política són: venuts, no fan res, tot el dia parlen, viuen del cuentu, no toquen de peus a terra,...
El més fàcil és criticar-los. No defenso cap sou en concret, els defenso tots. Una activitat com política i principalment quan tens responsabilitats de govern però també a l’oposició, ha d’estar ben remunerada tant per la persona que l’exerceix, com pel partit que representa. Jo defenso salaris dignes per a tothom, pels polítics també.
La responsabilitat de governar és de les més importants que hi ha, governar un poble, una ciutat, una comarca, una diputació, un país. Governar vol dir dirigir una societat perquè funcioni millor, que tothom pugui tenir les mateixes oportunitats, que els recursos públics generin cohesió social i benestar, educació, sanitat i cultura per a tothom, ajudar que l’economia funcioni de manera més equilibrada, legislar per garantir ocupació estable i de qualitat,... i tantes coses importants més.
Crec en la política, en el sentit més ampli, com el millor instrument per construir una societat amb igualtat i llibertat. Defenso els treballadors i treballadores públics –brigades municipals, mestres, metges, assistents socials,..- com persones que cada dia construeixen una mica més d’estat del benestar. Defenso els polítics que prenen decisions per a que aquest estat del benestar cada dia sigui millor i més complert. Defenso salaris dignes per tothom qui treballin i a on treballi: hoteleria, comerç, industria, serveis privats, serveis públics, construcció, fins i tot en la política.
Com és defineix cobrar molt? normalment la gent afirma que un altre cobra molt quan cobra més que ell. Que és cobra poc? Cobrar menys de 1000 €. El que hem sap greu del debat d’aquest dies és la manipulació i la demagògia, i el intent d’instrumentalització del debat 1000€, barrejar el debat dels mil o menys euristes amb els sous del polítics, es confondre la taronja amb la mandarina. Aquesta gent que critica tant, alguns amagant-se darrera l’anonimat, quasi segur que no han mogut ni un dit perquè el salari mínim interprofessional sigui de 1000€ al mes.

Maus: el còmic de l’holocaust

Mai havia llegit un còmic d’aquesta profunditat real, tant de història com de crítica social. Té una intensitat que vas de vinyeta en vinyeta sense poder para de llegir i mirar.
Maus d’Art Spiegelman, és un llibre que explica la història del seu pare Vladek i la seva mare Anja: com el feixisme de Hitler fa que ciutadans de Polònia que viuen, es diverteixen, es guanyen la vida treballant. Només pel fet de ser jueus, primer comencen a ser perseguits, després assassinats, expulsats dels seus pobles, empresonats en camps de concentració com Auschwitz, explotats laboralment i després molts exterminats, alguns van sobreviure i per això ara podem conèixer de primera mà un dels genocidis més grans de la història de la humanitat.
El llibre comença amb aquesta frase d’Adolf Hitler: sense dubte els jueus són una raça, però no humana. Potser per això en el còmic els jueus són rates, és la història de les rates: amagades sota terra, sortint de nit a buscar menjar, perseguides i mortes pels gats i els gossos, exterminades amb verí,...
Aquest còmic és recomanable per a totes les edats, és una bona eina, el còmic arriba més que un llibre d’història, per explicar a la gent més jove la història que no s’ha de tornar a repetir mai més. A mi l’atzar va fer que fa unes tres setmanes un amic – en Lluís - me’n parles entusiastament, i la casualitat ha fet que fa una setmana me’l trobes davant meu en una llibreria, tot i tenir cua de llibres per llegir, no em vaig poder reprimir, vaig comprar-lo i s’ha saltat tota la cua de llibres.
No havia tingut una gran afició pels còmics, aquest m’ha impressionat, com des de la senzillesa del dibuix i una narrativa planera, pot un còmic no deixar-te indiferent. Maus, d’Art Spiegelman, és l’únic còmic que ha rebut el premi Pulitzer.

un lloc per descansar i desconnectar

Bona part de l’any esperant el descans desitjat, quan arriba s’ha de fer tot el que vas decidir deixar per les vacances. Però el temps passa igual de ràpid o més. Les vacances en teoria o originàriament anaven lligades al descans.

Molta gent ha acabat canviant la manera d’entendre les vacances: s’han de fer tres mil coses, anar a quatre mil llocs, llevar-se ben aviat per a veure-ho tot,... en conclusió cansar-se més que fins i tot quan s’està treballant. I tot això quan més lluny millor, sinó es veu que no es pot desconnectar, el paradís de la desconnexió deu està més enllà de les antípodes. Tot el proper és monòton? Avorrit? sense encant?,...

Doncs resulta, que de vegades, es pot desconnectar ben a prop, amb platges amb poca gent, muntanyes verges, menjar joies del mar i la terra , descansar, dormir, sortir de nit tranquil·lament, no fer res, llegir, escriure, escoltar música, fer llargues migdiades, quedar-se bocabadat mirant la lluna il·luminant la mar o una sortida de sol vermellosa, la tramuntana que batega, mirar tots els colors del cel i del mar,... fins i tot no trobar-te a ningú conegut –com que tothom ha anat a les antípodes park-, exercir el dret a la mandra.

El paradís del descans i el no fer res, està a prop, només cal mirar per aquí mateix, també podem marxar lluny per conèixer d’altres mons i cultures, però per desconnectar i descansar tenim els nostres paisatges, alguns fins i tot durant el mes d’agost tranquils. Uns dies de desconnexió i descompressió –premsa, mòbil, bloc i internet inclosos-, per carregar les piles necessàries per continuar endavant.