dimarts, 21 d’agost del 2007

El món és bell de Vicent Andrés Estellés

En una tarda de pluja d’estiu, d’aquelles que fa una mica de fred, en que la migdiada acompanyada pel soroll fi de la pluja que els meus ulls escolten la pluja i no es volen obrir. La lectura ha estat: Els millors poemes de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més grans dels Països Catalans. Aquí un dels poemes que més m’agrada’t:

El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tin ben present que el teu cant ha de ser
Com un carrer, ple de gents i de coses;
Com un carrer, per on passen tramvies;
Com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
Un déu ocult et dura de la mà.
No te’n refies.

(de L’engan conech, 1959-1961)

Després segueixo gaudint de la pluja, sofà estant penso que: el món és bell, és amable la vida. No te'n refies. La Pluja continua i la lectura també ara amb: els millors poemes de Josep Carner, ja us contare, o no.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

M'he quedat amb el: no te'n refies. I, és que a vegades ens refiem de qui no ens tenim de refiar. I, ans el contrari, no ens refiem de qui ens podríem o hauríem de refiar. I, és que Camil, com deia la meva àvia, a vegades les aparences enganyen. "Y, así nos va..." deia ella (com s'expressen a la seva terra)

Laura Abella ha dit...

Doncs jo el trobo positiu! I està bé de tant en tant una mica de lírica en positiu! El no te'n refies té a veure amb una supertansió, que gastem en excés, tot i que el món pot tenir aspectes macos perquè si.
Salutacions