El dijous Dario Fo

Quan la setmana comença arribar el seu final, un espai per desconnectar i divertir-te sempre va bé. Ha començat la Temporada Alta 2007 de Girona – Salt, i no podia fer-ho de millor manera: un Teatre Municipal de Girona ple per escoltar i gaudir del monòleg del joglar italià Dario Fo.
Tot ha començat quan apareix en escena vestit de monjo budista per donar suport a totes les persones que a Birmània volen viure en llibertat, denunciant les detencions que s’estan produint tot i que oficialment es neguen. Tot ha continuat en una defensa de la crítica social des de l’ironia, però que no és cap broma sinó la voluntat de denunciar i ridiculitzar la injustícia com una forma de també col·laborar a canviar aquest món. No li hauria anat malament anar a teatre al President de la FOEG i escoltar la crítica que ha realitzar dels accidents de treball mortals, aquells que tothom en passa per sobre i pels que a Girona cada quinze dies una persona perd la vida treballant.
Reivindicar l’art del teatre com un espai d’art i cultura per compartir, fruir-ne però sobretot com un instrument directe de compromís, i no col·locar el teatre com un espai només de consumisme cultural sense cap voluntat de compromís, mentre la gent va al teatre no pensa i fins pot fer una becaina -Dario Fo dixi-.
Cada cop que surto d'una obra de teatre em corre per les venes les ganes de tornar a fer teatre, com vaig fer durant més de sis anys. El teatre té la màgia de la creació, de la proximitat real del públic, sents el seu alè, et transformes en un personatge i deixes de ser tu, tot i que ho segueixes sent, per introduir-te en un món real però imaginari. La calor de l’esforç amb la calor del públic produiex una fòrmula màgica per compartir i si construïm un teatre amb compromís i voluntat transformadora podem arribar a ser lliures durant un parell d’hores, tant actors com públic.