La Democràcia, per fer què? acabat d’escriure el gener de 1975 és una de les millors obres escrites de Josep Pallach, polític i pedagog, sempre des del seu compromís amb el socialisme i amb la les llibertats nacionals de Catalunya, la figura i el pensament de Pallach hauria d’estar a la capçalera del pensament de l’esquerra catalana, i en canvi per a molta gent que no va viure el franquisme i la transició és una persona i pensament desconegut, la pregunta seria per què?.Per quins motius durant els 80 i 90, un pensament centrat en que el compromís social i nacional són dues cares d’una mateixa moneda ha estat relegat a les lleixes de les biblioteques, ja que en l’actualitat aquest llibre no s’ha reeditat i d’altres de la seva obra política i pedagògica són molt difícils de trobar, com per exemple el nostre combat. Un país que no sap tractar els seus clàssics com pertoca, mai podrà ser un país complert.
En aquest llibre ens reflexiona de la guerra civil, de la lluita antifranquista, de la política internacional, però sobretot ens parlar de com creu que s’ha crear la democràcia a l’estat espanyol i el paper de Catalunya, una visió de democràcia en estat pur, entenent la democràcia com una eina inequívoca de construcció i de benestar i fraternitat. Tot des d’un socialisme llibertari que fuig dels grans dogmes de les esquerres d’aquells anys. Lla seva lectura en moltes parts ens recorda el molt que encara hi ha per fer i tot el que s’ha perdut pel camí. Com passa amb els grans pensadors les seves reflexions encara tenen vigència avui.
Alguns fragment de l'obra:
*La sociologia política afirma que la pau i l’estabilitat social, en règim democràtic, impliquen l’acceptació general d’uns principis bàsics i el reconeixement de les necessitats de desacords, d’unes opinions, d’unes competències, que assegurin el dinamisme del sistema i el seu constant rejoveniment.
*Horitzons de benestar social, de dignitat personal i de fraternitat entre el pobles.
*Assegurar a tots els infants el dret a l’ensenyament, orientar-los en la vida segons les diferents capacitats i segons l’autentica vocació: és el primer pas, el real primer pas vers una societat de justícia i progrés. És també el camí per a fer una persona de l’individu del nostre temps, sotmès a mil pressions (publicitàries i d’altres) que poden desconcertar-lo o bé fer-ne un instrument més de la societat de consum. Volem fer-ne una autèntica persona, és a dir un centre autònom de reflexió i de decisió conscientment solidari del món que el volta, disposat a vèncer la clofolla dels egoismes i capaç d’entendre la dimensió universal dels problemes que el turmenten.
*La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.
*La democràcia és autentica, real i no nominal, quan arriba a tots els centres de poder: polítics, econòmics, socials i culturals. Aquest esforç per a la democratització de la societat, que és molt més que la democràcia política.
*La socialització és un camí per a obtenir-lo, i no una panacea universal.”L’esforç del socialisme se situa en la recerca dels valors de llibertat personal i d’instauració de justícia en les relacions de convivència social.
*El socialisme és: exigència de justícia social ordenant la creixença econòmica.
*El socialisme és: exigència de justícia social ordenant la creixença econòmica.
4 comentaris:
Figuerenc il·lustre. Quina gran pèrdua per el país. Molts problemes actuals del país, s'inicien amb la seva desaparició.
Una patum tristament oblidada. Des de la seva desaparició que Catalunya no ha tingut un lider d'esquerres amb el cor i el cap tan ben moblats.
Intel·ligència i honestitat al servei del País.
Si no tenim liders de la seva alçada, nosaltres hem de treballar perquè les esquerres tinguin, com diu l'artuditu, el cor i el cap ben moblats, i els problemes del país per la seva pèrdua, com diu en pau, assumit el repte i recuparem clarament el seu discurs per construir un país lliure i socialment just.
Camil, si la seva mort no hagués estat prematura, Pallach hauria canviat el rumb del socialisme català, i per derivació potser l´escenari català s´hauria dibuixat diferent. Però malauradament dins del PSC hem estat molt pocs els que n´hem reivindicat els postulats. Manuel Serra i Moret i el mateix Pallach (grans amics per cert!) han estat tristament oblidats i és per aìxò que posts com el teu són d´agrair.
Una abraçada des de Vic.
Publica un comentari a l'entrada