dimarts, 2 de setembre de 2008

Per un finançament de país

No ens cal el millor finançament de la història, ja que amb una mica més que fins ara ja seria el millor finançament de la història com a mínim des del 12 de setembre 1714, però no seria suficient.
Ens cal un finançament que superi les mancances de l’actual, que es podríem resumir en que és un finançament de curta volada, amb menys de quatre anys ja es va veure insuficient i la segona amb la relació la primera els recursos són insuficients per poder fer front a les polítiques necessàries de la Generalitat de Catalunya.
Els ingressos de la Generalitat han d’estar per damunt de les conjuntures econòmiques, actual la Generalitat ha de retallar pressupostos perquè la construcció està en crisis, com pot ser que tot un país part important dels seus ingressos depenguin de si s’especula més o menys, i si això passa a la Generalitat imagineu-vos als ajuntaments. Un sistema de finançament ha de tenir unes basses solides i permanents, que significa que les politiques bàsiques -educació, sanitat, socials,...- fins i tot o sobretot en èpoques de crisi econòmica han d’estar garantides o amb més ingressos que en èpoques de bonança.
El finançament no pot ser ni de legislatura, ni d’un govern en solitari. Ha de ser un finançament de país, proposat i negociat per una majoria molt amplia i representativa, però més important encara és que doni estabilitat i per tant ha de ser de llarga durada. Un nou model productiu amb competitivitat empresarial i qualitat en l’ocupació, una sanitat sense llistes d’espera, una educació pública i de qualitat, una cultura amb tradició i avantguarda,... és a dir un país amb un estat del benestar modern i avançat, no es construeix i menys es consolida en quatre anys ni en vuit, el finançament ha de tenir visió de futur a mig termini i per tant és necessari que tenir els recursos necessaris però per demà passat també.
Cal un finançament de país per poder fer front d’una manera justa i digne a totes les polítiques, no perquè estiguem en una situació de crisi econòmica que també, però sobretot per poder fer –o no tenir excuses- un país de primera a on la seva gent visqui amb dignitat.