Per la Costa Brava

Fragment de l’escrit de Ferran Agulló, que és considera el fundacional de la definició de Costa Brava, publicat al 12 de setembre de 1908:

(...) Era dalt d’un espadat feréstec, que baixa al mar en terratrèmol de roques, per etzavares verdes i fonolls d’or, en son com unes ruïnes d’un antic convent li donen to llegendari; a llevant una esplèndida decoració de caps i roques, puntes i freus, penyalars i cales, fins a les fantàstiques muntanyes de Tossa, esborrallades de boscúries, comprenen al entusiasta admirador de la nostra costa: a garbí la plàcida corba de les platges de Blanes i s’Abanell, fins a la punta de la Tordera, separades per un illot rocós que un istme ha ajuntat a la terra, reposen la mirada i l’enteniment eixelebrats per l’espectacle de la costa brava; per la banda de terra, en grandiós amfiteatre, les serres de Pineda, Orsavinyà, Palafolls, el Montnegre, i més enllà el Montseny, prenen tots els colors de l’Arc de Sant Martí: són verdes, violades, blaves, grogues, i després de color taronja, i després daurades, i després van esvaint-se, esvaint-se en l’ombra de la nit com si es fonguessin... La vila encén sos llumets elèctrics, calen xarxes, mar endins, els sardinalers renegant dels dofins i de les roasses que boten, mofant-se’n, entre les calades, i les ones baten espumoses al peu del penyalar gegantí, canten l’eterna balada del mar, sempre vella i sempre nova(...)
Oh, la nostra costa brava, sense parella al món! La de Mallorca és més dura, més fantàstica, més grandiosa: es feta pels temporals que el golf atia contra l’illa fa milers d’anys; la costa d’Or que es parteixen Itàlia i França és més dolça, més somniosa: una faldada de flors; però la nostra, des la Tordera al Cap de Creus, i seguint del Port de la Selva fins a Banyuls, ho és tot: és brava i rienta, fantàstica i dolça, treballada pels temporals a cops d’onades com un alt relleu i bordada pel besos de la bonança, com una exquisidesa de monja pacienta per qui les hores, els dies i els anys no tenen valor de temps. Enlloc com aquí, amic Duran, tu que amb mi les has vistes totes aquestes costes, el maridatge del mar i de la terra, els caps i les badies, les cales i els penyalars de tots els colors i formes, els tons, la transparència de les aigües i sobretot la llum, aquesta llum clara, més viva, més bella que enlloc del món...
Priveu-me de mentir, vosaltres, entre els vius, poetes amants de la nostra costa. Tu, Ruyra, el cisellador de “marines”; tu, Rahola, el cantor del Golf de Roses; tu, Marquina, el que has entès la veu de les onades; tu, Masifern, qui has trobat inspiració i salut; tu... tots els que l’heu vista i sentida i cantada la nostra costa, i tu, Llaverias, que l’has sorpresa en tots els recons amagats, en totes les hores d’esplai amorós i de fúria apocalíptica. Hi ha res com la nostra costa?(...)