Previsió inflació 2009 = 1,2 2010 = 1,8

Aquestes són les previsions d’inflació que realitza la Fundació de les caixes d’Estalvi (descarregar informe), aquesta informació no es pot dir que és de tendenciosa com a mínim sindicalment i en situa en un escenari de recuperació de la inflació enguany ja al 1,2 i a finals del 2010 el 1,8.
Aquestes dades deixen fora de lloc les previsions catastrofistes de les patronals en la negociació col·lectiva d’enguany, en la qual estan encallant de manera sistemàtica tant l’aplicació de les taules salarials d’enguany, com la renovació dels convenis col·lectiva, fet que esta comportant un increment innecessari de la conflictivitat laboral.
Per tothom és sabut que ni la causa, ni la sortida de la crisi són els salaris, però hi ha cert sectors empresarials entossudits en voler fer pagar encara més la crisi al treballadors, no només perden la feina sinó que els que la mantenen han de perdre salari de manera directa, o de manera indirecta plantejant increments salarial inferiors a la pujada dels preus.
Els increments salarials podem ajudar a estimular el consum i per tant una certa reactivació econòmica aquest és un argument general i l’argument de part és que amb els salaris baixos que patim, més del 50% de la gent cobra menys de 1000, cal plantejar increments salarials de garantia de poder adquisitiu pels salaris mitjos i alts, i increments superiors pels més baixos salari mínim 1000€.
Està força clar que l’inflació s’anirà recuperant i per desgracia en pocs anys podem tornar a situar en nivells inflacionistes d’abans, sobretot per la dependència del petroli, per tant cal seguir treballant amb increments superiors a l’IPC previst junt amb la clàusula de revisió salarial.

Al voltant de les fusions de les caixes

Es parla molt de les fusions de les caixes, ens diuen que és necessari tot i que al mateix temps ens diuen que totes estan molt bé, doncs si estant molt bé perquè cal fusionar-les, deu ser que no estant tant be.
Però deixant de banda el debat de la solvència de les caixes, que igual que d’altres sectors estan entre enganxats i molt enganxats en inversions especulatives immobiliàries, el que queda clar és que la sensació força fonamentada que les fusions és un repartiment de noves cadires mirant de garantir que hi hagin les mateixes d’abans.
Amb les fusions encara ens han d’explicar en que millorarem les persones i les empreses, tindrem major liquidat? Farem una veritable obra social? o seguirem competint ridículament en els festivals d’estiu.
La territorialitat de les caixes només ha servit com una estratègia de negociació, i territorialment la primera conseqüència que hi haurà serà destrucció d’entre centenars i milers de llocs de treball, que per molt siguin prejubilats, és destrucció d’ocupació de qualitat.
Això si, al igual que en la banca, les caixes rebran milions i milions d’euros, el quals no sabrem ni com ni perquè, l’únic segur al igual que a la banca, és que no arribaran ni a les empreses ni a les famílies, i llavors perquè calen les fusions per seguir pagant els sous sense mesures a personatges com el President de la confederació de caixes, perquè pugui anar donant lliçons en comptes d’assumir responsabilitats per la mala gestió de les caixes.

Entre l’11 i el 13

Les diades que sempre han tingut més mobilització, visualització mediàtica i en els darrers anys més moviment a la xarxa, són aquelles que normalment dels Monegros enllà tenen l’encert d’equivocar-se democràticament i plantejar alguna retallada i alguns excessos verbals.
I aquests any ha estat un d’aquests i per partida doble, per si no en tinguéssim prou amb l’amenaça del Tribunal Constitucional de retallar l’Estatut que Catalunya va votar amb referèndum, i per tant trencant el principi bàsic de la democràcia, com pot ser que una llei aprovada per dos parlaments i votada en referèndum un quants jutges jutgin políticament una llei.
Però per si no fos poc les espanyes més profundes estan muntats en colera per a Arenys de Munt, i poble del més de 900 que hi ha a Catalunya, decideixen fer una referèndum sobre si és vol la independència. És a dir, si votem, votem malament però millor si no votem.
Està clar que entre l’11 i el 13 l’ambient nacional aquest dies està ben calent, i que evidentment la millor resposta, és la resposta pacifica, democràtica i serena, i que no podem anar bé si de cada pas és creen aquests debats d’enfrontament que no porten enlloc.
Després de l’11 i el 13 vindrà el 14, i espero que aquest sigui de reivindicació i construcció diària, ja que l’11 commemorem però la resta de l’any es quan hem de construir un país més just i més lliure.
M’agradaria un 11 de setembre a on commemorem, reivindiquem per nosaltres mateixos, sense necessitat que la brunete mediàtica sigui un dels agents que més mobilitza ja que amb aquestes dinàmiques sembla que anem a batzegades, i a batzegades difícilment podem construir el país.

La gent vol viure en pau

Per agafar força per la tornada de les vacances, amb un clàssic de la Companyia Elèctrica Dharma:

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Cap on sigui que giro el cap i pertot on miro
Veig la mateixa colla de porcs
Potinejant el món i fent destrossa
Sí, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Senyors que maneu tant:
Si escopiu al cel, us caurà a la cara!
Si pixeu cara al vent, us mullareu les cames!

Tornaria a parlar tendrament d´aquesta terra
Parlaria a tothom del seu alè constant
Tornaria a parlar amargament de tanta guerra
Parlaria a tothom dels gemecs del mar

Ai, la gent vol viure en pau
i a quatre desgraciats no els hi dóna la gana
Són uns fills de puta acabats
Sempre foten la punyeta
Estats-Carronya! Bèsties de guerra!
Les seves festes són criminals
Alceu els cossos! L´hora ha sonat!

És la rauxa dels condemnats!
Ballarem amb energia damunt tota la porqueria
Perquè aquesta és una música tossuda i obstinada
Música per a ferir-se els peus,ballant-la al seu voltant.

Sí, han de caure les muralles. Totes, totes, totes.
Les trompetes estan preparades!

La costa brava encara existeix

Cent anys després de que ens descrigueren aquest territori com la costa brava, encara trobem indrets a on la bravura de la natura i el paisatge segueixen fent honor aquest nom que descriu tant a la perfecció.
Aquesta terra que dubtem de si les muntanyes entren a la mar, o la mar ha inundat les muntanyes.
El blau intents de la mar llunya que quan s’apropa a les cales i les platges es torna transparent perquè puguem gaudir del bany en aigües cristal·lines i així veure el fons marí.
El verd dels pins i les alzines sureres que no arriben més enllà sinó caure dins la mar, aquests boscos que de sobte entre els arbres descobreixes al fons no el prat sinó la mar en el seu estat més pur.
Aquests marrons de roig fort o els grisos brillants de les pedres esculpides per la tramuntana i les onades, que han construït les formes més dures i belles de les cales.
Les cales a on les onades a cops tranquils venen a reposar, exemple de la fusió exquisita de la terra i el mar, la seva nuesa que tenim per acaronar com qui abraçada el desig.
Falcant a les muntanyes i la mar tenim aquest terraprim de prats sense horitzó que no deixen que les muntanyes tornin a la muntanya llunyana.
La mar, els boscos, les muntanyes i el terraprim, formen aquesta costa brava de nom centenari que cal preservar, per poder seguir gaudint dels seu paisatge del seus fruits i sobretot de la seva autenticitat.

El finançament, per fer què?

Tancat l’acord de finançament, uns ens parlen de les bondats i d’altres dels fracassos.
El debat polític porta als extrems les posicions, i segurament l’acord no és ni tan bo ni tan dolent com ens plantegen. És un acord pels propers 4 anys, per tant gradualment veurem les veritats de les xifres tant pels que les diuen com pels que les neguen, el cert si que sembla, perquè ningú ho discuteix, que per primer no serem els que més pagarem i menys rebrem, per tant garantir que sempre rebrem per sobre de la mitja és un bon principi d’un sistema que vol caminar cap al federalisme econòmic, i que ha de caminar cap el concert econòmic,
Però en tot el debat, i ara, en la valoració de l’acord, costa molt escoltar les veus que discuteixen per fer què volem d’aquest finançament o un altre, per tant la critica més dura hauria de ser el que encara no sabem, si de veritat millorarà la nostra educació i la nostra sanitat, si de veritat començarem a fer polítiques industrial que creïn ocupació, si potenciarem una cultura arrelada al país i oberta al món, unes polítiques socials que no deixin a la cuneta a ningú.
Per tant, el que caldria és menys discutir del tot, i més debat de com afrontem un present en plena crisi econòmica.

La setmana tràgica: Set dies de fúria

El 26 de juliol de 1909 els carrers de Barcelona és van alçar contra la mobilització dels reservistes per anar a la guerra del Marroc, aquesta subversió popular està en l’imaginari col·lectiu de les grans mobilitzacions obreres catalanes.
Una mobilització espontània, primer contra el reclutament, després una vaga general i declarat l’estat de guerra els incidents es va focalitzar en l’incendi d’esglésies i convents, les mobilitzacions van començar el 18 juliol milers de reservistes eren cridats des de primer de juliol cap a la mort, excepte si eres de casa bona, llavors pagant l’anomena’t impost de la sang i et lliuraves d’anar a la guerra, per tant et rebuig a les quintes tenia un fort component de classe obrera, si eres obrer anaves a la guerra si eres ric no.
L’esclat militar junt amb les grans injustícies social, la pobresa i l’explotació laboral, va provocar una de les grans mobilitzacions obreres del segles, unes mobilitzacions sense cap organització o persona, concreta al darrera mostra evident del malestar social de aquells anys tot i que es va executar Ferrer i Guàrdia com a responsable.
Per tenir una visió propera al fets tenim el llibre d’Antoni Dalmau, Set dies de fúria, una crònica dels fets que ens apropa molt a aquell moment històric.

Idea al voltant de la participació

Algunes reflexions al voltant de la participació política realitzades per en Quim Brugué en l’acte organitzat per Idea Girona:

En aquest país hem passat de súbdits (a la dictadura) a clients (en l'actual democràcia), però entremig no tenim ciutadans.

Si ens carreguem la política i la democràcia ens carreguem allò que ens permet resoldre els problemes col·lectius i plantejar projectes de forma compartida.

La política no es satisfer els clients. Sovint des de la responsabilitat política cal dir que no, i trobar solucions de síntesi entre els diferents i legítims interessos.

Quan fem participació per decidir què fem col·lectivament, cal un actitud disposada a les renuncies i a trobar un equilibri.

La participació ha de ser consultiva de les decisions del polític.

Hi ha un encaix entre democràcia representativa i els processos de participació. Es poden complementar però no substituir.

La participació és un diàleg constructiu que contribueix a enriquir les decisions dels polítics.

I després de l’estiu que?

Ja tothom dona per fet que l’estiu alentirà la crisi econòmica, que si el repunt de la construcció amb el plan E, que si la campanya turística, alguns fins i tot ja comencem a parlar de si hem tocat fons.
Però per desgracia la realitat és molt tossuda, i si deixem de mirar algun dada positiva aïllada que és possible com l’aturada de la baixada de l’atur, podem arribar a dir que per desgracia és temporal tant per l’inicií de la temporada turística, com també per les contractacions del plan E amb data de caducitat a curt termini, així també que s’ha no renovat amb excés contractes temporals que ara s’adonen de que són necessaris.
Al mateix temps ens trobem amb l’altra realitat, que ens fa veure que aquestes dades poden ser un miratge, durant el mateix període l’atur en l’industria ha seguit creixen, els ero’s de suspensió temporals segueixen i estant augmentant en el sectors de serveis, i sobretot el gran problema de la crisi que és la liquiditat segueix igual i per tant les empreses cada cop estant més escanyades i amb el perill real que bona part d’aquest expedient de suspensió temporals és converteix en acomiadaments.
Per tant podríem està entrant en un estadi encara pitjor de la crisi, la violència de la crisi afectant de manera directa als treballadors va començar l’octubre de l’any passat i allò que la va provocar encara no està solucionat, si no hi ha solució ràpida la tornada de l’estiu potser igual o més de violenta que la tornada de l’estiu de l’any passat.

Nova oració del pare nostre

Pare nostre que esteu en el cel,
Sia augmentat sovint el nostre sou,
Vingui a nosaltres la jornada de set hores,
Faci’s un xic la nostra voluntat
Així com la d’aquells que sempre manen.

El nostre pa de cada dia
Doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
Perdoneu els nostres pecats
Així com nosaltres perdonem
Els dels nostres encarregats
I no ens deixeu caure a les mans del director,
Ans advertiu-nos si s’apropa,

Amén.

Miquel Martí i Pol

Nota: present en forma de samarreta que en Cesc Poch ens ha donat en el congrés de la UGT – Osona.

Quan els brots no et deixen veure el paisatge

El prat estava sec, ni les crides a la Moreneta han fet que el verd sorgís aquest any per donar l’esperança que segon els economistes ens aporta el color verd.
El gris i el negre inunden prats i muntanyes, i per a molt que ens ho intenten pintar d’una altra manera la realitat és molt tossuda, de moment la foscor no ens deixa veure el fil de llum que ens ha de portar a la primavera.
La pluja persisteix, llamps i trons sovint, i cada cop a més llocs, però sobretot patim una pedregada persistent i continua, malmet totes les collites, tant aquelles que estan a punt de ser una gran collita, com aquelles que tot just comencen a créixer, i a formar-se.
Fruit d’un miratge o d’una il·lusió, alguna gent diu que comença a veure brots verds, potser alguns n’hi ha però entre pocs i molt pocs, el perill és que brots verds no et deixin veure el bosc trist, sec i a on les millors fruites estan malmeses per la pedregada.
Diuen que la terra és per a qui se la treballa, i potser portem molts anys sense treballar la terra, tot esperant només recollir els millors fruits amb el mínim esforç, sense treure ni les males herbes.
Pot ser si tornem a cuidar la terra i el clima, podrem tornar a construir un paisatge sense males herbes, sense grisos i negres, sense llamps i pedregades. I serà aquell país a on hi ha la primavera, el colors vius, a on grans i petits viuen i conviuen, a on les collites són les millors i n’hi ha per a tothom, aquell país que treballa, produeix i comparteix.

Ara, més que mai

Els congressos són la síntesi, la imatge, l’estat d’ànim d’una organització, és passa balanç del passat i es projecten les esperances de futur, gent que continua amb el treball i gent que dona pas a d’altre per sempre seguir caminant.
El congrés de la UGT de les comarques gironines ha estat totes aquestes situacions i sensacions, i totes en positiu, hi ha hagut debat, discussió, festa i consens, la maduresa d’una organització és mesura per la capacitat de consens dels seus dirigents i per saber debatre junts qual cal i quan cal també passar-ho be tothom junts.
El secretari general de UGT de Catalunya, Josep Maria Alvarez, va cloure el Congrés dient: Dolors t’ho has guanyat! Una expressió que sintetitza el naixement d’una nova líder sindical, els lideratge no s’inventen sinó que és construeixen cada dia tant en l’esforç de la representació pública com en l’esforç del treball intern, amb la personalitat de prendre les decisions necessàries amb els consensos necessaris, com dirien els indígenes “mandar obedeciendo”.
En un any s’ha vist clarament aquesta nova empenta a la UGT de les comarques gironines, el lideratge de la 1a força sindical, després dels temps de construir i reconstruir, de superar les dificultats internes i que el fil definidor sigui l’estabilitat i el consens. S’ha fet un procés de relleu sense personalismes i al servei de l’organització, ara ve el temps de seguir en el consens però sobretot de créixer molt més, les organitzacions que creixent i exerceixen lideratge, són les organitzacions fortes i unides, i la UGT de les comarques gironines, al igual que la UGT de Catalunya, tenen més força que mai i estant més unides que mai.
Ara més que mai, necessitem un sindicalisme fort per fer front a la crisi i sobretot per front als que es volen aprofitar de la crisi en benefici particular, i aquest sindicalisme fort a la comarques gironines l’exercirà amb tots els encerts la Dolors Bassa.

Més de 1000 ero’s i això no s’atura

Més de 1000 expedient de regulació d’ocupació, ERO, fins al mes d’abril, en concret han entrat al departament de Treball 1291 ERO afectant a més de 50000 persones, per veure l’allau que suposa, en els últims 10 anys no hi ha comparativa possible, ni comparant amb el conjunt de l’any, el 2002 i van haver 795 l’any que més en van entrar i l’any que va ser el 2006 amb 488.
L’industria és la més afectada 850, i en concret el metall amb 552, però no tot és industria al sector de serveis han entrat 198 i al comerç 142, per tant l’evidència que quan la crisi afecta a l’industria aquesta és expansiva al sectors de serveis, ja que el que es produeix primer després s’ha de comercialitzar. L’impacte dels ERO’s és a tot Catalunya però de manera més contundent a on té més pes l’industria de l’automoció que és l’àrea metropolitana de Barcelona.
De les més de 50000 persones afectades unes 41000 o són pels ERO’s de suspensió temporal, i és aquí on hi ha la bomba de rellotgeria ja que fins ara la majoria de gent afectada per ERO no està en el increment de l’atur, però si la crisi principalment de liquiditat i consum no és revitalitza i pot haver un creixement de l’atur provinent dels ERO’s de suspensió, cal seguir estant alerta i no pensar només amb els brots verds, ja que als arbres la fruita esta madura hi ha perill de pedregada encara.

Si Bill Gates entra en un bar

Cada mati es preparà el seu entrepà per esmorzar a la feina, seguint la tradició embolicat amb paper de plata alguns dies i d’altres amb paper de diari en concret les pagines del sudoku així mentre esmorza es distreu fent el sudoku, surt de casa i va cap a la feina les cues de rigor per arribar al polígon industrial, a treballar una mica més d’una hora i llavors com cada dia un breu descans per anar a esmorzar al bar de davant.
Un bar d’aquells autènticament de treballadors: transportistes, administratives, operaris del metall,... cada dia a la mateixa hora pràcticament la mateixa gent, més d’altra gent que esta de pas, alguns porten l’entrepà de casa i al bar demanen el cafè amb llet, difícilment amb un salari de poc més de 1000€ nets, hipoteca i dos fills, cal arribar a final de mes euro a euro.
Un dia va passar pel bar una periodista que havia quedat per fer un tallat amb gent del comitè d’una empresa del costat afectada per un ero, mentre parlava amb el comitè va decidir que faria un reportatge sobre aquell bar, era el perfecte exemple d’un bar de gent treballadora, en reportatge es titularia un bar obrer en temps de crisi, explicaria les histories de la gent de com arribar a final de mes estalviant també en l’esmorzar. Dues planes de reportatge en l’edició de diumenge, tothom de la gent habitual i va col·laborar, fins i tot va aconseguir saber el que cobraven i així també va poder fer la mitja salarial del bar: 24000€ anuals bruts i el salari que cobrava més gent era d’uns 15000€ anual.
Al cap d’un any van tornar a fer el mateix reportatge i el bar va passar de ser el bar dels obrers al bar dels rics, la sorpresa i l’incredulitat va ser generalitzada que havia canviat en un any? si la gent que anava al bar era la mateixa excepte un nou client dels darrers mesos anomenat Bill Gates, el salari mig va passar de ser de 24000€ a 40000.000.000€ en canvi el salari que cobrava més seguia sent de 15000€.
Si en Bill Gates entre en un bar les mitges deixen de ser mitges, per molt que ens diguin que la gent cobra més que abans, segurament en la majoria dels casos no és així, el que si que és clar és que els que més tenen en segueixen tenint molt més i distorsionen la realitat ja que la majoria d’increments d’ingressos que fan canviar la mitja d’ingressos són els 10% de la gent que cobra més.
Conclusió: les mitges mireu-les a mitges, o no deixeu entrar en Bill Gates al bar.
Historia creada a partir d’un exemple extret de la Fi dels neocons de Paul Krugman.

Treball, sindicalisme i país

En el marc del 3r congrés catalanista em van demanar fer la ponència sobre treballadors i sindicats, aquesta oportunitat m’ha servit per fer un reflexió en veu alta de les reflexions, dubtes, contradiccions i opinions de quin camí m’imagino amb el entrebancs del passat i els reptes del futur, hi ha reflexió, critica i autocrítica sempre necessària per tirar endavant.
Alguns fragments de la ponència per provocar el debat -ponència complerta-:

“Des de finals del franquisme i la transició democràtica, el catalanisme de manera organitzada, que no necessàriament coordinada, va fer una aposta decidida en els àmbits de la política, la cultura i la llengua, fruit del temps i del treball. Es va crear discurs i es van crear o refundar organitzacions que provenien de la república; en canvi en els àmbits més socials de la societat catalana no va ser una prioritat organitzada per a la majoria de la gent i organitzacions de l’àmbit del catalanisme.”

“Ha aconseguit més resultats la reivindicació d’un IPC català que no, el discurs clàssic nacional de que Madrid ens roba. L’exemple de l’IPC, en que ningú pot estar en contra que els salaris creixin d’acord amb el nivell de vida a on vius, és la imatge clara de què l’objectiu és aconseguir introduir la màxima que si les coses es decideixen a Catalunya els treballadors/res hi sortiran guanyant, fins i tot en la seva nòmina”

“És important la participació del sindicalisme en els debats i mobilitzacions –estatut, finançament, llengua,...- que vagi encaminat a la construcció nacional, però és imprescindible que es treballi per un model econòmic i de mercat de treball de màxima qualitat i excel·lència. Un país que està en el màxim nivell de model productiu i de mercat de treball és un país fort i amb capacitat de decisió sobre el seu futur, i un país sense pes econòmic sempre serà depenent d’altres.”

“Tenim un catalanisme que, excepte la gent que s’hi dedica professionalment, és una catalanisme de vespres i de caps de setmana, i que en el lloc de treball és obviat més enllà de la conversa de cafè. Cal exercir el catalanisme a la feina també i sobretot, amb la introducció del català com a llengua vehicular en el món econòmic i participant i ampliant la base del sindicalisme nacional”

“Si no hi ha cultura i llengua no hi ha país, però si no hi ha treball no hi ha ni cultura, ni llengua, ni país.”

En lloguer

Quins temps aquells, va pensar, i va haver un temps a on mai s’apagava la llum sota els seus dominis i si s’apagava es canviava el govern.
Quins temps aquells que amb un crit d’amo, s’acomiadava a la gent i si la llei no ho permetia es canviava la llei.
Quins temps aquests que ara els toca provar la seva pròpia medicina de la subcontractació.
Quins temps aquests que la patronal s’ha de posar a lloguer.

«Estem en caiguda lliure però a la gent li costa mobilitzar-se si la crisi no l'afecta»

Entrevista El Punt 4 de maig del 2009

El nou secretari de política sindical de la UGT de Catalunya, el gironí Camil Ros, considera que cal més consciència social de la situació de crisi que vivim, reclama més implicació de l'administració i critica les mesures que plantegen les patronals, que veu com un «xantatge»

En el darrer congrés, el gironí Camil Ros va ser nomenat membre del secretariat de la UGT de Catalunya com a màxim responsable de política sindical. La nova secretaria és el resultat de la fusió de les secretaries de política sindical, coordinació sectorial i salut laboral i medi ambient i engloba temes calents per l'actual situació, com ara la negociació col·lectiva i la dels expedients de regulació d'ocupació (ERO).
–Quin és l'objectiu de la nova secretaria?
–«L'objectiu és donar prioritat a la nostra resposta sindical. Donant el suport necessari als comitès d'empresa perquè l'impacte d'aquesta crisi sigui el mínim per als treballadors. Perquè per molt que els polítics ens venguin motos dient que no, els treballadors són els que fins ara estan pagant la crisi. Cal dir prou i plantar cara a tots aquells sectors empresarials i polítics que en aquests moments volen utilitzar la situació per retallar drets. El repte és important, tant des del punt de vista de mobilització com de negociació.Que no es pensin que ara passa tot.»
–Com defineix l'actitud dels empresaris, per un costat, i l'administració, per l'altra?
–«Els empresaris van iniciar la crisi amb certa coincidència amb els sindicats. Però el que no és acceptable és l'actitud que tenen les patronals des de finals d'any. Saben, com sap tothom, que els treballadors no són els culpables. Ho és el sistema econòmic i, sobretot, el sistema financer que s'ha dedicat a especular.Les retallades de salaris que estan plantejant, la reclamació d'un nou contracte de treball o d'una nova reforma laboral són inassumibles. Volen acomiadar més barat i quan els doni la gana. Volen fer un xantatge als treballadors sense feina. I pel que fa als polítics, que vigilin d'escoltar massa els cants de sirena de la patronal! Des de la UGT només creiem en congelacions salarials si hi ha un projecte industrial al darrere, com ha estat el cas de Seat i el Q3. Però no es poden permetre congelacions salarials sectorials. El que passa és que la patronal està excessivament polititzada per la dreta. I el perill és que el govern d'esquerra els vulgui escoltar.»
–Els sindicats reclament un canvi de model, però quin és el que proposen?
–«Nosaltres plantegem un nou model productiu. Però una cosa són les respostes i mesures per sortir de la crisi i l'altra és com plantegem un nou model productiu. S'està destruint ocupació, majoritàriament de gent amb baixa qualificació. Això demostra que és la part més feble del mercat de treball. El nou model implica la millora de la formació professional. També cal trencar amb el tòpic que només es pot treballar si hi ha una jornada de vuit hores establertes i presencials. Potser amb altres fórmules de flexibilitat s'acaba sent més productiu i es millora la conciliació de la vida personal amb la laboral. També hem de pressionar perquè els governs facin més polítiques industrials. Ara no hi ha valentia i les mesures de crisi han estat disperses»
–Alguns creuen que els sindicats no s'estan fent prou visibles.
–«Crec que és una percepció que no la tenim els que hi estem a dins. Però segurament alguna cosa hem de millorar. Estem fent mobilitzacions des de l'octubre de l'any passat. Potser ens hem de moure més o quan, ho fem, se'ns ha de veure més. Però sempre hi ha hagut el tòpic que els sindicats no fan prou. El cert és que tenim centenars de persones assessorant els comitès d'empresa. El mes passat vam tenir 400 ERO a Catalunya. L'anterior, 300. Estem a peu de fàbrica intentant aturar al màxim la destrucció d'ocupació. I governs i patronals han de saber que hi som i que no acceptarem retallades. Volem fets. El mes d'octubre ens van dir que arribaria liquiditat a les empreses. On és aquesta liquiditat? Qui se l'ha quedat?»
–Potser l'administració i la patronal sí que senten el seu alè al clatell però no s'acaba d'arribar a la societat.
–«A la gent, fins que no veu que li afecta, li costa involucrar-se. Això és un problema general de la societat. Crec que la gent no és conscient de la situació actual. No és conscient que hi ha 600.000 desocupats a Catalunya. No és conscient que estem en una caiguda lliure. Encara no hem tocat fons i, quan ho fem, caldrà veure quant temps tardem a recuperar-nos.»
–A les comarques gironines tenim un ERO cada dia laborable. I cada cop les indemnitzacions pels acomiadats són més baixes. No hi ha marge de maniobra?
–«Els ERO de fa un parell d'anys, no estaven motivats per la crisi, excepte els relacionats amb el sector tèxtil, i, per tant, sempre hi havia més diners per negociar. En molts casos, com Levi's o Panasonic, responien a deslocalitzacions. Ara, molts dels ERO són per situacions de crisi real i en moltes ocasions has d'acabar al Fons de Garantia Salarial. Hem de buscar sortides dignes per a la gent que perd la feina però, alhora, mantenir com més llocs de treball millor. En el cas de Girona, els ERO estan tenint menys impacte que a la resta de Catalunya. Això no vol dir que hi hagi menys crisi. El que hi ha són molts acomiadaments individuals. Aquests són difícils de controlar però segurament s'incompleixen drets de treballadors. Aquí és on la Inspecció de Treball hauria d'incrementar la funció de vigilància.»
–Als problemes ja existents se'n poden afegir d'altres: la gent que està temporalment a l'atur i que té la incertesa del seu futur; o aquelles persones que perdran, o ja han perdut, la prestació social.
–«Són dues bombes de rellotgeria. Pels ERO temporals hi poden haver unes 30.000 persones afectades a Catalunya. Com a mínim, per a aquesta gent s'ha aconseguit el comptador zero. És a dir, aquest període no afecta negativament la cotització, com mínim durant un període de 120 dies. Però ja hi ha moltes empreses que estan entrant en el segon ERO temporal o que, directament, ja van pels acomiadaments. Hutchinson de Palamós n'és un exemple. A tot això cal sumar-hi que gairebé un terç de les persones que estan a l'atur a l'estiu es poden quedar sense prestació. Aquí ja entrem en un problema social i és on els governs han d'actuar amb rapidesa. Quan la gent comenci a tenir problemes per pagar la hipoteca, quan vegin que no es crea ocupació... Perquè jo no veig que amb el pla de Zapatero es contrac-tin milers de persones! Tot plegat ens porta cap a un carreró sense sortida.»
–Aconda, de Flaçà, està a un pas del tancament. Com valora que la belga Intermills s'hagi fent enrere en la compra i quin futur preveu?
–«Crec que el comitè i els treballadors d'Aconda no es mereixen el tancament. És una de les plantilles que he vist lluitar més en defensa dels seus llocs de treball. I mentre quedi un dia pel tancament, cal seguir lluitant. Buscant nous inversors o plantejant altres tipus de projectes industrials. Una possibilitat és que els treballadors puguin ser els inversors per donar viabilitat a l'empresa.»
–A Trety de Maçanet hi ha un principi d'acord amb l'empresa acceptat per la UGT, amb majoria al comitè, però no per CCOO. És el primer cas a Girona en què els dos sindicats no estan d'acord però n'hi ha altres exemples a Catalunya. La unió no fa la força?
–«Creiem que sí. Els treballadors votaran avui i seran els que decidiran. Però l'acord és raonable. CCOO, tant a la demarcació com a la resta de Catalunya, ha pactat acords amb quanties inferiors. Per tant, espero que acabin reconsiderant la seva posició. I cal valorar que l'empresa ha variat molt de la seva posició inicial. Estem parlant d'un expedient de més de 200 empleats, però en salvem més del doble. Per sort, la majoria de vegades anem units amb CCOO. Crec que el cas de Seat ha de ser una lliçó del camí a seguir.»
–Vostè té un vessant sindicalista però també un de polític, com a militant d'ERC. Tal com estan les coses, és compatible una cosa amb l'altra?
–«Sí, perquè el sindicalisme és política. Jo estic al sindicat per aconseguir un altre model de societat. Diuen que el sindicalista és un pragmàtic utòpic. A mi el que m'agrada del sindicat és que cada dia toques de peus a terra i, si algun dia hi deixes de tocar, a l'endemà hi tornes perquè et vénen els problemes reals. La política crec que no viu de tan a prop la realitat. El que tinc clar és que, des del punt de vista orgànic, no em passa pel cap en cap moment fer compatible un càrrec polític amb un càrrec sindical. Però seria dolent que la gent dels sindicats no milités en partits polítics. Ara, el carnet del partit es queda a la porta del sindicat.»
–Primer deien el 2009. Després el 2010. I fins i tot el 2011. Vostè fixa alguna data per la fi de la crisi?
–«Ho podria fer però no sóc economista ni catedràtic, gent que ho saben tot i que no ens van avisar del que passaria. Segurament, seguirem caient fins a l'estiu. Però cal valentia i endeutar-nos amb diner públic. I si això es fa ens en sortirem abans. Si no, seguirem l'onada. I un altre punt bàsic és quadrar la banca. Els diners hi són, però no circulen.»
–I aquells que diuen que aquesta crisi marcarà un abans i un després...
–«La veritat és que no ho sé. Diuen que refundaran el capitalisme però no saben què coi cal refundar. Altres diuen que és la crisi més bèstia de la història. Però després mires la del 29 i veus que no. Crec que hi ha una excessiva tertúlia de bar. El que és possible és que en algunes coses tornem enrere. El preu dels habitatges i els endeutaments dels treballadors per tota la vida... això s'haurà de racionalitzar. A mi m'agradaria que quan sortim de la crisi tot sigui diferent perquè és millor.»

Manifest 1r maig de 1890

Aquest és un fragment del primer manifest realitzat a Barcelona del 1r de maig de 1890, que fou entregat al Governador Civil:
Demanem, doncs, en primer terme, l’establiment legal de la “jornada de vuit hores”, defensant amb això la nostra vida i la vida de la nostra classe.
La jornada de vuit hores posarà a més un fre a l’anarquia introduïda en la producció per la classe capitalista, que sense tenir en compte per a res les necessitats del consum, sense més norma ni guia que un insaciable egoisme, i abusant de la nostra miserable condició d’esclaus del capital, força la productivitat, acumula i emmagatzema les mercaderies i provoca aquestes crisis periòdiques d’excés de producció, que són cada vegada més freqüents i que deixen sense pa i sense sostre a milers de treballadors, donant-se l’espectacle inaudit, bàrbar, únic en la Història, d’una població obrera que pateix fam, al costat d’uns magatzems atapeïts de mercaderies de tot gènere.
En els temps antics i en l’edat mitjana, les fams que devastaven països sencers naixien de la falta de productes -fet fatal i irremeiable- avui són el resultat de l’excés de productes -fet voluntari-.
La jornada de vuit hores, contribuirà també poderosament a disminuir l’immens nombre de treballadors forçadament inactius i arrencarà de la fàbrica a les nostres mullers i als nostres fills, aconseguint, en fi, gaudir de “vuit hores de repòs, i vuit hores d’esbarjo”, que ens permetin instruir-nos, pensar, viure en una paraula, com a homes i no com a bèsties, i així complir d’aquesta manera amb els nostres deures envers nosaltres mateixos i amb els nostres semblants.
Malgrat tot, nosaltres no ignorem que aquesta qüestió ofereix marcadament un caràcter internacional: sabem que si fos adoptada en un sol país quedarien trencades les lleis de la competència, però amb la previsió convenient ens hem avançat a aquestes dificultats, i en aquests moments es presenta en totes les nacions d’Europa i Amèrica una petició idèntica.
Els treballadors del món civilitzat es mostren avui units en una aspiració comuna.
Heus ací, ara, les mesures que tenim l’honor de sotmetre a la vostra representació i que adoptades en tots els països constituiran una veritable legislació internacional del treball:
Limitació de la jornada de treball a un màxim de vuit hores per als adults.
Prohibició del treball dels infants menors de 14 anys i reducció de la jornada a sis hores per als joves d’un i altre sexe de 14 a 18 anys.
Abolició del treball de nit, exceptuant certs rams de la indústria que per la seva naturalesa exigeixin un funcionament no interromput.
Prohibició del treball de la dona en tots els rams de la indústria que afectin amb particularitat l’organisme femení.Abolició del treball de nit de la dona i dels obrers menors de 18 anys.
Descans no interromput de 36 hores, almenys, cada setmana per a tots els treballadors.
Prohibició de certs gèneres d’indústria i de certs sistemes de fabricació perjudicials a la salut dels treballadors.
Supressió del treball a preu fet i per subhasta.
Supressió del pagament en espècies o queviures i de les cooperatives patronals.
Supressió de les agències de col.locació.
Vigilància de tots els tallers i establiments industrials, inclosa la indústria domèstica, per mitjà d’inspectors retribuïts per l’Estat i elegits, almenys la meitat pels mateixos obrers.

Manifest integre

Que vol dir el Q3 per Catalunya

La confirmació que l’Audi Q3 es farà a Catalunya és una noticia que alguna gent li treuen importància o d’altres la critiquen pels ajuts públics rebuts, però cal situar la noticia en el seu lloc i moment per veure l’importància i la dimensió.
És la primera gran i bona noticia relacionada amb la crisi i durant la crisi, per un costat mantindrà i crearà nous llocs de treball i per l’altre és un exemple clar de política industrial.
El Q3 mantindrà prop de 1600 llocs de treball a la SEAT directament i indirectament mante o crea prop de 10000 llocs de treball, en el sector de l’automoció per cada lloc de treball directa se’n creen entre 5 i 6 llocs de treball indirectes, la major part d’ells en empreses petites i mitjanes per tant es trenca el mite que no s’ajuda a les empreses petites, a Catalunya la major part de les grans empreses són empreses de capçalera o tractores i per tant arribar acords amb aquestes genera riquesa i llocs de treball en les petites i mitjanes empreses, al mateix temps el sector de l’automoció està en bona part a l’àrea metropolitana de Barcelona però al mateix temps hi ha empreses arreu de Catalunya.
Es parla dels ajuts públics rebuts prop de 200 milions d’euros –que són més crèdits que subvencions-, alguns qüestionen aquest ajuts, un exemple de que els ajuts en política industrial són generadors de riquesa: si 10000 treballadors amb un salari anual de 20000 euros es queden a l’atur, les seves prestacions d’atur en un any sumen 200 milions d’euros, per tant no només és mantenen llocs de treball, sinó que també l’administració no ha de pagar atur i el mateix temps les empreses paguen impostos i els treballadors també, per tant part dels ajuts és recuperen.

Ara, UGT de Catalunya

Dimarts 21 d’abril comença el 13è Congrés Nacional de la UGT de Catalunya, que sota el lema ARA, vol posar al dia tant el seu ideari com la seva estructura.
Un congrés que evidentment la qüestió més important i urgent és com fer front a la crisi econòmica sense retallades social, però la crisi no ha d’eclipsar la resta de qüestions importants en la estratègia sindical cap a el canvi de model productiu, la qualitat en l’ocupació, salari mínim 1000€, les politiques d’igualtat, la formació professional,...
I des del punt de vista intern a on també es produiran canvis importants: una nova estructura per la regió metropolitana més àgil i coordinada, les estructures sindicals necessiten canvis per adequar-les a les noves realitats empresarials i sectorial, cada cop la col·laboració entre les estructures sectorials i territorials són més importants.
Esperem dels bons resultats d’aquest congrés, per carregar nous reptes i il·lusions.