En una tarda de pluja d’estiu, d’aquelles que fa una mica de fred, en que la migdiada acompanyada pel soroll fi de la pluja que els meus ulls escolten la pluja i no es volen obrir. La lectura ha estat: Els millors poemes de Vicent Andrés Estellés, un dels poetes més grans dels Països Catalans. Aquí un dels poemes que més m’agrada’t:El món és bell, és amable la vida.
Amb aquest vers inicia el teu cant.
Tin ben present que el teu cant ha de ser
Com un carrer, ple de gents i de coses;
Com un carrer, per on passen tramvies;
Com un carrer. I per l’aire, balcons.
D’ací endavant, pots escriure el que vulgues.
Un déu ocult et dura de la mà.
No te’n refies.
(de L’engan conech, 1959-1961)
Després segueixo gaudint de la pluja, sofà estant penso que: el món és bell, és amable la vida. No te'n refies. La Pluja continua i la lectura també ara amb: els millors poemes de Josep Carner, ja us contare, o no.
2 comentaris:
M'he quedat amb el: no te'n refies. I, és que a vegades ens refiem de qui no ens tenim de refiar. I, ans el contrari, no ens refiem de qui ens podríem o hauríem de refiar. I, és que Camil, com deia la meva àvia, a vegades les aparences enganyen. "Y, así nos va..." deia ella (com s'expressen a la seva terra)
Doncs jo el trobo positiu! I està bé de tant en tant una mica de lírica en positiu! El no te'n refies té a veure amb una supertansió, que gastem en excés, tot i que el món pot tenir aspectes macos perquè si.
Salutacions
Publica un comentari a l'entrada