Les muntanyes que la mar va amagar, però no ho va aconseguir, elles sempre presents miris d’aquí o d’allà, sempre et veuen, cadascuna a la seva manera, tant quan el sol se’n va, com quan la lluna ve i les il·lumina a elles i la mar, tot descobrint també el despertar de la claror vermellosa del mati.Envoltades de la mar, sempre atentes a tot el que les envolta, vingui del nord o del sud, potser del riu enllà que arriba als seus peus, elles vigilen i et marquen amb un senyal intermitent cap a on cal navegar, per aconseguir el destí desitjat. La intermitència del senyal és l’instant de la decisió del rumb.
La mar ens amaga el pla de les muntanyes, aquestes muntanyes de mar, que en el seu pla han creat i cuidat tots els colors del món. Han canviat els itzars pels peixos, les àligues per les gavines que el capvespre totes tornen a descansar, per l’endemà tornar a començar el viatge d’anada i tornada.
Tan a prop que us puc tocar, i tant lluny que no us puc abraçar, des de la sorra fina estant us miro, us escolto, no us puc deixar de veure-us, tant com m’agrada somiar en un futur millor encara. El desig de l’infinit és la ratlla blava de l’horitzó que hi ha darrera vostre, només cal arribar fins a vosaltres per ser més a prop dels somnis.
9 comentaris:
Les muntanyes que tant et fan somniar són més properes del que sembla.De vegades tenim aprop allò que no sabem valorar i només mirant a la llunyania un grup d'illots com Les Medes ens fan adonar que el Medallot,el Carai Bernat, la Meda gran,la Xica i els Tascons són la bellesa d'`"allo que és proper".Tenim el dret de somniar però també cal que aprofitam el gaudi de cada instant.
Realment una foto brutal, genial!
Les muntanyes que la mar va amagar, que bonic! L'horitzó, símbol del somni... No pot ser només un somni, l'horitzó és inabastable, et vas acostant i sempre es manté distant...i els nostres somnis, s'han de poder arrelar a la vida, han de tenir un punt de proximitat, un punt de toc a terra, com les Medes s'enllacen al Montgrí, els nostres somnis s'han d'enllaçar a la vida i als amics. Records.
Camil,se´t nota que voldries ser ciutadà del Baix Empordà,em sembla que ja hi tens un peu només et falta que l'horitzó no sigui símbol de somni sinó una realitat.Vius els arrels de la vida i la proximitat a la gent i això et permet enllaçar la vida amb els amics com et recomana la zel.
Camil,un text encantador,diu molt de tu.La teva calma singular,el mar.La teva força,la muntanya.No goso espatllar la imatge en intentar localitzar-la.Sense nom,ni lloc,sense voler identificar una silueta;Que ningú ens faci veure el que ni tan sols per un instant ens pertany.Els somnis són molt personals,no cal que siguin palpables no cal materialitzar-los,només cal que ens ofereixin el plaer de llevar-nos cada dia amb il.lusió i en acabar al vespre poder tancar els ulls amb tranquilitat.Els somnis formen part del misteri de la vida ,particulars,intims,terrenals o imaginaris què importa.No deixis de buscar els teus encara que et diguin que l'infinit ,l´horitzó siguin lluny.Sempre tant a prop i la vegada tant lluny.
Tan lluny i tan aprop!
Jo sí reconec la silueta de les illes Medes i elles són com tu,de vegades a prop i d'altres molt llunyanes.
El que m’agrada del comentaris quan faig aquest escrits, és que cadascú fa la seva interpretació, algunes similars d’altres diferents o contradictòries. Per això també faig aquests escrits per fer treballar la imaginació i sortir de la realitat concreta i fer volar els pensaments.
Caram, nen, cada dia et superes més.
Plas, plas, plas, plas
Molt emotiu aquest teu post.
Sincerament un altre aplaudiment: plas, plas, plas ,plas :-)
Has de ser un tiu carinyos i molt sensible amb aquest escrit.
Penso que la gent que t'envolta deu disfrutar molt i els deus acaramelar de mala manera.
Publica un comentari a l'entrada