Qui té el melic més gros

Arrel de la presencia de la literatura i la cultura catalana a la ja famosa Fira de Frankfurt, ha passat com en quasi tots els debats que tenim sobre qüestions relacionades amb la cultura i la nació: una competició per veure qui té el melic més gros, sort que la competició no ha anat d’evacuació de gasos amb soroll per aquell lloc situat darrera el melic una mica més avall, ja que llavors el país en aquests moments patiria una contaminació major que la dels cotxes i les grans ciutats.
Sempre tenim l’encert de crear debats repetitius sense solució, perdem el temps, ens encallem on ens encallem sempre, en un debat sobre qui és clàssic, qui és modern, qui és cosmopolita, qui és fins i tot post modern i l’únic que s’aconsegueix és seguir tirant-nos pedres a la nostra pròpia teulada tot trencant teules i provocant goteres en una casa encara per construir i l'única conseqüència és donar feina els paletes catalans, que darrerament cada dia han de canviar una teula o una altra.
La llengua, la literatura i la cultura catalana en general ha d’aprofitar totes les oportunitats de sortir al món perquè quan més se’n conegui més forta serà la nostra cultura. Cal superar l’eterna lamentació del sadomasoquisme nacional i caminar endavant i en positiu. I en aquest sentit el discurs -escrit- d’en Quim Monzó -video- és un exemple de caminar i d’ensenyar al món una cultura mil·lenària que es mou, que té ganes de continuar creant sense oblidar la història i les seves arrels més profundes, però que al mateix temps és àgil, culte, moderna i fins i tot irònica i divertida

Finalment pot acabar passant com en el maig del 68 que tothom hi era a Frankfurt menys en Quim Cubert que va anar a un altre Frankfurt que també és bo.